Recomanacions

La setmana passada vàrem tenir l’encert de poder assistir a l’estrena de “EL PROFETA” la nova proposta de la Companyia La Calòrica, que és sense cap mena de dubte, és la que més ens ha satisfet. La Calòrica porta molts mesos treballant en aquesta proposta escènica i s’ha intentat documentar el més possible dels diferents temes que aborda aquesta vegada i ho fa seriosament, abandonant almenys de moment aquella pàtina de comèdia que havien tingut sempre els seus espectacles. El que realment intenten aborda ara és “la defensa d’allò en el que creus”, i per fer-ho segurament no et queda més remei, que convertir-te en una mena de “PROFETA”, amb els teus seguidors i opositors. Per parlar d’aquest tema, han […]

La veritable poesia , no s’ha fet per a ser llegida. La bona poesia ha nascut per a ser escoltada, amb entorn silenciós, ulls clucs, ment disposada, i amb un cert punt de nostàlgia o melangia. Cert, que un mateix pot també llegir un vers, i en el decurs del poema, no notar res més, que allò que el seu pensament li fa veure, tot i el silenci, el magí encès i la ment captivada. Però un rapsode consagrat, una veu adequada, amb els gestos, mims i articulacions estudiades, et farà oir com mai i gaudir qualsevol vers recitat, que et farà que n’hi vulguis més i et quedis amb ganes. La poesia no es mereix només ser escoltada, la […]

“En veu baixa” és un text del dramaturg irlandès Owen McCafferty , dirigit per Ferran Madico, que parla de violència. “En veu baixa” és la trobada entre dos homes enfrontats per un fet de fa trenta set anys, quan tots dos en tenien setze. No són tan diferents, però en aquest cas un és la víctima i l’altre el victimari. És una trobada necessària; un per poder entendre el perquè i saber el com, i l’altre per poder redimir-se. No es tracta de buscar el perdó, perquè en realitat tots dos feien el mateix, sinó d’entendre el perquè. El lloc de trobada el pub on va esclatar la bomba. Com reaccionarà després de 30 anys, una víctima colateral en front […]

No us podeu fer una idea de lo difícil que és valorar un espectacle quan no t’arriba. Aquest és el cas de “Es fa fosc”. Els que em llegiu sabreu que les meves valoracions les faig sempre des del sentiment i les sensacions. Dons bé, a part d’alguns moments divertits i enginyosos, la resta no m’ha aportat rés. A la poca estona, la representació m’ha deixat d’interessar. M’alegro moltíssim que a alguns espectadors els va entusiasmar. Pot ser jo no tenia el dia…el cert és que vaig tornar a casa bastant decebuda i amb la sensació de haver perdut el temps.

Vaig anar al Teatre Gaudí amb moltes ganes de veure aquest musical de petit format que presentava la companyia Escapade Theatre. Basat en el conte Alicia en el País de les Meravelles de Lewis Carroll, ha estat adaptada i dirigida per Sue Flack . Al ser una representació en angles ( subtitulada al català), em va semblar una proposta força interessant i no me la volia perdre. La meva valoració possiblement no ha estat del tot justa, ja que en general tot em va agradar moltíssim. L’escenografia, el vestuari, la posada en escena, les veus, coreografies, caracterització,…, tot magnífic. Però no sé per quina raó em vaig avorrir. Possiblement si hagués hagut menys text i en canvi més cançons, ho […]

Pot ser molts de vosaltres pensareu…com és que una malalta del teatre com jo , va una mica tard en recomanar aquest espectacle, quan ja fa un any que es va estrenar… Dons bé, primer de tot, quan van sortir a la venda les entrades es van exhaurir de seguida (no vaig ser a temps de comprar-les). Unes setmanes més tard es van alliberar unes quantes entrades. Aquest cop sí vaig tenir la sort de comprar-les (a l’endemà mateix, tornaven a estar exhaurides).Vaig pensar quina sort!!!, de què me la perdo. Estava entusiasmada, així que: -Em vaig llegir el llibre. Dit de pas: us el recomano. A part de ser de lectura fàcil, et fa comprendre una realitat sovint ignorada: […]

Sembla que la Companyia RetorCía, que, anteriorment, ens havia ofert un teatre més reivindicatiu i compromès amb Vete a la mierda, mi amor o Discordants, ha decidit, en aquesta ocasió, embarcar-se en un gran projecte comercial ideat per ser consumit pel sector més frívol del públic homosexual masculí. La lleugeresa i l’humor groller no tenen res de dolent però cal, en qualsevol cas, fer-ho servir amb intel·ligència i amb un sentit de la transgressió genuí si es vol, de veritat, anar més enllà de la vulgaritat. Malauradament, Grinder. El musical no té la capacitat d’aportar res més que un bon grapat d’ocurrències descarades per divertir el seu nínxol de mercat i, ni així, assoleix la seva fita. Al text li […]

