Recomanacions

Curiosament ahir dimarts, vigília de festiu (malgrat que era un festiu “de obligado cumplimiento” per la judicatura espanyola), havien pocs teatres de Barcelona oberts, cosa que no acabem d’entendre. Però nosaltres, no ens vam resignar a quedar-nos a casa veient la tele i ens vam apropar a l’Antic Teatre, i per sort la vàrem encertar de ple perquè ens ho vam passar de conya marinera amb aquesta proposta de CUÁNTO de Loren & Ipsum (o el que és el mateix … Miner Montell i Paul Borons). CUÁNTO d’entrada sembla que es tracta d’un despropòsit absolut, perquè és una proposta basada en l’humor de l’absurd, malgrat que molt treballada i mesurada en tot el que es diu a escena, perquè en […]

Ahir dilluns vam gaudir de valent amb aquesta proposta que Enric Cambray i Ricard Farré ens presenten a El Maldà. Una comèdia d’embolics on el que pretenen és fer mofa dels anomenats “tertulians” que envaeixin les programacions televisives i radiofòniques amb un aparent coneixement de tot i de tothom. Aprofitant el plantejament de Molière, dos actors, dos esplèndids actors, Enric Cambray i Ricard Farré s’enfronten al repte d’interpretar vuit personatges, masculins i femenins. Amb una gran versatilitat van passant d’un personatge a un altre canviant vestuari, expressions corporals i facials, veu i pronuncia. Ens han deixat realment impressionats amb aquesta capacitat de transformació que ha anat agafant velocitat i visibilitat per als espectadors a mesura que avançava l’obra. Amb un […]

Potser no és rodona, rodona, però sí espectacular; pel text (aquell vailet que es deia Èsquil ho feia molt bé fa 2.500 anys), per la posada en escena, els més de vint actors disciplinats, la dicció perfecte, el moviment escènic, la il·luminació, la direcció… Com deia l’Eugenio: hay alguine más? Una obra d’aquesta envergadura, que de fet són tres obres, no és fàcil de fer rutllar. Potser sí que hi va haver alguns defectes, però jo sempre acabo pensant el mateix: estic immensament content d’haver-la vist. Gràcies Teatre lliure per portar obres com aquesta, perquè no deu ser fàcil fer moure tanta gent. Si es pogués l’hauria valorat amb un quatre i mig. Crítica completa » http://bit.ly/2dGNarf

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d’aquesta trilogia,….. i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de “jutjat de guàrdia”, perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l’expressió dels rostres dels actors. COEFORE La segona tragèdia de la trilogia explica la venjança planejada per Electra. Tracta de la reunió dels dos fills d’Agamèmnon i Clitemnestra, Electra i Orestes, que tramen […]

Ahir diumenge ens vàrem empassar seguides les tres obres d’aquesta trilogia,….. i en llengua italiana, malgrat que les condicions que ens va imposar el Teatre Lliure van ser de “jutjat de guàrdia”, perquè la col·locació dels sobretítols amb la traducció al català, a una alçada desmesurada, va aconseguir que aquesta vetllada de més de 4 hores, arribes a ser un suplici en tota regla; i és que era literalment impossible poder llegir-los, si no estaves situat en les darreres files del Teatre, la qual cosa impedia veure l’expressió dels rostres dels actors. En la primera obra de la trilogia, es relata el retorn d’Agamèmnon, rei d’Argos, de Troia a Argos, després de la Guerra de Troia. Al seu palau es […]

Com si a partir d’una idea, només la idea d’un home que es vesteix de dona, no s’han trobat més camins per continuar, i és clar, l’obra se’n ressenteix. L’escenografia correcte i els actors penso que han estat molt bé, però no hi havia gruix per a clavar-hi bé les dents i la cosa ha fet aigües Crítica completa » http://bit.ly/2dEFiTJ

Aquesta segona funció de L’Orestíada que ens ha portat el Teatro Stabile de Napoli conté dues obres ben diferenciades: Coèfores, on assistim a la venjança d’Orestes, i Eumènides, on l’heroi d’Èsquil és portat a judici davant d’un tribunal diví que conformen Atena, Apol·lo i les Fúries. De la primera part n’hem vist representades algunes escenes, que a vegades s’ajunten a Agamennó -la primera i més coneguda de les obres-, però la segona és una peça quasi irrepresentable i poc terrenal que sempre acaba caient de les representacions abreujades de la trilogia. Veient-la s’entén el perquè, ja que es tracta d’un text llarg i discursiu on passen molt poques coses i on els Déus disserten sobre temes divins i humans. Requeria […]

Agamennó és la part més representada i coneguda de L’Orestíada, la trilogia que descriu el final de la maledicció de la casa dels Àtrides. També és la més llarga i solemne, farcida de monòlegs que constitueixen un grandiós patrimoni teatral. La decisió de Luca de Fusco, director del Teatro Stabile di Napoli, de ser excessivament respectuós i conservador potser no ha anat del tot a favor del muntatge. Tot i així, la qualitat del grup, i en especial de les seves actrius (Gaia Aprea com a Cassandra i Mascia Musy com una immillorable i amenaçadora Clitemnestra), ha acabat per oferir un espectacle quasi operístic i d’una gran coherència formal. No és ni de bon tros la més reeixida de les […]

