Recomanacions

El darrer espectacle que he vist en l’edició del Grec d’enguany no podria haver estat més encertat. Es tracta d’un muntatge, que ja es va poder veure durant la passada temporada, en el que participen sis ballarins professionals i 50 persones, totes elles entre els 45 i 75 anys. Haig de reconèixer que, a priori, no les tenia totes amb mi, però un cop vist l’espectacle puc dir que aquest conté moments de gran qualitat artística. Així, els moviments corals transmeten una gran força visual i emocional marcada per una excel·lent direcció de Sebastián García Ferro, el qual aconsegueix crear i transmetre unes coreografies corals sumament potents. En aquest sentit, la participació dels figurants és totalment encertada, no caient en […]

La història d’amor de la ciutat de Barcelona amb el teatre argentí ja ve de lluny; probablement, de l’èxit dels primers espectacles de Javier Daulte de la dècada passada a qui van seguir altres autors i directors com Claudio Tolcachir, Daniel Veronese o Nelson Valente, entre d’altres. El problema d’aquest fructífer corrent bonaerense és que ha deixat un llistó molt alt i, ara, cada nou espectacle que ens arriba ha de competir contra unes expectatives molt altes. Això li passa una mica a Cuando vuelva a casa voy a ser otro, una obra divertida i interessant sobre la recerca de la pròpia identitat explicada des de diferents punts de vista. Escrita i dirigida per Mariano Pensotti, la proposta conté una […]

Sovint es critica que estrelles de la televisió poc o gens vinculades al món dels escenaris protagonitzin espectacles tot i la seva falta d’experiència i, normalment, manca de talent interpretatiu. En un sentit comercial, la popularitat permet aquest tipus d’experiments. Cal tenir en compte, però, per veure també el cantó positiu, que aquesta mena de propostes atrauen un públic que rarament s’anima a anar al teatre i s’ha de reconèixer que això té el seu mèrit. D’aquesta manera, que figures populars com, en aquest cas, Jorge Javier Vázquez serveixin de reclam perquè nous espectadors vagin a veure una obra no és tan horrible com sembla, ja que (mai se sap) potser un cop trencat el gel, aquesta gent s’atreveixi a […]

Malgrat que érem coneixedors que es tractava d’una proposta de Circ, creiem erròniament que potser era molt més innovadora en les seves formes i no ha estat així; hem vist en aquest espectacle un circ massa tradicional amb números d’equilibri, salts, tombarelles, acrobàcia, malabars … cap novetat a excepció de l’espectacular escenografia a base de “Guadues”, un gènere de plantes de canyes de bambú gegants, conegudes també com a “bambú americà”. Malauradament no té res a veure amb l’espectacle PALS que el mateix Leandro Mendoza ens va portar la temporada passada al Grec i que va tenir força èxit; en aquest cas no es tractava d’aquella companyia argentina “Buenos Aires Polo Circo”, sinó una companyia equatoriana de Guayaquil, la del […]

Una de les novetats més saludables dels darrers anys pel teatre estiuenc de la nostra ciutat ha estat l’aparició i consagració de la ja imprescindible companyia Parking Shakespeare. Tot i que cada muntatge té al darrere un director convidat diferent, el cert és que han aconseguit trobar l’esperit lúdic que a les obres del celebèrrim dramaturg anglès l’escau millor i forjar, així, el seu efectiu segell personal. D’aquesta manera, amb aquesta lliure adaptació de Les alegres casades de Windsor que ha fet Marc Rosich, tornen a demostrar que Shakespeare, quan es fa bé, és comercial, accessible, fresc i per a tots els públics. L’excel·lent grup d’actors ja té agafat per la mà el to i les formes amb les quals […]

El nom de David Plana sempre anirà associat a un tipus de teatre que va començar combinant thriller, violència i personatges tèrbols. Obres com Mala sang, La dona incompleta o Petita mort van assentar les bases d’una dramatúrgia que, en un determinat moment, va decidir tirar per altres camins… És cert que a El bon pare també hi ha una part obscura, amagada, però la voluntat de fer una comèdia més amable i comercial es troba a les antípodes de la seva primera obra. Tot i així, no es pot negar que Plana encara té la mà trencada en crear situacions incòmodes i en dialogar escenes realment divertides. Potser el principal inconvenient, dramatúrgicament parlant, és que quan la trama està […]

+45 ha estar tota una sorpresa ja que ens va agradar molt… un espectacle de dansa que ja s’havia pogut veure en temporada al Mercat de les Flors, al mes d’abril quan es va poder veure la premier i que nosaltres ens vàrem perdre. Després aquesta peça ha fet gira entre els municipis que han participat en el procés de creació: Mataró, Olot, Girona i Sant Boi. Sembla que és molt possible que a partir d’ara es pugui arribar a fer una gira internacional d’aquest espectacle. +45 és un projecte de Sebastián García Ferro en el qual participen, com a intèrprets, sis ballarins experimentats d’entre 45 i 65 anys i 40 intèrprets no professionals d’edats similars. Es tracta d’una peça […]

