Recomanacions

Dissabte pasat es van “conjurar els astres” per permetre que poguéssim anar a La Vilella i tot i que la sala era plena, vàrem tenir un espai per nosaltres; vam estar de sort perquè vam poder gaudir d’una esplèndida proposta de Hamlet.Amb aquesta proposta ja en son 5 Hamlet’s els que hem pogut veure des del passat mes de gener, en poc més de 3 mesos… i aquesta és amb tota seguretat la versió més fresca i divertida de totes. Juanjo Cuesta és professor de l’Institut del Teatre i aquesta proposta forma part de la seva tesi doctoral. Treballada en un primer moment amb un dels seus alumnes, Francesc Cuèllar, tenia una durada de mitja hora i comptava amb un […]

GENERACIÓ DE MERDA es tracta d’una proposta de teatre musical de petit format, en la que es retrata la vida de la generació que va néixer en la dècada dels anys 80 del segle passat a casa nostre, és a dir els joves que ara tenen entre 25 i 35 anys… exactament l’edat que tenen els nostres dos fills. Una generació que ha estudiat de valent, potser mes que els seus pares, però que els ha tocat en sort una crisi econòmica que els ha portat a tenir un treball precari amb sous, que en general no es poden comparar amb la dels seus pares; això els ha abocat a haver de viure amb els pares segurament molt més del […]

De nou torno a sortir molt sorpresa del que he pogut veure a la Sala Atrium. “Broken Heart Story” de Saara Turunen és l’obra que La Peleona ha triat per ser representada a la Sala Atrium. És una història que ens parla d’art i amor. Una història amb un plantejament: ser objecte o subjecte, ser la mestressa de casa perfecta o la professional d’èxit en la seva vida laboral. Una escriptora amb bigotis (Carla Torres) ha estat abandonada per la seva ànima, Alma (Patrícia Mendoza).Mentre l’escriptora es preocupa per temes com la política i el capitalisme, Alma és preocupa per la bellesa i l’amor. Totes dues dones no deixen de ser la mateixa. Malauradament una no pot viure sense l’altre. […]

Broken Heart Story utilitza una narrativa original i carregada d’imatges potents per donar vida a una escriptora amb bigoti, la seva ànima i tot el seu entorn, en una història que és, sobretot, un viatge oníric, surrealista i evocador. Amb una posada en escena àgil, carregada d’humor i totalment impecable, i un repartiment en estat de gràcia, Broken Heart Story és, ara mateix, la joia de la cartellera, el muntatge que ningú no s’hauria de perdre. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Mirta és una bona noia, potser una mica ingènua, que espera pacientment en un banc que la seva vida canviï, convertir-se en una estrella, trobar l’amor. Amb un ritme excel·lent, molt sentit de l’humor i una magnífica interpretació, Ángela Palacios presenta un monòleg esquitxat de cançons que ens farà riure, somniar i, per damunt de tot, passar una estona excel·lent. No us la perdeu. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Teníem forces ganes de veure aquesta producció, després d’haver pogut assistir a la roda de premsa de la seva presentació. Es tracta de l’estrena del text de Toni Cabré “L’efecte 2000” escrit fa 19 anys i guanyador del premi Ciutat d’Alcoi de Teatre. Mai fins ara havia estat portat als escenaris i el mateix autor recentment ha fet una revisió del text i l’ha rebatejat com “LA PEIXERA”. L’obra situa cinc personatges en un departament d’informàtica soterrat; s’anuncien canvis de sistema informàtic, s’anuncia la subcontractació del suport informàtic, s’anuncia per tant que no són necessaris, que una reducció de plantilla s’imposa i que ells són els principals afectats. Una ficció extrapolable a la realitat que ens envolta, unes situacions que […]

Un refugi antiaeri, un cabaret de mala mort a Pigalle i una sèrie de records o fantasies sobre un temps que se’n va. Aquesta és la base sobre la que es construeix aquest espectacle que ja fa temps que roda, però que ara, finalment, fa temporada estable a Barcelona. Seria una llàstima que el públic barceloní es perdés un espectacle que combina amb gran encert un argument senzill -però contundent- sobre unes cabareteres jueves refugiades a Paris, amb una sèrie de meravelloses cançons d’entreguerres. Trobem, doncs, des de temes que van popularitzar Josephine Baker, Marlene Dietrich o Edith Piaf fins a melodies de Charles Trenet o els Comedian Harmonists. Tots ells, artistes que van haver de sobreviure a la guerra […]

Com a autor Pinter és delicat i gens fàcil de tractar i penso que a aquest Amant se li ha donat un enfocament no massa adequat. D’acord que la parella protagonista està formada per uns pijos rematats, british classe alta, però la manera que el director els ha fet actuar possiblement me l’hauria empassat a Anglaterra, però aquí m’ha grinyolat; Em passa el mateix amb actors formats a la Comédie Française quan actuen aquí amb la cantarella d’allà. Crítica completa » http://bit.ly/1TnGwhr

