Recomanacions

Dóna gust veure com grups petits o modestos com La Calòrica no tenen cap mena de por d’enfrontar-se a projectes tan ambiciosos com aquest. I és que El profeta és un espectacle ambiciós per la seva idea original, per la seva concepció i pel seu desenvolupament. Les tres històries de l’obra, situades en tres espais i en tres èpoques diferents, s’entrecreuen entre si per explicar la dèbil frontera entre la vida i la mort, entre el que és real i el que és intangible (Déu, sense anar més lluny), o bé entre la ciència i allò que s’escapa a ella. A l’estil del Marburg de Guillem Clua, aquest text de creació col·lectiva -costa de creure realment que sigui així- va […]

Amb l’excusa d’una història sobre un unicorn amb conflictes tecnològics, Pan, el musical ens presenta un monòleg humorístic (i no un musical) sobre els problemes del seu actor protagonista per representar l’espectacle que suposadament venim a veure. Aquesta broma simpàtica i força absurda li serveix a Sergi Polo per encadenar tota una sèrie d’anècdotes, reflexions i anades d’olla, on realitat i ficció es barregen amb efectives tècniques de comèdia de stand-up. La manca de fil conductor es veu, en aquest cas, compensada amb el carisma d’aquest narrador que sosté el ritme i l’interès de la proposta amb poca cosa més que el seu peculiar punt de vista i la seva personalitat entranyable. La senzillesa del muntatge (més o menys, d’una […]

Aquesta és la tornada d’un dels himnes de Grinder. El musical i el que crec que millor resumeix la naturalesa i intencions d’aquest muntatge que no és per a tots els públics. Sense complexos, sense pèls a la llengua i amb un gran sentit de l’humor, Grinder construeix una història poblada d’arquetips que celebra una manera concreta d’entendre el món de les relacions, en aquest cas homosexuals. A Grinder trobarem molt sexe, molt humor però, sobretot, molt orgull. Si entreu al teatre amb ganes de passar-ho bé i deixar-vos encomanar pel bon ambient que es respira, sortireu amb un somriure als llavis. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Call center és una comèdia que, igual que les trucades comercials que rebem a diari, saps des del començament que no acabarà bé. I és que hem de riure de la realitat dels call centers perquè, si no, ploraríem, i amb raó. Amb un sentit de l’humor força negre, unes bones interpretacions i un ritme àgil, l’única pega que se li pot posar a aquest muntatge de Marc Angelet és un final una mica allargassat i excessiu. Pel que fa la resta, és una d’aquelles comèdies que fan passar una boníssima estona. Més informació a Somnis de teatre

Aquest text de Marc Angelet va ser estrenat l’any 2007 en el mateix teatre del Raval que ara ha decidit recuperar-lo de la mà, una altra vegada, de la companyia La Guapa Teatre. CALL CENTER és una comèdia emmarcada en el món del telemàrqueting que mostra les condicions laborals de les persones que treballen en aquests tipus d’empresa, i d’altra banda mostra la indefensió de les persones que han d’utilitzar els seus serveis. Un ritme frenètic domina tota l’obra amb moments divertits, però que a poc a poc va derivant la comèdia en una tragèdia, reflex fidel de la realitat laboral que impera des de fa uns anys i dels sistemes de vendes sense escrúpols als quals estem sotmesos cada […]

Aquesta producció de l’obra de Maria Goos porta una llarga trajectòria als escenaris catalans i ara torna de nou al Teatre Gaudí. En paraules de la mateixa autora, aquesta versió catalana és una de les millors que ha pogut veure de la seva obra. A mig camí entre la comèdia i el drama, ens explica una història una mica desigual amb unes interpretacions també força desiguals, la qual cosa l’ha fet trontollar als nostres ulls, especialment per unes interpretacions potser massa passades de volta i poc creïbles, durant la primera hora de representació. És, potser, a partir del moment en què la historia es dirigeix cap al drama quan per nosaltres ha aixecat el vol amb un resultat final positiu. […]

Un musical (?) que potser no és un musical, però sortireu del teatre xiulant cançons que us han portat records. Un equip molt ben coordinat per Moisés Maicas ens ha fet un repàs per les obres del bard d’Stratford de la mà de grans músics, Zandona, Verdi, Bernstein, Porter que es van apropiar de les seves històries… òpera, musicals, tan li fot, on és la diferència? Només amb l’acompanyament d’un piano que s’ha carregat tota la funció a l’esquena, ens ha semblat escoltar una orquestra simfònica. Nit de re-estrena amb un Maldà a vessar, i com en les grans nits, el públic ha obligat a fer un bis. Crítica completa » http://bit.ly/1Yn7RpX

Aquesta obra és un exemple prou clar de gran part del teatre francès que s’ha escrit en les darreres dècades, i que ha acabat evolucionant cap a les comèdies de Yasmina Reza i companyia. Un teatre preocupat per la dialèctica, el poder de les paraules no dites i de les accions no realitzades. Un teatre discursiu i de saló, pretesament intel·lectual i arrapat a l’immobilisme. En el cas de Per un sí o per un no, val a dir que va néixer el 1982 com a guió radiofònic (això explica, en part, la manca d’acció dramàtica i la seva curta durada) i que va ser adaptat posteriorment al teatre. El 1986 es va estrenar a casa nostra la famosa versió […]

