Recomanacions

Que ens han obsequiat amb aquest El Rey parlant d’un no ningú, un inútil, un home acabat que pel que sembla ja no serveix a ningú, ni per a les seves amants, però en la desfilada l’han acompanyat una galeria de mòmies que van fer i desfer en aquest país desgraciat que és Espanya. El trio Bermejo, San Juan i Toledo ho han brodat i no han deixat allò que en castellà en diuen títere con cabeza. Boníssima posada en escena i il·luminació (que m’ha recordat Urtain). Crítica completa » http://bit.ly/1p5wh9y

He pogut gaudir d’aquest espectacle a Can Gasol (Mataró), i sabent que tornen al Maldà, vaig ràpid a recomanar-lo! Shaking Shakespeare és un eclèctic concert teatralitzat que agafa Shakespeare com a premisa, i juga d’una manera fresca i original el seu imaginari i les seves múltiples referències, que van de Verdi al West Side Story (la versió yanki de Romeu i Julieta) o El Rey León (la factoria Disney va animalitzar -més- al príncep Hamlet). Bernat Cot, encarnant al bard anglès, és un estupendo emcee que fila els números d’aquest divertimento on destaquen les aparicions del tenor Josep Fadó (és especialment graciosa la desimboltura d’aquest reputat cantant d’òpera en un context de petit format), l’humor a capela dels The Hanfris […]

Anàvem amb moltes expectatives per veure aquesta producció i la veritat és que vam sortir una mica decebuts, no per les interpretacions que vam trobar molt acurades, si per la posada en escena i la manca d’emoció que ens va donar com a resultat un espectacle llarg i avorrit. Punt i a part i molt destacable per sobre de la resta la interpretació que en Francesc Orella fa d’un Falstaff vividor i tendre que en els moments finals ens ha fet vessar la llagrimeta. Les actuacions han estat totes de gran qualitat, i és de destacar que 9 actors interpreten 36 papers. Un vestuari acurat sense ser ostentós perfila correctament cada un dels personatges. Aquest és l’enllaç de la nostra […]

Falstaff és un dels grans personatges de Shakespeare i un dels principals reclams de les obres en les que apareix: les dues parts d’Enric IV, Enric V (només hi apareix com a referència) i Les alegres comares de Windsor. En aquesta adaptació, a l’igual que va fer Orson Welles a la cèlebre Campanades a mitjanit, s’han agafat parts de Richard II i dels dos Henrys per tal de contextualitzar les aventures del famós vividor al costat del Príncep Hal. Són dues hores i mitja de bon teatre, en les que la magnífica i àgil direcció de Konrad Zchiedrich ens porta de palau a la taberna i dels boscos al camp de batalla. Mínims elements per aconseguir el màxim: copsar l’esperit […]

Aquest diumenge vaig anar a veure la comèdia Amores minúsculos sense saber gaire el que veuria –a vegades és millor per no tenir gaires expectatives. L’únic que en sabia és que va ser tot un èxit a la cartellera de Madrid. I la sorpresa va ser majúscula. Una obra fresca, que enganxa als joves (i no tan joves). Una posada en escena molt atractiva que juga amb els papers i estereotips dels joves en unes històries encreuades que fan que el públic rigui i comenti cada minut allò que succeeix. No és d’estranyar: diuen que pots fer fotos sense flash i menjar crispetes! És un producte que no enganya, saps el que vas a veure i t’ho pots passar molt […]

Estem davant una obra en què res no és el que sembla i on ens endinsem en el terreny del thriller amb dos protagonistes, en Sergi (Xavi Sáez), que és metge forense i es prepara per iniciar l’autòpsia de la Raquel (Míriam Marcet), que aparentment s’ha suïcidat amb una sobredosi de barbitúrics. Apareix davant nostre un dels temes més punyents de la nostra societat actual: l’amor possessiu que porta a la violència de gènere. Davant nostre van sortint les veritables personalitats dels dos personatges, una diferència abismal d’entendre la vida, els separa. Un diàleg entre tots dos personatges que a moments és molt previsible i a moments inversemblant però que en general sustenta el clímax de suspens de l’obra i […]

Ningú et coneix com jo és un thriller psicològic escrit i dirigit per Roger Peña. La veritat és que quan vaig llegir la sinopsi de l’obra, de seguida vaig tenir molt d’interès en anar-la a veure. “Et proposem un gran joc psicològic, on res és el que sembla. Una sala d’anatomia forense, un home i una dona. Un thriller psicològic…”, en fi, que els misteris i thrillers m’agraden molt i de cap cap el Borràs! Dons bé, tot i que la idea i el plantejament de l’obra és bastant bona, l’espectacle no acaba de ser del tot rodó. Comença d’una manera molt poc creïble, i tot i que a mitja funció es comença a fer més interessant, no acaba d’enganxar… […]

