Recomanacions

D’uns anys ençà ha aparegut un nou terme dins de la creació de la ficció, que és el del worldbuilding. Aquest és el de la definició de tota la cosmogonia i geografia (humana o no) d’un univers de ficció. Sembla, però, que la definició d’aquesta realitat que inclou, sovint, les mateixes lleis de la física és quelcom nou, però és possiblement l’exercici més antic de narrativa que coneixem, ja que aquest ens pot portar a les primeres escriptures humanes que defineixen el món -en aquell moment- conegut o no en funció al coneixement i tècnica de qui la desenvolupa, però aquesta tècnica d’escriptures sagrades i d’altres ficcions també la trobem en els universos de Tolkien (desenvolupats aquests a partir dels […]

El 1975 Miguel Delibes escrivia la novel·la Las guerras de nuestros antepasados, una forta crítica a l’absurditat de la violència i especialment de les guerres. Fins i tot diria que va de l’absurditat de la naturalesa humana en general, amb personatges que es mouen pels seus instints i un protagonista –de nom, Pacífico- que s’enfronta al “garrote vil” per honestedat i bonhomia. Un protagonista que prové de l’Espanya rural (el que ara potser anomenaríem “la España vaciada”) i que va desgranant, des de la presó, una vida tan real com esperpèntica. No és estrany, però, veure novel·les de Delibes damunt dels escenaris, transformades en famosos monòlegs (Cinco horas con Mario o Señora de rojo sobre fondo gris) o peces més […]

És irresistible tot el que passa a l’escenari del Romea al llarg de l’hora i mitja de representació d’El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc. Podem mirar d’esbrinar quins són els elements que entren en joc per a conformar un muntatge tan reeixit com aquest, i de seguida pensem en la interpretació polida i el dir mig salmòdic de Pere Arquillué, en la posada en escena lliure d’escarafalls de Xavier Albertí o el text impecable de Josep Maria Miró, però alguna cosa se’ns escapa, aquell quelcom que sobrevola la sala d’un teatre quan allò que està passant és misteriós. A escena, l’actor, i un focus de peu del qual el protagonista se n’allunya i s’hi apropa, […]

Sempre he dit que rere algunes reunions familiars o d’amics, hi ha molta falsedat, que molt ji, ji, ja, ja, que tot és fantàstic…, però no és del tot cert. No tots pensem igual, ni a tots ens agraden les mateixes coses, ni tenim la mateixa opinió sobre algunes actituds o fets. Els motius poden ser diversos: més lleus als quals no els donem importància, o més greus que ens fereixen o molesten de manera personal. Però callem. Callem, per respecte? Per no entrar en conflictes? Per no trencar llaços familiars o d’amistat? Una vegada vaig llegir que la comunicació és una muntanya russa que té el seu punt de caiguda lliure quan diem realment el que pensem. Martin Luther […]

A vegades les paraules conformen una muntanya difícil d’escalar no tan per la seva complexitat, sinó per la falta d’entesa del seu significat, de la veritat que atresora. Sovint allunyar-se d’aquestes paraules és més fàcil que fer un esforç per descobrir què amaguen. En aquesta obra Joan Carreras és un actor que es prepara per interpretar el paper de la seva vida: Ricard III. Enamorat pel personatge, per les paraules i el significat que troba en cada vers escrit per William Shakespeare, veu aquesta obra com una oportunitat per deixar enrere els papers secundaris i ser reconegut. La seva ambició l’empeny en aquest treball, però també l’amor que professa per al teatre. Gabriel Calderón sap combinar d’una manera pulcra i […]

La fisiognomia, una branca de la qual ja coneixem com és la frenologia per programes de ciències ocultes mediàtics, és la paraciència que estudia la fisonomia humana i estableix a partir d’aquesta el seu comportament. Una mena de llenguatge verbal instintiu del tot acientífic que anteposa els prejudicis personals i fòbies dels altres envers el físic dels altres i que durant anys ha servit de guies per a la representació escènica i pictòrica, però que bé sabem que no és més que una paraciència sense cap fonament i que només serveix per, en moltes ocasions, ridiculitzar als enemics socials i polítics. És aquesta mateixa fisiognomia la que establia que els agraciats portant de la gepa gaudien sovint de la traïdoria, […]

Amor a Mort és el títol d’aquesta obra i és el que hem viscut a les novel·les, a la literatura més seriosa, a les òperes, les cançons, les pel·lícules. Per amor es mata i per amor es mor tan per tristesa com per suïcidi. Està impregnat tan a fons a la història de la humanitat, en la nostra història i la nostra societat que els canvis socials i tots els esforços que s’han fet i fan el moviments feministes, i els diferents “orgulls” són insuficients. Brigitte Vasallo ens ha fet pensar sobre altres formes de relacionar-se afectivament, trenca amb l’amor romàntic com a model possessiu, limitat, absorbent i destructor. Essent com és un referent, no l’hem trobada entre els llibres […]

Amor a mort és una peça de cabaret reivindicatiu –com marca el gènere- amb cançons i petits esquetxos. Es tracta de reivindicacions de caire feminista, sense amagar un cert activisme conscient, que en ocasions semblen allunyar-se del tema que es presenta com a excusa: l’amor i les dificultats per trobar-lo, mantenir-lo o deslliurar-se’n. Algunes historietes semblen agafades amb pinces, però en totes aquelles obres que agafen textos de diversos autors aquesta diferència és un peatge que cal acceptar. A més, el cabaret ho accepta quasi tot, i al final la barreja -obviant alguna sortida de to o alguna justificació innecessària- acaba obtenint un molt bon resultat. Una part molt important d’Amor a mort, tractant-se d’un espectacle musical de petit format, […]

