Recomanacions

El dramaturg i director Ferran Joanmiquel (Cos a Cos) i l’actor David Martínez (La Nave Va) van unir esforços per produir aquesta obra que es va estrenar el passat novembre a l’Ateneu de Celrà. Ambdós volien presentar un projecte de teatre social denunciant la situació dels immigrants subsaharians. EL REY DEL GURUGÚ és un monòleg en què David Martínez és un gos rodamón, no te nom i viu del que pot agafar de les escombraries, és un gos social que només ensenya les dents si li volen prendre el menjar. Això és el que el mateix gos ens explica en el pati d’accés al Porta 4 on esperem amb la nostra bossa de “possessions” a les mans, a partir del […]

El drama de Romeu i Julieta, o la seva llegenda, ha estat una font inesgotable d’inspiració al llarg de tota la història, adaptacions i noves versions s’han succeït en totes les èpoques. Felice Romani, el llibretista de Bellini per a aquesta òpera, es va inspirar en les narracions de Luigi da Porto i de Matteo Bandello, però molt menys en el drama shakespearià. Una de les peculiaritats que té aquesta òpera és que el paper de Romeo, ho interpreta una dona, en el nostre torn d’abonament, va actuar la magnifica Joyce DiDonato, que juntament amb la seva parella a escena, Patrizia Ciofi que interpretava a Giulietta, va ser sense cap mena de dubte el millor de la nit. Les millors […]

Podem limitar a les nenes, i dir-los-hi què haurien o no hauria de ser? Un tant per cent molt alt, les nenes senten que la societat les limita, sobretot durant la pubertat, temps en el qual la confiança cau en picat. “Run like a girl” vol canviar el sentit de la frase “com una noia”, i fer d’un insult, un compliment, i trencar limitacions. Què importa ser un home o una dona? Per què les nenes han de ser princeses? Perquè les nenes no poden tocar la trompeta, jugar a bàsquet o futbol, o practicar esports de risc? Per què les nenes han de saber cuinar, fregar i planxar ? Per què les nenes s’han de maquillar i estar sempre […]

Perquè tot i alguns defectes, segons la meva valoració, és una obra molt interessant que els coneixedors de Txèhov apreciaran amb escreix. Tosar potser s’ha passat un pèl en l’extensió i la introducció d’elements no del tot teatrals, però ha exercit de director impecable, com ens té acostumats i l’Imma Colomer, en un paper que és un bombó, ha estat immensa i ha fet que se’n humitegessin els ulls. Els fons musicals de piano en directe, un encert. Aneu-la a veure, potser no és perfecte, però com va fer dir Billy Wilder al seu personatge “ningú no és perfecte” i, redéu, tenia molta raó. Crítica completa » http://bit.ly/1TxfQxF

Dijous vam anar al Teatre Gaudí per tal d’aprofitar l’oportunitat de veure aquest musical de petit format de la companyia Escapade Theatre. Basat en el conte d’Alicia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll, adaptada i dirigida per Sue Flack està representada en angles amb subtítols en català. Valorem molt el fet de programar aquesta producció en anglès i ens va agradar molt particularment el vestuari i la posada en escena, però considerem que no es tracta ben bé d’un musical, o del que nosaltres entenem com a musical, ja que de fet és una obra de text amb algunes cançons i molta imaginació. És un conte que per alguna estranya raó mai no ens ha arribat, ni […]

S’ha de reconèixer que el Teatre Nacional, quan vol, sap programar obres que, agradin o no a tothom, tenen tots els elements (formals i temàtics) per representar el model de teatre públic que contenta als seus espectadors més fidels. Escrita i dirigida per Pau Miró, Victòria és un relat històric sobre l’estraperlo dels anys 50, la por, els secrets i la dignitat social molt més senzill, en realitat, que el que pretenen les seves ambicions. L’ambientació de l’època, tant en vestuari, escenografia com en petits detalls com els llibres i còmics que llegeix el personatge més jove, estan perfectament cuidats i això dóna una gran versemblança al muntatge. Malauradament, al text li falta pols narratiu, intriga, ritme, empenta de thriller. […]

Després d’un Hamlet ambiciós recolzat sobre el talent de Raimon Molins que, en certs aspectes, els va venir una mica gran, Projecte Ingenu aborda en aquesta ocasió la tragèdia més comercial de Shakespeare on, aparentment, la joventut dels intèrprets sembla més adequada pels personatges i l’esperit de l’obra. Sota la direcció, ara en solitari, de Marc Chornet, el muntatge és una versió àgil, tendre i estilitzada del clàssic anglès on el romanticisme, com acostuma a passar amb aquest text, pren força protagonisme. Juntament amb el bon treball interpretatiu de Carlos Cuevas i, en general, de tot el repartiment, cal destacar, en especial, la Julieta d’una Clàudia Benito que combina naturalitat amb emoció i una construcció de personatge molt encertada. El […]