El cabaret sempre és el context ideal per deixar-se anar. El Baró de Maldà, Alfons de Vilallonga, n’ha muntat un a la seva mida per llançar com una bomba el seu repertori personal: cançons, frustracions, històries familiars i les bogeries més íntimes. No coneixia l’Alfonso, i val la pena revisar la seva trajectòria: tant ha composat bandes sonores per Isabel Coixet o l’excepcional Blancanieves de Pablo Berger, com ha publicat discos inspirats en la cançó francesa. El fil argumental de La note d’à côté (quin nom, mare meva) no importa massa. La història va i ve com la vida d’aquest showman de sang blava, que defensa la importància de tocar sempre la nota del costat. L’acompanya un equipàs ple de […]

Al capdavant de la Fènix està en Felipe Cabezas, actor xilè establert a Barcelona. Format principalment en Commedia dell’Arte, defensa una programació de proximitat on el teatre de màscares sempre hi ha tingut una importància cabdal. Els seus darrers monòlegs (Inferno, L’última notte del cappitano, Houdini) barrejaven el monòleg íntim, la poètica la imatge, la màscara i el moviment, però amb Bruto fa un pas endavant en el llenguatge i s’atreveix amb un monòleg inspirat en Juli Cèsar de William Shakespeare (ni més, ni menys!). Marco Junio Bruto Cepión, Bruto pels amics, va ser el polític i militar que va conspirar contra el dictador Juli Cèsar, a qui va acabar matant juntament amb d’altres senadors. La historia, ha titllat a […]

El coreògraf TAO YE no titula les seves obres, sinó que les numera perquè creu que la dansa no pot resumir-se en poques paraules. Va crear la TAO Dance Theater, que dirigeix i que ja revolucionat el panorama de la dansa a la Xina. Des d’aleshores ha treballat arreu del món, des del Lincoln Center de Nova York fins a l’Òpera de Sydney i actualment i des del 2012 és artista emergent associat del Sadler’s Wells de Londres. Les seves peces de dansa, les crea en principi sense música, i únicament escolta la respiració dels ballarins i el soroll dels seus moviments; la composició musical s’afegeix posteriorment. A la coreografia 4,(4 cargols) quatre persones naveguen tant espais interns com externs […]

Des dels inicis de la literatura de ciència ficció, els avanços tecnològics han estat el centre temàtic ideal per l’especulació i desenvolupament del gènere, algunes vegades des d’una mirada fantasiosa, d’altres (la majoria) des de la desconfiança. L’inframón és una distopia truculenta que descriu una societat on gairebé tothom passa més temps al món virtual que a la vida real, molts d’ells delectant-se en perversions repugnants com la pederàstia. Amb els dilemes ètics i legals que Internet ha creat com a rerefons, la proposta construeix un escenari portat al límit molt captivador, a mig camí entre el thriller policial, el drama futurista i l’assaig filosòfic. Freda, complexa i, sobretot, sòrdida, l’obra resulta molt intrigant i sorprenent, fent servir uns efectes […]

Dura, pertorbadora, destructiva …. aquests i altres qualificatius poden definir aquesta obra de Lars Norén, l’autor suec referent del teatre contemporani europeu. Un “enfant terrible” de la literatura sueca que parla sobre les estructures familiars, sobre els conflictes de les famílies com a mirall dels conflictes socials. Un text punyent i salvatge on l’odi, la violència i el sexe afloren constantment. Un pare, Manel Barceló, alcohòlic i violent i amb una incontrolable pulsió sexual. Un fill, Nao Abet, psicològicament inestable i a qui la mort de la mare, tres anys abans ha acabat de trastocar. Pare i fill són incapaços d’estimar, són dues persones que es repel·leixen amb una brutalitat que fa mal. Una relació que a mesura que avança […]

Recuperar un text d’un dramaturg essencial del nostre teatre com és Josep Maria Benet i Jornet sempre és una bona notícia. En aquest cas, L’habitació del nen és, en realitat, una de les seves obres més recents: escrita i estrenada l’any 2003 en el Teatre Lliure sota la direcció de Sergi Belbel i protagonitzada per Emma Vilarasau i Pere Arquillué. La nova posada en escena, ara, amb dramatúrgia i direcció de Víctor Álvaro, posa l’accent en la senzillesa del greu conflicte de parella amb arrels existencialistes que planteja la proposta. Amb una concepció global elegant, una il·luminació suggerent i unes projeccions emocionalment molt potents, el problema de l’espectacle és que no aconsegueix superar un cert estancament que arrossega la trama […]

Ara que, darrerament, s’ha posat de moda el teatre documental, resulta tan curiós com interessant que Marilia Samper hagi decidit transformar el gènere per posar l’accent en la primera persona i els records familiars. Amb aquest muntatge que escriu i dirigeix, fa servir l’arbre genealògic i textos biogràfics (com el diari d’una àvia) de la protagonista (l’actriu Meritxell Yanes) per donar veu a testimonis anònims que, no obstant això, són part imprescindible i molt valuosa de la nostra història col·lectiva. Lluny de ser un exercici capriciós, Kilòmetres transmet una gran generositat, una bona dosi de tendresa i una universalitat molt autèntica. Feta amb el cor a la mà, però, la complexa realitat familiar de la narradora entorpeix el ritme, complicant-se […]