Recomanacions

SUNDAY MORNING es va presentar al Tercer Torneig de Dramatúrgia de Temporada Alta al 2013. Aquesta obra ha estat convenientment adaptada i allargassada per ser representada a sales comercials. L’espectacle està dirigit per ella mateixa i protagonitzat per Nausicaa Bonnín i Isak Férriz amb interpretacions força aconseguides. L’obra comença com un thriller i va derivant cap a una comèdia romàntica amb moments que volen arrancar el riure en l’espectador. Al meu entendre, el text, en voler buscar aquesta comicitat treu pes a la intriga i acaba convertint la proposta en inversemblant i poc creïble. Per passar l’estona…. que ja és molt !!! Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç del nostre […]

A les Factoria IT, que fan els alumnes avançats del Institut del Teatre, es poden veure obres molt bones i ben executades. Fins diumenge fan El Coronel… Sota la batuta de Joan Maria Segura han ajuntat dues obres: El Coronel Ocell del búlgar Hristo Boitxev i el mig-musical Songs For a New World de Jason Robert Brown. Dues peces independents (parlada i cantada) que han encaixat com si haguessin fet puntes de coixí, una meravella. Us la recomano vivament; els executants encara no són professionals, però ja voldrien molts assemblar-s’hi. A més és gratuït, o sigui que vosaltres mateixos… http://bit.ly/1ndx1IG

“No apostis pels anglesos”, de Vladimir Djurdjevic, arriba a la Villarroel, dins del Cicle “Off La Villarroel” .Es tracta d’una comèdia que gira al voltant de les apostes futbolístiques. David Olivares, Òscar Garcia i José Pérez-Ocaña són els actors protagonistes d’aquesta història, tres amics: en Pau, en Bola i en Piti, que comparteixen la mateixa passió per les apostes futbolístiques. Tots tres amics es troben d’amagat, aquell dia només queda una aposta per resoldre, un únic partit de la Premier League, amb 3 resultats possibles per als quals han apostat diferent i per separat. Qui d’ells serà l’afortunat guanyador ?. La necessitat de guanyar l’aposta els portarà a treure la seva part més egoista,mostrant la seva autèntica personalitat. L’engany, l’ […]

O això és el que sembla, amb tots els respectes per aquesta mena de representacions que al Institut del Teatre en fan cada dos per tres, però que penso que posar-les directament al circuit professional cobrant entrada és un error i un perjudici per a la companyia emergent. Em sap greu pensar que algú enganya a aquests recent llicenciats; estic segur que seria millor, especialment per a ells, passar primer per Firatàrrega, per dir un nom. http://bit.ly/1RCigfq

Fractus V és una creació amb cinc intèrprets de dansa contemporània molt diversos. El ballarí francès Dimitri Jourde, tot un virtuós, s’ha format en l’àmbit del circ. L’americà Johnny Lloyd prové del món del lindy hop i és músic. El ballarí espanyol Fabián Thomé Dutena va començar la seva trajectòria professional com a ballarí de flamenc amb Joaquín Cortés. Patrick «Two Face» Williams es va formar en l’ambient del hip-hop i el breakdance. Sidi Larbi Cherkaoui, ha enriquit el seu llenguatge coreogràfic a través de l’intercanvi amb diferents tradicions de dansa durant els darrers quinze anys. En aquesta proposta els 5 protagonistes dialoguen entre ells amb diferents visions de la dansa, cosa que sovint aconsegueixen quan aquesta dansa l’ interpreten […]

La delicadesa de Claire Ducreux domina tot l’espectacle, un parc encara tancat on un rodamón dorm en un arbre, a terra fulles, un bar anomenat Café d’automne … i arriba el cambrer, Toni Mira, que de mica en mica va redreçant la terrassa col·locant les cadires i les flors a les taules. Una veu en off anuncia la pròxima apertura del parc i mentre esperem, el rodamón, Claire Ducreux actua per tot l’espai escènic i ens arrossega amb la seva capacitat de seducció, el seu etern somrís, la seva mirada i la interacció amb l’espectador.Arriben els músics i els nens, l’espai es va omplint però es Claire qui capta tota la nostra atenció. Finalment Mayte Martin a l’escenari i amb […]

Hi ha actrius que actuen -algunes ho fan molt i molt bé- però n’hi ha d’altres que a més d’actuar arrasen amb tot el que hi ha al seu voltant just trepitgen l’escenari. Ja poden estar quietes o movent-se, ja poden estar parlant o aguantant una mirada en silenci. Poden ser menudes, físicament insignificants, però quan fan un gest res pot ser més important a quilòmetres a la rodona. Són quasi divines i aprofiten totes les seves armes, algunes tan antigues com el mateix teatre. D’aquestes actrius n’hi ha poques, però Carmen Machi és una d’elles. Podem assegurar, a més, que aquest monòleg reivindicatiu del personatge d’Helena li va com anell al dit. A priori, un podria pensar que físicament […]

Arriba la quarta edició de “Teatre d’hivern” de la companyia Parking Shakespeare. Dilluns van estrenar l’obra Les males persones. Lloc, el centre cívic El Sandaru, un edifici que es troba molt a prop del Parc de l’Estació Nord, espai on la companyia fa les seves representacions cada estiu. Nosaltres fidels a aquesta companyia vam corre a reservar les entrades pel dia de l’estrena. En aquesta ocasió, el director convidat per la companyia ha estat en Carles Mallol, que va triar l’obra Els Bandits de Schiller (un text clàssic, condició que requereix la companyia), que ha adaptat i actualitzat, incorporant escenes pròpies, i convertint una obra de quatre hores, en una d’hora i mitja; el resultat ha estat la magnífica obra […]

