Recomanacions

I tot ha estat molt correcte, ben interpretat, el vers ben dit, excel·lent vestuari, l’escenografia potser un pèl exagerada amb els trencaments de parets… I doncs? Potser la directora no ha sabut diferenciar el canvi entre la primera i la segona part, la dialèctica d’esgrima quan Lope de Figueroa i Pedro Crespo es mesuren, al principi, i quan l’alcalde es dol per la pèrdua del seu honor per culpa de la violació de la filla. Tot i així ha estat un bon espectacle que el públic del Lliure ha aplaudit abatament. Crítica completa » http://bit.ly/1QsWh9k

Durant aquests mesos de febrer i març, el Teatre Borràs està acollint un minicicle dedicat a Roger Peña amb 3 de les seves obres, entre les que trobem aquest thriller psicològic, tal i com es descrit al programa de mà. De fet, no hi ha dubte que es pretén explorar el gènere i es parteix d’elements propicis per fer-ho, però malauradament aquests no s’acaben d’aprofitar i tot queda molt diluït. En aquest sentit, els personatges no són el suficientment potents i no acaben d’estar del tot ben dibuixats com per atrapar a l’espectador, fent que es perdin entre uns discursos que acaben sent tòpics i superficials, a l’igual que ho és el tractament del gènere escollit. A més, la trama […]

Com en la primera entrega, conyejant-se de tot el que es belluga, en aquest cas en el món de la educació. Sketchs, música en directe, absurd, ball, cançons, mim i… text. Espectacle dinàmic on els que en surten més malparats són els responsables de la educació, com aquella consellera balear que va parlar del informe “trepitja”. I bullying? Oh i tant, però aquí el fa la persona menys indicada perquè, la veritat, en aquesta “educació” tot va com el cul. El fotut és que em sembla que ens acostem a la realitat… Crítica completa » http://bit.ly/1QSoPuS

Aquesta obra està inspirada lliurement en la figura de Rafael Rodríguez Rapún, estudiant de mines, secretari del teatre universitari La Barraca i company de Federico García Lorca en els últims anys de les seves vides. Rodríguez Rapún va morir un 18 d’agost de 1937, amb 25 anys. Som testimonis de la trobada de dues persones que encarnen dues visions diferents, un és guardià de l’altre, porta una creu al coll i un fusell. A mesura que van posant paraules a les seves culpes van apropant-se, es comuniquen i s’acaben necessitant a poc a poc per acabar fosos en una gran abraçada. Una vibrant i emotiva proposta que continua plantejant interrogants sobre el nostre passat més recent i el destí dels […]

L’escola durant l’època de Franco va fer molt de mal a la nostra societat i, malgrat haver passat molts anys, encara en continua fent a través del pensament inculcat, el qual no resulta fàcil d’esborrar. No obstant, també ofereix una mirada divertida quan es veu en retrospecció, com molt bé va reflectir fa uns anys Sopeña en un llibre i del qual es va fer una èxitosa adaptació teatral. Ara, s’ha canviat de punt de vista i s’ha fet una adaptació en clau femenina de la temàtica. Sens dubte, la premissa és del tot bona i funciona, a l’igual que molts moments de l’obra que resulten encertats, però malauradament em va semblar un espectacle molt monòton en general i repetitiu, […]

Quasi un any per poder estrenar-me en la Sala Hiroshima, i sembla que la cosa ha valgut la pena. Hi ha obres en que no entres en la seva trama, d’altres que triguem una mica però un cop ho has fet ja flueix i les últimes i més difícils és entrar des d’un primer moment. I aquesta ha estat la ocasió, des del primer moment he entrat en la història. Una obra trencadora en tots els sentits. S’ha de dir que en un primer moment ja ens diuen com finalitza l’obra, ens treuen la sorpresa final cosa que desconcerta en un primer moment. Però el que aconsegueix és poder deixar-nos dur per el que succeeix en aquell instant. La resta […]

Aquest matí l’Àneu (cinc anys) i en Roc (d’un any) han anat per primera vegada al TNC. Com a abonada del TNC tenia unes entrades per anar a veure Bítels per a nadons i li vaig regalar al meu germà per tal que hi anés amb els meus nebots. A tots tres els hi ha entusiasmat! L’Àneu s’ho ha passat pipa i en Roc s’ha passat tota l’estona amb la boca oberta, ni s’ha mogut!, cosa estranya en ell, ja que és d’aquells nens que on posa l’ull, posa la mà. El meu germà ha sortit molt satisfet i sorprès de la qualitat d’aquest espectacle. Tos tres han vingut encantats!!!

