Recomanacions

Perquè hem de tibar de sinònims: encantadora, fetillera, meravellosa, fascinadora, seductora, misteriosa… Quan s’ajunten més d’un geni pot passar qualsevol cosa, i ha passat. Aquesta Flauta amb estètica de còmic i videoclip, submergida en el cine mut dels anys 20 i quasi prescindint de la tercera dimensió (els còmics estan en un full, pla) a mi particularment m’ha abduït cap a un món oníric en el que ja m’agradaria viure-hi sempre. Sí, ja sé que no pot ser i que començo a ser gran per desitjar certes coses, però… Tornant a la realitat, excel·lent tot, especialment el tractament que s’ha fet de l’obra Uauhhh !!! Crítica completa » http://bit.ly/29TR1Oz

Txhéhov no és un autor fàcil de representar. El seu món costumista, la Rússia rural i el context històric que batega darrera de tots els seus textos fa que sovint ens trobem amb produccions que no acaben d’espolsar-se la caspa del damunt. A part, és difícil encertar amb el to, sempre a mig camí entre el naturalisme i el lirisme… amb fortes càrregues de malenconia i desencís i amb un humor molt particular, difícil de pair. No sé si el director neerlandès Luk Perceval li ha acabat d’agafar el to i la mida a aquest Platonov, però el que està clar és que la proposta és trencadora i absolutament innovadora dins de l’univers de l’autor rus. La opció d’una interpretació […]

Aquesta versió de La flauta màgica és, sense cap mena de dubte, bastant diferent a totes les que haguem pogut veure abans a Barcelona. Podríem dir que estem gairebé davant d’una pel·lícula d’animació, però amb cantants de carn i óssos que apareixen i desapareixen de la projecció mitjançant una sèrie de portes ocultes. No és que no s’hagi fet abans… però en el món de l’òpera constitueix una novetat i fins i tot un cert sacrilegi per a alguns puristes. Tot i així, el resultat és tan espectacular que convenç a gairebé tothom i ajuda a que generacions més joves s’acostin al Liceu i en surtin plenament satisfetes. Val a dir, d’altra banda, que l’òpera de Mozart és de les […]

Si d’alguna cosa ha servit la maleïda crisi econòmica, ha sigut per obrir-nos els ulls davant de gran part de l’estafa política a la qual, durant anys (i encara dura), hem estat sotmesos. Diversos espectacles (i, cada cop, més) han anat reflectint diferents arestes del problema i les seves conseqüències de forma tan natural com un crit d’impotència, més o menys mesurat, davant la injustícia. Confessió d’un expresident apunta directament a les altes esferes de la classe política, fent una sàtira mordaç però realista del seu cinisme repugnant i la seva culpabilitat com a cara visible dels mecanismes del sistema. El text de Davide Carnevali és intel·ligent i està ple d’una suau clarividència que, tot i entrar molt bé, pot […]

A la Sala Atrium la companyia el Martell presenta aquesta nova proposta sobre l’amor romàntic, malgrat que també ens parla de desig i de sexe; escrita i dirigida per la Laia Alsina. Aquesta obra ha estat la guanyadora del segon premi del Cicle de creació escènica DespertaLab que organitzen la Nau Ivanow i la Sala Atrium amb l’objectiu de donar suport a la creació teatral més activa i emergent. Cinc actors a escena ens xixiuiejen una tendra i famosa balada…. i ja d’entrada ens fan riure amb una escena força friqui; són cinc actors sense nom, numerats de l’1 al 5 que ens van dient com evolucionen les escenes i demanen la llum que els hi cal cada vegada; d’aquesta […]

Des de l’estil naturalista de Txèkhov al segle XIX, el teatre ha rebut algunes fortes sacsejades com, per exemple, el teatre de l’absurd o l’èpica de Bertolt Brecht, que van canviar radicalment la perspectiva que es tenia fins llavors i que mai va tornar a ser la mateixa. Aquesta versió de Platonov, dirigida pel flamenc Luk Perceval, representa, en gran part, la deriva que, a poc a poc, ha anat prenent un corrent de la narrativa escènica contemporània que, influenciat pels moviments mencionats, incorpora a la representació aquest sentiment tràgic inherent a l’existència. Aquest tema, molt present al text, és despullat de forma radical en aquesta proposta, concentrant-se en la seva essència de foscor, desolació i malestar per exposar-la al […]

Anàvem disposats, si mes no, a resistir el màxim possible o fins i tot a passar les set hores que dura la representació, asseguts a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors. Anàvem disposats a gaudir d’una proposta innovadora basada en una obra reescrita i reordenada pel poeta Albert Balasch. La sala mig buida o mig plena segons l’òptica que s’utilitzi i les tres actrius quan entrem a la sala ja estan preparant l’escenari, escombren, retiren i posen material d’attrezzo, preparen entrepans que emboliquen en paper transparent o en paper de plata, tornen a escombrar, pleguen mantes, estenen les mantes que havien plegat, es canvien de vestuari …. ens diuen que falta poc i que aviat començarà….. ens […]

Em sembla que ho diuen així els del futbol, art en el que no hi entenc gens. Per sort Luk Perceval l’ha baixat de quatre hores a menys de dues, però a mi se m’ha fet molt pesada i llarga. no he entés ni la música ni el que em volien explicar. Perceval també l’ha modificat molt, però com que no l’havia vist mai, no puc comparar, o sigui que tururut Crítica completa » http://bit.ly/29VONuv