Café d’Automne és el títol d’aquest espectacle que construeix la ballarina Claire Ducreux al voltant de la música de la cantaora Mayte Martín. Petits moments i encontres de diferents personatges situats en un parc un dia de tardor. És un espectacle ple de bellesa, sensibilitat i poesia que t’envolta de principi a fi. També hi participen el coreògraf i ballarí Toni Mira, el Quartet de corda Quixote, Luis Carmona al piano i Ximo Clemente al contrabaix. L’espai escènic és màgic i meravellós. La posada en escena separada en dos nivells l’he trobat molt encertada (la grandària de l’Auditori dona per això i molt més). M’agrada molt els petits detalls que té la Claire Ducreux a l’hora de crear un espectacle, […]

Primer de tot, tornar a donar les gràcies a Xavier Bobés per aquest magnífic espectacle. És un treball extraordinari que requereix d’un gran esforç personal i hores de preparació per cada una de les representacions. Sé que no puc explicar el que passa, i que heu de viure l’experiència personalment, així que intentaré explicar-vos tan sols el que a mi em va transmetre. Possiblement ha estat una experiència totalment diferent per a cada un dels que hi érem presents, us intentaré descriuré el que va ser per mi. Per mi ha estat un viatge en el temps… a la meva infantesa. Tornar a recordar moments i vivències que tenia adormides dins meu i que amb el pas del temps segurament […]

Amb un francès molt bàsic i fàcil d’entendre, s’ha estrenat a La Seca Espai Brossa Les Rois Fainéants, una proposta divertida i desenfadada de la jove companyia Cocotte. Les Rois Fainéants neix en un taller de creació de 3er d’interpretació de teatre físic, dirigit per Joan Cusó, professor de l’Institut del Teatre de Barcelona, que agafa com a referent i font d’inspiració dels seus personatges la Cia de teatre Les Deschiens i Jacques Tati (actor, guionista i director de cinema francès). L’espectacle és una crítica en forma de “divertimento”, on es barreja realitat, fantasia, absurd, humor i tendresa. Un treball multidisciplinari (treball amb objectes, música, text, gest), amb un component visual molt important. L’escenografia de Marta Bayer ens situa dins […]

Realment el teatre infantil pot donar per molt més que les revisions de contes o la personificació de dibuixos de moda. Aquest espectacle de la companyia T’exto de menos ens demostra que també es poden buscar noves fórmules, com la de parodiar al més famós dels superherois de DC Comics. Amb moltes picades d’ullet als pares (les referències a l’actualitat o algun que altre doble sentit), l’espectacle diverteix als més menuts pel seu colorit, per les cançons i una estètica de còmic molt aconseguida. Potser falta una mica de rodatge i alguns ajustaments, però no hi ha res en l’espectacle que no es pugui resoldre amb uns quants bolos més. Si teniu mainada, segur que gaudiran amb aquest Superman que […]

No acaba d’estar definida. Comença com un thriller de l’HBO i acaba una mica com pot. Passa en una comissaria de policia on s’investiga a un criminal en sèrie. Entra un xicot que vol confessar un crim, però la única persona que hi ha, sense uniforme, no n’hi fot ni cas i li diu que torni un altra dia… La cosa deriva cap a la conya, apareix un tercer personatge (que per cert no surt ni als crèdits) i arriba a un punt que ens comencem a perdre, tots. Penso que la Carol López, que és espavilada, encara la podria arreglar si hi entrés molt a fons. http://bit.ly/1JSuduN

Xavier Bobés amb aquest espectacle que ara ens ofereix ha aconseguit fascinar-nos del tot, per la seva sensibilitat i la seva voluntat per aconseguir la excel·lència en un treball absolutament artesanal, que requereix un gran esforç personal de preparació abans inclús de començar cada una de les representacions. Considerem que és el millor treball que ha realitzat. Poc o gens podem explicar del que passarà si aneu a veure aquesta meravella d’espectacle… i és que esgarraríem les sorpreses i experiències que podreu viure intensament. Potser l’espectacle de la nostra vida. IMPRESCINDIBLE!! Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç del nostre Blog “Voltar i Voltar”: http://wp.me/p19AHZ-fYDl

El psicoterapeuta no és l’única concessió argentina d’aquest espectacle de Marc González de la Varga. Segurament sense saber-ho -o potser sí, això ho desconec- ha adoptat una forma de fer teatre que em recorda molt a alguns dels primers experiments de Daulte o a alguns textos de Claudio Tolcachir, Nelson Valente o Denise Despeyroux, entre molts altres. Segurament hauríem de salvar moltes distàncies, però veig que hi ha alguns aspectes comuns a tots ells que m’encaixen perfectament: l’ús del joc com a motor de l’acció dramàtica, la improvisació prèviament assajada al local d’assaig, la barreja de professionalitat i amateurisme, la nuesa de l’espai escènic, la utilització de les teràpies i els psicodrames enmig de les trames argumentals, la família com […]