Recomanacions

Aquest mes de febrer se celebra el cinquè aniversari de la Sala Atrium, i quina millor forma per celebrar-ho que tornar a portar a escena el primer muntatge que es va representar, amb nou repartiment i direcció de Jordi Prat i Coll. Ha estat tot un encert. S’ha de dir que hi he anat sense saber gaire el que anava a veure, i he entrat a les portes de l’infern sense cap problema. La presentació dels personatges m’ha semblat genial, a més de la criada/ascensorista Kathy Sey que m’ha agradat en cada una de les seves aparicions. Tan quan feia acte de presencia com ascensorista, com en la seva pròpia veu. La resta d’actors han estat genials en uns papers […]

L’escenari del Teatre Victòria és molt més petit que el de la Passió d’Olesa i segurament aquesta ha estat una de les causes de replantejar-se fer una nova versió, que aquesta vegada ha dirigit Marc Angelet, escurçant considerablement la primera versió que va dirigir Joan Font. El resultat actual és molt digne, vist des del punt de vista d’espectacle teatral, ja que s’han volgut utilitzar tots els recursos que avui en dia permet aixecar una gran producció de teatre musical: bons actors, alguns excel·lents cantants i mitjans audiovisuals que en molts casos substitueixen les escenografies de cartró pedra per unes magnífiques projeccions que aporten una gran espectacularitat. Malgrat que ens ha agradat força, especialment per la seva magnífica posada en […]

Aquesta adaptació de la coneguda obra de Lope de Vega, Fuenteovejuna, ha estat obra d’Anna Maria Ricart, periodista que treballant a Catalunya Radio va decidir iniciar els seus estudis a l’Institut del Teatre i el 2013 va decidir donar el cop de porta al periodisme per dedicar-se de ple a la seva passió de dramaturga. Amb aquesta adaptació va guanyar el Premi Max 2015 a la Millor Adaptació Teatral. L’obra barreja el llenguatge i els versos de Lope de Vega amb el llenguatge actual. Es combinen, per exemple, amb la detallada observació del casament de Laurencia i Frondoso des de l’aplicació informàtica de Google Earth, i amb la convocatòria a la revolta des de les xarxes socials amb el #comendador. […]

Un autèntic dilema, gruixut, dels de debò. El doctor Bernhardi impedeix que el mossèn administri la extrema unció a una malalta terminal perquè la noia —18 anys, amb septicèmia deguda a un avortament il·legal fet a saber on— sota cures pal·liatives i en un estat eufòric, pensa que avui mateix tornarà a casa curada. El capellà, integrista, el denuncia i Benhardi, … és jueu. Tot això en l’Àustria ultra catòlica antisemita de principis del XX. Magnífica adaptació de la peça de Schnitzler a càrrec d’Albertí que, prudentment, l’ha reduïda de cinc a tres hores. Bon càsting i bones interpretacions Crítica completa » http://bit.ly/1WirNad

La creació i l’evolució del musical Fang i setge ha estat curiosa i llarga. El desembre de 2014, just quan ja estava a punt d’acabar-se l’any del tricentenari, es va estrenar al Teatre de la Passió d’Olesa aquest musical compost per Salvador Brotons i escrit per Marc Rosich. Un musical que volia mostrar una història d’amor dins del setge al que va estar sotmesa la ciutat de Barcelona. Després d’aquella estrena dirigida per Joan Font l’obra s’ha representat en diverses ocasions, i ara arriba al Paral·lel barceloní amb alguns canvis i amb la nova direcció de Marc Angelet. Una obra que s’ha anat perfeccionant, però que va néixer com un enllaç entre el món professional, el pedagògic i el teatre […]

Haig de començar advertint que El professor Bernhardi no és una obra fàcil ni un entreteniment de diumenge a la tarda. Es tracta d’una obra densa, llarga (dues hores i mitja, amb un entreacte de vint minuts), on la dialèctica i les idees sobre la justícia, la política i la religió es converteixen en la única acció dramàtica. Tot i així, també s’ha de reconèixer que l’hàbil direcció de Xavier Albertí l’ha convertida en un veritable plaer teatral, ja sigui per haver escollit un dels millors repartiments que recordo –El rei Lear, a part- o per haver mimat un espai escènic que, en altres mans i amb un pressupost més petit, hagués pogut resultar un desastre. Només cal mencionar, en […]

Marc González de la Varga, ha volgut reflectir una realitat que vivim molts de nosaltres, els catalans descendents de pares nascuts fora de Catalunya, els que a casa hem conviscut sovint, parlant amb tota naturalitat les dues llengües, el castellà i el català. Crec que ha estat una molt bona iniciativa portar a escena un tema com aquest i encara més despolititzant-lo com es fa a XARNEGOS, malgrat que m’hauria agradat que el tractament fos amb més profunditat…. i no tan sols buscant la rialla fàcil dels espectadors. Ara bé, si el que realment preteneu és passar una estona divertida, aneu a l’Almeria Teatre. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog “Voltar […]

En sortir d’aquest meravellós espectacle de Miguel Gallardo i Paco Bernal, ens sorprenem a nosaltres mateixos dient que l’espectacle ens ha encantat “tot i que” sigui teatre de titelles. No estem acostumats a veure actors de drap, potser per desconeixement, potser perquè no ens esforcem massa a descobrir espectacles d’aquest gènere. En tot cas, anàvem a La Vilella ben recomanats i el Don Joan va complir les altíssimes expectatives que havíem posat. Des del moment que entres a la sala, amb una forta olor a encens, et transportes al monestir on el famós Don Juan Tenorio passarà els seus últims dies. L’espectacle és rodó: captiva la versatilitat amb què Miguel Gallardo dóna vida a tots els personatges de la història, […]

