Recomanacions

No me l’he cregut. És un thriller “laboral”, però les coses que han passat, a les empreses no passen. No puc dir en quins errors ha caigut Toni Cabré perquè un spoiler en una obra d’aquesta mena ho rebenta tot, però a mi no m’ha convençut. Un altre problema me l’ha creat Òscar Molina, el director, i és que part de l’obra ha funcionat a crits, i com deia la meva àvia “no pre cridar es té més raó”. Crítica completa » http://bit.ly/1TmoaQu

Es tracta d’un treball de fi de carrera de la primera promoció de l’escola superior d’art dramàtic Eòlia. No sé pas que ens va passar, però sincerament vàrem estar ben a punt de marxar de la sala, quan tot just portàvem una mitja hora de representació i és que no ens interessava gens el que veiem i sobretot alguna de les interpretacions la trobàvem exagerada, sobreactuada i gens creïble; sabíem que es tractava d’un espectacle d’actors novells que estan començant, però precisament per això mateix la vàrem trobar en general, excessivament poc treballada. El text i també la direcció d’aquesta proposta teatral és responsabilitat de Jordi Prat i Coll; hem de reconèixer que malgrat que la proposta definitivament no ens […]

Sabíem a priori que era una mica surrealista i que calia deixar-se portar per on l’autora i directora Saara Turunen ens volgués portar, i això és el que vam fer en entrar a la sala i ocupar els nostres seients. BROKEN HEART STORY és un conte que ens parla de l’art i de l’amor. Una escriptora (Carla Torres) que se’ns presenta amb bigoti, “perquè així tot és més fàcil”, vol ser una dona independent, no vol assolir el paper que socialment li està assignat a una dona, que contempla enamorar-se i formar una família. Però una part de si mateixa vol ser aquesta dona, somia a ser una “Pretty woman” que acaba trobant l’home de la seva vida. I és […]

Com d’important és ser guapa? I qui va ser l’imbècil que va inventar els miralls? Pretty és la història d’una parella que entra en crisis arrel d’un comentari inoportú entre dos amics sobre la parella d’un d’ells, que casualment és amiga de la parella de l’altre, la qual al sentir la conversa entre tots dos, va i li explica a l’amiga el que ha escoltat. Aquest és començament de la fi. Neil Labute és possiblement l’autor teatral contemporani que més escriu sobre les afilades i inquietants relacions humanes, sobretot les relacions de parella. Les seves obres són molt reconegudes. Les històries que escriu són drames sense escrúpols, però presentades en forma de comèdia. És la primera vegada que Pretty es […]

Nacidos para bailar està produït, dirigit i coreografiat per Los Vivancos, una companyia formada per set germans: Elías, Judah, Josua, Cristo, Israel, Aarón i Josué. Tots estan formats en l’art, en la dansa i en la música.. A part compta amb la participació d’un gran equip creatiu, encapçalat pel compositor cinematogràfic Joan Martorel, que ha adaptat les composicions originals com Metallica, Deep Purple o Lehonard Cohen al rock sinfónic de Los Vivancos. Nacidos para bailar és el final d’una trilogia, presentada en forma de concert, en el que es combina el flamenc, la música metall i una orquestra simfònica, amb interpretacions musicals en directe, un vestuari espectacular, efectes de llum impressionants i una elaborada producció tècnica. L’escenografia està formada per […]

L’esplèndid equip de La Perla 29 ha anat polint, al llarg del temps i dels seus muntatges, una particular estètica basada en el bon gust tan influent que després altres companyies han volgut imitar sense mai acabar d’aconseguir els mateixos resultats. Dirigida per Oriol Broggi, com sol ser habitual, Els cors purs és una nova demostració d’aquest fascinant poder visual de les seves produccions, on la poesia del moviment, l’espai sonor i la música formen un embolcall perfecte per la feina dels actors. L’obra està basada en la novel·la Mary de Cork de Joseph Kessel, un drama situat a la Irlanda de principis del segle XX. L’analogia amb Espanya, per la presència de la religió catòlica i el fet d’haver […]

El dramaturg i director Ferran Joanmiquel i l’actor David Martínez han sumat els seus dos respectius projectes de teatre social, Cos a Cos i La Nave Va, per produir l’obra “El rey del Gurugú”. El prestigiós fotoperiodista Samuel Aranda els ha assessorat amb el seu coneixement dels campaments del Gurugú; assegurant que és el lloc més dur on ha estat mai. Gurugú és el nom castellà d’una muntanya (de fet un volcà extingit) el puig de la qual forma el punt més alt de la península del cap de les Tres Forques, a la costa nord del Marroc al costat de Melilla. Una barrera formada por dos tancats de més de sis metres d’alçada i 12 kilòmetres de llargada, separa […]

