Recomanacions

Sobre el paper, No apostis pels anglesos prometia una comèdia divertida i intrascendent protagonitzada per rostres coneguts. Res a dir, una bona comèdia que ens faci oblidar els problemes sempre és d’agrair. Malauradament, No apostis pels anglesos no arriba a complir la seva promesa. Aquesta història de tres amics enganxats a les apostes per internet no acaba d’enlairar-se en cap moment. El ritme és lent i les interpretacions planes. Un text basat en la tensió (la trama gira a l’entorn del resultat d’un partit de futbol que s’està disputant) esdevé avorrit quan aquesta tensió no es manifesta sobre l’escenari. Una autèntica llàstima. Més informació a Somnis de teatre

Xarnegos és un d’aquells espectacles modestos però ben acabats que corren el risc de passar desapercebuts a la cartellera postnadalenca (tan i tan carregada d’estrenes). Xarnegos formula una pregunta complicada: d’on som realment? Quina és la nostra pàtria? Sobre l’escenari, un ventall de personatges molt humans ens faran partíceps dels seus problemes i inquietuds amb un magnífic to de comèdia que anirà esdevenint més dramàtic a mesura que avança la història. Xarnegos no només fa passar una bona estona sinó que, a més, planteja preguntes interessants amb tendresa i sense dogmatismes. Francament recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Ja és una tradició que els Parking Shakespeare deixin el Parc de l’Estació del Nord a l’hivern per buscar aixopluc en un teatre i muntar un espectacle. Enguany, en comptes d’un teatre, han trobat refugi al Centre Cívic Parc Sandaru, ubicació que, en el fons, els reivindica com a grup de teatre en espais no convencionals i encaixa perfectament amb el seu tarannà. A Les males persones trobem tots els ingredients habituals dels Parking Shakespeare: un text clàssic (Els Bandits de Schiller), una adaptació abreujada (signada en aquest cas per Carles Mallol) i el repartiment de sempre. Un muntatge que agradarà als seus incondicionals (que en són molts). Més informació a Somnis de teatre

“Ara” és el primer projecte que ens presenta la jova companyia de teatre i creació KUNSTant. L’obra escrita i dirigida per Gisela Saló, està inspirada en fets reals. Concretament sorgeix de la unió de dues històries, dues vivències familiars molt properes a ella i que n’ha volgut deixar constància. “Ara” és un viatge al passat. És una història d’amor i d’amistat, de patiment i de poder, d’esperança i desencís; la història de la Teresa Carreres. És un muntatge molt i molt treballat i documentat. S’ha tingut en compte una sèrie d’elements que fan que la història sigui més creïble. El mobiliari i el vestuari són fidels a l’època (documentats en fotografies reals). Hi ha audiovisuals que ens mostren diferents vivències […]

Creiem sincerament que es tracta d’un dels millors espectacles teatrals dels darrers anys. Eva Dolç (Emma Vilarasau) és una actriu que ha deixat d’interpretar als escenaris després de molts anys de ser una actriu consagrada i reconeguda… i els espectadors durant tota la representació es preguntaran per què està ferida. Dos joves que s’inicien en aquesta professió, la Sara (Anna Moliner) i l’Aleix (Francesc Ferrer), intenten aprendre l’ofici d’actor, amb el suport dels consells que l’Eva els aporta. I, enmig d’un combat ferotge que farà entrar en crisi les vocacions de tots tres, apareixerà en Toni (Jordi Boixaderas), un mefistofèlic astut, que els posarà a tots tres en solfa. Remourà tots els fonaments i aclarirà tots els dubtes, perquè els […]

La novel·la Ronda naval sota la boira va ser escrita per Pere Calders entre 1954-1955, i la companyia Els Pirates Teatre la posa en escena per primera vegada. Aquesta obra és un joc entre la realitat i les diferents percepcions que es puguin tenir d’aquesta realitat, portant-nos a reflexionar sobre les contradiccions i dubtes de la condició humana. A Ronda naval sota la boira se’ns explica les aventures de la tripulació del transatlàntic Panoràmic, que ha quedat atrapat dins d’una boira espessa i uns corrents circulars, dels que no hi ha manera de sortir. El Capità Maurici d’ençà que coneix la notícia, viurà obsessionat en portar tots els passatgers a una mort digna. Fins hi tot improvisarà una banda de […]

L’evolució com a actriu de Carmen Machi, vista amb una certa perspectiva, ha estat espectacular. Coneguda pel gran públic com a secundària a la sèrie Siete vidas i, més endavant, per Aída, avui ningú posa en dubte la seva gran talla d’actriu de teatre dramàtica i, en realitat, tot terreny. I és que aquesta artista madrilenya ja ha demostrat del que és capaç en muntatges anteriors com La tortuga de Darwin, Falstaff o Almuerzo en casa de los Wittgenstein. És per aquest motiu que l’espectador que acudeix a veure el seu treball a Juicio a una zorra ja té la predisposició d’assistir a un recital de talent. I, la veritat, és que no decep el més mínim. Miguel del Arco […]

