Recomanacions

Sí, Wasted és una obra mestra que per motius que alguns no comprenem (o potser comprenem massa) ha caigut de la cartellera del Grec i s’ha hagut de buscar la vida en sales alternatives. Gràcies Ateneu Popular de 9 Barris per aixoplugar-la. És una peça que hauria de veure qualsevol persona mínimament “teatrera” per la seva qualitat literària, l’interpretació dels Intimsproduccions sota la direcció magistral d’Ivan Morales i el missatge (tot i que negatiu) que ens deixa. Busqueu-la allà on la facin perquè val molt i molt la pena. Va triomfar a Tàrrega i ara ho hauria de fer a tot Catalunya, colló! Crítica completa » http://bit.ly/1SVol6o

D’ençà que es van donar a conèixer amb la magistral Pulmons, l’equip de Sixto Paz Produccions ha despertat l’interès de crítica i públic a cada nova proposta. Com ja passava amb L’efecte, el seu anterior muntatge, Pretty té una vocació molt més comercial que aquella hipnòtica història de parella dirigida (com ara també) per Marilia Samper. El resultat en aquest cas torna a ser efectiu: l’obra diverteix i proposa un tema interessant del qual es pot debatre en sortir del teatre. El text de Neil Labute juga amb uns diàlegs col·loquials, plens de naturalitat i girs enginyosos que aprofiten una anècdota per desenvolupar un conflicte que s’estendrà al llarg de tot l’espectacle. El problema d’això és que el petit desencadenant, […]

La vocació experimental d’algunes obres i companyies és una idiosincràsia tan lloable com perillosa. El risc és necessari en el panorama teatral per obrir nous camins però s’ha d’assumir que, a vegades, aquests camins no porten enlloc. El suïcidi de l’elefant hipotecat és un espectacle caòtic i irregular que conté moments molt interessants i d’altres totalment anodins i irrellevants. Si li perdonem la seva certa impostura intel·lectual i els seus intents fallits d’improvisació i interacció amb el públic, podem dir que la seva base dramàtica (els textos de Mayorga i Sinisterra) ha estat escollida amb bon gust i intel·ligència. En general, però, l’espectacle no acaba de decidir si vol parlar de temes d’actualitat, fer una sàtira sobre la societat de […]

Tornem a la Sala Fènix a veure la segona de les cinc propostes de teatre imatge, dins del Cicle “Yo Gesto”. “No me llames Solsticio, llámame Otoño” és una creació de Marina García Lucas i Javier Pastor Giménez, dos joves actors que formen la companyia Sietedemayo. Els seus noms artístics són Luc i Jota Pe, i “No me llames Solsticio, llámame Otoño” és la seva primera creació. Es tracta de la fusió de teatre gestual, clown i teatre físic, on en Luc i Jota Pe utilitzen els seus cossos per dibuixar l’espai, i enriquir l’ambient imaginari, demostrant als espectadors lo ingenus, innocents, ridículs i estúpids personatges que en realitat podem arribar a ser tots nosaltres. En aquesta ocasió he pogut […]

És una obra que amaga dins seu un gran potencial (temàtic, dramatúrgic i actoral) però fa la sensació que hagi sortit del forn abans d’hora. I és una llàstima perquè les situacions que proposa són prou diferents per a sorprendre però tenen un regust de realitat que les fa molt interessants. Però ensenyar les dents no és mossegar. I és que una de les virtuts d’aquesta peça és que malgrat que tot el que diu, tot el que ensenya i tot el que hi passa ja ho sabem i ja ho hem vist altres vegades, manté un aire fresc que l’omple de vida en tot moment. És capaç d’enganxar-nos amb uns personatges força atípics i una actitud gamberra (tot i […]

Jo a l’any 51 ja feia temps que hi era i penso que al Pau Miró l’han assessorat malament i per això tantes coses grinyolen i no me les he cregut. Hi ha accions que no te les empasses ni amb cullera. El text tampoc és molt brillant i els actors ho han sofert, doncs costa defensar diàlegs amb poc gruix; no et pots lluir. Ara, l’escenografia espectacular, com quan no venia d’un pam. El vestuari també està molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/1q2EgUY

Em fa especial il·lusió començar a escriure aquesta entrada al Blog, perquè es tracta de la nostra valoració número 175 que fem aquesta temporada, exactament el nombre d’espectacles d’Arts Escèniques que hem pogut veure des del passat mes de setembre. Em fa també il·lusió, perquè ha correspost a una proposta arriscada de l’Antic Teatre, que de ben segur, amb el poc temps que el coneixem ha aconseguit obrir-nos una porta a una mena de Teatre alternatiu al que no estàvem massa acostumats i que està canviant la nostra manera de viure el Teatre. CARRETERA N-340 es tracta d’una mena de fusió entre una performance i una narració amb dramatúrgia teatral. La companyia Colectivo-340, és resident de El Graner, centre de […]

