Recomanacions

Un dels espectacles que tinc guardat a la memòria és el Tartuf que va dirigir Oriol Broggi al Versus Teatre l’any 2000. De fet, conservo un bon record d’aquell petit muntatge, sent el que em va introduir al món de Molière i el que em va obrir les portes a uns personatges apassionants que desgranen minuciosament diferents aspectes de la moral. En aquest sentit, no cal dir que la meva predisposició quan es va anunciar L’avar era plena, tot i que no les tenia totes amb mi, ja que m’espantava que no estés a l’alçada i que s’optés per un estil poc adient. Un cop vista, puc dir que no m’ha decebut en absolut i que s’ha aconseguit plasmar sobre […]

Joan Pera, actor mataroní de 67 anys ens ha sorprès a tots amb la seva interpretació del personatge d’Harpagon a la tragicomèdia clàssica de l’Avar de Molière. I ens ha sorprès perquè ha interpretat un paper radicalment diferent dels que ens té acostumats, emmarcat gairabé sempre en la comèdia d’entreteniment. Ens ha semblat un bon muntatge, amb una excel·lent direcció, malgrat que utilitza una escenografia força austera, aquesta ens dóna el marc suficient de l’època en què es desenvolupen els fets. Cal destacar l’estudiadíssim vestuari realitzat per Maria Irujo. La interpretació d’en Joan Pera està envoltada d’unes molt bones interpretacions dels altres actors que l’acompanyen. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el aquest enllaç del blog […]

Aquest Falstaff que ens ha regalat Francesc Orella sota la encertada direcció de Konrad Zschiedrich. Una història molt ben enfilada basada en Campanades a Mitjanit d’Orson Wells, a la vegada basada en Ricard II, els dos Henry IV i Henry V. Una magnífica posada en escena aprofitant els recursos especials que té aquest teatre, un vestuari senzill però magnífic i tota la resta de la companyia molt ben cohesionada. Nou actors fan trenta-sis papers. Deunidó. Dues hores i mitja que passen volant, com les campanades a la mitjanit. Crítica completa » http://bit.ly/1L3GmxK

La figura de Federico García Lorca és, gairebé amb total seguretat, la més influent de la història recent del nostre teatre. No només per la seva obra, magnífica i perdurable, sinó també pel tràgic final de la seva vida i el que la seva mort va significar pel record del nostre passat vergonyós. La piedra oscura és un text sòlid que mostra una cara poc coneguda dels fets, tractats amb certes llicencies però molta sensibilitat i respecte. A través de la figura de Rafael Rodríguez Rapún, company sentimental de Lorca que va ser assassinat un any després que el poeta, el dramaturg Alberto Conejero crea una peça de tarannà clàssic, a estones molt emotiva però, bàsicament, esfereïdora. La tristesa que […]

El Romea ple de un públic expectant davant d’un solo molt esperat, únic i irrepetible, tal i com ens va comentar el propi Eduardo Mendoza, protagonista del primer “Solos” que ofereix el Teatre Romea. Per mi va ser la gran descoberta d’un home intel·ligent, divertit i savi. Només començar Eduardo Mendoza, ens va confessar que havia acceptat aquesta invitació perquè “ell era incapaç de rebutjar cap repta”. Li van dir : fes el que vulguis. I així ho va fer. Rere un atri, va triar fer una xerrada en forma de conferència. Un monòleg en forma de conferència, en la que es va basar en el teatre i en la seva vida. Entre pausa i pausa música. Una pantalla al […]

Un concert de Teatre Musical protagonitzat per en Joan Vázquez, que ha dedicat al gran compositor estatunidenc Stephen Sondheim, considerat com l’artista més gran i potser més conegut del teatre musical americà Aquest és un concert intimista, amb el públic repartit en quatre grades al seu voltant, en el que Joan interpreta tocant ell mateix al piano i amb la seva magnífica veu, les cançons que va desgranant a poc a poc… i ho fa d’una manera simpàtica i força pedagògica, explicant-nos anècdotes de cada una d’elles i sovint resumint-nos el significat de les lletres de les cançons. Joan Vàzquez, va interpretar temes molt coneguts del compositor, però potser el moment més màgic de la nit, va ser quan va […]

Tot i ser un gran referent del teatre francès, muntar una obra de Molière té els seus riscos. Ja hem vist en algunes ocasions com certes comèdies d’autors clàssics poden arribar a fer-se molt feixugues i perdre tota la gràcia si no se sap fer jugar a favor el material de partida. S’han d’entendre, s’han de saber actualitzar amb respecte a través del ritme i s’ha de saber universalitzar el seu argument sense profanar el seu esperit. Tot això és, bàsicament, el que ha sabut fer bé Josep Maria Mestres amb L’avar. Director de la també força simpàtica Amor & Shakespeare, ha tingut la destresa de trobar el to i el dinamisme adient, amb una posada en escena senzilla però […]