A la seva primera obra, Mala sang (1997), el dramaturg i director David Plana ja mostrava un apropament a la comèdia una mica més fosc del que, normalment, acostuma a ser habitual pel gran públic. Aquesta visió tèrbola de l’humor que s’ha anat repetint al llarg de la seva trajectòria, amb propostes com Petita mort (1999), Després ve la nit (2001) o Dia de partit (2008), serveix, en aquesta ocasió, per abordar la paternitat i les relacions dins del món de la família. L’espectacle és un funcional exercici de narrativa contemporània que, sense girs espectaculars, grans diàlegs enginyosos o situacions molt sorprenents, aconsegueix entretenir i mantenir l’interès amb dignitat. El problema, no obstant això, és que l’esperit dramàtic de la […]

Circus Klezmer és un espectacle que es va estrenar a Barcelona l’any 2004 i ara, dotze anys després i amb mes de 500 representacions, es vol acomiadar a la mateixa ciutat on va començar després d’haver-se convertit en el muntatge de circ contemporani català més vist arreu del món, a França, a Itàlia, a Suïssa, a Noruega, al Regne Unit, a Israel, al Japó ….. És un espectacle inspirat en els sons alegres de la música dels jueus del centre d’Europa i en les pintures de colors vius de Marc Chagall. És difícil destacar un element per sobre dels altres perquè l’espectacle és la fusió de la comicitat, la força interpretativa, el moviment, la música i els exercicis circenses, malgrat […]

Després de Rhum, l’espectacle que va servir de doble homenatge a les figures de Enrico Jacinto Sprocani ‘Rhum’ i Joan Montanyès ‘Monti’, aquest grup de reconeguts pallassos ha tornat amb una nova proposta molt fidel a la seva essència. Sota el nom de Rhümia, aquest espectacle és una mena de continuació de l’anterior que serveix, més aviat, de complement amb un recull d’idees diverses amb bastant bona fortuna però sense cap fil que les uneixi. El més destacable del muntatge és la genial barreja de l’emotivitat poètica del clown amb l’explosivitat còmica del circ clàssic, fent servir mecanismes ben coneguts però d’una eficàcia al·lucinant. La bona tècnica i els anys d’experiència brillen en aquest recull de gags i música en […]

Aquesta és la tercera proposta de la companyia italiana Motus en el marc del Festival Grec. Coneguts per fer servir la música, el vídeo i la paraula per plantejar qüestions polítiques, ens presenten aquesta vegada una peça per a una sola actriu. Sílvia Calderoni és l’única intèrpret d’aquest muntatge, un ésser androgin que es pregunta sobre les barreres entre gèneres i com a la societat ens atrevim a conceptuar-los com a “monstres”. Un espectacle que barreja de ficció i de realitat basada en la biografia de l’actriu. Podem dir que és una proposta que de forma general ens ha agradat i realment ens fa pensar en estereotips i prejudicis. L’actriu s’entrega totalment en una performance on balla, actua i parla […]

Aquesta trobada o retrobament entre el mestre (Canales) i el deixeble (Porcel) ha resultat finalment una grata sorpresa. Esperàvem trobar-nos una excusa per recuperar un ballarí consagrat i ens hem trobat amb un espectacle sobri, elegant, ben produït i executat amb molta classe. És cert que les aparicions d’Antonio Canales són breus i tenen pinta d’homenatge o de reclam, i també és cert que la trobada del títol es redueix al número inicial… però tot està compensat i equilibrat. El quadre flamenc que acompanya el conjunt és d’una qualitat notable, les ballarines demostren tenir ofici, la il·luminació crea una estètica molt interessant, Canales demostra que on n’hi va haver encara en queda, i José Porcel regala una exhibició d’aquelles que […]

Que és l’expressió que utilitzava la meva àvia per dir que la canalla ho posàvem tot de potes enlaire fent malifetes. Dons els del Circ Klezmer igual. Els actors (pallassos?) s’han passejat per les grades del Grec, han fet sortir persones a ajudar dalt de l’escenari, s’han empaitat, s’ha escridassat i s’han dit de tot, suposo, en un idioma que no enteníem (autèntic o inventat). Han perdut els anells d’una boda i els buscat per tot arreu menys allà on eren. Un pallasso s’ha enamorat d’una noia guapa de la primera fila i no ha parat de regalar-li coses, seves o robades, i finalment els nuvis s’han pogut casar, amb uns anells prestats pel públic, però… aleshores el pallasso enamorat […]

Només entrar a l’amfiteatre del Grec s’intuïa que estàvem a punt de presenciar un espectacle de qualitat, en veure l’aconseguida ambientació. La plaça d’un poble molt rural, amb els seus fardells de palla envoltats de rústiques barraques, les caixes de fruita d’un mercat, i en una cantonada un grup de músics tocant melodies tradicionals jueves klezmer (la Cacophonic GLAT Kosher Orkestar). D’aquest ambient es dedueix que la trama tracta de celebracions populars. I és que aquesta obra va ser una veritable celebració, omplint al públic de contagioses rialles, en gran part gràcies a la tosca interacció del “boig del poble” (Adrian Schavarzstein, responsable també de la direcció i idea original) amb el públic, fent gala d’una excel·lent interpretació. A l’inici […]