Recomanacions

Perquè és un musical joiós, fet amb optmisme i desinhibit; per passar-s’ho bé, vaja. Fet amb pocs mitjans (kilòmetre zero), però amb moltes ganes. Una versió respectuosa de la peli Some Like It Hot de Billy Wilder, que he vist repetides vegades, i diuen del musical de Broadway Sugar, que no he vist mai. Aneu-hi que us ho passareu bé, segur. Una glopada d’aire fresc sempre ve de gust. http://bit.ly/1JBqeTe

Admiro la gosadia de grups modestos, i de pressupostos encara més modestos, que s’enfronten a grans i complicats textos teatrals. Valoro molt que no sacralitzin els clàssics ni els hi tinguin cap mena de respecte. Però també haig d’admetre que als McGregor aquest Ròmul els hi ha vingut una mica gran. I és que Dürrenmatt és un gran autor al que costa agafar-li el to, que segons la meva opinió mai hauria de ser el de farsa o paròdia… que és precisament el que adopten quasi tots els personatges. Tots menys un, ja que el Ròmul d’Oriol Guinart navega per una naturalitat aclaparadora. Desconec si és un fet volgut per la directora Marta Domigo, però en tot cas és un […]

Un text escrit el 1949 pel gran dramaturg suís Friedrich Dürrenmatt, però que un cop vist sobre l’escenari per la companyia Els McGregor Teatre, ens ha decebut força…. i suposem que la raó bàsicament és per la pàtina de farsa excessiva i poc creïble que la directora Marta Domingo, li ha volgut imprimir. Cal valorar com es mereix el fet de construir una proposta teatral i encara mes en el temps que corren, que compti ni més ni menys que amb 10 actors sobre l’escenari, que interpreten 15 personatges. Una companyia constituïda per gent molt jove i il·lusionada amb el seu treball i això últim es nota des del minut zero. Malgrat això, les actuacions ens han resultat força desiguals. […]

Perdoneu-me el joc de paraules però la proposta dels McGreggor fa gran (en el sentit d’engrandir) l’obra de Dürrenmat. La tria del text és tot un encert. Una peça pertinent que fa una crítica política dolorosament vigent i utilitzant un humor àcid (potenciat també per la direcció). La posada en escena es senzilla però no és simple. Un espai que sala interior de palau amb els busts impersonals dels grans emperadors que observen impassibles, com nosaltres, la desfeta de l’imperi. Cal destacar el treball a tots nivells dels personatges (vestuari, interpretació, il·luminació…). És cert que han fet una lectura molt concreta del text però se la creuen i hi van a fons i això és el que realment connecta amb […]

Perquè l’obra de Friedrich Dürrenmatt no està escrita per tractar-la d’aquesta manera, barroerment. Els de McGregor Teatre s’han carregat tota la finezza de la peça. Llàstima. bit.ly/1OQpeNs

La primera obra del any 1/1/2016 i ha estat un encert !!! “Ragazzo” és una crítica a la globalització i a l’abús del poder, és un parleu-ne per no oblidar, és impotència, és un fet real , una història sense resoldre, un reconeixement i homenatge a Carlo Giuliani. Gènova. Juliol de 2001 durant la cimera del G8 (trobada anual on es reuneixen els caps d’estat per a discutir sobre temes econòmics i polítics) . Després de la reunió Ministerial de la OMC durant el novembre de 1999 a Seattle, va representar l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions internacionals. Es prohibeix estendre roba als balcons, es prohibeixen les manifestacions o trobar-se en la zona on estan reunits els líders mundials del […]

Tot i que l’obra ha començat bé, lenta, reflexiva, amb els dos protagonistes que es preparen per llevar-se la vida, però… a escena hi ha fet cap un personatge que pel meu gust ho ha espatllat tot, fins i tot l’obra. No m’he cregut que un matrimoni que està a punt de suïcidar-se deixi entrar a casa seva un desconegut. A partir d’aquest moment a mi tot m’ha grinyolat. Llàstima perquè la posada l’escenografia és bona, així com l’atrezzo, el vestuari… però al teatre el que t’ha de convèncer és l’obra, i no ha estat el meu cas. bit.ly/1S4YPvH

De la absoluta tranquil·litat la coreografia es va transformant en un esclat de “zapateado” que imita i al mateix temps parla amb la música i els sons estranys que surten d’unes estranyes i fascinants màquines controlades informàticament; de sobte la música mecanitzada es paralitza completament i l’únic so que sona és el de les sabates de Rocío Molina en una demostració de dansa brutal i esgotadora. La posada en escena com a mínim és sorprenent, ja que presideix l’escena un “tablao” del que sorgeixen verticalment potser més d’un centenar de cintes mètriques d’alumini erectes, que amb el seu lleuger moviment provocat des de la taula de control també contribueixen a provocar sons que formen part de la banda sonora de […]

