Recomanacions

El text d’aquesta obra, de la que és autor Ferran Joanmiquel ha guanyat el VIII premi de teatre Inicia’t de Badalona 2015. D’aquest autor ja vam poder veure “El rey del Gurugú” a la Sala Porta 4 a la temporada passada. TAMAR, es tracta d’un monòleg, magníficament interpretat per Mireia Vallés i acompanyada amb la música interpretada en directe per Francesc Tomàs. La Tamar és una jove israeliana que viu a Tel Aviv i és professora d’història de l’art. Ella és d’origen sefardita. La seva família insisteix perquè viatgi a Girona a la recerca de la casa dels seus ancestres, d’on van ser expulsats fa 500 anys. I la Tamar s’enfada amb la seva mare i de retruc acaba enfadada […]

Un espectacle que alguns han definit com a cabaret, altres com un musical i uns altres com una autobiografia. El mateix Alfonso Vilallonga inicia l’espectacle tocant el piano, uns pantalons de color fúcsia i una sabata de cada color. L’acompanyen en aquesta estranya aventura Antoni Comas, tenor i actor al qual hem vist fa pocs dies a L’Aplec del Remei fent el paper de cec, Mónica López una actriu que habitualment ens agrada molt, i que en aquesta ocasió no ens ha acabat de fer el pes, Elsa Rovayo “la Shica” que per nosaltres ha estat tot un descobriment i els músics Gregori Ferrer, al piano i a l’acordió i Carlos Montfort a la percussió, guitarra i violi. La selecció […]

El Gran Teatre del Liceu ens ha portat una versió amb una posada en escena de Christof Loy, que ens ha semblat magnifica i a més a més hem gaudit d’unes molt bones interpretacions del Cor del Liceu, escenes que són força importants en aquesta òpera; però sobretot ens ha agradat moltíssim la interpretació i la veu d’una soprano que era desconeguda per nosaltres, Tatiana Serjan. Narra l’ambició desmesurada de Macbeth, noble escocès, per arribar al tron sense deturar-se davant el crim i la crueltat i, a més amb el suport de la seva muller; la tragèdia se centra en tres personatges: Macbeth, Lady Macbeth i el grup de les bruixes. Així, la cursa del protagonista, que destrueix tot el […]

La quinta del biberó és el nom amb el qual es va batejar a les darreres lleves republicanes al final de la Guerra Civil ja que, per necessitats del conflicte, se’ls va cridar al front amb només 17 anys. Amb In memoriam, el director Lluís Pasqual intenta fer un acte de justícia donant veu i reconeixement a aquesta generació tan silenciada i maltractada per la història. L’exercici és un emotiu homenatge on, essencialment, es prioritza la sobrietat pel seu esperit de teatre documental, fent servir per a la dramatúrgia testimonis reals, cartes, escrits de l’època, anècdotes personals, textos oficials i cançons. Amb un gust exquisit i una banda de músics en directe, el muntatge transmet un material treballat amb el […]

“Bruto. El Poder o La Virtud” de la dramaturga i directora Marcela Terra és l’obra que podeu veure durant aquest mes d’octubre a la Sala Fènix . Es tracta d’un monòleg teatral inspirat en el drama històric de “Juli Cèsar” de William Shakespeare. Una mirada des de la figura del polític i escriptor Marco Bruto, implicat en l’assassinat de l’emperador romà Juli Cèsar. Marcela Terra fa una mirada enrere a la història des del “discurs” interior d’un home que d’alguna manera, per la seva manera de pensar i de viure, va tenir el valor de trencar amb tot allò que estava establert. Entro a la sala. La primera impressió és impactant. L’espai escènic posseeix aquella bellesa decadent, fruit de l’empremta […]

Not a moment too soon és una manera diferent d’apropar-nos a la figura de Merce Cunningham, Trevor Carlson, productor teatral amb una llarga trajectòria, ens presenta, a tall de conferència, els últims anys de la vida del reconegut coreògraf el qual coneixia gràcies a la relació laboral i d’amistat que van establir. Una proposta arriscada que converteix una suma de particularitats, vídeos domèstics d’en Merce i anècdotes d’en Trevor, en una història universal i emotiva (tot i el distanciament amb què es tracta). L’entrada del real en escena és, sense cap mena de dubte, el més impactant de la peça. Només en Trevor, qui ha viscut la història de primera mà, pot interpretar-la sense que esdevingui xafarderia. No espereu grans […]

Amb una trajectòria de més de 30 anys a l’esquena, no cal dir que La Cubana és, des de fa temps, tot un referent de l’entreteniment, l’humor de cabaret i la paròdia de les diferents disciplines artístiques. Tornant a connectar l’esperit del teatre amateur amb els estereotips del món professional, la popular companyia ha escollit, en aquest cas, el (suposat) repte de fer un musical basat en un sainet de Santiago Rusiñol. Aquesta fita, en realitat, és una excusa per emmarcar el seu nou conjunt de gags que, com no podia ser d’una altra manera, trenquen la història per obrir les entranyes dels embolics i maldecaps que suposa una producció d’aquestes característiques. Divertit, enginyós i fresc com el primer dia, […]

