Recomanacions

Abans de La força oculta no havia vist cap espectacle d’Ivo van Hove, de manera que no puc contextualitzar aquest muntatge en la seva obra global, però com a espectacle vaig trobar que tenia una gran virtut i un gran inconvenient: la virtut és que la posada en escena era de les que deixen bocabadat; l’inconvenient, que la història que explicava era una autèntica frivolitat. Una història colonial en què l’única cosa que veiem és els colonitzadors queixant-se de la calor, les cuques i que els indígenes són uns supersticiosos irracionals no es pot vendre com un xoc de cultures. Una història colonial que no dóna la versió dels colonitzats potser va resultar molt trencadora a principis del segle XX […]

Loscorderos·sc i Za! presenten, dins del Grec, una original proposta que barreja elements sonors amb un llenguatge teatral modern, fusionats a través d’una posada en escena carregada de personalitat pròpia. Es tracta d’una experiència teatral que comença des del moment que l’espectador entra per la porta de la sala, aconseguint atrapar-nos i aportant un ritme que no frena fins que sortim. De fet, se’ns proposa assistir a una conferència, la qual ens oferirà un humor absurd i surrealista brillantment executat. Sens dubte, es tracta d’una proposta que no deixarà indiferent a l’espectador, ja sigui a favor o en contra, en la que els quatre interprets es deixen la pell per fer sortir endavant un espectacle molt ben orquestrat. Potser, el […]

Quatre dones en una habitació. Procedències diferents, ideologies diferents, moments vitals diferents i, en definitiva, diferents maneres d’entendre la vida i la mort. A fora, una revolta. Però la peça no és un debat conceptual sobre què està bé i què no. Ens trobem davant d’un text interessantíssim que avança en espiral i que, com una gran aixada, a cada passada fa un solc més gran a la intimitat d’aquests quatre personatges i ens permeten veure allò què viuen i també com ho viuen (recorda molt a textos de la Caryl Churchill) El distanciament creat pels comentaris que fan els personatges d’allò que diuen i fan combinat i trenat amb una interpretació de caràcter més realista exigeix a les actrius […]

Perquè costa prendre-li la mida a una cosa tan gran. Per començar l’obra és desmesurada, passen coses molt fortes i per ser escrita a cavall del canvi de segle (de XIX a XX) la visió de l’autor sobre el colonialisme és profètica, però no, no és teatre polític, és drama pur que aprofita per deixar al seu lloc als colonialistes. Ivo van Hove és un director excepcional i la companyia Toneelgroep Amsterdam funciona com una màquina de cosir. Ara afegim-hi un muntatge extraordinari amb el finançament adequat i el resultat és el que hem vist: un espectacle d’aquells fora del comú. Jo mai havia vist un tsunami dins un teatre. A fe que ha valgut molt la pena. Crítica completa […]

Quan arribem ens assabentem que existeix un canvi important de repartiment i que ni més ni menys la protagonista principal que assumeix el rol de Mimí, no el pot fer la soprano prevista que era Tatiana Monogarova, en teoria per malaltia i que serà substituïda per Dinara Alieva. Per sort després veurem que el resultat d’aquesta substitució és totalment satisfactori, però acostumen a sovintejar massa aquests canvis sobtats dels protagonistes, cosa que creiem no és normal.De l’òpera poca cosa he de dir, que ja no se sàpiga, una òpera considerada de les més fàcils per les persones no acostumades al bel canto i de música bellíssima, que sempre acaba emocionant-nos de nou, per molt que sapiguem fil per randa el […]

La Partida la vaig veure a la Fira de Tàrrega. Us deixo la meva valoració que vaig escriure el 12- Setembre- 2015. A “LA PARTIDA” conviuen i dialoguen el futbol i la dansa. 5 ballarines, 5 futbolistes i un àrbitre. Lloc: un camp de futbol, el públic assegut a les grades. Comença una peculiar partida de futbol amb regles pròpies. No es tracta d’una fusió entre aquestes dues disciplines, sinó un diàleg entre elles. La intenció de la creadora és que els dos grups “enfrontats” siguin el màxim d’antagònics possible, per això en aquest projecte s’ha triat a homes futbolistes i dones ballarines. La Companyia segueix en la seva labor de combinar la dansa contemporània amb els seus antagònics; aquesta […]

Queco Novell protagonitza “Confessió d’un expresident” al Capitol dins de la programació del Grec Festival de Barcelona d’enguany. No es tracta d’un espectacle amb grans escenografies, ni d’importants efectes d’il·luminació, etc…, però si d’un text que boníssim, obra del dramaturg italià Davide Carnevalli, en forma de monòleg, que no deixa indiferent a ningú. Aquest monòleg teatral dirigit per Xavier Ricart, presenta una visió irònica sobre la desconnexió de la classe política amb el poble. Queco Novell és l’expresident, un polític imaginari d’un país qualsevol. Podria ser J.C Wasmosy, M.Suharto, J.Chirac, J. Estrada, B.Yeltsin, A.Fujimori, Jordi Pujol, S.Berlusconi, R.Rato, fins hi tot el reelegit Rajoy…. tants i tants noms d’una llista interminable de polítics corruptes que el poble ha elegit i […]