“ES lo que ES” és el quart espectacle que vaig a veure del Cicle “Yo gesto” a la Sala Fènix. Aquesta vegada es tracta de teatre de gest i màscares , una proposta si més no interessant que ens porta la companyia mallorquina Ombra Teatre. Ombra Teatre neix farà uns tres anys. La mallorquina Sara Bohigas, l’alemany Moritz Bonin i el chilè Luís Venegas ( autor i director d’aquest espectacle) són els seus integrants. Els tres procedeixen de l’escola de Lecoq, i el llenguatge que utilitzen prové de la commedia dell’arte. En “ES lo que ES” els textos són escrits per la pròpia companyia, i en Lluís Venegas a part d’actuar també s’encarrega de la direcció. Es un muntatge teatral […]

Un text del dramaturg irlandès Owen McCafferty dirigit per Ferran Madico que, tal com va comentar a la roda de premsa, feia temps perseguia un text que parlés de reconciliació després d’una època de terrorisme polític. EN VEU BAIXA parla de la violència però també s’interroga sobre què s’ha de fer un cop la violència activa s’ha deixat de produir. Els dos protagonistes acaben dialogant sobre el que va passar un mes de juliol del 1974 i Robert és requerit com a testimoni del que s’està parlant. Una magnífica escenografia que tret d’algunes ampolles de licor molt “catalanes” ha reproduït a la perfecció un pub de la Irlanda del Nord, un local ple de grafitis a les parets i a […]

D’això va l’obra… però han passat trenta-set anys; víctima i victimari aleshores en tenien setze. Ha plogut molt, però tanta aigua no ha servit per a fer net. Owen Mccafferty és nord-irlandès i sap de que parla, i per desgràcia a Espanya també sabem una miqueta de que va aquesta pel·lícula. L’autor en cap moment pren partit i això fa que l’obra sigui sincera i gens propagandística, al contrari. Tot i detestar la violència, acabes compadint als dos personatges. Crítica completa » http://bit.ly/254hvzP

Sembla com de mala educació dir en veu alta que ens preocupa la nostra imatge però, sincerament, que aixequi la mà qui no es miri al mirall abans de sortir de casa. Millor encara, que aixequi la mà qui sigui capaç d’aguantar amb estoïcisme que algú el miri als ulls i li digui que no és guapo. Especialment si aquest algú és la seva parella. Sixto Paz ha triat un text de LaBute que, tot i tractar un tema a prioiri ben frívol, posa el dit a la nafra des del primer minut; després tot es tracta de triar un repartiment capaç de fer-lo brillar (fet) i de jugar amb els espectadors com només ells saben (fet). El resultat? Una […]

Romeu i Julieta és molt més que la història d’amor que tot sovint ens han volgut vendre, és una història on tots els personatges es mouen seguint les seves passions sense pensar en les conseqüències; sexe, mort i violència es barregen en un dels textos més viscerals de Shakespeare. Per desgràcia, els integrants de Projecte Ingenu han decidit centrar-se en la posada en escena i l’estètica i han deixat una mica de banda la construcció dels personatges i la recerca de les seves emocions i motivacions. Carlos Cuevas i Clàudia Benito (Romeu i Julieta) no es miren i pràcticament no es toquen durant tota l’obra, obviant el fet que allò que senten és inevitablement i òbviament carnal. Un excés d’intel·lectualitat […]

Cada vegada més estem entrant en aquesta mena de Teatre, on el text NO és la part essencial i si en canvi el gest, la mímica, el clown, l’equilibrisme i el teatre d’objectes. Una de les sales a què ens estem enganxant de valent i que mai ens deixa de sorprendre és l’Antic Teatre, un autèntic niu de creacions alternatives que paga la pena recolzar….. i ara encara mes, en assabentar-nos del nul suport que el nostre ajuntament “progressista” li atorga, pel perill del seu possible tancament, per falta de recursos econòmics. Aquest dimarts vàrem tenir l’enorme sort d’encertar-la en acudir a l’Antic Teatre per anar a veure LOS SANTOS, espectacle del que no en teníem cap referència i que […]

No es pot negar que Els cors purs ens proporciona imatges bellíssimes i un treball tècnic impecable, marca de la casa i segell indiscutible de La Perla 29. Però a banda dels resultats estètics, que són importants i mereixen tots els elogis, no acabo d’entendre ni l’elecció del text, ni tampoc la forma d’adaptar-lo ni de dirigir-lo en escena. Tot i les belles paraules i descripcions de Joseph Kessel, tot resulta massa literari i la barreja de referents no aconsegueix centrar la història ni fer-la del tot entenedora. L’elecció d’Oriol Broggi tampoc ajuda, apostant per la immobilitat dels actors en gran part de l’obra i per una absència quasi total d’acció dramàtica. Tot és explicat i referenciat, com si en […]

Des de fa anys, acostumo a anar veure tots els muntatges que fa l’Oriol Broggi, ja que sempre em sorprenen amb la seva posada en escena i per la qualitat que ofereixen els textos escollits. En aquesta ocasió, cal dir que ell mateix s’ha superat aconseguint instants d’autèntica màgia teatral, d’aquells que no només transmeten emocions, sinó dels que les fan crear dins nostre al contemplar autèntics moments de bellesa. No obstant, l’obra ha quedat coixa, ja que això no ha estat suficient per aconseguir un peça rodona. En aquest sentit, el text presentat resulta molt dilatat i dificil de digerir pel tipus narració escollida, afegint-se el fet que s’ha optat per una direcció d’actors excessivament monòtona. Així, aquesta resulta […]