Recomanacions

Però boníssima, una peça que et deixa embadalit tot i que vas pensant “però que cony estan fent?” perquè està completament fora del corrent. Oblideu-vos del planteamiento, nudo y desenlace. L’escriptora seriosa (amb bigoti) està desdoblada perquè la seva ànima està “fora” i és frívola, guapíssima i tot el dia veu Pretty Wooman. El pare li dona sempre el mateix consell i la mare només passa l’aspiradora fent neteja. I l’assassí esquarterador, i la gata, i l’ant que parla i els que miren fòrmula 1? Hostitu, no continuu. Aneu-la a veure, que cadascú s’espavili i en tregui les seves conclusions… però no us la perdeu! Crítica completa » http://bit.ly/1pVeYYV

Estrenada professionalment ara per primera vegada, tot i ser escrita l’any 1999 amb el títol L’efecte 2000, la rebatejada (i adaptada al present) com a La peixera és un drama vibrant i claustrofòbic d’una actualitat sorprenent. L’obra del dramaturg Toni Cabré tracta el conflicte de quatre informàtics la feina dels quals es veu amenaçada per la incorporació d’un nou equip a l’oficina on treballen i que sembla que han arribat per substituir-los. Amb una ambientació molt similar a la de Glengarry Glen Ross de David Mamet (masculina i opressiva), el muntatge conté una violència física i verbal un pèl efectista però força impactant. El perfil psicològic dels personatges és ric i variat, i dóna molt de joc a l’hora de […]

Què passaria si un bon dia tots els “mindundis” del món decidíssim deixar de comportar-nos com s’espera de nosaltres? Està preparat el capitalisme per sobreviure la rebel·lió dels que, en realitat, tenim menys a perdre? 17 simpàtiques maneres d’acabar amb el capitalisme ens recorda que “no som la nostra feina” i que, ens agradi o no, som més còmplices del que passa al món del que ens agrada reconèixer, però ho fa amb d’una manera divertida, sorneguera i descaradament gamberra. Teatre compromès, que crida a la revolució quotidiana i que arrenca somriures. Què més es pot demanar? Més informació a Somnis de teatre

Després d’abordar la seva peculiar visió de la fi del món a El gran despropòsit, la Companyia Casa Real planteja en aquesta ocasió un simpàtic i absurd col·lapse del capitalisme. Escrit i dirigit per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez, l’espectacle ens trasllada a un hipotètic Congrés del Fons Monetari Internacional on un seguit de personatges estripats, angoixats per les seves misèries, cremats i deprimits contribuiran a acabar d’una vegada per totes amb el sistema que els oprimeix. L’obra està estructurada en esquetxos (alguns dels quals tenen, després, una certa continuïtat) i una sèrie de consells que parodien els manuals d’autoajuda on ens conviden a destruir el sistema amb petites accions. Original i disbauxada, el millor d’aquesta comèdia és el […]

Malauradament no vàrem “entrar” de cap de les maneres, en el joc que ens proposaven, des del minut zero de la seva actuació… i la cosa va anant empitjorant de mica en mica, perquè després de mitja hora de “concert” de sons guturals dels quatre intèrprets palplantats davant nostre, la cosa se’ns va convertir en gairebé insuportable i l’únic que teníem ganes és que acabes d’una vegada i fugir, “camesajudeume”… en direcció al carrer per oblidar-nos el més aviat possible. Reconeixem, això si, la gran dificultat de la interpretació del “concert” amb paraules inexistents, crits i sons guturals, reforçada per una mímica que segurament era força lloable, tot veient la reacció d’algunes persones del públic que semblava que s’ho estaven […]

Entre finals del segle XX i començaments de l’actual, la dramatúrgia catalana va tenir una especial predilecció per arguments situats dins del món laboral. Després de la pluja o El mètode Grönholm són les dos més emblemàtiques, tot i que també n’hi ha d’altres com L’efecte 2000, guanyadora en el seu moment del premi Ciutat d’Alcoi. Ara el seu autor, Toni Cabré, ha actualitzat una mica alguns aspectes de l’obra -especialment els que es refereixen a qüestions informàtiques- i l’ha rebatejada amb el nom de La peixera. Una bona oportunitat per veure una obra que, malgrat el premi i la trajectòria de l’autor, mai s’havia vist representada professionalment. L’argument ens presenta un grup de persones que treballen al departament d’informàtica […]

Un extraordinari espectacle que barreja humanitat i animalitat mitjançant dansa, circ, teatre, i la música ….. Deixar-se portar per la bellesa plàstica del que ens presenten i deixar-se arrossegar per la magnífica música que els acompanya, ens ha fet gaudir molt d’un espectacle que tampoc hem intentat entendre al 100%. Un paper fonamental en aquest espectacle el té la música electrònica que es barreja amb sons d’animals i sorolls de tempestes, tot punxat en directe per la DJ Marcelle. Els sorolls inclassificables i els efectes visuals i de llum converteixen l’escenari en un espai sovint agressiu i tenebrós. El costat més salvatge de l’home sembla imposar-se, excèntriques acrobàcies, destrals que tallen cordes o arrossegament pels cabells ens mostren la part […]

