Recomanacions

I segurament per culpa d’això no hi he entrat. Ja em va passar amb la Pols, del mateix autor. Alguna cosa no deu lligar entre nosaltres. Dintre de poc s’estrenarà al Lliure de Barcelona, i opinions més autoritzades que la meva segurament en faran valoracions que podreu consultar. Crítica completa » http://bit.ly/1RW0wwR

Si la meva valoració fos tan sols pel primer acte de la peça Home i senyor seria de ****. M’ho he passat genial i no he parat de riure. Tots quatre actors ho han brodat! Però tot i que la posada en escena, il·luminació, text i interpretacions han estat genials en La gran il·lusió, penso que en Jordi Bosch no ha estat del tot recolzat per algun dels actors, que no han aconseguit transmetre la part còmica de l’obra d’Eduardo de Filippo. La veritat que per ser una comèdia la gent hem rigut ben poc. La meva valoració és de ***, simplement perquè no he vist l’essència de Filippo, en aquest cas, per mi, el més important de l’obra. És […]

Mort l’any passat, l’irlandès Brian Friel és un d’aquests dramaturgs l’obra dels quals és menys coneguda pel gran públic del que és mereixerien. Autor de Translations (1980) i la representada fa tres anys al Teatre Lliure Afterplay (2002), probablement la seva discreta popularitat es degui al fet que el seu estil recorda molt al d’altres escriptors com Txèkhov, Arthur Miller o Tennessee Williams que, per la seva grandesa, l’han eclipsat. Dansa d’agost és un drama lluminós, senzill i naturalista que explica la història de cinc germanes, totes solteres, que lluiten per superar la inestabilitat econòmica i emocional, amb el retorn del seu germà missioner que acaba d’arribar d’Uganda després de 25 anys. Per l’ambient femení sota l’opressió de l’església catòlica, […]

Sis ballarins professionals i una quarantena de no professionals s’enfronten a aquest espectacle de dansa de l’argentí Sebastián García Ferro. El punt en comú entre tots ells és tenir més de 45 anys, aspecte que serveix d’excusa i motor per a un muntatge que ens parla del pas del temps i dels cops que cal anar esquivant per arribar on ets, metàfora que s’explica molt bé amb les pilotes de tennis. També dóna peu a reflexionar sobre unes generacions que progressivament són apartades del focus central… Unes generacions que, tot i venir d’una època més tradicional, es veuen obligades a conviure en una societat on impera la tecnologia i la comunicació virtual. Col·lectivitat en front de l’individualisme més ferotge. L’espectacle, […]

La Sala Fènix acaba d’enlairar un Pont Aeri que porta a Barcelona propostes teatrals gens convencionals, especialment dirigides a aquells qui busquen teatre de noves tendències i l’I+D del mim, el teatre gestual, la commedia o el sainet. Jo ahir vaig flipar amb la bogeria de la companyia sevillana Tarara Teatro, que t’endinsa en la disfuncionalitat absoluta d’una familia lletja i deformada físicament amb un original i particular llenguatge que barreja el teatre gestual, la dansa i el cabaret “disgusting”. L’he batejat com “disgusting” perquè no es tallen un pèl en llançar tomàquets al públic o generar emocions a través d’accions gairebé escatològiques, però no patiu, ningú del respectable pren mal en aquest deliri teatral. Si hi aneu, també flipareu […]

En el marc d’El Cicló d’El Tantrantana, la companyia Dara estrena l’obra de teatre Mars Joan, una comèdia escrita i dirigida per en Roc Esquius, inspirada en Mars One, un projecte real, que el que pretén és muntar, a partir del 2027, una colònia permanent d’humans en el planeta Mart. Homes i dones que hauran de viure per sempre en aquest planeta, sense cap possibilitat de retornar a la Terra. La previsió és que durant l’any 2025 viatgin a Mart els primers colonitzadors, en el 2027 s’incorporin quatre persones més; així cada dos anys fins al 2035, que es calcula que s’arribarà a la vintena d’habitants. El projecte, per tal d’assegurar patrocinadors i inversors, ha previst un reality show, similar […]

Quan es va estrenar Excítame ja vaig dir que la temàtica criminal i perversa era una mena de petit subgènere dins del teatre musical, especialment el de petit format. Ara arriba Homes foscos, que comparteix amb l’anterior el format, el número d’intèrprets, una trama truculenta i una relació homosexual. Però si en aquella es pecava d’una direcció excessivament conservadora i lineal, aquí s’ha intentat fer una obra més arriscada formalment i conceptualment. De fet, s’esperava molt de la proposta, ja que el duet David Pintó i Clara Peya havia demostrat el seu talent a Mares i filles i ara venia disposat a donar-ho tot amb la que serà la segona peça d’una trilogia amb només dos intèrprets. Si a l’espectacle […]

He seguit la vida d’aquestes cinc germanes d’un poble irlandès dels anys 30, que portaven una vida estreteta per culpa del que diran, de la repressió i el guardar les formes, tot i que elles es voldrien alliberar amb coses tan simples com acudir al ball de agost per celebrar la collita… però que hi faran cinc dones solteres sense parella? Ferran Utzet ens ha servit un magnífic retaule d’aquella societat, ajudat per una posada en escena magnífica, ajudat d’una molt bona il·luminació i un vestuari exacte. Bravo! Crítica completa » http://nubr.co/VONWY6

