Recomanacions

Us haig de confessar que jo sóc de les que fa llistes. Llista de la compra, llista d’objectius, llista de reformes… Sí, sí, com la protagonista de La llista. Llistes on apunto tot allò que haig de fer i tot el que m’agradaria fer, però que contades vegades puc dir que he aconseguit fer-ho tot. La Llista és la primera obra d’una trilogia de Jennifer Tremblay, un monòleg on es barreja el drama amb la ironia i l’humor des d’una mirada moltes vegades divertida. Es tracta d’un text molt proper i fàcil de seguir, interpretat per una brillant Laia Marull, que se’ns mostra vibrant, amb una capacitat de domini interpretatiu extraordinari, que li permet dosificar-ne els efectes durant tota la […]

Aquesta és una peça molt especial, en el sentit que en principi no saps per on agafar-la perquè res és “normal” i et preguntes “però que fot aquesta gent”?, però a mida que l’obra avança i comences a entrar-hi t’adones… t’adones de moltes coses, entre elles que hi famílies en que tots són uns pringats i que veure’s obligat a emigrar és una merda. La direcció de pere Puig és molt bona, i no ha de ser fàcil entendre la peça per tirar-la endavant. Jo la vaig verue fa més o menys un any i espero que la facin igual, sense canvis perquè ja estava molt i molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/1BynaNe

Perquè Lavaudant ha anat molt fort amb l’obra de Miller que “de natural” ja va roent de nassos. M’ha agradat molt la conversió de l’advocat Alfieri en un corifeu grec, sempre present a l’escenari. Penso que la direcció ha estat molt encertada i els actors han estat molt bé, cadascú al seu lloc. Al final un canvi que no ha afectat per a res en la marxa de la peça. Crítica completa » http://bit.ly/23NMh0f

Ostres, el que m’ha costat anar a veure aquesta obra! Me la vaig perdre quan es va programar primer al Teatre Akadèmia i després al Teatre de l’Aurora, però ara torna de nou i, a la tercera, hi hem pogut anar. Quina bona estona hem passat! La farsa de Walworth és una obra on es representa una altra obra. Una comèdia plena de gags que s’acaba convertint en un petit drama. La veritat és que inicialment (i amb molta distància) m’ha recordat Good bye Lennin per la farsa que una família realitza diàriament, però aquest cop amb una reiteració diària (diguem que parlem del dia de la marmota d’Atrapado en el tiempo), per finalitzar amb una saga familiar amb sorpresa […]

Grans interpretacions de tots els actors, però una versió massa resumida que deixa en tan sols l’esquelet aquesta obra cabdal de Tennesse Williams, buidant de contingut els esplèndids diàlegs dels personatges de la versió original. Així com no ens agrada massa el “fast food” quan pensem en anar a dinar, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de “fast teatre” per fer-la més digerible al públic, al qual se’l considera poc capaç d’estar massa temps assegut en una sala de Teatre. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog “Voltar i Voltar”: http://wp.me/p19AHZ-gb1

L’Atrium està d’aniversari i ho celebra amb una nova posada en escena del primer espectacle que va presentar: Huis Clos, que traduït al català significa “A porta tancada”. Era un 26 de gener de 2011, en aquella ocasió la va dirigir en Raimon Molins, un dels fundadors de la sala, juntament amb Patrícia Mendoza, Mireia Trias i Carlos Duran. Una tria molt arriscada, ja que es tracta d’una obra de Jean Paul Sartre, filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista francès, principal representant del moviment filosòfic de l’existencialisme. Jo vaig descobrir la sala Atrium en el seu primer espectacle de la temporada 2013/2014, Invocació, una proposta molt personal de Q-Ars Teatre sobre Ricard III de Shakespeare de la que vaig sortir fascinada. […]

Infàmia és teatre dins del teatre, però també és una obra que parla de la il·lusió, de com és de fàcil perdre-la o retrobar-la en un no res. I sense il·lusió, ni veritat, ni sinceritat amb un mateix… no es pot fer teatre. Aquesta és la conclusió de Pere Riera, que tot i no ser nova ni original està embolcallada per un text molt ben escrit, que s’ajusta com un guant als quatre actors protagonistes. L’autor tria molt bé les paraules, dialoga com pocs autors ho fan en aquest país i estructura tan bé els seus textos que no saps mai si hi falta o hi sobra res. T’arrossega amb ell fins al final i no et fa perdre l’atenció […]

Tornem un altre cop al Parking d’hivern amb Parking Shakespeare. Si primer va ser la seva versió de Pell de Mercuri i posteriorment Woyzeck ara tornen amb Les males persones. Una versió molt lliure Friedrich Shiller realitzada per Carles Mallol. Un altre cop han adaptat un text que no és fàcil. Com sempre tant en les seves funcions d’hivern com d’estiu treballen sense suport tècnic, o millor dit jugant amb el que tenen disponible a l’aire lliure o l’espai escollit. I realitzar-ho sense tècnic de so o de llum, té el seu encant i el seu perill. Com sempre enamorat dels Parking Shakespeare per realitzar les seves propostes en espais no convencionals, m’agrada la seva oferta teatral i la seva […]