NUESTRAS MUJERES (Nos femmes, 2013) d’Éric Assous, dramaturg tunisià, va ser un èxit comercial a França, i va ser portada al cinema. Aquesta producció està dirigida per Gabriel Olivares, un director de moda a l’escena madrilenya que a l’inici d’aquesta temporada tenia sis obres en cartell, dirigides per ell. Els tres amics són Max (Antonio Garrido), que és radiòleg i solter, Paul (Gabino Diego), que és reumatòleg, està casat i té dos fills i Simon (Antonio Hortelano), que està casat i és propietari de dues perruqueries. Fa 35 anys jugant a cartes un cop a la setmana. Quan arriba Simon, està visiblement alterat perquè ha discutit i ha matat la seva dona. Els hi demana ajut i és en aquest […]

La nova proposta de Sixto Paz Produccions té una vocació més comercial que les que podien tenir “Pulmons”, “L’efecte” o “història”, fet que ja vam intuir a la roda de premsa. El text de Neil Labute (escrit l’any 2008), dirigit per Marilia Samper utilitza un diàleg molt proper, natural, i que aprofita una paraula, una entonació com punt de partida per desenvolupar una escena. Sens dubte un text ben escrit però que no aprofundeix en el tema que pretén plantejar, el de l’obsessió per la bellesa, pel cos amb les mides i el pes just. Malgrat això podem dir que ha estat una proposta divertida, simpàtica i fresca. Una bis còmica amaga el drama d’unes relacions de parella o d’amistat […]

Haig de confessar que Harold Pinter és un dels meus dramaturgs preferits. Penso que els seus textos són extraordinaris, on les paraules i els silencis es barregen amb mestria. L’ambigüitat i diferents lectures en les seves obres, ens porten a un veritable joc escènic, en que no hi ha distinció entre el que és real i el que no ho és, ni entre el que és veritat i el que és falç. És realment fascinant la capacitat que té aquest dramaturg de provocar en cada espectador les seves pròpies conclusions, les diferents lectures i maneres d’interpretar una mateixa obra. Sempre que surto de veure un Pinter em dic el mateix: és un geni !!! L’Amant és una barreja de comèdia […]

Amb mèrits compartits. Per començar Friedrich Von Shiller, l’autor d’una de les filigranes del romanticisme. A continuació Sergi Belbel amb una adaptació (i reducció) magistral. A continuació amb Max Glaenzel i Mercè Paloma (escenografia i vestuari) i per acabar amb tots els actors que han estat en el seu paper exacte per fer-nos sentir les sensacions que ens han fet vibrar fins a tocar el cel amb les mans. Gran nit de teatre amb un Lliure ple de públic entusiasta, rendit davant l’excel·lència. Ah, els clàssic ben fets… Crítica completa » http://bit.ly/1Xd4KAi

Amb Sixto Paz vam gaudir com mai amb Pulmons, i repetint un parell de cops. Posteriorment amb Història I ara ens porten a la Villarroel el seu nou muntatge a la Villarroel amb Pretty. Tot i que la història que ens expliquen és insuficient, com a mínim s’ho han dut al seu propi camp. El que ens falla per un costat l’han pogut reforçar amb unes bones interpretacions i amb uns personatges portats fins a l’absurd. Em quedo amb la parella de Pau Roca i la magnífica Sara Espígul. Tot i que l’estrella a escena és Sara Espígul i pot ser el punt guanyador de l’obra. Quan surt la gent riu sense cap tipus d’objecció. I a més …

Com altres vegades anar al teatre sense saber exactament el que vas a veure és la millor opció. I aquest ha estat el cas. L’únic que sabia és que era una obra magnífica i que t’has de deixar portar sense cap tipus d’inconvenient. Amb una narració sense cap ni peus, i vas entrant en aquesta farsa sense cap complexitat. Hi ha moments que m’ha semblat entrar en els somnis de Dale Cooper de Twin Peaks. Fins i tot la dona del tronc s’ha convertit en la dona de l’aspirador. Per cert, aquest ha estat el personatge i moment més hilarant. I el nan del somni? Quan surt? Però hi ha molt més a Broken Heart Story

A poc a poc i a força de riure d’elles mateixes, Las Glorias Cabareteras han forjat una sèrie de mites al seu voltant (teatres que les veten, intents de censura i boicot contra elles, sales que tanquen després d’una actuació seva…) que les han convertit en tot un referent del cabaret underground. La seva (suposada) carrera maleïda, però, ha suposat dos elements importants. D’una banda, les poques oportunitats que tenim de veure-les en directe s’han convertit en tot un esdeveniment que, en algunes ocasions, com aquest comiat de la seu de Gràcia de la Sala Beckett, serà recordat com a històric pels assistents. D’una altra, han adoptat la veu enverinada dels arraconats que les permet, sense por ni pèls a […]

Dóna la sensació que Victòria és fruït d’un encàrrec, o més ben dit d’una intenció oculta: la de tornar a repetir l’èxit d’aquella Barcelona de Pere Riera. El problema és que Pau Miró -fins ara més preocupat per històries i personatges contemporanis- no és un autor que satisfaci a públics de tota mena. S’ha de dir que en aquesta obra se li endevina un gran esforç per trobar escenes i atmosferes que convencin a tothom, però el to general de la peça -i en especial, la seva direcció- resulta massa solemne i el ritme no atrapa de la mateixa manera a tots els espectadors. La barberia acaba resultant massa asèptica i la fredor del conjunt, només trencada a les escenes […]