La Calòrica (que en aquesta ocasió no ha pogut comptar amb el seu dramaturg habitual, Joan Yago) s’ha llançat a la creació col·lectiva amb El profeta, un espectacle que dóna per fet que tothom en aquest món creu en alguna cosa i que equipara (perillosament) el coneixement científic i la fe (irracional) i té com a resultat un espectacle amb un missatge confús que, lluny de qüestionar creences, es limita a afirmar que, d’alguna manera, alguna cosa hi deu haver, encara que cada època l’ha anomenada de manera diferent. Deixant de banda el contingut, però, estem davant d’un dels millors muntatges de La Calòrica pel que fa a la interpretació (els tres actors estan magnífics), la posada en escena (gens […]

Que no us enganyi el títol, el Monòleg del perdó no és cap monòleg sinó un text per a dos actors, signat pel poeta Enric Casasses, que s’endinsa per diferents històries i ens transporta a indrets inesperats. Un muntatge que convida a deixar-se portar, submergir-se en les imatges i les situacions que proposa i, sobretot, gaudir de la magnífica interpretació de la seva protagonista, Blanca Garcia Lladó, que us garanteixo que us deixarà bocabadats. Una gran oportunitat per a gaudir d’un muntatge fresc i original. Més informació a Somnis de teatre

Després de sis anys des del seu debut el 2010 i set propostes teatrals, és tot un goig veure a la Companyia La Calòrica créixer artísticament abordant temes cada vegada més ambiciosos i complexos. A El Profeta el grup ha optat, per primera vegada, per un to més seriós demostrant una certa maduresa que, si bé ja existia d’alguna manera en les intencions dels seus anteriors espectacles, mai s’havia manifestat de forma tan serena. L’obra combina tres trames on entren en conflicte la fe i la ciència per obrir una reflexió sobre aquesta lluita ideològica al llarg del temps. Dirigit (com sempre) per un eficaç i imaginatiu Israel Solà, el muntatge barreja drama i misteri afegint unes interessants pinzellades de […]

Ni tot allò que es fa dalt d’un escenari és teatre, ni un text narratiu es converteix en dramàtic perquè un actor el reciti, ni la foscor i la lentitud són sinònims de poesia. Els cors purs es presenta com un espectacle teatral, però res més lluny; només trobarem tres actors immòbils acompanyats d’una música irlandesa que no para de sonar durant dues hores, moltes projeccions i molta foscor per crear un ambient íntim i opressiu, i un text pensat per ser llegit individualment a la vora del foc i no per ser escoltat. Més informació a Somnis de teatre

El curiós incident del gos a mitjanit és un d’aquells espectacles que aconsegueix tenir-ho tot: un bon text (en aquest cas una boníssima adaptació d’una novel·la bestseller), un magnífic repartiment (encapçalat per un Pol López que es transforma literalment en el nen protagonista) i una posada en escena arriscada, original i molt encertada. Amb El curiós incident del gos a mitjanit es demostra que és possible fer teatre de qualitat, comercial i per a tots els públics. No hi ha cap dubte de per què s’ha convertit en tot un èxit durant dues temporades (i el que queda). Més informació a Somnis de teatre

André y Dorine és un espectacle representat sense paraules i que et deixa clavat a la butaca, remogut, sense paraules. Probablement és dels millors espectacles que he vist en els darrers anys. Connecta amb les emocions més profundes i t’ensenya amb una tendresa infinita la persistència de l’amor malgrat infortunis del destí, com ara és l’alzheimer, que arriba per trastocar-ho tot. La feina actoral és meravellosa, les màscares són encertadíssimes i el tractament de la malaltia és d’una sensibilitat magistral. Aneu-hi, de debò.

El nom no enganya: Festival Burlesque. El Molino ha programat 90 minuts de brutal sensualitat, música, coreografies espectaculars, humor i acrobàcies. Els números se succeeixen sense cap fil argumental, amb l’única pretensió de deixar-te bocabadat i fer-te gaudir amb el millor del gènere. Un ‘puntazo’ és la presència d’estrelles internacionals com Miss Scarlett Martini (fantàstic el número dels globus), l’acròbata semi-gòtica Melitta Honeycup o una reencarnació fantàstica de la mateixa Betty Boop (ai, quan la vegin a Port Aventura!). Són la cirereta d’un repartiment encapçalat pel Team Molino, que en aquest festival ha optat per aparcar a la seva amfitriona Merche Mar per lluir-se amb les pitreres al vent. El resultat és un show dinàmic, de molta qualitat i que […]

Feia temps que sentíem parlar dels seus espectacles, però sistemàticament rebutjàvem anar a veure’ls, suposem per la venda que ells mateixos fan dels seus espectacles, molt dirigida directament a un cert tipus de dones que els agrada anar a veure principalment els seus pectorals musculats, independentment de la qualitat de l’espectacle ofert. Dimecres passat, per fi ens vam decidir a anar a veure NACIDOS PARA BAILAR al Teatre Tívoli, amb certa recança i segurament amb molts prejudicis del que anàvem a veure. Val a dir que l’espectacle ens va sorprendre molt favorablement, sobretot per la seva espectacularitat i el gran desplegament de mitjans, en una gran producció que segurament és molt i molt costosa. Es tracta d’un espectacle en el […]