Em vaig interessar força pel seu argument, malgrat que no som especials seguidors d’aquest tipus de comèdies considerades més aviat comercials: em va interessar per què vaig entendre que entre riure i riure, volia d’alguna manera ridiculitzar amb humor la corrupció de tota la societat en la que vivim i que també volia posar sobre la taula el que arribem a ser capaços els éssers humans per tal d’assegurar-nos una feina. I és cert que a molts de nosaltres se’ns omple la boca quan critiquem la “CORRUPCIÓ” que està instal·lada en el poder polític, en els que dirigeixen els nostres destins, però pocs parlem de les petites corrupcions, de la que potser també som protagonistes, aquelles “petites” corrupcions del dia […]

S’havia parlat de que La Cubana tornava amb un musical o de que per fi recorria a Rusiñol -un autèntic emblema a Sitges, la localitat originària del grup-, però el que ningú havia dit és que en el nou espectacle també hi ha un homenatge encobert a la seva trajectòria i al teatre en general. La Cubana ja havia parlat en anteriors muntatges de la revista (Cómeme el coco, negro), del cinema (Cegada de amor), de l’òpera (Una nit d’òpera) i de la televisió (Mamá quiero ser famoso), i si ara tocava el teatre què millor que disseccionar-se a si mateixos i bussejar en les pròpies misèries. Per tant, si aneu amb els ulls ben oberts gaudireu de moltes sorpreses […]

No les tenia totes, amb aquesta nova proposta de Teatre Musical de Dagoll Dagom, ja que havíem llegit algunes opinions força desfavorables. Per sort l’Imma, per tal de celebrar el dia de Sant Miquel, entre altres obsequis, em va regalar les entrades per poder anar a veure’l i dimecres passat 12 d’octubre vàrem aprofitar la festa de “obligado cumplimiento”, per apropar-nos al Teatre Victòria. Ens ha agradat per sobre de tot una posada en escena realment extraordinària, amb grans mitjans tècnics, una escenografia espectacular i un molt vistós vestuari, al que l’ajuda i molt la sèrie de perruques de vius colors. Malgrat que es podria haver acabat en això i quedar-se exclusivament en una posada en escena espectacular, considerem que […]

Però no s’havia mort al 1936? Doncs no, i a més té un germà, al menys és el que jo he vist al Maldà amb Les Dones Sàvies, doncs l’Enric Cambray i el Ricard Farré s’ha deixat la pell defensant la funció com a actors, transformistes i cantants, tal com ho feia l’italià que deien que era mort. Els dos actors han fet els vuit papers de l’obra de Molière canviant de personatge a unes velocitats supersòniques. També han canviat algun personatge de l’obra original, amb alguna pirueta realment espectacular. No us la perdeu que ho lamentareu al llarg de les vostres vides, però no badeu que les entrades desapareixen volant perquè els que l’hem vist som uns cabronassos i […]

Lars Norén està considerat com un dels millors escriptors dins del teatre europeu en l’actualitat. El seu estil és realista ple de diàlegs punyents. Les seves històries, generalment autobiogràfiques, giren al voltant de les relacions familiars i de parella, de les quals fa una descripció molt pessimista. “El coratge de matar” que podeu veure al TNT, va ser escrita al 1978. Juntament amb “Acte” i “La depressió” (escrites al mateix any) formen una trilogia. “El coratge de matar” ens parla de la difícil relació entre un pare i un fill . Dos persones que es necessiten però alhora no es suporten. Una de les obsessions de Lars Norén és la frontera que hi ha entre la ficció i la realitat. […]

Sí, alguns hem sigut rucs. Els espectadors que hem anat a veure una obra en la que l’autor ja ens advertia: “vull que els meus personatges tinguin el dret de preservar el seu enigma, el misteri, l’anonimat. No vull que sàpiguen qui son… només vull saber el que fan. No qui son” I així ens ha anat als espectadors. Això sí, el Sr. Lorén deu haver quedat plenament satisfet. L’escenografia molt bona i els actors han fet el que han pogut. Crítica completa » http://bit.ly/2ets8v3

Verdi estava molt orgullós d’aquesta òpera, que va compondre a la primera part de la seva carrera, pocs anys abans d’alguns dels seus grans èxits. El compositor va voler crear un drama que estigués a l’alçada de l’obra de Shakespeare, al que ell admirava profundament. Per aquest motiu es va saltar moltes de les convencions de les òperes italianes de l’època, creant una estructura que es posava totalment a les ordres de l’argument. També va fer un gran treball amb el cor (les intervencions corals a capella de finals del primer acte són extraordinàries i certament originals) i amb les veus dels protagonistes, sobretot amb la de Lady Macbeth, per la que ell defensava una brutta voce que denotés la […]

Macbeth és la història de la cobdícia sense límits. Shakespeare hi va posar la lletra i Verdi la música. Entre tots dos aconsegueixen el retrat fascinant de dos personatges foscos, despietats i amb una set de poder insaciable. Macbeth i la seva dona, crèduls a ulls clucs dels vaticinis d’unes fetilleres, conspiraran per eliminar qualsevol que s’interposi en el camí al tron. El drama del rei d’Escòcia ha tingut moltes versions, d’entre les quals destaquen grans pel·lícules, com la de Roman Polanski, i evidentment, l’òpera homònima de Verdi. Enguany Macbeth ha inaugurat la temporada del Gran Teatre del Liceu, amb un repartiment estel·lar: el baríton francès Ludovic Tézier feia el rol protagonista i al seu costat la soprano Martina Serafin […]