Recomanacions

Els protagonistes són sis joves, iguals i diferents, immersos en un ambient de sexe i droga i on no pots permetre que ningú faci res en el que tu no hi siguis, un fenomen que segons ens indica l’autora ja té nom, FOMO (Fear of Missing Out), la por social de perdre alguna cosa. Totes les interpretacions ens han agradat molt, les hem trobat fresques i creïbles en els seus papers. A tota l’obra un puntet de sentit de l’humor que ens fa més digeribles les situacions realment dramàtiques de cadascú dels personatges. Proposta teatral molt i molt recomanable. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, ho podeu fer en el següent enllaç https://t.co/xXdnL6ggKP del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Quí són La Peleona ? La Peleona és una companyia teatral jova i trencadora, creada al 2013, i amb un segell propi, portar al públic a la reflexió. Obres amb aspectes dramàtics que se’ns plantegen de forma divertida i irònica, combinant el sentit de l’humor i la crítica social. Fundada en un principi per Carla Torres i Patrícia Mendoza, actualment són quatre els seus integrants: elles dues i en Quique Nubiola i l’Eugènia Manzanares que es van integrar més tard. Pe què la Peleona? Per que senyors, avui en dia per seguir treballant s’ha de lluitar, “pelear” en castellano!!!. Això és el que fa aquesta petita companyia, posar-se els guants de boxa i sortir al ring del teatre a lluitar. […]

Al voler muntar un musical a base de retalls, tot i ser retalls de qualitat; el musical no és un patchwork. El músical és un gènere que requereix molt de rigor. Només puc dir que m’ha semblat un fracàs, però admeto que potser tenia mal dia. Obriu el link del final i hi trobareu la crítica completa. http://bit.ly/1RJo064

La Peleona és un grup de teatre relativament nou, però amb una producció frenètica… almenys en els últims mesos. Si la temporada passada els vam veure a Sota zero, a partir de l’estiu els hem vist a Una paret blau-cel, ara a La Podrida i dins de poc a L’efecte perfecte. Carla Torres, autora i directora de molts dels textos, ens endinsa gairebé sempre en una tempesta de relacions personals i familiars que contemplen sempre una situació extraordinària o fora del que és normal. A La Podrida, trobem un petit drama de família amb tota una sèrie d’elements comuns força reconeixibles en aquest tipus de trames: una àvia que la palma, una herència dubtosa, una cunyada insuportable, dos germans que […]

L’obra Animals de Companyia torna en una segona temporada a la sala Pepe Rubianes del Capitol amb l’etiqueta de “la comèdia revelació”; un títol que s’ha guanyat a pols després de passar per algunes cases particulars i algun escenari, i acabar sent un èxit la temporada passada. Això li ha permès tornar a repetir i estar de nou a la cartellera. Qui no hagi gaudit encara d’aquesta joia, la primera de l’Estel Solé; ja està trigant a fer-ho, les segones oportunitats també s’acaben. Tot l’èxit de Animals de Companyia és ben merescut: una obra fresca, enèrgica, molt divertida… Amb un text molt bo i uns actors i actrius que aguanten el ritme frenètic de l’obra, amb unes interpretacions molt ben […]

Perquè a més de Mag Lari fa quatre personatges més, artistes convidats que l’acompanyen en aquest espectacle de cabaret màgic. Posada en escena de luxe, d’aquelles que no hi falti de res: il·luminació, música vestuari… i sentit de l’humor. Trucs de màgia de gran format, aparicions, desaparicions, partir ajudants pel mig, fins i tot trucs innocents que semblen trets de la capsa de màgia Borràs que anys enrere li van portar el Reis. Jo no sóc de màgia, però m’ha semblat un bon espectacle. Els espectadors s’ho han passat molt bé. http://bit.ly/1RdeTLu

Ha tornat el musical de les 75 cançons, i ho ha fet per reestrenar un teatre que en els últims anys ha passat per moltes vicissituds. Amb el nom d’Eixample Teatre, aquest espai ben conegut pel públic familiar té la intenció d’oferir també una programació d’adults que engresqui a un nou tipus d’espectador. Lo tuyo y lo mío és, sense cap mena de dubte, una bona aposta. Aquest espectacle de la Cia. ConUnCantoEnLosDientes uneix comercialitat i qualitat a parts iguals, partint d’una idea relativament original -la idea genèrica no és nova, però sí la forma de dur-la a terme- i força ben executada. Potser a moments costa encaixar-hi una història, però tampoc es poden demanar miracles a un exercici que […]

Les relacions de parella -o fins i tot familiars o d’amistat- en un entorn urbà s’han convertit gairebé en una mena de subgènere dins del teatre musical. Obres com T’estimo, ets perfecte…, Dies normals o Guapos & pobres, per posar un altre exemple autòcton, compleixen amb una sèrie de premisses imprescindibles: personatges propers i reconeixibles, situacions quotidianes, un context sobradament conegut pel públic (l’entorn laboral, la crisi o el 15M) i unes cançons que parlin de coses aparentment banals o poc glamouroses, com ara les parades del metro de la Línia Verda. Els espectadors coneixen ja molt bé aquest tipus de musical i no crec que ningú esperi una altra cosa. 73 raons per deixar-te promet tot això que he […]

