Recomanacions

En bona part gràcies a aquesta actriu (per a mi desconeguda) que es diu Raquel Ferri. En bona part perquè malgrat que l’obra és un treball de conjunt entre Pablo Ley, Ester Villamor i Javier Gamazo, sense ella que és de la Vall d’Albaida, no hauríem tingut ni aquest preciós valencià, ni les vivències de la primera part, de quan era petita, històries i records fascinants que deuen ser d’ella o d’algú molt proper. Apart d’això l’obra està molt ben bastida i la posada en escena és senzilla, però espectacular. Ha caigut de la cartellera, això al Grec ja passa, però per la propera temporada algú l’ha de repescar. Crítica completa » http://bit.ly/2a8JXyj

Jordi Casanovas ha escrit i dirigit aquest thriller documental, la transcripció real de l’interrogatori del presumpte assassí Martin Bryant per part de dos policies, un interrogatori que va durar vuit hores i que ell ha sabut condensar magistralment en una hora intensa i brillant. Martin Bryant està detingut i entra a la sala d’interrogatoris emmanillat de mans i peus, l’acompanyen dos policies. Quan comença l’obra nosaltres no sabem exactament de què està acusat i ho anirem esbrinant de mica en mica a mesura que els policies van aprofundint en el seu interrogatori i van descobrint les proves amb què compten. Jordi Casanovas ha sabut dosificar la informació que ens van descobrint al mateix temps que anem descobrint aspectes de la […]

Aquests de la Beckett no paren mai de rumiar i s’han inventat això del Projecte AdA (Autor dirigeix Autor). Tres dramaturgs han escrit una obra breu per a dos intèrprets que un altra autor dirigirà, i amb les tres es conforma un únic espectacle que girarà al voltant d’una tema: el Poder. Aquestes coses sempre és difícil de que surtin ben lligades, però deunidó del bé que se n’han sortit. Calvani, Buchaca i LaBute les han escrit i Buchaca, Belbel i Calvani les han dirigit. L’espai escènic i la il·luminació era la mateixa pels tres. Dificultat afegida per a un projecte molt interessant. Crítica completa » http://bit.ly/29RrPav

Alonzo King Lines Ballet ens va interpretar dues coreografies, quina més poètica. Una explora nous territoris físics i l’altre imatges sonores de la natura. La primera “Writing Ground” va ser estrenada l’any 2010. La coreografia està construïda sobre una col·lecció de música sacra procedent del cristianisme, de tradicions jueves, musulmanes i budista tibetana. És realment sorprenent veure com els ballarins es mouen al ritme de les melodies amb tanta bellesa i elegància. **** La segona “Biophony” va ser estrenada al 2015. Aquesta peça és realment espectacular i realment original. Es crea a partir del treball de l’ecologista i músic americà Bernie Krause (que capta els sons de la natura) i del compositor Richard Blackford (que posa música a aquests sons); […]

Alonzo King Lines Ballet ens va delectar ahir a la nit amb una tècnica clàssica plena de bellesa i subtilesa d’alt nivell. La composició coreogràfica en si mateixa no destacava per bona o original. Però per altra banda, vam poder experimentar com la pura tècnica, executada d’una manera sublim, pot arribar a commoure; també gràcies a l’excel·lent interpretació dels ballarins i ballarines. Dues parts. A la primera observem exercicis de pas a dos, parts grupals i solos, que interpreten durant una hora músiques sagrades de tradició jueva, cristiana, musulmana i budista tibetana. Son defensades amb una musicalitat i un lirisme corporal de gran expresió. Finalitza amb un quintet de quatre nois i una noia, on ella és portejada en tot […]

En Marc Artigau i Queralt ha escrit un text preciós que a més a més ha tingut la sort de poder dirigir ell mateix, en aquest espai màgic, que a nosaltres ens agrada tant, malgrat les seves conegudes deficiències, com una sonoritat no massa reeixida i la incomoditat de les seves cadires. Un text que ens parla de les nostres pors al que és diferent, a les cultures que no són les nostres, a la immigració que vulguem o no, és imparable, a la qual és absurd posar-li barreres. Caïm i Abel al contrari de la història de l’Antic testament, no són germans i pertanyen a mons diferents; però les seves vides s’entrecreuen i malauradament un acabarà matant a l’altre, […]

Jordi Casanovas no en va tenir prou d’agafar la transcripció del interrogatori del jutge Ruz a Bárcenas i fer-ne una molt bona obra de teatre, que ara hi ha tornat amb un de policial, que va tenir lloc fa vint anys a Tasmània, que cau més o menys per allà on nostre senyor va perdre la gorra, i el millor és que l’ha tornat a clavar. En una escenografia freda, dos polis intenten que confessi el presumpte autor d’una massacre, un personatge estrany que costa d’aclarir si és innocent, està tarat o és fred com el gel. Magnífica, no us la perdeu. Crítica completa » http://bit.ly/2a0Zs8y

