Recomanacions

Una nova producció de la Agrupación Señor Serrano boníssima, d’aquelles de no perdre-se-la per cap motiu. Seguint el serrano style només d’entrar a la sala, sembla que algú hagi fet el pessebre al juliol, però no el que hi ha per terra no té res de bo. L’obra és una denúncia molt ben orquestrada sobre la passivitat dels mandataris europeus davant el problema de la immigració i la mala fe o incapacitat dels governants per aplicar solucions dignes, que ens allunyin del feixisme, aquest ocellot negre que ens està sobrevolant. Compte! Crítica completa » http://bit.ly/29ln2v2

A vegades la intuïció ens falla a l’hora de seleccionar els espectacles que podem veure del Festival Grec i aquest és un cas claríssim, de què la meva selecció no va coincidir en RES, en el que esperava de la producció escollida. El resultat ha estat tan decebedor, que fins i tot haig de dir que no vaig poder aguantar a la butaca els 90 minuts previstos… i quan faltava poc per l’hora, em vaig aixecar de la butaca i vaig marxar de la sala. En cap cas afirmo que sigui una presa de pèl cap a l’espectador i això no ho diré mai d’un treball en el qual han participat un munt de persones i evidentment, ho han intentat […]

Quan entrem, les butaques no hi són, una estructura metàl·lica encercla un espai central on hi ha tres bancs de fusta i un munt de maletes. Als laterals uns taulons de fusta fan de grades. Un parell de grans pantalles, a banda i banda informen de les sortides dels trens. A una banda de l’espai maquines expenedores de begudes, a l’altra banda dos lavabos. (que algú fins i tot, els voldria utilitzar, malgrat que són de attrezzo). Moltes expectatives que de mica en mica s’aniran diluint. I és que ens trobem amb un muntatge i una posada en escena potents, unes interpretacions entregades i quasi totes convincents, però ens ha fallat el text, que per nosaltres ha estat poc elaborat. […]

És tal com les vaig veure jo. L’escenografia em va decebre molt, el vestuari una miqueta i la il·luminació força. Penso que Andrés Lima (que és un director excel·lent) no hi va saber donar el to, i aleshores els actors, per bons que siguin, no hi tenen res a fer. llàstima perquè a mi Arthur Miller m’agrada molt. A veure que passarà amb El Preu, toquem fusta. Crítica completa » http://bit.ly/29pEIIe

Resulta curiós comprovar com la turbulenta situació econòmica i social que pateix la nostra societat des de l’inici de la crisi ha acabat assaltant, de forma inevitable, també els nostres escenaris. Fa ben poc que hem pogut veure propostes de l’anomenat teatre documental com Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas o Camargate de Jorge-Yaman Serrano on gravacions i documents reals servien de base per una dramatúrgia que pretenia posar en evidència alguns dels aspectes més podrits del sistema. En aquesta mateixa línia de denúncia, Hazte banquero exposa el cas Bankia i l’escàndol de les targetes black amb un esperit de divulgació que passa per sobre de tot. D’aquesta manera, a diferència dels exemples abans mencionats, aquí no s’aconsegueix que el muntatge tingui […]

Llàtzer Garcia fa un gir inesperat i ens sorprèn amb una obra de ciència ficció fantàstica inspirada en la sèrie de Twilight zone i els autors clàssics Richard Matheson, Charles Beaumont i Ray Bradbury, tres històries breus que parlen del dolor i l’extinció. Aquesta és l’aposta de la Sala Flyhard per aquest mes de juliol. Una aposta arriscada que pot passar desapercebuda enmig de la sobreoferta del Grec, però que també podria convertir-se en una de les sorpreses de la temporada. Amb un repartiment de luxe on destaca una espectacular Vanessa Segura, un text de gran intensitat dramàtica i una posada en escena senzilla però molt efectiva a l’hora de generar tensió, L’última nit del món és una cita imprescindible […]

A Confessió d’un expresident Queco Novell fuig de la seva imatge televisiva i dóna vida a un d’aquells polítics que veiem a la tele a diari, aquells homes amb vestit, corbata i grans dosis de cinisme. Sense sàtira i sense buscar el riure del públic el text de Confessió d’un expresident ens posa davant d’un mirall i ens pregunta per què permetem que aquesta mena d’individus controlin els nostres països i, de retruc, les nostres vides. Amb un posada en escena senzilla però eficaç, una bona interpretació i un text excel·lent, Confessió d’un expresident és una molt bona peça de teatre polític. Totalment recomanable. Més informació a Somnis de teatre