“LA CIRERA I LA GARROFA: Llullificar, Llullificable i Llullificatiu” Haig de confessar que no sóc gaire amant de la poesia, però sí de la poesia que fa i com la recita Enric Casasses. Així que quan vaig veure que aquest any tornava a venir a la Seca, a la segona edició del Festival de poesia en escena Alcools, vaig reservar de seguida les entrades. Aquesta vegada no eren els seus poemes els que recitaria, sinó que, juntament amb el rapsode i poeta Josep Pedrals, el que volien era rendir un homenatge a un dels escriptors més reconegut dins les lletres catalanes, Ramon Llull, en el 700 aniversari de la seva mort. La direcció escènica de l’espectacle ha anat a càrrec […]

Pol López és Hamlet, un Hamlet que ens parla directament als ulls, que no parla amb ell mateix o amb Déu, que ens explica el seu profund dolor davant de la mort del seu pare, que coneix qui l’ha matat però que no sap com desemmascara-ho, que ens transmet la seva alegria i ens fa participar quan confirma la identitat de l’assassí, un Hamlet a la fi proper i humà, molt humà. El gran antiheroi shakespearià arriba convertit en un heroi de la mà de Pau Carrió. Entrem a la sala i trobem una gran capsa grisa, buida, plena de portes. Dos graons per accedir des de la platea, plens d’espelmes i flors que són retirades just al punt de […]

A Joan Pera tots el tenim per un actor de papers molt particulars. Quan vaig veure que faria d’Avar, el primer que em va venir al cap van ser les seves habituals comèdies. M’ha sorprès gratament al veure’l en un paper totalment diferent al que teníem en ment, i més en una comèdia. Tot i això s’ha de dir que hi ha moments sembla que creua aquella fina línia que correspon a l’humor que el caracteritza. Però, per sort, no la creua (si més no la nit que l’hem vist). L’Avar que podem veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel, que ha estat dirigida per Josep Maria Mestres. Amb l’aire clàssic pel seu encantador vestuari, una escenografia efectista […]

Amb totes les entrades exhaurides abans de l’estrena, sembla obvi que la imatge de Manrique amb unes calces a la boca és ben capaç d’omplir platees. Però, malauradament, em temo que el nostre estimat Julio no acaba de trobar el to en la seva interpretació de l’immortal Don Joan. No es pot dir tampoc que l’obra de Molière hi ajudi gaire. Amb una premissa francament antiga (basada en la dicotomia fe=moral, ateisme=immoral), el text s’embranca constantment en disquisicions de caire ètic que no permeten fer brillar la part més canalla del Don Joan, aquella on potser Manrique se sentiria més còmode. Així les coses, els millors moments de l’obra són els protagonitzats per Manel Sans, Javier Beltrán, Nausicaa Bonnín o […]

El recanvi promet una comèdia basada en els racons més foscos de la política, en les mentides i els tripijocs amb els que els polítics entabanen la població per fer-la votar aquest candidat o aquell altre. Malauradament, el text no mossega i s’acaba quedant en un relat ple de llocs comuns més propis de la barra del bar. Amb una direcció òbvia i amb un punt esperpèntic, la única cosa que salva la tarda són les interpretacions d’Iván Morales i Mia Esteve, que defensen amb dignitat una història previsible des de bon començament. Un esforç lloable però, malauradament, insuficient. Més informació a Somnis de teatre

Si poguessis triar entre tenir 100.000 euros ara o 1.000.000 d’aquí a 10 anys, què triaries? Aquesta és la premissa sobre la qual descansa El test, una comèdia de situació que, malgrat tenir un bon punt de partida i resultar entretinguda, no acaba de quallar. Amb un inici i un final una mica allargassats, el text ensenya la seva millor cara en el tram central, on l’acció es precipita i les situacions còmiques se succeeixen amb el ritme que caldria esperar durant tota la peça. Malgrat tot, El test és una comèdia divertida i que provoca interessants debats postfunció. Una bona tria per anar a passar una estona entretinguda al teatre, que no és poc. Més informació a Somnis de […]

Pel fet que es tracta, amb tota probabilitat, de l’obra de teatre més coneguda i emblemàtica de la història, és natural que, cada cert temps, ens arribi una nova adaptació de Hamlet. Diuen els entesos que cada generació té l’obligació de fer-se’l seu. De fer la seva pròpia lectura. Potser tenen raó (o potser no), però el cas és que, voluntàriament o per accident, aquesta versió de Pau Carrió carrega de manera formidable, l’esperit d’indignació dels temps actuals. Representada a sobre d’una escenografia freda i hostil, el director de la també interessant Victòria d’Enric V ha aconseguit perpetrar la solidesa del seu dramatisme, acompanyant-lo d’un espai sonor esfereïdor. Carrió sap el que es fa i, per aquest motiu, ha apostat […]