La pregunta Què és l’amor?, és el punt de partida d’Amor a mort, el quart espectacle de The Feliuettes, una companyia que va néixer el 2015 amb l’espectacle The Feliuettes, un thriller festiu amb cançons de Núria Feliu. Es tracta d’una creació col·lectiva entre The Feliuettes (Laia Alsina i Riera, Maria Cirici i Laura Pau), la dramatúrgia de Xavi Morató, Mireia Giró, Adriana Segurado, Laura Pau, Laia Alsina Riera i Eu Manzanares (dramatúrgia i direcció) i la música i cançons dels compositors Arnau Tordera, Gerard Sesé i Ariadna Cabiró. La música, protagonista juntament amb el text, és interpretada pel pianista Modesto Lai, que a banda de tocar durant tot l’espectacle també hi participa en algun esquetx. La posada en escena […]

L’especulació immobiliària és un tema tan atemporal que quan el situem en una obra pre-olímpiades no hi apreciem cap canvi. Els rapinyaires és aquesta obra: pre-olímpica i en un entorn rural. L’especulació no fa distincions espai-temps i el que val per una Barcelona moderna també ho fa per un poble perdut si s’hi preveu algun tipus de negoci. Els protagonistes són un parella de ciutat que fuig al poble a la recerca de salut. Però allà no hi trobaran un món idíl·lic sinó més aviat hostilitat. Per part de qui? De l’alcalde i la seva tieta que faran i desfaran per fer-los fora del poble. Res ni ningú serà el que sembla en aquesta divertida comèdia de Roc Esquiu. Una […]

Els rapinyaires es presenta com una comèdia negra, amb petit misteri de fons, però amb un clar missatge: parlar de la corrupció immobiliària, de l’especulació i de certes actituds de “rapinyaire” a la Catalunya preolímpica. És bo tenir en compte aquesta última dada, ja que si no fos perquè es parla del 1985 al principi de l’obra o perquè es citen algunes dades concretes al final potser podria passar desapercebuda… I és que les accions immobiliàries de dubtosa moralitat s’han donat en el passat i segueixen donant-se també a dia d’avui. Roc Esquius ens ofereix un text que comença de forma excessivament expositiva i que s’orienta, de mica en mica, cap a una comèdia força convencional fins que li queden […]

Avui era el darrer dia de la programació de la temporada d’aquesta obra de Michela Murgia. És un homenatge a una gran dona que es va morir el 10 d’agost passat als 51 anys d’edat. Murgia va ser escriptora, dramaturga, assagista i columnista a demés de novel·lista. Era també feminista i activista d’esquerres. Istruzioni per diventare fascisti és un assaig que neix en un moment en el que els moviments d’extrema dreta Casapound i Forza Nuova, comencen a aconseguir resultats electorals. És un moment en el que per a nosaltres també és actualitat. Aquest assaig es va publicar en català per Editorial Empúries al 2019. Dirigit per Miquel Gorriz, Mercè Aránega és la protagonista d’aquest monòleg sobre l’assaig de Murgia […]

Orgasmos 2 és un espectacle d’humor. Es tracta d’una proposta dinàmica, plena de bon rotllo i participació activa del públic. Tot i que no és el tipus d’espectacle al qual solem anar, haig de dir que m’ho vam passar bé. La finalitat era desconnectar i riure una estona, i en Roger Pera i la Sam Sánchez ho van aconseguir. Orgasmos 2 està formada per escenes de la vida en parella. Convivència, diferències, tòpics, situacions quotidianes… Alguns gags són bons, divertits, hilarants, però hi ha d’altres que m’han semblat justets, fins i tot desfasats. Ara, el públic s’ho va passar genial. Els comentaris a la sortida del teatre van ser molt positius. Haig de reconèixer que soc una persona que li […]

L’últim ball de Gal Soler és una història d’amor tòxica que serveix per denunciar la violència de gènere contra les dones grans. L’últim ball és una obra que parla de la invisibilització i normalització de la violència de gènere que van patir i pateixen algunes dones grans, i també de com moltes d’elles ho van viure o viuen amb resignació. Tanmateix, no solen ser considerades un grup vulnerable, tot i que són un dels grups que més ha sofert i malauradament sofreix les violències masclistes. La dependència econòmica, un major aïllament i soledat, la falta de suport social i familiar, i la persistència dels rols tradicionals de gènere tampoc ajuden gaire a visibilitzar i denunciar aquestes violències, ni per part […]

És molt d’agrair trobar un teatre obert en ple mes d’agost, i amb programació doble una de les quals exhaureix cada dia. El teatre Gaudí ens fa aquest regal quan ja s’ha acabat el Grec i han finalitzat la majoria de les programacions. L’últim ball és una obra sorprenent per l’originalitat del muntatge que aconsegueix mantenir l’interès del públic sobre un tema conegut però encara no superat en molts entorns. El patriarcat i el masclisme, l’homofòbia i la transfòbia es manifesten amb tota la seva cruesa en un escenari decadent, entre balls, vestits i lluentons, música de boleros, tangos i valsos. El rerefons és el moment de les olimpíades, el creixement del moviment LGTBI, l’enderrocament d’una antiga sala de ball, […]