DE STILLE KRACHT (La força oculta), és el tercer espectacle que veiem d’aquesta extraordinària Companyia de Teatre neerlandesa …. i tercera valoració que obté la màxima puntuació de 5 cargols voltaires. En entrar a la Sala Fabià Puigserver, ens adonem que la quarta paret plena de columnes, ha estat de nou aixecada i ens deixa a la vista l’enorme escenari, aparentment buit d’escenografia, per deixar als 14 actors poder transitar sense entrebancs per la totalitat del seu espai. Al fons de l’escenari plou amb certa intensitat. Pocs elements afegits…. el principal a la dreta de l’espectador, un piano de cua arran de la pluja (encara en zona seca), la qual cosa ens fa patir, no sigui cas que es mulli […]

“Estació Tèrminus” és un d’aquells espectacles que quan em pregunten que tal…dic “sí però no”. M’explico… tot ha estat perfecte (escenografia, interpretacions, llum, text, direcció,…), però el resultat final no ha acabat de quallar. El públic de seguida que entrem a la sala, ens adonem que estem en una sala d’espera d’una estació de tren ( els llums, les estructures de ferro, les màquines expenedores de menjar i begudes, les maletes i bosses de viatge), no hi falta cap detall. En mig de l’espai escènic hi ha col·locats uns bancs. Alguns espectadors s’hi asseuen. En aquell instant passen a formar part de l’acció. Ells seran els indiferents, els que s’ho miren tot i no fan res, els observadors impassibles dels […]

Feia uns anys en què una producció teatral no era la que obria el Festival i si bé hem de dir que l’amfiteatre del teatre Grec no és potser el lloc més idoni per oferir teatre, aplaudim aquest començament. Arthur Miller, un dramaturg que es caracteritza per la càrrega social i de denúncia que impregnava a les seves obres, ens parla en aquesta ocasió d’un episodi de la història dels EUA que va tenir lloc a Salem (Massachusetts) el 1692. L’autor va escriure aquesta obra com a resposta a la famosa “caça de bruixes” del senador McCarthy, un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956 durant el qual el senador Joseph McCarthy […]

Al menys jo no he acabat d’entendre el que estava passant en aquella estació central d’alguna ciutat del món, però en canvi m’han agradat els actors, els moviments escènics, les corredisses, les aturades… Les actuacions i com han cantat, però no m’ha arribat el que em volien explicar. Només m’he adonat que de vegades alguns personatges estaven molt enfadats. Llàstima perquè el conjunt era guapo de veritat. Crítica completa » http://bit.ly/29fETCX

Dissabte passat a la tarda vàrem tenir sessió doble de Teatre i la primera d’elles va ser aquesta proposta de LI DIUEN MAR al Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. De fet va ser una de les primeres entrades que vàrem comprar del Festival Grec, perquè coneixíem de primera mà, per boca d’en Julio Alvarez (director del Teatre Tantarantana), l’enorme esforç que a l’entorn d’aquest teatre, s’havia realitzat per crear aquesta proposta totalment innovadora. I és que al voltant de 80 persones entre adults i joves del barri del Raval, han treballat des de fa gairebé 8 mesos, per aixecar aquest espectacle multidisciplinar i per això s’han basat amb les seves pròpies vivències, per tal de parlar-nos de […]

Quatre membres de la tribu dels Afasians s’han reunit per fer una conferència sobre la destrucció del jo, l’apertura de la caixa del Gat Schrödinger (un gat quàntic, que pot estar viu i mort al mateix temps, a més a més d’estar en dos llocs a l’hora). Ens han parlat de les partícules, els àtoms, les ondes i d’en Sancho i en Quijote ( que tothom sap qui són però mai ningú s’acaba de llegir el llibre). Dels experiments rituals i la demostració analògica de la física de las possibilitats. De les estratègies per l’ús i la integració de les diferents dimensions. Una taula amb quatre micròfons i un sofà, en el que faran un descans sense descans…, són tot […]

Ivo Van Hove és un dels directors més importants del moment a nivell mundial. Fins ara l’avalaven els gran espectacles que ha portat els darrers anys al Grec, però a tot això s’hi ha de sumar la notorietat aconseguida amb l’últim projecte musical de David Bowie o el prestigi guanyat fa poques setmanes amb el premi Tony al millor director. Està clar que el seu estil -però també el del teatre belga i holandès en general, amb referents com Luk Perceval, Alain Platel o Frank Van Laecke- està despertant admiració a tot arreu on es presenta. A La força oculta, Van Hove porta a escena una obra cabdal de la literatura holandesa, i malgrat ser una novel·la de finals del […]

Abans de La força oculta no havia vist cap espectacle d’Ivo van Hove, de manera que no puc contextualitzar aquest muntatge en la seva obra global, però com a espectacle vaig trobar que tenia una gran virtut i un gran inconvenient: la virtut és que la posada en escena era de les que deixen bocabadat; l’inconvenient, que la història que explicava era una autèntica frivolitat. Una història colonial en què l’única cosa que veiem és els colonitzadors queixant-se de la calor, les cuques i que els indígenes són uns supersticiosos irracionals no es pot vendre com un xoc de cultures. Una història colonial que no dóna la versió dels colonitzats potser va resultar molt trencadora a principis del segle XX […]