Però boníssima, una peça que et deixa embadalit tot i que vas pensant “però que cony estan fent?” perquè està completament fora del corrent. Oblideu-vos del planteamiento, nudo y desenlace. L’escriptora seriosa (amb bigoti) està desdoblada perquè la seva ànima està “fora” i és frívola, guapíssima i tot el dia veu Pretty Wooman. El pare li dona sempre el mateix consell i la mare només passa l’aspiradora fent neteja. I l’assassí esquarterador, i la gata, i l’ant que parla i els que miren fòrmula 1? Hostitu, no continuu. Aneu-la a veure, que cadascú s’espavili i en tregui les seves conclusions… però no us la perdeu! Crítica completa » http://bit.ly/1pVeYYV

Estrenada professionalment ara per primera vegada, tot i ser escrita l’any 1999 amb el títol L’efecte 2000, la rebatejada (i adaptada al present) com a La peixera és un drama vibrant i claustrofòbic d’una actualitat sorprenent. L’obra del dramaturg Toni Cabré tracta el conflicte de quatre informàtics la feina dels quals es veu amenaçada per la incorporació d’un nou equip a l’oficina on treballen i que sembla que han arribat per substituir-los. Amb una ambientació molt similar a la de Glengarry Glen Ross de David Mamet (masculina i opressiva), el muntatge conté una violència física i verbal un pèl efectista però força impactant. El perfil psicològic dels personatges és ric i variat, i dóna molt de joc a l’hora de […]

Què passaria si un bon dia tots els “mindundis” del món decidíssim deixar de comportar-nos com s’espera de nosaltres? Està preparat el capitalisme per sobreviure la rebel·lió dels que, en realitat, tenim menys a perdre? 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme ens recorda que “no som la nostra feina” i que, ens agradi o no, som més còmplices del que passa al món del que ens agrada reconèixer, però ho fa amb d’una manera divertida, sorneguera i descaradament gamberra. Teatre compromès, que crida a la revolució quotidiana i que arrenca somriures. Què més es pot demanar? Més informació a Somnis de teatre

Després d’abordar la seva peculiar visió de la fi del món a El gran despropòsit, la Companyia Casa Real planteja en aquesta ocasió un simpàtic i absurd col·lapse del capitalisme. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, l’espectacle ens trasllada a un hipotètic Congrés del Fons Monetari Internacional on un seguit de personatges estripats, angoixats per les seves misèries, cremats i deprimits contribuiran a acabar d’una vegada per totes amb el sistema que els oprimeix. L’obra està estructurada en esquetxos (alguns dels quals tenen, després, una certa continuïtat) i una sèrie de consells que parodien els manuals d’autoajuda on ens conviden a destruir el sistema amb petites accions. Original i disbauxada, el millor d’aquesta comèdia és el […]

Malauradament no vàrem “entrar” de cap de les maneres, en el joc que ens proposaven, des del minut zero de la seva actuació… i la cosa va anant empitjorant de mica en mica, perquè després de mitja hora de “concert” de sons guturals dels quatre intèrprets palplantats davant nostre, la cosa se’ns va convertir en gairebé insuportable i l’únic que teníem ganes és que acabes d’una vegada i fugir, “camesajudeume”… en direcció al carrer per oblidar-nos el més aviat possible. Reconeixem, això si, la gran dificultat de la interpretació del “concert” amb paraules inexistents, crits i sons guturals, reforçada per una mímica que segurament era força lloable, tot veient la reacció d’algunes persones del públic que semblava que s’ho estaven […]

Entre finals del segle XX i començaments de l’actual, la dramatúrgia catalana va tenir una especial predilecció per arguments situats dins del món laboral. Després de la pluja o El mètode Grönholm són les dos més emblemàtiques, tot i que també n’hi ha d’altres com L’efecte 2000, guanyadora en el seu moment del premi Ciutat d’Alcoi. Ara el seu autor, Toni Cabré, ha actualitzat una mica alguns aspectes de l’obra -especialment els que es refereixen a qüestions informàtiques- i l’ha rebatejada amb el nom de La peixera. Una bona oportunitat per veure una obra que, malgrat el premi i la trajectòria de l’autor, mai s’havia vist representada professionalment. L’argument ens presenta un grup de persones que treballen al departament d’informàtica […]

Un extraordinari espectacle que barreja humanitat i animalitat mitjançant dansa, circ, teatre, i la música ….. Deixar-se portar per la bellesa plàstica del que ens presenten i deixar-se arrossegar per la magnífica música que els acompanya, ens ha fet gaudir molt d’un espectacle que tampoc hem intentat entendre al 100%. Un paper fonamental en aquest espectacle el té la música electrònica que es barreja amb sons d’animals i sorolls de tempestes, tot punxat en directe per la DJ Marcelle. Els sorolls inclassificables i els efectes visuals i de llum converteixen l’escenari en un espai sovint agressiu i tenebrós. El costat més salvatge de l’home sembla imposar-se, excèntriques acrobàcies, destrals que tallen cordes o arrossegament pels cabells ens mostren la part […]