Perquè a la potència que de per sí ja injecten els Parking Shakespeare a les seves produccions, el text de Shiller, passat per les mans de Carles Mallol, ha esdevingut una mena de thriller que no deixaria indiferent a Frank J. Underwood de House of Cards. Il·luminació feridors, vestuari buscadament cutre i insercions musicals… per dir-vos que ha sonat Popcorn del 1969, el primer èxit de música electrònica… A mi m’ha agradat tot i la seva desmesura final. Els actors molt bé, com ja ens tenen acostumats els Parking. Crítica completa » http://bit.ly/1TzofRU

El director Daniel J. Meyer, que alhora és el responsable d’aquesta adaptació, ha volgut portar Fusells als escenaris ara, precisament en aquest 2016, any en el qual es complirà el 80 aniversari de l’inici de la guerra civil espanyola. A molta gent, els sorprèn força que Bertolt Brecht escrivís una obra basada en la vida d’una família en plena guerra civil espanyola, però la realitat és que a ell li va marcar i molt aquesta sublevació de l’exèrcit contra un govern democràticament elegit i un morien diàriament milers i milers de persones. Nosaltres hem tingut la sort de poder veure l’obra prèviament a la seva estrena, aquest passat divendres 29 de gener en un assaig, al que vàrem ser convidats […]

De poc que em perdo Sugar, el musical de “petit format” basat en el guió de la pel·lícula Con faldas y a lo loco protagonitzada per Marilyn Monroe, Tony Curtis i Jack Lemmon. Espero que es torni a programar aviat! Us diré les raons del perquè ha de tornar el musical Sugar (Ningú no és perfecte): -Per ser la primera vegada que aquest musical es fa en català. -Perquè està fet amb gràcia i és molt divertit. -Per gaudir d’unes interpretacions espectaculars, tan a nivell de ball, com de cant. -Perquè per increïble que sigui hi ha 15 persones a escena donant-ho tot! -Per escoltar la música en directa de la ma de cinc músics excepcionals. -Perquè no us podeu […]

Altre cop torno a confiar en el nou muntatge de la companyia Sixto Paz, a la que sempre segueixo, tan pel seu tarannà, com per les seves propostes engrescadores i originals a l’hora promocionar els seus espectacles. Sixto Paz van ser pioners en el sistema de pagament a través de la taquilla Inversa a la mateixa Sala Beckett. Amb Bruno&Jan a part de portar les entrades a domicili, vam haver de dir una contrasenya per poder entrar a la sala del Maldà. En aquesta ocasió la sorpresa no ha estat menys, l’espectacle comença a casa. Després d’adquirir les entrades, vaig haver d’enviar un correu electrònic, avisant que ja les tenia comprades. Durant els dies previs a la funció, vaig rebre […]

Als anys noranta, un musical s’estrenava als escenaris de l’Off-Broadway just el dia en que el seu autor moria. Davant del seu gran èxit als circuits alternatius, aquest va fer el salt a Broadway i posteriorment a tot el món, convertint-se en un referent de l’època i en la veu de tota una generació. Havia nascut Rent. Diversos factors van contribuir al seu éxit i van fer que es convertís en una de les obres més estimades i en un musical de culte, arribant a tenir la seva versió cinematogràfica, tot i no ser gaire encertada. Així, factors com unes cançons potents d’estil rocker, una descripció punyent de la realitat dels joves, una posada en escena moderna i dinàmica o […]

Maria Rosa és una de les obres més representatives d’Àngel Guimerà. Inspirada en una historia real que va passar en el poble de Solivella (Tarragona), va ser escrita l’any 1894 per encàrrec per l’actriu Maria Guerrero. Descriu les intrigues i passions amoroses entre la Maria Rosa, l’Andreu i en Marçal, a part de recollir amb trets realistes, les inquietuds socials de l’autor, mostrant-nos els conflictes i els personatges de l’ època en la que ell va viure i n’era coneixedor. Hi ha dos temes principals, un és l’amor i l’atracció fatal, i l’altre és el món laboral, les condicions socials, la classe obrera. Tot molt ben representat en aquesta versió més actual que ens presenta la Carlota Subirós. L’argument com […]

Actualitzar un clàssic, i més si es tracta d’un clàssic de caire naturalista i molt lligat a una època, la tasca no és mai senzilla. Però salvant alguns esculls, la versió o adaptació de Carlota Subirós no és precisament el problema d’aquest muntatge. La veritat és que l’adaptació fa creïbles la pobresa dels personatges o el seu precari entorn laboral -desgraciadament, són aspectes amb els que no hem deixat de conviure-, i fins i tot aconsegueix que la rentadora o altres aparells anacrònics no facin cap mena de nosa al conjunt. Potser no calien, però actuen com a símbols atemporals i en una obra com la de Guimerà, plena de simbologia, diguem que no hi estan de més. El que […]