Sí, perquè aquesta obra escrita, dirigida i interpretada per la Majo Cordonet ens parla de la família, i tot i que segurament no és la seva, la que ha deixat a l’Argentina, segur que hi ha moltes coses que… diguem hi fan pensar. Per començar et demanen que acudeixis a veure l’obra portant una foto de quan eres petit, cosa que a mi em remet a la capsa de sabates que tinc a casa plena de fotos… familiars. La peça està estructurada per sketchs, alguns de curts i altres de molt curts. A escena només la Majo i el Nicolás Rivero, però sense veure’ls hi estan presents una criatura i la mare (i sogre)… Al final un epíleg amb projeccions […]

Coincidim amb la majoria de gent del nostre cercle teatraire que la considera la millor proposta de les tres escenogràficament parlant, tot i que no per això ens han deixat d’agradar Èdip rei i Medea, en aquest ordre. Carmen Machi en el paper de Creont ha estat magnífica tret dels últims minuts quan abraçada al cos del seu fill Hèmon, ha estat poc convincent; crec que hagués estat perfecte acabar amb el crit de terror en veure’l. Magnifica també Manuela Paso en el paper d’Antígona i José Luis Martinez en el paper del missatger que tem per la seva vida tant si porta el missatge com sinó. Tot i destacar aquests tres noms hem de dir que ens han agradat […]

Digue’m la veritat es una obra escrita per Pablo Ley, que ha estat molt ben dirigida per Josep Galindo. Es tracta d’una obra teatral que gira en torn a un grup de set amics que es reuneixen en un sopar. Un ex capellà, una periodista, una traductora de l’àrab, un fotògraf, una arqueòloga, un pilot d’avió i la cooperant d’una ONG. Feia uns quants anys que no es veien. Quatre tenen un passat en comú que els uneix: un viatge fa 15 anys, a la Vall d’Hunza, a la frontera entre l’Índia i el Pakistan. Qui i perquè els ha reunit a tots, després de tants anys, a aquell sopar?, Què tenen en comú a part d’aquell viatge? Què va […]

Escrita per Albert Boronat i dirigida per Aleix Fauró. Començant pel monòleg del noi que ha descobert que porta una vida de gilipolles, se’n va a meditar i el descobreixen masturbant-se (quina vergonya), continuant per somnis estranys situats en festes acabades, amb les begudes acabades i els pastissets acabats… on no hi ha ningú; passades de cervatells que caminen però sembla que no van enlloc… I l’esnòrquel? Sí, hi surt. Un personatge se’l posa i es capbussa en una piscina buida de plàstic estil estoy con Toy: els genolls a fora i el cap a dins. Un disbarat mil·limetrat, per capes. Una obra cosida de monòlegs, utilitzant simbolismes, metàfores, metonímies… Acabareu surant en l’espai inclòs entre les parets negres de […]

Aquest cop anàvem amb por, ja que els comentaris que ens havien arribat d’aquesta versió la titllaven d’estàtica i avorrida. I potser per això o perquè no és ni estàtica ni avorrida ens va agradar molt. A l’escenari una taula i cinc cadires. Cinc actors ocupen les cadires però no tots hi són sempre tot i que els veiem. Van intervenint segons evoluciona el text i tret del últim quart d’hora estan asseguts. Una posada en escena arriscada però eficaç, amb diàlegs molt ràpids i una sincronització perfecta en les veus del cor. Alfredo Sanzol ens resumeix la peripècia d’Èdip a la recerca d’una veritat que ningú no vol i que el destruirà. Si voleu llegir la nostra crònica sencera, […]

El dia de l’assaig general (segon repartiment) vaig trobar que en conjunt les veus dels solistes estaven més equilibrades que les del cast principal i vaig gaudir molt més a l’assaig, que el dia d’estrena malgrat les grans figures anunciades. El jove tenor Ismael Jordi em va agradar moltíssim mes que el del molt reconegut i esperat Juan Diego Flórez, que per mi va estar la gran decepció de la nit de l’estrena, amb un volum de veu escàs que quedava eclipsat quan cantava juntament amb la soprano Elena Mosuc; fins al darrer acte Flórez no va demostrar qui era, reservant-se per l’última ària…. i aquí si, es va posar el públic a la butxaca. (just per rebre els esperats […]

“CAPAS” (premi com millor espectacle de circ de sala, dels Premis Zirkolika de Circ de Catalunya al 2011), és el nom del primer espectacle de la Companyia Eia. Eia va ser creada a partir de la fusió d’Armando Rabanera, Fabrizio Giannini, Cristiano Della Monica (Cirque Vague, el Circo de la Sombra i Le Grand Osim Orquesta) amb Francesca Lissia i Celso Pereira (Celso y Frana), amb el desig d’explorar i confrontar la seva manera de fer circ. Quatre acròbates i un músic ens van fer passar una tarda realment fantàstica. A “Capas” podem veure un treball col·lectiu i en equip, on vam poder apreciar la gran complicitat que hi ha entre tots ells, mostrant-nos la seva passió pel circ i […]