Un vagó de tren amb tres passatgers, dos nois i una noia. No sabem quina és la seva destinació, però una pantalla ens explica quin és el seu destí. No es coneixen, però els dos nois asseguts de costat inicien, accidentalment, una conversa. L’un parla anglès, l’altra no en sap ni mitja paraula d’anglès … A partir d’aquí tot és possible i l’entesa entre tots dos, complicada. Tot està absolutament pensat, els gestos, les expressions, les paraules i van conformant una història que ens atrapa fins al sorprenent alhora que esperat final. Magnífica posada en escena amb una acurada il·luminació i música. Nosaltres vàrem riure de valent i creiem és un gran espectacle que recomanem, ja que combina molt bé […]

No se m’acut altra exclamació, perquè fer un recital de cançons és relativament fàcil, però muntar un espectacle d’aquesta naturalesa, on hi passen coses màgiques, des de cagar-se amb la mare que ho va parir tot, cantar, explicar històries divertides i altres no tant, estar acompanyat de quatre músics d’un nivell poc comú i al final cantar, sí, però com a actors, no només amb la veu sinó amb tot el cos… Ho aneu agafant? Doncs això és el que fan els germans Servillo, dues forces de la naturalesa. A Barcelona ens els estimem a aquesta gent, i ells ho saben Crítica completa » http://bit.ly/24tFpFD

Si teniu ganes de passar-ho bé durant una bona estona, aneu al Maldà a veure Oh my god Barcelona, un musical de petit format que es representa per primera vegada a Barcelona. És una versió a la catalana de l’opereta La Vie Parisienne de Jaques Offenbach, que ha traduït i adaptat la Cia Bratislava. La Cia Bratislava està formada per l’Anna Arena, Laura Pau, Mònica Portillo, David Anguera, Albert Ruiz i Jofre Bellés; sis joves actors que amb tan sols l’acompanyament d’un piano en directe, ens canten, ballen i interpreten de meravella una obra que et manté un somriure d’orella a orella des del primer minut. És una burla de l’alta burgesia i una sàtira sobre el turisme a Barcelona. […]

Us donaré unes quantes raons per les quals penso que no us heu de perdre Panorama des del pont: –El text és d’Arthur Miller, un dels millors dramaturgs del segle XX, segons l’enquesta realitzada pel Royal National Theatre. –Està considerada com una de les obres més importants del del teatre contemporani. L’anterior vegada que es va poder veure a Barcelona, va ser fa deu anys al TNC, protagonitzada a les hores per Toni Sevilla, Pepa López, Carlota Olcina, Andreu Benito… –Es toca un tema del tot actual: la immigració il·legal, amb la qual Arthur Miller ens vol mostrar la gran mentida del somni americà. –Per la polèmica que va generar en el seu dia portar a escena l’amor que sent […]

La història del taxista bígam és un dels vodevils més exitosos de les últimes dècades, almenys dins del món anglosaxó. El britànic Ray Cooney, autor de peces tan conegudes com Políticament incorrecte, Diner negre o Bojos del bisturí, va escriure Taxi el 1982 i des de llavors s’ha representat infinitat de vegades. Ara Josema Yuste l’ha recuperada amb la sana intenció d’entretenir i fer passar una bona estona. Si sou un públic que només busca això i que coneix bé les regles del vodevil, segur que aquesta obra no us decebrà. A diferència d’aquests invents que es fan a casa nostra, on s’agafen obres per l’estil interpretades per actors que no se les creuen, a Taxi tots els que estan […]

Un monòleg protagonitzat per la Gemma Martínez acompanyada per la Paula Sendim. Una dona està en crisi. Una revista en l’avió en què viatjava feia una proposta als nens, escriure una carta per a ells mateixos, una carta que guardaran i llegiran quan sigui grans. I decideix emprendre un viatge en el temps escrivint aquesta carta al seu jo del futur. Vol obrir la carta en el futur per viatjar al passat, al passat del futur que és el present de l’ara. El text i la direcció de Lara Sendim han dotat la posada en escena d’una dinàmica i una agilitat que pal·lien la duresa del que estem escoltant. La música amb el piano, i amb altres elements musicals i […]

Dimarts al vespre ens vam apropar a l’Antic Teatre per tal de veure una proposta que és el resultat d’un treball d’investigació de tres directores (una basca, una catalana i una italiana). La idea original, textos i dramatúrgia són de Rakel Ezpeleta que també ho interpreta. Erebeste es crea entre Barcelona i Gasteiz. Erbeste és una dona amb vocació d’artista que ens explica tots els seus esforços per trobar el lloc que creu que li correspon. En moviment continu, anant d’un lloc a l’altre amb la seva maleta i les seves il·lusions. Disposada a fer el que calgui perquè li donin una feina en el món de l’espectacle. Una proposta arriscada amb una acurada posada en escena. Rakel és posseïdora […]

Es tracta d’un passeig interactiu, en el que als espectadors se li subministra uns auriculars per poder disfressar la realitat que els envolta, mitjançant un comandament itinerant que és dirigit per una persona que camina al costat dels participants d’aquesta experiència. Entenem que el que se’ns ha volgut mostrar, és la manera de com es pot desvirtuar la realitat del nostre entorn amb una manipulació dels sentits…. però sincerament els missatges que ens intentaven transmetre no els hem acabat d’entendre… i la cara dels que ens acompanyaven en el nostre “tour” eren tot un poema. Sincerament, aquesta proposta ens ha decebut força; segurament és que ja coneixíem els magatzems dels soterranis en una altra visita guiada… i no ens ha […]