El professor Bernhardi és un drama publicat el 1912 del dramaturg vienès Arthur Schnitzler. Es va estrenar aquell mateix any al Kleines Theater de Berlín, donada la seva prohibició a Àustria, on no es va poder representar fins després de la Primera Guerra Mundial. Es tracta d’un retrat de les debilitats morals de la societat vienesa d’aquella època, amb ressons autobiogràfics. Schnitzler va néixer en una família de metges jueus. La seva joventut va transcórrer entre la medicina i el teatre, cosa que queda del tot reflectida en aquesta obra. Una obra que ens parla de política i religió, tocant de ben a prop el tema de l’antisemitisme i el sionisme, i de l’hostilitat entre el judaisme i el cristianisme. […]

Un espectacle pensat per a nens de 0 a 3 anys que ens ha sorprès i ens ha agradat molt. Hem gaudit de l’espectacle, però potser encara hem pogut gaudir més, del comportament d’aquests petits que vibren amb la música i es comporten millor que alguns adults. La Petita malumaluga és una companyia especialitzada en propostes d’arts escèniques per a nadons i primera infància (0 a 6 anys). Ha creat aquest espectacle musical basat exclusivament en peces musicals dels The Beatles creant una atmosfera on els petits espectadors queden “atrapats”. Aquest és l’enllaç de la nostra crònica sencera: http://wp.me/p19AHZ-gxB

I tot ha estat molt correcte, ben interpretat, el vers ben dit, excel·lent vestuari, l’escenografia potser un pèl exagerada amb els trencaments de parets… I doncs? Potser la directora no ha sabut diferenciar el canvi entre la primera i la segona part, la dialèctica d’esgrima quan Lope de Figueroa i Pedro Crespo es mesuren, al principi, i quan l’alcalde es dol per la pèrdua del seu honor per culpa de la violació de la filla. Tot i així ha estat un bon espectacle que el públic del Lliure ha aplaudit abatament. Crítica completa » http://bit.ly/1QsWh9k

Durant aquests mesos de febrer i març, el Teatre Borràs està acollint un minicicle dedicat a Roger Peña amb 3 de les seves obres, entre les que trobem aquest thriller psicològic, tal i com es descrit al programa de mà. De fet, no hi ha dubte que es pretén explorar el gènere i es parteix d’elements propicis per fer-ho, però malauradament aquests no s’acaben d’aprofitar i tot queda molt diluït. En aquest sentit, els personatges no són el suficientment potents i no acaben d’estar del tot ben dibuixats com per atrapar a l’espectador, fent que es perdin entre uns discursos que acaben sent tòpics i superficials, a l’igual que ho és el tractament del gènere escollit. A més, la trama […]

Com en la primera entrega, conyejant-se de tot el que es belluga, en aquest cas en el món de la educació. Sketchs, música en directe, absurd, ball, cançons, mim i… text. Espectacle dinàmic on els que en surten més malparats són els responsables de la educació, com aquella consellera balear que va parlar del informe “trepitja”. I bullying? Oh i tant, però aquí el fa la persona menys indicada perquè, la veritat, en aquesta “educació” tot va com el cul. El fotut és que em sembla que ens acostem a la realitat… Crítica completa » http://bit.ly/1QSoPuS

Aquesta obra està inspirada lliurement en la figura de Rafael Rodríguez Rapún, estudiant de mines, secretari del teatre universitari La Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys de les seves vides. Rodríguez Rapún va morir un 18 d’agost de 1937, amb 25 anys. Som testimonis de la trobada de dues persones que encarnen dues visions diferents, un és guardià de l’altre, porta una creu al coll i un fusell. A mesura que van posant paraules a les seves culpes van apropant-se, es comuniquen i s’acaben necessitant a poc a poc per acabar fosos en una gran abraçada. Una vibrant i emotiva proposta que continua plantejant interrogants sobre el nostre passat més recent i el destí dels […]

L’escola durant l’època de Franco va fer molt de mal a la nostra societat i, malgrat haver passat molts anys, encara en continua fent a través del pensament inculcat, el qual no resulta fàcil d’esborrar. No obstant, també ofereix una mirada divertida quan es veu en retrospecció, com molt bé va reflectir fa uns anys Sopeña en un llibre i del qual es va fer una èxitosa adaptació teatral. Ara, s’ha canviat de punt de vista i s’ha fet una adaptació en clau femenina de la temàtica. Sens dubte, la premissa és del tot bona i funciona, a l’igual que molts moments de l’obra que resulten encertats, però malauradament em va semblar un espectacle molt monòton en general i repetitiu, […]

Quasi un any per poder estrenar-me en la Sala Hiroshima, i sembla que la cosa ha valgut la pena. Hi ha obres en que no entres en la seva trama, d’altres que triguem una mica però un cop ho has fet ja flueix i les últimes i més difícils és entrar des d’un primer moment. I aquesta ha estat la ocasió, des del primer moment he entrat en la història. Una obra trencadora en tots els sentits. S’ha de dir que en un primer moment ja ens diuen com finalitza l’obra, ens treuen la sorpresa final cosa que desconcerta en un primer moment. Però el que aconsegueix és poder deixar-nos dur per el que succeeix en aquell instant. La resta […]