És indubtable que Laia Marull fa un gran esforç en aquest monòleg dirigit per l’actriu canadenca Allegra Fulton. No es pot negar tampoc que l’embolcall és perfecte, amb un acurat i delicat treball d’il·luminació, so i projeccions. El text també té una bona premissa i una idea que potser es podria haver desenvolupat millor, però que funciona a estones. Llavors, què és el que falla? Per què el monòleg no m’ha acabat de commoure? Per què la interpretació de Marull no arriba a traspassar? Després de donar-hi voltes, crec que un cop més en té la culpa aquesta febre, o passa, o moda passatgera de dotar a alguns monòlegs d’un moviment continu, extenuant, i molts cops inútil. No defenso la […]

En aquesta obra Pinter dóna la paraula als botxins i deixa a les seves víctimes en un inquietant fora de joc: ni les veiem ni les sentim, només Lamb, empleat servil, és la víctima idònia que lligarà els dos mons. El món que ens presenta Pinter és extrapolable a qualsevol lloc o espai o país on les persones han deixat de ser-ho, han perdut la seva identitat i s’han convertit en números manegats per aquells que ostenten el poder. L’escenografia ens presenta una plataforma circular amb una escala de cargol que separa els diferents espais (despatx del director, sala d’oci o sala de “tortures”) segons gira el mecanisme. Aquests canvis d’escena queden una mica alentits amb uns fosos en negre […]

L’adaptació de textos constitueix tot un repte per a qualsevol dramaturg. De fet, és tot un art. El perill a l’hora d’adaptar i retallar és centrar-se massa en la trama i deixar els personatges aprimats i en els ossos, com fantasmes passejant sobre l’escenari, sense objectius ni motivacions. No és el cas d’Oriol Tarrasón que, en la seva adaptació d’Un tramvia anomenat desig ha aconseguit que els personatges brillin i es desenvolupin en tota la seva complexitat, en especial, la seva immortal protagonista Blanche Dubois. Si a això hi sumem unes interpretacions valentes i entregades, carregades de veritat, una posada en escena senzilla però molt efectiva i un ritme calmat però mil·limètric, ens trobem amb un muntatge que emociona i […]

Invernadero pertany al Pinter més àcid i satíric. Aquest Pinter és violència, alcohol, insults, humiliació, crueltat, sacrifici, amb una càrrega ideològica molt gran. Teatre polític, en el que veiem a tota una sèrie de personatges que volen arribar al poder sigui com sigui. Una denúncia de la manipulació a la població, des d’una mirada irònica i satírica, fins i tot grotesca, que et deixa anar algun somriure, tot i la crueltat de l’obra. És un text escrit l’any 1958. Creada com a peça radiofònica, va estar guardada fins al 1980, quan Pinter la va rellegir i va decidir dirigir-la. Mario Gas l’ha recuperat, amb una adaptació de l’escriptor Eduardo Mendoza. Protagonitzada per Gonzalo de Castro, Tristán Ulloa, Javivi Gil Valle, […]

Potser les dues coses, però penso que la cosa no ha funcionat malgrat l’esforç que hi ha dedicat la Laia Marull. Llàstima. Crítica completa » http://bit.ly/1VotNxB

Però més continguts, no tan exagerats com el que he vist a la Comédie Française; allà es passen molt i ho fan, segons diuen com ho ordenava Molière. Penso que Josep M. Mestres ha trobat el to adequat i Joan Pera s’ha mogut dins les línies que se li han marcat. Aguantarà sempre així? No ens posem la bena abans de la ferida i tinguem fe, com deia un personatge bíblic que ara mateix no sóc capaç de precisar. La resta han estat molt en el seu paper. Molière està una mica passadet, però forma part de la història del teatre, i quan hi ets et diverteixes, o al menys a mi m’ha passat, i a la meva néta teatrera […]

No tinc paraules! Brutal!! Primer de tot vull donar gràcies a la persona que ens va dir: “Heu d’anar a veure a Los Corderos; encara que sigui un cop a la vida”. Un cop? He flipat, vull repetir! Com us ho explicaria… La Banda de la fi del món és el nom de l’espectacle que neix de la unió de Los Corderos (David Climent i Pablo Molinero) amb la cantant i música de Miss Q (Pia Nielsen). Los Corderos és un projecte artístic, un referent de teatre de creació més atrevit, conegut com a teatre bastard. Les seves creacions indaguen en la naturalesa de l’ésser humà, sobre els seus esforços per dominar el seu instint animal, els seus mecanismes de […]

L’Avar torna al Teatre Goya de Barcelona després de vint anys, interpretat per Joan Pera. Sempre és agradable i d’agrair que de tant en tant es pugui veure un clàssic als escenaris. Penso que seria interessant que a la nostra ciutat hi hagués un teatre especialitzat en clàssics. M’encantaria poder veure, per exemple, La venganza de Don Mendo. Aquí queda… L’Avar (1699) va ser el darrer text escrit i interpretat per Molière. La versió que es pot veure al Goya és una adaptació de Sergi Belbel dirigida per Josep Maria Mestres, que ha mantingut el seu caire clàssic tant en el vestuari, l’escenografia, com en el text. Sota l’excel·lent direcció de Mestres hi ha una desena de grans actors, un […]