Una proposta que se’ns resistia, ja que no havíem trobat el moment de veure-la, i això que vam poder assistir a un assaig general a la Vilella, ara fa potser tres anys. Josep Julien està tan identificat amb el personatge que ens el creiem totalment quan ens mira els ulls i ens explica la seva historia, amb un lleuger tartamudeig que encara el fa més tendre i innocent. La seva interpretació ens ha seduït i la seva expressivitat, les seves mirades i els seus gestos són dels que recordarem molt de temps. El Bon Lladre és un monòleg que barreja el thriller i el costumisme de la Irlanda dels anys 90, en veu d’un sol protagonista i sense renunciar a […]

Pep Tosar dirigeix, escriu i actua a “Qui bones obres farà. A partir de “La Gavina” i “L’hort de les oliveres” d’Anton Txèkhov neix “Quines bones obres farà”, una obra que ens fa una reflexió sobre la vida i el teatre. Tosar explica que el seu referent és A Barraca de Lisboa, una sala fundada per Hélder Costa fa quaranta anys, just l’endemà de la Revolució dels Clavells del 1975, i que per desgràcia, avui viu una situació semblant a la que ens presenta Tossar amb “Qui bones obres farà”. Una companyia de teatre és a punt de tancar la seva sala; el seu teatre innovador ha deixat d’interessar al públic, lluny de la programació comercial que és el que […]

És l’obra d’un dramaturg novell, jove, insultantment jove, que viu del teatre… perquè fa d’acomodador al Lliure. Ah la vida… Una obra que vol que reflexionem sobre la civilització del espectacle, però el que provoca són una sèrie de reaccions, sotracs, de vegades al·lucinacions, sensacions estranyes d’admiració, dubtes, inquietud, excitació per la càrrega eròtica que té en moments determinats… Fa de mal explicar, però fascina i la fascinació és una de les sensacions per la que em deixaria arrossegar a la fi del món. Un treball precís del director Guillem Gefaell i quatre actors en estat de gràcia. Feu un forat a l’agenda i aneu a veure-la, no sigueu rucs; és imprescindible. Crítica completa » http://bit.ly/1UF5YiM

M’ha costat entrar en la dinàmica de la peça; de fet no ho he aconseguit. La idea de desdoblar el personatge en dos està bé, però no m’ha portat a cap lloc que m’interessés i algunes parts s’han allargat fins a l’infinit. Segur que no és el meu tipus de teatre, però com deia aquell mossèn bisexual, s’ha de provar tot. S’ha d’admetre, però, que els dos intèrprets s’hi han deixat la pell i quasi tots els espectadors els han gratificat amb una tanda impressionant d’aplaudiments. Me n’alegro de tot cor. Crítica completa » http://bit.ly/28lHYeR

Si el que necessiteu és desconnectar, riure i passar-vos-ho d’allò més bé, aneu al Teatre Condal a veure l’espectacle “Diversiones Originales”; una proposta fresca, divertida i original que ens proposa el quintet vocal B Vocal. “Diversiones Originales” és un espectacle que barreja música a cappella amb grans dosis d’humor, on s’alternen composicions pròpies ( amb estils com el rap, el pop, la música clàssica, la balada, el bolero o fins hi tot la jota), amb alguns temes més coneguts per la gran majoria de públic, que van des del clàssic fins el rock, passant pel ball llatí, el dance o el jazz, amb incursions d’estils tan perifèrics com el flamenc o el pop coreà. 19 temes a cappella que em […]

Amb aquesta peça de Commedia dell’Arte, Felipe Cabezas ha recorregut diversos escenaris des del 2013, on va ser presentada a la Sala Fènix, sala que ell condueix juntament amb Isabella Pintani, i a on ha fet temporada en més d’una ocasió. La màscara és la que diferencia l’actor, Andreini, del personatge que interpreta, El Capitano Spavento. L’actor (transformat i capficat plenament dins de la pell del personatge), ens explica des de la seva vellesa, la seva vida i l’evolució de la seva carrera d’èxit professional, amb un únic personatge amb el qual s’acaba identificant. Tota l’obra és un monòleg, amb una solida i entregada interpretació, més de 75 minuts on Felipe no deixa de parlar ni un segon i on […]

Aficionat a l’heroïcitat històrica immersa en un context social, Schiller és un dels autors més representatius del romanticisme alemany. De la mà d’aquest autor, Sergi Belbel continua la tendència que, darrerament, l’ha portat a experimentar amb grans noms de la dramatúrgia universal com Pinter, Beckett o Racine i que, de moment, li està donant bastant bons resultats. Aquest muntatge de Maria Estuard, una de les tragèdies més populars d’aquest dramaturg, destaca pel bon aprofitament de la força dels personatges i els seus conflictes i la intensa progressió dramàtica tan ben traslladada a l’escena, en aquest cas. L’espectacle és un xoc de reines amb una potència interpretativa molt interessant que no només respon a les seves protagonistes, sinó també als intèrprets […]