Mai havia vist un còmic que sense la preuada catapulta de la televisió fes un espectacle d’humor amb tanta repercussió i solvència com Cinquanta ombres d’Andreu . Ha passat, en el que dura una temporada, de les sessions golfes del Teatre del Raval a tres funcions setmanals al Club Capitol. Poca broma! Estem davant d’alguna cosa més que un títol oportú que crida l’atenció. Es tracta d’un espectacle que ha activat la millor, la més antiga i la més honesta de totes les promocions: el boca-orella. Cinquanta ombres d’Andreu t’arrencarà rialles encara que no vulguis. Enhorabona Andreu i Rocío, és esperançador veure com les coses ben fetes cauen pel seu propi pes. De veritat que val la pena. No t’ho […]

El meu desconeixement en dansa és quasi bíblic, però Kokoro m’ha interessat. M’ha semblat que els ballarins han estat fantàstics i que l’obra tenia màgia, una màgia que no he entès, però que atribueixo a la meva ignorància. La música suggerent i la il·luminació superba. No en sé dir res més, però estic content d’haver-hi anat. Descobriré un nou món a partir d’aquí? Tant de bo! La valora al just mig perquè no en sé més. La crítica completa » http://bit.ly/1Nsy0dm

LA LLISTA porta a escena un sol personatge, una dona, perfeccionista al màxim, totalment col·lapsada per una feixuga quotidianitat. Laia Marull és una dona que intenta fer compatible la seva vida familiar, el matrimoni i el que ella considera el seu deure. Es dedica a fer llistes de totes les coses que ha de fer. Un text molt proper i una interpretació de la Laia Marull que ha estat realment genial, transmeten la seva obsessió per les coses ben fetes i la seva angoixa quan l’inesperat ha trasbalsat la seva vida.Allegra Futon va ser la protagonista d’aquesta obra en la seva estrena al Canadà i ara s’ha convertit en la directora de la versió catalana. Si us bé de gust […]

La majoria de grups nous estrenen sovint textos de creació pròpia, però Les Antonietes va néixer amb la voluntat d’adaptar una sèrie de clàssics de forma moderna i particular. Ho van provar amb Shakespeare, amb Txèkhov, amb Ibsen, amb Brückner i amb una bona colla d’autors americans en aquell compendi que es va estrenar en el darrer Grec. Ara tornen amb un d’ells, el gran Tennessee Williams, i adapten precisament una de les seves peces més emblemàtiques. La idea de reduir l’obra als quatre personatges principals ha jugat a favor, i podríem dir que malgrat retallades o manipulacions l’essència de l’autor i d’aquest magnífic text resten intactes. Una altra cosa és la posada en escena, que tot i que parteix […]

Adaptar la novel·la de Tolstoi al teatre és una autèntica gosadia, tot i que hem d’admetre que l’adaptació recull els fets més importants i ajuda a entendre la desesperació de la protagonista. Ivan Padilla es cenyeix als tres personatges principals i organitza l’acció de manera que no trobem a faltar personatges o canvis molt importants d’escena. A partir de cinc cadires, una làmpara i un pianista ens traslladem als salons de la Rússia tsarista i ens creiem les situacions. Els interludis musicals, acompanyats de petites escenes coreogràfiques, ajuden al conjunt… tot i que pequen de repetitius. De totes maneres, el pitjor que li passa a aquesta Anna Karenina és que està mancada de passió. Les interpretacions són una mica planes […]

Una història senzilla sobre la necessitat de sentir-se viu fent ús del joc i l’adrenalina és el que ens proposa el director Dusan Tomic amb aquesta obra basada en el text d’un dramaturg serbi. Curiosament, tant la història com els personatges ens resulten molt propers, molt de casa nostra i això ajuda a connectar amb ells, les seves preocupacions i el seu comportament. La proposta, gràcies també a la seva curta durada, és simpàtica i lleugera i, tot i que té daltabaixos de ritme i interès dramàtic, aconsegueix entretenir. Els seus tres actors es recolzen sobre el seu carisma i la seva naturalitat per sostenir una peça a la qual, en realitat, li manca profunditat, intenció i encert. El seus […]

No m’ha acabat de convèncer aquesta navegació entre dues èpoques: final del XIX i actual. Ha fet que situacions i llenguatge em grinyolessin i no m’he acabat de creure el que passava i em relataven els actors. Escenari excessivament obert per l’ambient claustrofòbic i ofegat que respira la situació i les tensions sexuals del triangle amorós. Penso que s’havia d’actualitzar totalment o mantenir-la en l’època en que Guimerà la va situar. La crítica completa » http://bit.ly/1NrEjOf

Teatre Musical dins dels tallers que periòdicament l’Institut del Teatre organitza amb els seus alumnes i que estan oberts al públic, de forma gratuïta. Joan Maria Segura, director d’aquesta proposta (taller de 4rt d’interpretació i 4rt d’escenografia), ha fusionat dues obres ben diferents, però sortosament el resultat ha estat realment màgic, perquè ha creat una obra totalment nova que m’ha deixat absolutament fascinat. Haig de reconèixer que em sorprèn moltíssim l’alta qualitat de les interpretacions dels actors i és que segurament per ells es tracta com una mena d’examen i donen tot el que han après en aquests 4 anys d’estudis dedicats a les Arts escèniques…. perdent així les possibles pors d’actuar davant d’un públic que a més saben que […]