La última versión libre del clásico Hamlet de Jessica Walker, directora de la Compañía Laboratorio, es ─en palabras de su creadora─ la última incursión de su grupo en el archiconocido texto de Shakespeare, al que lleva más de 15 años entregada, con una docena larga de trabajos por los que han pasado los actores de su propia Escuela Laboratorio, amada y temida por igual en el homogéneo y árido horizonte teatral barcelonés. Se agradece su aportación a la escena entre tanto bluf intelectual y corporativo: se agradece el riesgo y la honestidad escénicas. La dramaturgia de Jessica Walker y su mística particular, entre cielo e infierno, entre nirvana y samsara, entre teatro y mundo, toda su trayectoria artística y su […]

Amb un text que no diu gran cosa, però oportunista —ara es parla molt dels antisistema i carregar-se l’establishment—. A més a l’obra no hi ha matisos, és molt plana i la direcció ha permès unes interpretacions poc elaborades, cridaneres i exagerades. Per acabar-nos d’avorrir, s’ha abusat de projeccions de personatges “importants” amb la veu doblada dient bajanades que no han aportat res d’interessant a l’obra. Tot i així el pública ha aplaudit molt. Això m’ha fet pensar que potser jo tenia mal dia. Crítica completa » http://bit.ly/1rqk14o

Diumenge passat vàrem tornar a fer “doblet” i en aquesta segona sessió, vam poder veure la primera de les propostes del cicle de Teatre Imatge, sota el nom de YO GESTO, que per segon any consecutiu organitza la Sala Fènix. Un espectacle que parla de la vellesa recollint poemes de diferents autors que tracti sobre el tema. Aquesta peça vol ser un viatge poètic i oníric que parli sobre la vellesa i el sentit de la vida. Ens vol mostrar la vellesa com una etapa de la vida que cal enfrontar sense angoixa. Una sola actriu a l’escenari, però no es tracta d’un monòleg, ja que la Núria Rocamora interpreta tres papers transformant el seu cos i la seva veu […]

Suposo que ens estem fent grans i no podem connectar massa amb un determinat tipus d’humor que malgrat que ens intenta dir coses, no les acabem de rebre. O potser és que s’ha tractat d’un batibull d’idees que poden ser molt potents però que malauradament es queden en idea sense aprofundiment. Això és el que ens va passar amb aquesta proposta de la Companyia Casa Real dins del cicle del CICLÓ en el Teatre Tantarantana. Creiem que com a proposta és bona, creiem que el tema pot donar per moltes i moltes peces teatrals, debats i fins i tot discussions, però és potser aquesta superficialitat en el tractament de les idees que s’apunten, i al nostre gust, l’excessiu ús dels […]

Dissabte pasat es van “conjurar els astres” per permetre que poguéssim anar a La Vilella i tot i que la sala era plena, vàrem tenir un espai per nosaltres; vam estar de sort perquè vam poder gaudir d’una esplèndida proposta de Hamlet.Amb aquesta proposta ja en son 5 Hamlet’s els que hem pogut veure des del passat mes de gener, en poc més de 3 mesos… i aquesta és amb tota seguretat la versió més fresca i divertida de totes. Juanjo Cuesta és professor de l’Institut del Teatre i aquesta proposta forma part de la seva tesi doctoral. Treballada en un primer moment amb un dels seus alumnes, Francesc Cuèllar, tenia una durada de mitja hora i comptava amb un […]

GENERACIÓ DE MERDA es tracta d’una proposta de teatre musical de petit format, en la que es retrata la vida de la generació que va néixer en la dècada dels anys 80 del segle passat a casa nostre, és a dir els joves que ara tenen entre 25 i 35 anys… exactament l’edat que tenen els nostres dos fills. Una generació que ha estudiat de valent, potser mes que els seus pares, però que els ha tocat en sort una crisi econòmica que els ha portat a tenir un treball precari amb sous, que en general no es poden comparar amb la dels seus pares; això els ha abocat a haver de viure amb els pares segurament molt més del […]

De nou torno a sortir molt sorpresa del que he pogut veure a la Sala Atrium. “Broken Heart Story” de Saara Turunen és l’obra que La Peleona ha triat per ser representada a la Sala Atrium. És una història que ens parla d’art i amor. Una història amb un plantejament: ser objecte o subjecte, ser la mestressa de casa perfecta o la professional d’èxit en la seva vida laboral. Una escriptora amb bigotis (Carla Torres) ha estat abandonada per la seva ànima, Alma (Patrícia Mendoza).Mentre l’escriptora es preocupa per temes com la política i el capitalisme, Alma és preocupa per la bellesa i l’amor. Totes dues dones no deixen de ser la mateixa. Malauradament una no pot viure sense l’altre. […]

Broken Heart Story utilitza una narrativa original i carregada d’imatges potents per donar vida a una escriptora amb bigoti, la seva ànima i tot el seu entorn, en una història que és, sobretot, un viatge oníric, surrealista i evocador. Amb una posada en escena àgil, carregada d’humor i totalment impecable, i un repartiment en estat de gràcia, Broken Heart Story és, ara mateix, la joia de la cartellera, el muntatge que ningú no s’hauria de perdre. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre