Recomanacions

Guillem Clua ens presenta una nova història d’amor. Aquesta ocasió, en forma de comèdia musical de petit format que vol arribar a tots els públics, i que ens porta a reflexionar sobre l’amor i el desamor. “73 raons per deixar-te” compta amb quatre grans actors (Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel i Marc Pujol ) que sota la direcció d’Elisenda Roca, ens han fet passar una bona nit de teatre. Tot i que és una mica desigual, hi ha moments realment divertits. La Mercè i en Toni, són les dues cares de la moneda, ”la pija i el perro flauta”, dos mons oposats, que com una força magnètica, s’atrauen, tot i que no tenen rés a veure. Amb ells iniciarem […]

Senzillament perquè l’obra és flipant i està posada en escena, interpretada i dirigida de manera genial. Marc Chornet ha fet un treball impecable traduint, comprenent i dirigint una obra gens fàcil, d’aquelles que demana una especial sensibilitat per no patinar i engegar-la a dida. Què és ser una dona contemporània? Bona pregunta, redéu! http://bit.ly/1Xtnx7i

Poques vegades m’ha passat que tingui que marxar a corre-cuita del teatre, però els horaris de RENFE manen per tornar a casa. I aquest cop m’hagués agradat felicitar tant als actors com als responsables d’aquesta obra . Aquest cop Guillem Clua ha deixat endarrere la història d’amor a través d’un fil vermell (la premiada Smiley) per endinsar-nos en una historia d’amor-desamor a través de la línia verda del metro. Poc és pot dir de la veu dels protagonistes, ja els havíem escoltat i tenen una tècnica genial. Una escenografia efectiva, on podem trobar-nos en un pis, en el carrer o directament en la estació/vagó del metro. L’únic és el però que m’ha quedat …. (segueix …)

És un musical de petit format, quatre actors i dos músics ben dirigits per Elisenda Roca que ens parla d’amor i desamor. Una parella que s’han trobat per casualitat, van a viure junts de manera precipitada i els seus progenitors, vidus. La trama està ben exposada, sense respectar la cronologia, amb els pares actuant com una mena de cor grec, donant certes explicacions en segon pla. Bon text de Guillem Clua i música ben treballada de Jordi Cornudella. Un desenllaç potser una mica forçat, però bé en general. http://bit.ly/1MRqMk8

No es pot negar que els suecs Björn Ulvaeus i Benny Andersson -l’ànima d’Abba– tenen un olfacte comercial equiparable al del Sr. Ikea. Quan decideixen, l’any 1999, reciclar tots els seus vells èxits en el musical Mamma mia! estaven donant vida a un monstre de proporcions inimaginables: representacions a 40 països, 60 milions d’espectadors, 16 anys en el West End, una pel·lícula que va recaptar més de 600 milions de dòlars, etc. Per fer-ho es van envoltar dels millors, una colla de britànics especialitzats en convertir qualsevol argument i qualsevol anècdota en un musical triomfador. L’àgil direcció de Phillida Lloyd, un decorat funcional però efectiu, un vestuari vistós, una il·luminació brillant i unes coreografies de primera garanteixen que la franquícia […]

Diumenge vam anar a La Vilella a veure “Medea(a la carta)”, una proposta que neix de l’encontre i diàleg entre Toni Cots (dramaturg) i Esther Freixa (actriu). No havia tingut temps de llegir de què anava aquesta proposta, però com ens agrada molt el tarannà d’aquesta sala, ens hi vam acostar sense cap més expectativa, que el factor sorpresa. Creieu-me si us dic que va ser brutal, encara és ara, que estic assimilant el que vaig veure. No volen anomenar-lo espectacle, prefereixen dir, que és un projecte d’investigació i creació. Tot i que fa més de set anys que es representa a cases particulars, museus, galeries,…, no n’havia sentit parlar mai d’aquesta proposta escènica. La Vilella és el lloc escollit […]

Carles Santos és un artista únic i polifacètic alhora. Compositor, pianista, actor, cineasta, escenògraf, performer, poeta…en fi, un geni. Amb “Patetisme il·lustrat”, Carles Santos ens torna a sorprendre. És un espectacle, on no hi falta sentit de l’humor, ironia i les seves oníriques fantasies eròtiques. No es música, ni és teatre, ni és dansa, sinó, la unió de totes elles, creant un espectacle molt visual, ple d’erotisme i provocador. Sobre l’ escenari una actriu (Mónica López), una ballarina (Dory Sánchez) , una percussionista (Núria Andorrà) i en Carles Santos, que en aquesta ocasió, surt sense el seu piano de cua. Hi ha moments realment difícils de classificar, com el de la percussionista vestida de cuir negre i cordills vermells, que […]

El segell personal de La Perla 29 s’ha convertit amb els anys en sinònim de qualitat i rigor, aconseguint arribar a un públic força ampli i fidel. En aquesta ocasió, ens presenten una de les seves propostes més arriscades, la qual cosa és d’admirar, ja que l’opció més còmode quan un té exit és repetir fórmules segures i allargar-les al màxim. I, sens dubte, amb aquesta obra demostren que aquest no és el seu estil, ja que aquesta no s’assembla a res del que han fet anteriorment, tot i mantenir l’essència de la companyia en tot moment. De fet, fa un parell d’anys, ens van presentar 28 i mig, un muntatge que naixia a partir de diferents textos i fonts […]