A priori semblava que un musical en el que hi estaven ficats Marc Sambola, David Pintó i Marc Vilavella acabaria essent un èxit. Si a sobre es recopilaven cançons ben conegudes d’altres musicals, el collage no podia fallar. Però, ves per on, l’invent no ha funcionat… Sembla que la primera intenció no era fer un recital de cançons inconnexes -cosa que potser hauria funcionat millor- sinó un musical on les lletres dels diversos temes acabessin donant un fil argumental a tot el conjunt, a l’estil de Marry me a little. El que passa és que de Sondheim només n’hi ha un, i finalment la historieta dels cinc amics que volen triomfar en el món de l’espectacle acaba resultant una mica […]

Malgrat que les comèdies d’embolics no és potser el tipus de Teatre que més ens apassiona, aquesta vegada ens va atrapar i creiem que en bona part per la magnífica Direcció d’Emilià Carilla, que ha sabut traslladar aquest text a escena d’una manera força contemporània, àgil i entremaliada, malgrat que el seu argument està situat en una època de la que ens separa més de 100 anys. És tot un luxe que en un petit Teatre com és el de l’Akadèmia, es puguin arribar veure fins a 8 actors a escena i encara més quan aquesta interpretació coral és realment magnifica, malgrat que evidentment destaquen les dels seus principals protagonistes, Marc Garcia Coté, Toni Mas, Enka Alonso i molt especialment […]

Tot i que estem davant d’un text críptic i de corrent surrealista, està clar que Lorca volia parlar d’una nova forma de fer i entendre el teatre, així com d’una homosexualitat incompresa, soterrada i complexa. No hem d’oblidar que l’obra està escrita a Espanya a principis dels anys trenta, en un moment en que la homosexualitat era difícil de viure en un país masclista, excessivament tradicional i especialment homòfob. Precisament per la seva condició sexual, a més de per les seves idees polítiques, el poeta seria afusellat pocs anys després… Per tant, és fàcil d’entendre que tot es digui sense dir-se, que l’obra es mogui més pers idees i sensacions que no pas per arguments o per qualsevol de les […]

Molts de vosaltres recordareu els fets de 2001 a Gènova, quan un noi de 23 anys va morir a trets en una manifestació contra el G-8. Els trets els va disparar un policia i la notícia va marcar un abans i un després en aquest món nostre que tot just començava a sentir parlar de globalització i antisistemes. A Ragazzo, Lali Álvarez intenta recrear els darrers dies de la vida d’aquest jove idealista per fugir de l’asèptic relat històric i apropar-nos a la tragèdia humana. Un text ben tramat i sense caure en el parany de la simplificació o la solució fàcil que cobra vida en mans d’un immens i magnífic Oriol Pla. No us la perdeu per res del […]

Els protagonistes de Collectivus són perdedors, inestables, desgraciats i, fins i tot, n’hi ha de desagradables però, malgrat tot, no pots deixat de mirar. I és que hi ha tant de talent sobre l’escenari, tant en el text com a les interpretacions, que el resultat enganxa. Un equip jove sorgit del projecte Els Malnascuts de la Sala Beckett ha creat un espectacle anclat en el present més immediat que ens presenta alguns personatges contemporanis de la fauna urbana. Una història amb algun gir sorprenent i moments antològics com la cançó interpretada per Núria Florensa o un Pol Nubiala convertit en sergent de ferro. Collectivus és divertida, gamberra i sense prejudicis. Totalment recomanable per rebaixar el “sucre” de les festes nadalenques. […]

El text més personal de Lorca havia de caure en mans d’un director tan addicte al risc com Àlex Rigola per brillar com cal. Un tàndem d’autèntic luxe per a un text que parla des de l’interior de la ment del poeta i reflexiona sobre el públic. Però no el públic del teatre (que també) sinó el públic de les nostres vides, la societat que ens envolta. A El público veiem el Lorca més fràgil i alhora el més valent, el que vol viure d’acord amb el que sent i, alhora, sap que no podrà fer-ho mai. Rigola transforma la sala gran del Nacional i la converteix en un escenari digne de David Lynch per transportar-nos a un terreny oníric […]

Un muntatge espectacular amb uns titelles tendres i “humanes” ens ha donat escenes d’una bellesa increïble. Una primera escena on ella, la persona que és diferent, està asseguda entre dues persones que intenten que es comporti segons les normes establertes. Una corda del sostre i un fos en negre, és el símbol del fet que ella entra i surt del seu món particular poblat d’altres éssers que incansablement construeixen una muralla de capses de cartó on ella acaba refugiant-se i que es mostra inaccessible a les persones “normals”. Tot el procés de construcció d’aquesta muralla, el transport de les capses pels titelles en mil i una postures i moviments és del millor que hem vist en temps. La música i […]