HOTEL PARADISO és una obra d’humor negre-blanc, un thriller còmic. Hotel Paradiso és una empresa familiar regentada per la seva vella directora, que ens fa riure només aparèixer a l’escenari; la forma de pujar a la cadira per treure la pols del retrat del seu marit mort, que presideix el vestíbul de l’hotel, és memorable. Quatre actors que es transformen en 13 personatges gràcies al poder de les màscares, al vestuari i a la seva gestualitat. Una obra sense text que et fa intentar desxifrar com els actors són capaços de crear la il·lusió, només amb el seu llenguatge corporal, de què el seu rostre, estàtic darrere la màscara, ha canviat, malgrat tot, de gest. L’espectador acaba tenint la sensació […]

Dirigida per Georges Lavaudant reconegut actor i director francès, amic personal d’en Borja Sitjà, que li va proposar el repte de dirigir un text d’Arthur Miller. Un cop acceptat el repte va contactar amb “el millor protagonista possible”, l’actor Eduard Fernández. L’Eduard, interpreta molt bé la degradació moral del personatge que s’acaba convertint en un monstre capaç de matar. Encara que ha treballat als escenaris, acostumat a treballar al cinema, li hem detectat petits moments d’inseguretat en voler recordar-se del text. Mercè Pons interpreta el paper de la dona, extraordinària Beatrice que dóna el contrapunt a la bogeria de l’Eddie i que veu en tot moment el problema de fons que ha minat la seva relació i que la destruirà; […]

El muntatge Danny & Roberta de John Patrick Shanley, és l’obra pòstuma com a director de Fernando Griffell, responsable de l’escola d’actors La Casona. El seu ajudant de direcció Xavier Nicasei, ha fer possible que es pogués tirar endavant el projecte, seguint en tot moment, les instruccions fidelment, a la versió que Griffell va deixar acabada. No es tracta d’una obra gens fàcil. Shanley és d’aquells autors nord-americans, que li agradava escriure sobre persones rebutjades socialment, ànimes turmentades i ambients marginals. El text és molt dur. L’argument és fosc i impactant. Tota l’acció transcorre en una sola nit. Dos ànimes solitàries es troben en el “Coronita”, un bar ubicat en una zona marginal, en un d’aquells barris en que no […]

Pere Calders tenia una forma única i personalíssima de mirar i entendre el món. A les seves narracions mai no falta el surrealisme, la sornegueria i l’humor, i tot això és conserva intacte a la preciosa adaptació que Els Pirates han fet de la seva Ronda naval sota la boira. En un Maldà transformat en transatlàntic coneixerem un sorprenent grup de personatges que viuen els seus darrers moments al Panoràmic, un vaixell atrapat en un corrent circular del qual no pot escapar. Un muntatge en to de comèdia que, sota la seva aparença inofensiva, toca temes punyents i d’actualitat: l’abús de poder, la dicotomia entre ciència i religió o els conflictes polítics. Amb un repartiment entregat i un ritme impecable, […]

Nadia Ghulam va néixer a Kabul, l’Afganistan, l’any 1985. Quan tenia 8 anys, durant la guerra civil, va caure una bomba a casa seva, i la va desfigurar la cara. Hi ha una frase que em va quedar gravada: “la persona que ha viscut una guerra, no ho oblida mai; les ferides de guerra són de molts tipus i molt duradores”. Nadia va estar molt temps a l’hospital, durant el qual la seva mare li va explicar molts contes. Contes que ha recollit en un llibre, titulat Contes que em van curar que vaig comprar només sortir de la sala. Mentre va estar a l’hospital li van fer unes 14 operacions. La guerra va acabar, però a les hores es […]

La companyia berlinesa Familie Flöz reinventa la comèdia humana en els seus espectacles gestuals. El tema principal d’Hotel Paradiso és l’herència, la línia de successió i la ruptura. Es tracta d’un teatre divertit i poètic. És un espectacle sense paraules. Tot passa en un petit hotel familiar, dins d’un paisatge alpí, l’Hotel Paradise. Tan sols quatre actors (Sebastian Kautz, Anna Kistel, Frederik Rohn, Nicolas Witte) interpreten un munt de personatges curiosos, que mitjançant les màscares (construïdes per Hajo Schüller i Thomas Rascher) els fan més caricaturescos. Quan s’acaba la funció te n’adones de la quantitat de personatges que interpreten cada un d’ells, és increïble amb la rapidesa que ho fan! Com a protagonista principal, la família que regenta l’hotel: la […]

Possiblement perquè s’ha fet com un documental de la tele. No tinc clar que hagi estat una bona idea que les peripècies de la Nadia les expliqués ella mateixa. Parla un bon català (les meves felicitacions) però no és una actriu i no ha sabut emfatitzar els moments en que la història reclamava el màxim d’intensitat. Ha rebut la meva solidaritat, incondicional, però no m’ha arribat a emocionar. D’històries com la d’ella n’he llegit alguna i n’he vist unes quantes al cinema, perquè de casos com el d’ella al Afganistan n’hi ha a grapats. Tot i així és un molt bon testimoni de que hi ha països que encara viuen en l’edat mitjana. Crítica completa » http://bit.ly/1T7q5dI