Pels que encara no coneixeu la Sala Fènix, us diré que a part de ser un lloc íntim i acollidor, és un espai en que podeu veure teatre de proximitat i que ofereix una programació teatral, basada principalment en el teatre de màscares, el cabaret, les titelles i la commedia dell’arte . Ahir vaig anar a l’estrena de l’obra “Ombra i silenci”, la primera de les cinc propostes de teatre- imatge, que es representaran durant cinc setmanes a la Sala Fènix, dins del cicle “Yo gesto”. Després de la fantàstica acollida que va tenir la temporada passada, en que es va iniciar aquest cicle, la Sala Fènix torna carregada d’una programació molt interessant. Cinc setmanes en les que podreu veure: […]

I mira que m’agrada el teatre italià i especialment el de Eduardo de Filippo, però alguna cosa m’ha fallat, possiblement l’excès d’alguns dels actors. Pasqual, al que tinc per un gran director, ha estat encertat en l’escenografia, la il·luminació, el vestuari, les projeccions… però penso que ha permès que els actors (alguns més que altres) exageressin fins a la pantomima i això ha perjudicat l’obra, que per a mi és excel·lent. En fi, no plou mai a gust de tothom. Crítica completa » http://bit.ly/21igstJ

Els de la Companyia de Circ “eia” ens ofereixen un espetacle d’acrobàcies que, segons el programa de mà té com a objectiu “fer riure pensant” o “fer pensar rient”. Jo per aquestes elucubracions sóc molt poc apte, o sigui que el que he vist és una performance on quatre acròbates han donat el millor d’ells mateixos, primer en una perxa i després utilitzant uns mòduls que els hi han servit per a tot. Penso que sense ser un espectacle del tot rodó, té un bon ritme i una execució més que correcte, on els acròbates demostren una forma envejable i bona coordinació entre ells. Crítica completa » http://bit.ly/1WV5iL6

Hamlet Plays és el projecte final de la tesi doctoral de Juanjo Cuesta a l’Institut del Teatre. Se’ns presenta una versió reconstruïda de Hamlet, a partir de les paraules de Shakespeare, interpretada per la companyia Les Bàrbares, integrada pels actors Hodei Arrastoa, Gaia Bautista, Júlia Clarà, Francesc Cuéllar, Agnès Jabbour, Pol Para, Carlos Ulloa, tots alumnes de l’ESAD. Que és Hamlet Plays? L’enterrament d’un rei, una reina amb moltes ganes de vida, un príncep turmentat, una enamorada embogida, uns còmics divertidíssims… Qui no coneix la història de Hamlet i aquella famosa frase “Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca”? El públic entrem a la sala, i ens trobem que l’espai escènic és quasi buit. Una taula, algunes cadires, teles […]

El niño de la tele és un d’aquests espectacles que poden confondre. Sota l’aparença d’un monòleg còmic interpretat per una antiga estrella infantil ja oblidada, s’amaga un interessant retrat generacional que parla d’aquells a qui ens van dir que podríem ser el que volguéssim. Rubén Ramirez ho va aconseguir, ell volia ser imitador i ho ser quan només era un nen, però quan els focus es van apagar Rubén va haver d’aprendre a viure una vida normal en un món en crisi, una vida per a la qual res no l’havia preparat. Amb un agut sentit de l’humor, un ritme excel·lent i la dosi justa d’emotivitat, El niño de la tele sorprèn per la seva honestedat i missatge. Una aposta […]

Entre relatos utilitza una estructura clàssica de plantejament, nus i desenllaç per intentar donar resposta a una pregunta també clàssica: d’on sorgeix la inspiració? Una història a dues veus (la d’una mestra i la seva alumna) que conversen a través dels anys per intentar donar resposta a aquesta i altres preguntes relacionades amb el fet de narrar històries. Amb un ritme lent (en ocasions massa) i una posada en escena senzilla però solvent, Entre relatos és una obra ideal per a qualsevol aspirant a escriptor. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Com acostuma a passar, aquesta proposta operística em va agradar molt més del que esperava i és que quan vas a veure-la després de llegir totes les crítiques negatives, pot sorgir la sorpresa; aquest és sens dubte un clar exemple. El que em va sorprendre més de tot, va ser l’excel·lent posada en escena de José Luis Gómez, per la seva senzillesa i al mateix temps per la seva espectacularitat en l’escenografia escollida… una caixa buida amb les parets i terra emmirallats que amb la combinació d’una perfecta il·luminació i el moviment de les parets, aconseguia efectes de reflex dels personatges a escena francament impactants. Aquesta proposta ha estat interpretada aquests dies per 3 diferents repartiments vocals. Nosaltres hem tingut […]

Maria Stoyanova: The Show és una performance que està construïda a partir de les experiències personals dels artistes participants, que han respost a la pregunta de la creadora: què faries si aquest fos el meu darrer show? Maria Stoyanova camina amb unes ulleres amb càmera i va enfocant a tothom, incloent-hi els espectadors. Les imatges que capta són projectades a les pantalles del fons. Davant nostre, un munt de fulls de diari tapen una dona que, en ser descoberta, veiem que està nua i s’escriu la paraula “libre” al ventre i una creu als llavis, emmudint-los, per després anar-se pintant de mica en mica tot el cos. Visualment té moments realment impactants. És un espectacle, en resum, eclèctic, de denúncia […]