El món dels actors, normalment, interessa a la gent de teatre perquè, més enllà de les històries que ens transmeten, formen part d’un microunivers artístic, creatiu i misteriosament màgic al qual la majoria de persones no tenen accés. Altres vegades, la figura de l’intèrpret transcendeix i serveix com a metàfora de la futilitat de l’ésser humà que, sense un poder superior que el dirigeixi, se sent perdut i angoixat. Yo Feuerbach s’inclina per aquesta segona vessant i omple d’espera beckettiana i reflexions existencials aquest diàleg entre un veterà actor i un principiant ajudant de direcció. L’obra planteja algunes idees interessants i funciona bastant bé quan camina sobre la idea barroca del món com un teatre i la vida com una […]

Després d’obrir el Festival Grec d’enguany amb Les bruixes de Salem, Arthur Miller torna a estar present amb una de les seves obres més rodones. En aquesta, l’autor dissecciona amb gran precisió tot allò que envolta el comportament humà, ja sigui aquell que ens mou a l’interactuar amb els altres persones, com aquells trets de la nostra personalitat que han estat adquirits en contacte amb els altres i que ens empenyen a comportar-nos sempre d’una manera determinada. Per plasmar-ho, l’autor va idear una història aparentment senzilla, que amaga un rerafons complexe en el que tenen cabuda totes aquestes reflexions. Així, l’entramat resulta fàcil de seguir, gràcies a una història propera que atrapa, permetent també a qui ho vulgui anar més […]

En el programa del Grec consta com a espectacle de dansa, però està clar que Appearance és més aviat un happening, una performance o fins i tot una instal·lació més pròpia de museus o sales d’art que no pas d’una sala de teatre. No vull treure mèrits a un muntatge que hipnotitza i que transmet amb claredat el seu missatge, però potser no estem acostumats a assistir a aquest tipus d’esdeveniments sense previ avís i amb una catalogació que no li escau. Ahir a la nit tothom mostrava estranyesa davant del cos de tres ballarines que repetien, sense parar, una sèrie de moviments i accions durant dues hores. Estava clar que l’efecte de la llum damunt dels cossos i de […]

Una obra de Stefano Massini, el mateix autor que ens va oferir els textos de “Crec en un sol Déu” i “Dona no reeducable”que hem pogut veure al Lliure aquesta mateixa temporada. En aquest cas ens explica la història de Lehman Brothers, el banc d’inversió nord-americà que va desfermar la crisi econòmica més gran dels últims anys. L’obra original constava de tres parts: “Tres Germans”, “Pares i fills” i “L’immortal”, i tenia una durada de set hores. Roberto Romei ha reduït l’obra a menys de la meitat del temps i l’ha aixecat amb sis actors que eren tretze en el text de Massini. Un treball d’interpretació brutal. La història de la nissaga es presenta a través de la narració, els […]

United Cowboys és una innovadora companyia holandesa que s’ha instal·lat a la Sala Hiroshima durant tres dies, dins del Festival Grec d’enguany, per presentar-nos “Appearance” (Aparença), una proposta escènica creada i dirigida per Maarten van der Put. “Appearance” és una de les quinze representacions o millor dit, performances, que pertany a un cicle de propostes escèniques amb el nom de Nude Studie Menu, que es va començar a crear al 2010. Totes són diferents, però totes parteixen de la nuesa del cos humà per mostrar la vulnerabilitat i l’energia dels artistes que les interpreten. En el cas concret d’Appearance, qui entra a la sala es trobarà en un espai absolutament fosc on podrà distingir tres plataformes de metre i mig […]

Malgrat que dins el Romea hi nevava (tsunamis, pluja neu… redéu quin Grec més inclement portem). No he entrat a la història i en teatre no hi ha res pitjor, i és clar, al cap d’una bona estona m’he començat a avorrir perquè no entenia el que passava allà, dalt de l’escenari. Penso, que Carme Portaceli s’ha equivocat en el plantejament i la forma de muntar l’obra, però com em passa moltes vegades també podria anar errat jo. Crítica completa » http://bit.ly/29FSGlU

Un cop vista aquesta creació, un té la sensació que hi ha hagut algun tipus d’error a l’hora de ser programada en el Grec. Considero que no és possible que allò que hem pogut veure s’hagi creat per ser exhibit en un teatre. De fet, abans d’entrar, els responsables de la sala Hiroshima expliquen al públic que poden entrar i sortir en qualsevol moment de la sala, les vegades que ho desitgin. A priori, això no té sentit per un espectacle de dues hores, però un cop ets dins ho entens perfectament. Allò que un principi ens podíem pensar que era un espectacle, no és tal, sinó que es tracta d’una performance feta per museus en la que el públic […]

Des de, bàsicament, l’impacte del teatre del absurd, molts autors i autores han fet propostes interessants sobre situacions d’espera on el conflicte no és el motor narratiu sinó el malestar existencial que la situació genera. Esplendor fa servir aquest recurs ajuntant quatre personatges femenins en un context bèl·lic on el protagonista absent és un dictador en perill davant l’esclat imminent d’una revolució. El text d’Abi Morgan està ple de bones idees, començant pel punt de partida, però també farcit de paranys estilístics que l’espectacle no aconsegueix superar. La reiteració, els salts endarrere o els pensaments pronunciats en forma de diàleg en veu alta són un arma de doble fil gens fàcil de manegar que, en aquest cas, fereixen de mort […]