Després d’uns anys en els que els espectacles inaugurals del Grec venien de la mà de la dansa, el teatre torna a ser l’encarregat d’obrir el festival amb l’única obra que trepitjarà l’anfiteatre enguany. En aquesta ocasió, s’ha escollit un text d’Arthur Miller sobre la caça de bruixes i s’ha apostat per oferir un gran espectacle amb 15 actors a escena i la direcció d’Andrés Lima, el qual aporta dinamisme a un text que resulta una mica dens, la qual cosa es d’agraïr al fer que aquest no es faci pesat. D’altra banda, destaca Lluís Homar amb una interpretació plena de força en la que aconsegueix intimidar amb la seva sola presència i una escenografia molt encertada que es va […]

Per Arthur Miller, el teatre era una arma per combatre tot allò que el preocupava o molestava del seu temps. Podríem dir que, com a director, Andrés Lima recull també aquesta mateixa filosofia contestatària, com ha demostrat amb l’esperit crític de diversos dels seus muntatges. En aquest sentit, Les bruixes de Salem, espectacle inaugural del Festival Grec 2016, resulta, a les seves mans, un text ben adient per parlar de temes actuals com la utilització de la por i el terror com a mecanismes del poder per mantenir el control i els seus interessos econòmics. La caça de bruixes del maccarthisme que va inspirar aquesta emblemàtica obra remet ara a altres situacions igualment fosques del nostre país i el moment […]

De nou tot un públic dempeus davant d’un muntatge que recordarem durant i anys, tal com va passar amb “Tragèdies romanes”. Toneelgroep Amsterdam ha passat a ser una de les companyies de teatre més esperades del Festival Grec any rere any. “La força oculta” està considerada l’obra mestre de Louis Couperus, un dels escriptors més prestigiosos de la dramatúrgia neerlandesa. Louis Couperus era nét del Governador General de les Índies Orientals Holandeses i molts dels seus parents treballaven en el govern local. Va escriure “La força oculta” després de visitar les Índies Orientals Holandeses durant els mesos de març de 1899 a gener de 1900 (just el moment més àlgid del domini colonial). Dirigida per un magistral Ivo Van Hove […]

La construcció que es va aixecant enmig de l’escenari durant les dues hores i mitja de funció és un dels grans encerts del muntatge. Aquest espai -que serà casa, església, jutjat, presó i patíbul- simbolitza la repressió i el fonamentalisme, però també la societat tancada que prefereix viure de mentides abans que reconèixer els errors i afrontar una veritat que potser no és la desitjada. És ben sabut que Arthur Miller va escriure sobre aquests fets ocorreguts al poble de Salem com a resposta a la famosa Caça de Bruixes del senador McCarthy. Havien passat dos segles i mig entre un fet i l’altre, però la reacció de la gent davant de les pressions o les situacions complicades acaba essent […]

Fa pocs mesos, vam poder veure a les sales de cinema la pel·lícula Sufragistes, escrita per Abi Morgan, autora de l’obra que ara se’ns presenta al Romea. En aquella ocasió, també es feia incís en la visió femenina del poder, tot i que a través d’una batalla ben diferent com evidencia el seu títol. De fet, aquesta visió, enfocada des de diferents angles i històries, sembla ser un tema recurrent en la autora, la qual també va escriure La dama de hierro, el qual seria un exemple més. En aquesta ocasió, els quatre personatges de la funció es troben a escena esperant al dictador d’un país que està a punt de patir una revolució. Es tracta d’una proposta força interessant […]

El cicle DespertaLab acostuma a presentar muntatges diferents i arriscats, i aquest és sens dubte el cas de No hi ha bosc a Sarajevo. Amb una narració fragmentada, un bon grapat de personatges i una original barreja de llenguatges, aquest és un d’aquells muntatges que entren per la pell, que provoquen emocions intenses al públic i generen imatges de gran bellesa. Amb el rerefons de la guerra de Bòsnia, No hi ha bosc a Sarajevo tracta el tema de la violència d’una manera punyent i molt interessant. Amb un repartiment on destaquen Núria Rocamora, Guillem Motos i Albert Bassas, No hi ha bosc a Sarajevo és un espectacle que val la pena descobrir. Més informació a Somnis de teatre

Les bruixes de Salem aborda un tema, el de l’abús de poder i la coacció, sens dubte d’actualitat, però ho fa amb un discurs potser massa antic i desfasat (especialment pel que fa a la perspectiva de gènere) que Andrés Lima ha decidit no actualitzar ni matisar. El resultat és un muntatge correcte, amb interpretacions intenses, on destaquen les de Nausicaa Bonnín, Anna Moliner, Lluís Homar i Borja Espinosa; una escenografia senzilla i funcional i un ritme que malauradament decau en el tram final. Un inici discret pel Festival Grec d’enguany. Més informació a Somnis de teatre

La inclusió d’aquest espectacle dins de la programació del Grec no sé si és la més encertada, però no es pot negar que estem davant d’un text interessant, una bona direcció i unes interpretacions de gran dificultat tècnica. La densitat de la proposta, el rerefons sociopolític i la seva austeritat formal la col·loquen en la línia d’altres treballs de Carme Portaceli, que aquest cop ha volgut lliurar-se més que mai a l’estructura sincopada d’Abi Morgan, plena de repeticions i retrocessos molt curiosos. Hem vist ja moltes obres que tornen enrere però aquí el fet de recular mai ens reprodueix el mateix; sempre hi ha petits matisos, detalls que canvien i que es deformen cap al final de la peça. No […]