Recomanacions

Està clar que vivim en un món corrupte i corromput que no para de generar desigualtats. Sembla com si només uns pocs fossin els convidats a la festa; una festa que paguem tots i que sovint ens deixa en el trist paper d’espectadors o servidors. La Calòrica ens transporta al Congrés de Viena de 1814 per il·lustrar la fi de l’Antic Règim i el naixement, encara tímid, del liberalisme econòmic… que més tard desembocarà en el capitalisme neoliberal de la Thatcher i alguns altres. Un canvi de paradigma que seguia tenint com a objectiu preservar les riqueses i els privilegis dels que més tenien i deixar al poble on sempre havia estat, a la base del sistema… Canviar-ho tot per […]

La fórmula Llàcer Quan Mel Brooks va escriure The Producers el 1967 i va estrenar-se en la seva faceta de director cinematogràfic, pretenia mostrar una forma elegant i intel·ligent de derrotar els grans dictadors: per abatre la seva falsa seducció, calia l’humor, la ridiculització, mostrar com en són de bojos, realment. Aquesta era la intenció de Springtime for Hitler, la idea primigènia, sorgida gairebé com una broma entre amics. Davant la por d’una acollida hostil, va pensar que convenia emmarcar-la en una altra representació. Una obra dins d’una altra obra, d’alguna manera. I la comicitat continuaria amb el protagonisme de dos productors desastrosos. L’un, un fracassat, i l’altre, un comptable somiatruites. Per crear Max Bialystock, Mel Brooks, en una de […]

L’estrès i la rutina atabalen i desgasten el dia a dia de qualsevol, especialment quan hi ha hagut una etapa de molta feina o de moments complicats i plens de situacions que saturen i sobreexposen. És per això que de vegades s’ha de parar, respirar i relativitzar-ho tot. Max Bialystock és un productor de Broadway a qui l’últim espectacle que ha portat a terme l’ha deixat a la ruïna. El seu comptable Leo Bloom, que sempre ha volgut convertir-se en productor, innocentment li planteja una estratègia que el faria ric sense haver de treballar-s’ho gaire: muntar una producció que sigui un fracàs des del primer dia i quedar-se amb els diners dels inversors sense que hisenda li demani comptes. El […]

Un sopar. Una celebració entre amics. Un començament festiu amb un final sorprenent. Res és el que sembla. The Party és la primera versió teatral que es fa de la pel·lícula homònima de Sally Potter. La versió que ha fet en Sergi Belbel segueix el mateix plantejament que el de la pel·lícula, però el to i l’estil són més proper a la nostra cultura, que a l’humor cínic i irònic dels britànics que tant m’agrada. Es tracta d’una crítica social amb grans dosis d’ironia. El text, escrit com una sola escena teatral (en un mateix espai i de forma ininterrompuda succeeix tota la trama), és pura ironia. Els diàlegs són molt bons. És una obra Intel·ligent, provocadora, amb tocs de […]

No és que sigui un gran admirador de la pel·lícula de Sally Potter, però sí haig d’admetre que va constituir un bon exercici d’estil i un divertiment prou sofisticat dins del cinema independent britànic. L’increïble repartiment i la seva factura en blanc i negre van acabar de fer la resta, fins a convertir The party en una petita peça de culte. Per a mi la seva gran virtut, vista sis anys després de l’estrena, és l’ambient enrarit i incòmode que es respira des del principi, així com l’humor soterrat i corrosiu dels personatges. Unes virtuts que, desgraciadament, no he trobat en la versió teatral. Aquesta adaptació de Sergi Berbel, que també s’encarrega de la direcció, ha optat per ser força […]

Las guerras de nuestros antepasados, és d’aquestes obres que no et deixen indiferent, que et toca a fons i sobretot si en la història de la teva família les guerres han tingut un paper cruel i que ha deixat empremta per sempre. El text de Delibes, en la seva adaptació d’Eduardo Galán, amb direcció de l’argentí Claudio Tolcachir, és una intel·ligent i delicada crítica a la absurdez de la violència i en conseqüència a totes les guerres. Un text que és història viva del nostre país, interpretat amb un mestratge sublim pel Carmelo Gómez acompanyat del Miguel Hermoso. Carmelo Gómez és d’aquests actors que mai defrauda damunt de les taules, és una delícia sofrir, gaudir i riure amb el seu […]

Jesús Carmona, reconegut internacionalment com un dels millors bailaores de la seva generació, tant pel seu virtuosisme en els escenaris com per haver estat guardonat amb el Premi Benois de la Danse o el Premi Nacional de Danza, presenta a Barcelona Baile de Bestias, un dels espectacles més aclamats per la crítica i el públic d’arreu del món, i amb el que ha rebut dos Premis Max 2022 Es tracta de la segona part d’una trilogia que va iniciar amb l’espectacle El Salto. Un espai buit. Dues persones cara a cara. Un diàleg amb la mirada. El so d’unes veus interiors. L’aparició d’un bosc. El redescobriment i retrobament amb l’essència del jo. El diàleg expressat a partir del moviment. Baile […]

El passat i les experiències viscudes van conformant la persona en què es va desenvolupant tot ésser humà. En aquesta composició hi ha els moments feliços, però sobretot el dolor i la tristor que han provocat certs episodis vitals. Els traumes inicials deixen una petjada que no s’esborra i que va determinant com serà el futur, especialment quan aquests han deixat ferides tan profundes que mai han arribat a curar-se. Josep Maria Miró és l’artífex d’un text molt laboriós que va construint el relat a través de les veus dels diferents personatges, va desgranant no només els fets, sinó el sentir i l’emoció de tot un poble. Una narració que pessiga i commou a l’espectadora. Primer crea expectació al públic […]