Que t’expliquin la història de vàries generacions familiars entorn dels negocis que les han fet triomfar no és, a priori, un plat que em vingui molt de gust. Però aquesta trilogia -aquí reduïda i condensada en una sola obra- és un text intel·ligent i impecable. Un text que, amb les llicències pròpies d’un tema que abraça quasi dos segles, ens fa una radiografia molt entenedora del que ha suposat el capitalisme en el món occidental. I ho fa, precisament, amb una bona colla de recursos estilístics i amb un esperit juganer que no ens fa perdre el fil en cap moment. És difícil mantenir l’interès mentre es parla de transaccions comercials, venda d’accions o estratègies empresarials… però Stephano Massini ho […]

A més l’he trobat deslligada. Són tres històries que no tenen relació i que m’han semblat que les han enllaçat amb calçador. També diré que la sci.fi no és un gènere que em faci bavejar. El que més m’ha agradat és la incorporació d’un corifeu al estil grec que ens feia la introducció, però això és poca xixa. En quant a les actuacions, se que sempre repeteixo el mateix concepte, però quan no hi ha gruix, els actors no hi tenen res a fer. Crítica completa » http://bit.ly/2aSJBZf

Ahir vàrem poder gaudir d’un espectacle difícil de poder ser explicat per escrit, perquè és totalment eclèctic, diferent de tot el que hem pogut veure fins ara; potser està situat entre el Teatre, la performance i la participació voluntària del públic. El protagonista és en Juan Domínguez, un val·lisoletà que ara viu a Berlín, on fa pocs dies acaba de presentar aquesta proposta que protagonitza i dirigeix, amb la col·laboració de la seva parella. Juan, davant nostre assegut a una cadira i molt a prop d’ell un ordinador portàtil que utilitza una mica com si es tractés d’un faristol, per poder seguir un guió del que vol desenvolupar…. el sentim molt proper i ens adonem que li agradaria que els […]

Malauradament ens va decebre, perquè en general ens hem avorrit força, malgrat que reconeixem la gran dificultat tècnica de poder sincronitzar la música d’una orquestra en directe amb la projecció d’una pel·lícula (que no pot parar la seva projecció) i amb els moviments dels actors- cantants, interpretant sobre el fons d’una pantalla plana de cinema, sense la perspectiva que tenen els espectadors a la Sala. Hem vist moltes versions d’aquesta òpera còmica i potser aquesta és la que menys ens ha agradat; la raó l’atribuïm potser a què la trobem massa estàtica, pel fet que els cantants són “penjats” i lligats amb arnesos, tot apareixen al mig de la pantalla quan uns mecanismes giratoris els deixen a la vista; malgrat […]

És un retrat musical del Baró de Maldà on la música i la paraula són el fil conductor de tot l’espectacle. Construït a partir de la nota del costat; aquella que de vegades toques per error, però, si l’assumeixes i comprens , pot transformar la teva vida en un encert. El contingut emotiu de la història, així com la mateixa història, és transmesa mitjançant les paraules, la música, els moviments i els aspectes tècnics de l’espectacle com una unitat integrada. És un espectacle que ens parla de possibilitats i impossibilitats, d’amor i desamor, d’errors i encerts. Un espectacle en el que el mateix autor es converteix en personatge, aquell que es considera la nota incorrecta, producte de l’ error, fruit […]

Eulàlia Bergadà Serra, ballarina i coreògrafa mallorquina formada a Barcelona, ens va presentar anit la seva nova creació. Va ser la guanyadora del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre 2015 i és per això que ens va delectar amb “Gold Dust Rush “, dins del Grec Festival. En aquesta ocasió ens vol oferir un viatge que gira entorn al concepte del deliri. Quatre intèrprets, inclosa la mateixa coreògrafa, adoren una columna formada per aurèoles de llum. Al meu entendre fa referència a allò diví, allò que ascendeix. Quasi totes els accions són desenvolupades al voltant d’aquesta columna central. Els intèrprets es submergeixen en un transcurs d’estats contraposats, fins al punt que la bogeria els condueix a obeir “la paraula […]

El Festival Grec torna a estar present dins del Museu d’Arqueologia amb l’espectacle “Farsa”, un text escrit pel poeta, novel·lista, director i dramaturg Albert Mestres. L’espectacle està estructurat en tres parts, tres escenes amb tres personatges i interpretacions diferents, en que s’ha utilitzat un llenguatge diferent. Els personatges: Joan Pròleg, Gènia (noia muda) i un Actor. No hi ha escenografia. La primera part “Pròleg” és interpretada per en Quimet Pla, el maquinista del teatre que ha de fer temps i salvar l’espectacle que encara no ha començat. És un monòleg en forma de comèdia. “Sóc el maquinista. Bé, el maquinista… maquinista és un dir, perquè en aquest teatre, oi, de màquines… Bé, en realitat també sóc el regidor de sala […]

A poc que us agradi el cabaret flipareu, us divertireu i us enamorareu de la Mónica Lòpez i “La Shica”, dues dones guapes, coquetes i seductores, com han de ser les actrius del cabaret musical, però Antoni Comas i el propi Villalonga no es queden enrere. És un d’aquests espectacles refrescants que mai haurien de faltar a l’estiu, i el Grec… es fa a l’estiu. Molt bona música, des de les composicions del Baró de Maldà fins al Nessun Dorma de Turandot; aquí hi cap tot. Aneu-hi que encara el fan fins el 28, no badeu. Crítica completa » http://bit.ly/2ayQ8ZO