Recomanacions

Feia temps que sentíem parlar dels seus espectacles, però sistemàticament rebutjàvem anar a veure’ls, suposem per la venda que ells mateixos fan dels seus espectacles, molt dirigida directament a un cert tipus de dones que els agrada anar a veure principalment els seus pectorals musculats, independentment de la qualitat de l’espectacle ofert. Dimecres passat, per fi ens vam decidir a anar a veure NACIDOS PARA BAILAR al Teatre Tívoli, amb certa recança i segurament amb molts prejudicis del que anàvem a veure. Val a dir que l’espectacle ens va sorprendre molt favorablement, sobretot per la seva espectacularitat i el gran desplegament de mitjans, en una gran producció que segurament és molt i molt costosa. Es tracta d’un espectacle en el […]

Per sisè any consecutiu El Molino celebra el BURLESQUE Festival, un dels festivals més importants de Burlesque de tota Europa. Talent, seducció, diversió, erotisme i risc. Plomes, brillantors i purpurina. Creativitat i talent. Burlesc festival neix al 2011, i ha estat la plataforma de grans artistes, com Miss Banbury Cross,La terremoto de Alcorcón, Catherine D’Lish, emma Milán o Úrsula Martínez… Aquest any hi podeu veure en Juli Bellot com a Mestre de Ceremònies i a la Lady Molino (Vanessa García) capitanejant al Team Molino (Roger Salvany, Juli Bellot, Maite Fernández, Aina Torné, Geni Sánchez i Sebastian Yannucci). I dues estrelles internacionals, la italiana Miss Scarlett Martini (número 2 al ranking europeu) i a l’hongaresa Miss Melitta Honeycup, que des que […]

És un muntatge singular, diferent i sorprenent, amb el segell inconfusible del seu autor, l’Enric Casasses. Aquesta proposta es va estrenar a Girona l’any 2004, es va representar a l’Àtic22 al 2015, i ara la podeu veure a La Seca, amb el mateix equip artístic d’aleshores: la Blanca Garcia Lladó i Joan Sirera en interpretació, i l’Abel Vernet com a director d’escena. Es tracta de la interpretació lliure que fa Blanca Garcia, d’un text de l’Enric Casasses. Casasses va donar llibertat a Blanca Garcia de portar als escenaris el text, sempre que no fos publicat. De fet si busqueu el llibre, no el trobareu pas. Els contes de Hans Christian Andersen serveixen de fil conductor de la obra teatral. Una […]

I confusa; a mi no m’ha entrat i al final demanava l’hora (em sembla que els futbol ho diuen així). Tres històries enllaçades (o no, segons alguns). Barreja de ficció i realitat (amb tocs de ficció)… Jo m’he avorrit. Al final, el que més m’ha interessat per morbo, saber si el mossèn estava embolicat sexualment amb la germana de la visionària, no ho he pogut aclarir, cagumdena. Crítica completa » http://bit.ly/1srb9wc

MODULAR és una proposta de Josephine Grundy amb direcció musical de Chris Orton que formen la companyia VoxDansa Ensemble. Una proposta de teatre de butoh, amb una sola intèrpret i música en directe. Ells han dit que “serà el públic qui determini aleatòriament l’ordre de la peça”, però no ens adonem que és així, ja que la improvisació ve donada pels colors de les cintes que portem al coll i el lloc de la sala on hem anat a seure, una forma tan subliminal de fer-ho, que si no és perquè ho van explicar a la roda de premsa no haguéssim sabut que el treball està basat en una improvisació continua, qui determini aleatòriament l’ordre de la peça. Un espectacle […]

“Paulina” és una adaptació de “La casa de la fuerza “ d’Angélica Lidde, dirigida per Jessica Walker i interpretada per l’actriu francesa Clemence Claillouel. “Paulina” és una proposta dins del teatre experimental, arriscada i d’una càrrega emocional molt forta, no apta per a tots els públics. “Paulina” ens parla sobre la violència de gènere. La violència física (violacions, maltractament físic i moltes ÓSTIES), i el maltractament psicològic (tu no eres nada, tu eres MIERDA). Partint del dolor individual (fets reals) sobre la violència de gènera en la societat mexicana (Mèxic és un dels països amb més índex de feminicidis registrats),en realitat ens aproparem, tot i que inicialment no ens ho pot semblar, a un dolor més universal. “Paulina” és un […]

“Has d’anar a veure-la”… Poques obres hi ha en les que el públic conclogui al uníson amb una frase tan categòrica, i menys sent teatre de màscara, però André y Dorine és així, pura màgia que agrada a tothom, i no és para menys. Per la seva poètica, per la seva delicadesa, per un fil argumental genialment construït, per la seva naturalitat i calidesa, per una qualitat interpretativa molt alta en un tipus de teatre en el que no és gens fàcil… La llista de raons per anar a veure-la és interminable. Com a públic vius una muntanya russa de sentiments, de sensacions, rius, plores, t’emociones, empatitzes amb els personatges, els estimes com si fossin els teus propis avis. És […]