Possiblement, el nostre món hauria estat molt diferent de l’absència de la Guerra Freda que dividí Europa, i per extensió el món, en dues parts. Estava en venda l’estabilitat d’Occident i de tots els seus països lacais, però també dues maneres ben diferents d’abraçar la societat i la seva economia. Que és, juntament amb el sexe, el motor del món. Va ser durant aquesta etapa i procurant de deixar enrere el fosc període de la Segona Guerra Mundial, quan aquest gènere literari, cosí germà del gènere negre, va viure el seu màxim apogeu. Doncs la ficció serví com a un camp de batalla ideològica més i, com a tota guerra, no s’admeten presoners. Si a la Unió Soviètica tenien Maksim […]

Nova proposta d’aquesta temporada. Aquest cop amb “The party” al Teatre Poliorama. Té molts ingredients que fan recomanable aquesta obra. Un repartiment de luxe amb Àngels Gonyalons, Lluís Soler, Montse Guallar, Biel Duran, Queralt Casasayas, Marta Ribera i Jordi Diaz. Un text molt divertit de Sally Porter, amb unes rèpliques divertides. Tracta de diferents temes actuals i candents. Però, sempre hi ha un però… Com he comentat el repartiment és del millor que podem tenir per una obra com aquesta. Hi ha personatges estridents, altres divertits i cap de centrat. Tots tenen el seu punt divertit en aquesta comèdia. El text ple de referències actuals. La política, la mort, la sanitat, les relacions de parella,… va tocant diferents temes i […]

Sergi Belbel adapta aquesta reeixida pel·lícula de Sally Potter al teatre amb un elenc de primera. The Party és una comèdia anglesa plena d’embolics, d’entrades i sortides i de diversos secrets que es van revelant creant girs narratius i augmentant el conflicte. Sempre és un plaer escoltar textos de comèdia contemporània on podem riure’ns d’arquetips i temàtiques de la societat actual. En aquest cas s’entrellacen la sanitat i el misticisme modern, el feminisme i el gènere, els intel·lectuals i els empresaris… Pot ser que les interpretacions quedin una mica dispars, ja que mentre alguns personatges donen molt de joc, uns altres queden una mica desdibuixats o no aconsegueixen un color propi més enllà del clixé. Això fa que algunes situacions […]

L’imparable i incombustible Sergi Belbel fa una adaptació de la pel·lícula del mateix nom de Sally Potter. Sempre m’han agradat les comèdies de saló, un espai íntim, un saló, amics o família reunits per celebrar alguna cosa. Tot sembla anar bé fins que un comentari, una paraula o un gest desencadena una tensió o esdeveniments no esperats. En aquest sentit recordo El Nom obra de teatre adaptada de la pel·lícula Le Prénom d’Alexandre de La Patellière i Matthieu Delaporte, La pell fina de Carmen Marfà i Yago Alonso i la molt més dramàtica i ja clàssica Celebració adaptada de la pel·lícula Festen de Thomas Vinterberg. Totes elles memorables i que guardo en el racó del records teatrals més agradables. Aquesta […]

Mel Brooks és un d’aquells genis indòmits que a vegades apareixen a Hollywood, i també a Broadway. Són artistes amb un estil molt marcat, incòmodes per a la indústria en determinats moments però també molt rendibles en d’altres. No són aquells artistes que reben premis i homenatges massa sovint, però cal dir que en el cas de Brooks els seus pocs reconeixements en més de 60 anys de carrera venen precisament per The Producers: Òscar al millor guió original per la pel·lícula del 1967 i tres premis Tony per l’adaptació musical en el 2001. Enguany també serà recompensat amb un Òscar honorífic per tota la seva trajectòria. The producers, com ja hem dit, parteix d’una pel·lícula protagonitzada per Gene Wilder […]

“És una comèdia per passar l’estona” Ho diem de vegades amb un cert to de menyspreu, com si fos un gènere menor. Fer passar una estona divertida fins al punt de no deixar de riure durant tota l’obra, mantenir l’atenció amb la seguretat de que alguna cosa ha de passar no és menor ni gens fàcil. Fer obres divertides de qualitat té molt mèrit i una gran feina al darrera. El guió, la direcció, el treball dels intèrprets i l’escenografia han d’estar pensats en clau d’humor des del començament. Passar una bona estona també és una de les finalitats del teatre i riure de nosaltres mateixes és molt curatiu. Passar uns bona estona es pot convertir en una gran tarda […]

Els moments que conformen la història de la civilització estan bastament documentats. Això sí, no sempre s’explica tot el que va passar del cert, es té en compte només allò que els vencedors i els poderosos volen que quedi registrat i s’obvien o eliminen fets o persones que no interessen que estiguin relacionades. En la seva nova producció, La Calòrica trasllada a l’espectadora al Congrés de Viena de 1814, la fi de l’Ancien Régime on els poderosos es van reunir per repartir-se el món després de vèncer a Napoleó. Però amb tant d’ego a la mateixa ubicació no pot ser tot tan fàcil, menys quan s’abandonen als plaers i la bona vida mentre qui paga és el poble. Dues setmanes […]