Podríem parlar del bon estat de salut del teatre català basant-nos en la naturalitat amb la qual, finalment, els nostres dramaturgs parlen de la realitat que ens envolta sense por a fer servir referents, noms i espais reals i concrets. Lluny queden ja, afortunadament, els temps en que totes les peces versaven sobre conflictes metafòrics d’uns personatges sense nom en un ambient indefinit i atemporal tan típic als anys noranta. Les recents Barcelona de Pere Riera o L’hort de les oliveres de Narcís Comadira són només alguns exemples d’aquest fenomen la màxima expressió del qual sembla haver aflorat amb aquesta Trilogia sobre la identitat catalana de Jordi Casanovas que, ara, culmina amb la notable Vilafranca. L’obra està construïda sobre la […]

Si mai m’haguessin dit que sortiria d’un espectacle de teatre familiar amb llàgrimes als ulls i les cames tremolant, després d’haver viscut una de les catàrsis més bèsties que he experimentat mai a un teatre, no m’ho hagués cregut. Però això és exactament el que acosegueixen Carla Rovira i els seus “pollos”. Most of all you’ve got to hide it from the chicks (que es podria traduir com: “Sobretot, que no se n’assabentin els pollets”, tot i que chicks, i no per casualitat, també vol dir nenes) parla de com veuen i entenen els nens el teatre i la vida, de com tot sovint infravalorem la seva intel·ligència i capacitat creativa i de com, gairebé sempre, els sobreprotegim i amaguem […]

Snorkel és un d’aquells muntatges tan inclassificables que cal veure’l per comprendre plenament què vol dir. I això és perquè estic convençuda que té tantes lectures com espectadors. El text d’Albert Boronat està carregat d’ironia, metàfores i frases memorables sorgides entorn de la idea de la mediocritat de la vida moderna. Amb aquest punt de partida, La Virgueria proposa un muntatge oníric i ple d’imatges on el repartiment dóna vida a una àmplia galeria de personatges memorables i inoblidables. Brilla amb llum pròpia Javier Beltrán qui, després del seu pas per la Kompanyia del Teatre Lliure, confirma el seu grandíssim talent interpretatiu. Snorkel ens convida a un viatge fragmentat que ens ajudarà a riure’ns de nosaltres mateixos i de les […]

Que Molt soroll per no res està sent l’èxit de la temporada és indiscutible. Enguany ho han venut tot i hi tornen l’any vinent. Però permeteu-me dissentir de les veus que es desfan en afalacs vers el muntatge i el comparen amb les meques internacionals del musical. Jo, que acostumo a passar-m’ho pipa amb els musicals, em vaig avorrir de valent a Molt soroll per no res. D’una banda, la dramatúrgia és un caos absolut on la història de Shakespeare brilla per la seva absència (jo m’hauria perdut si no hagués conegut l’argument d’antuvi), de l’altra, les cançons estan introduïdes amb calçador i la majoria tenen poc a veure amb el que passa a escena. Pel que fa a la […]

Vagas y maleantas és una divertida comèdia amb números musicals, però també és una reflexió gens innocent sobre el paper de la dona a l’Espanya del darrer segle. Sota una aparença d’espectacle de cabaret s’amaga un text afilat i carregat de sornegueria. Sobre l’escenari quatre actrius entregades i una pianista en directe que ens ensenyaran quina pinta té el purgatori de les coristes. Vagas y maleantas és un d’aquells espectacles carregats de bon rotllo que et deixen amb el somriure als llavis i ganes de més. Una proposta honesta feta amb molt de talent. Totalment recomanable. Més informació (en castellà) a Somnis de teatre

Que la Clara Segura és, probablement, la millor actriu del panorama actual seria una afirmació amb la que molts podríem estar d’acord. Que a Conillet sua la samarreta, es deixa la pell i ens regala una interpretació carregada de veritat i intensitat és quelcom indiscutible. Que el text de Conillet sigui un bon text mereixeria, crec, un debat ben diferent. Segons la meva opinió, no ho és. I no perquè el tema que tracta no sigui interessant (que ho és) o perquè les mares treballadores no visquin una realitat plena de problemes i paranys (que els tenen) sinó perquè l’enfoc i la reflexió que presenta no passa d’una emprenyada i, la veritat, davant d’un tema tan seriós i que afecta […]

Paraules d’amor és una adaptació teatral del Diccionari Tontu (Elogi del barbarisme i altres barbaritats de la parla catalana) amb dramatúrgia i direcció del mateix Joan Ollé amb la complicitat de Iban Beltran. Cada dia que passa, el català que parlem va perdent més expressions i paraules genuïnes i es van substituint per unes d’equivalents traduïdes i adaptades directament del castellà. Joan Ollé, a partir del “bueno”, ha fet una recopilació de més de 4000 paraules incorrectes, que diem de forma quotidiana. De moltes en som conscients però m’he adonat de la quantitat de paraules i expressions incorrectes diem sense adonar-nos que no són correctes. Paraules i expressions, que segons ell, moltes venen de lluny, altres de l’analfabetisme, d’herències del […]