Sí, el més fluix dels tres que s’han fet. Els dos anteriors van anar de molt bé a regular. Aquest és fluix, fluixet. Té coses divertides com l’homenatge a Mr. Bean o el leitmotive del lladre, però en general li falta gruix, i així costa d’aguantar una hora llarga. Els actors s’entreguen, però quan falta “xixa” no hi ha res a fer. Crítica completa » http://bit.ly/1O3nkt8

A partir de textos de Txèkhov, Pep Tosar ha escrit un text que te com a rerefons “la Gavina” i com a base “l’Hort dels cirerers” tal com ens va explicar ell mateix a la roda de premsa. Una “família teatral” ha estat treballant en una sala de teatre durant més de 35 anys i estan a punt de ser desnonats per falta de pagament del lloguer de la sala. Com a comiat estan assajant una nova versió de “la Gavina”. Tot i que el productor els hi insisteix, ells no estan disposats a fer teatre comercial per poder mantenir la sala. Destacar molt especialment el personatge de l’Imma Colomer, al que crea en la frontera de la pèrdua de […]

Àngels Bassas està genial, és una actriu de cap a peus que es deixa la pell en l’escenari. Un monòleg contundent interpretat per ella amb una gran varietat de registres: Àngels és sensual, és tímida, és dòcil, és elegant, és discreta. Àngels és dura, és intransigent, és despietada, és enèrgica, és màfia. Està molt clar que de vegades has de seguir peti que peti les teves intuïcions, i aquesta proposta és una d’aquestes vegades a les que hauríem d’haver-nos refiat de la nostra intuïció … i malauradament no ho vàrem fer. A nosaltres no ens han interessat mai tot el que està relacionat amb la màfia, ni en cinema, ni en literatura. Malauradament no hem connectat amb el text, no […]

Aquesta producció de La Taimada està plena d’imatges que pertorben, des del lent passeig dels cinc ballarins (moment de la creació) fins a l’aparició dels accionadors, la manipulació de cossos inertes o el ball de les prostitutes. Tot plegat ben farcit d’escenes violentes i moments que incomoden, com el llarg procés de desvestir i rentar un suposat cadàver. Segons el programa de mà, l’obra vol mostrar l’evolució de l’ésser humà després del vuitè dia, quan el creador ja s’havia retirat a descansar. El que veiem, doncs, és l’autodestrucció de l’home i la pèrdua irreparable del sentit comú. I ho veiem a través d’una estètica que recorda a Kubrick i fins i tot a pel·lícules de l’últim cinema de terror. En […]

És molt interessant com la Sala Flyhard està obrint, a poc a poc, camí a nous gèneres i subgèneres poc vistos o inèdits fins fa no gaire a la dramatúrgia catalana. D’aquesta manera, hem vist comèdies romàntiques amb protagonistes homosexuals (Smiley), sàtires sobre el terrorisme (Burundanga) o la violència policial (El rei borni), i, fins i tot, obres de terror de sèrie b (Es fa fosc). En aquesta mateixa línia d’innovació, Tortugues és una història d’amor que combina humor amb estrafolàries teories de física quàntica. El text de Clàudia Cedó és intel·ligent i està molt ben mesurat. El punt de partida serveix, exemplarment, per generar gags i situacions de gran comicitat com per obrir pas a reflexions més profundes sobre […]

Tot i que no ho pugui semblar així d’entrada, Tortugues és una comèdia romàntica que va de menys a més. Podem perdre’ns entre les teories de física quàntica o els experiments que utilitzen humans com a conillets d’índies -com en la fantàstica La felicitat, de Javier Daulte-, però el missatge és molt més senzill i ens arriba a tots. Està clar que anem massa accelerats, que ens perdem moltes coses en aquesta vida només perquè hi passem de llarg, i si desaccelerem podem acabar descobrint el gran secret… I és que no és tan difícil acabar mirant-nos als ulls… i veure’ns. El que està claríssim és que l’obra de Clàudia Cedó és una comèdia exemplar, molt ben estructurada i plena […]

Traslladar mons onírics, surrealistes o definitivament molt personals a dalt de l’escenari sempre és complicat, sobretot perquè hi ha el perill de caure en llocs comuns o de pecar, fins i tot, de certa cursileria o d’una aclaparadora buidor. No és el cas de Saara Turunen, que té molt clares les seves idees i que recrea el seu particular univers amb mà ferma. No perd de vista el missatge o missatges del seu discurs, aconsegueix una interpretació coherent i cohesionada, aplica una estètica retro que afavoreix el conjunt i fa un hàbil ús de la il·luminació i l’espai sonor. Entrar en el món de Turunen pot resultar complicat, o si més no pot desconcertar a l’espectador més acostumat a històries […]

Aquesta versió de Romeu i Julieta es basa més en les llegendes que corrien en el seu moment per Itàlia, que en la famosa tragèdia de William Shakespeare. Aquest fet, juntament amb les estructures teatrals de l’època i les rígides convencions operístiques de principis del segle XIX, contribueix a que l’espectacle s’allunyi una mica de tot el que atribuïm a la història dels dos amants. Aquí tenim lluites polítiques, amenaces de guerra, uns amants que ja es coneixien d’abans, un casament que es frustra a l’últim segon i una Julieta que acaba morint literalment d’amor. Bellini opta per dividir l’òpera en dos actes, que a la vegada estan subdividits en tres escenes cadascun. Moltes de les escenes són de caràcter […]