Recomanacions

Nadia Ghulam nascuda a Kabul, el 4 de juny del 1985 viu a Badalona amb una família catalana que la va acollir fa 10 anys. Havia aterrat a Barcelona per sotmetre’s a diverses operacions per reconstruir-li la cara, gràcies a l’acció de dues ONG i la família d’acollida. La vida de la Nadia és un exemple de superació, quan tenia vuit anys una bomba cau a casa seva, a Kabul, i li provoca greus cremades a tot el cos i ferides a la cara que la deixen sis mesos en coma, dos anys a l’hospital i 14 intervencions quirúrgiques. El seu germà Zelmai desapareix i el seu pare es trastoca. En aquest temps, estirada al llit de l’hospital, decideix que […]

Torna a la nostra cartellera un clàssic de la dramatúrgia nordamericana i ho fa de la mà d’un dels rostres habituals del cinema espanyol actual, l’Eduard Fernández. En aquest sentit, el reclam és més que suficient per atreure a molts espectadors al teatre i el resultat resulta satisfactori en termes generals. Així, el magnífic text d’Arthur Miller sobre l’immigració il·legal als anys 50 es fusiona amb una història sobre l’obsessió i la venjança que produeix l’amor insà. Un text que té la capacitat de traslladar-nos a aquella època, creant una atmosfera realista a través d’uns personatges ben definits i d’una història ben armada. La posada en escena de Lavaudant aconsegueix transmetre la força i els sentiments evocats pel text, tot […]

D’entrada, l’aroma clàssic de l’estètica d’aquesta posada en escena de Panorama des del pont promet molt més del que, finalment, el seu director és capaç de dur a terme. Al començament, Eduard Fernández fa una composició de personatge força sòlida aportant el seu talent, naturalitat i energia interpretativa a una proposta minimalista, elegant i encertada. Els canvis d’escena són dinàmics i la resta del repartiment posa el seu granet de sorra a una narració que avança amb determinació. Estranyament, però, el muntatge deriva en un registre de comèdia que, amb intenció o no, banalitza la tensió, la incomoditat i el drama de tot allò que està passant. A partir d’aquest moment, tot i mantenir, de forma intermitent, moments molt ressenyables, […]

És curiós com, tot i la gran influència que ha tingut Bertolt Brecht en la manera d’entendre el teatre contemporani, al final, sembla que l’esperit dramàtic i emocional generalitzat ha acabat guanyant-li la batalla a l’èpica de les seves obres. El dramaturg i director Daniel J. Meyer, amb valentia i decisió, presenta en aquesta adaptació d’Els fusells de la senyora Carrar una proposta que evita deliberadament la fredor del seu text, la sensació de distància, de relat i neutralitat narrativa. Des de la mesurada i correctíssima interpretació dels actors fins a l’entorn visual o les cançons, el muntatge transmet tendresa i sensibilitat, cercant des del primer minut tocar la fibra a l’espectador. Tot i que no aconsegueix emocionar del tot, […]

Aquesta nova representació de Panorama des del pont és, com a mínim, desconcertant. Comença amb un cert to naturalista, per barrejar-hi de seguida un humor que no està pas tant present en la versió original d’Arthur Miller. I al final, realment dramàtic, es converteix al Romea en una mena de tragèdia grega que potser no calia. Les interpretacions també transiten amb dificultat, adaptant-se al difícil to que els hi imposa el muntatge. Fins i tot Eduard Fernández cau en el parany i ofereix una actuació que en el tram final es ressent amb gestos impostats i tics de manual. Realment és un paper difícil, dels més complexos del repertori, i no cal dir que la professionalitat de l’actor també ens […]

Port Arthur és la proposta de Jordi Casanovas per BCNegra 16. BCNegra neix l’any 2005 de la mà del llibreter Paco Camarasa, propietari de la llibreria Negra i Criminal de Barcelona. És un encontre dedicat al gènere negre de literatura en la qual s’organitzen conferències, taules rodones, debats, exposicions i projeccions. Compta amb la implicació de periodistes, autors, investigadors, psicòlegs i dibuixants. Enguany, es vol retre homenatge als periodistes d’investigació i al fotoperiodisme, gairebé anònims, i cada cop més necessaris. Jordi Casanovas amb porta a escena la gravació real de l’interrogatori policial fet a Martin Bryant, un noi de 28 anys nascut a New Town (un suburbi d’Hobart), després de la massacre de Port Arthur. Tot el que es diu […]

Encara queden històries per explicar tal com podem veure en Ligeros de equipaje. Una possibilitat de sentir la veu de tots aquells que van quedar atrapats sota la neu, als primers pobles de França, als camps d’Argeles i els que van sobreviure en silenci durant el llarg exili del 39. I ho fem d’una manera dinàmica i emocionant (en un sentit ampli de la paraula). El punt de partida són testimonis reals. Un teatre documental que s’entrega a la pura dramatització i artifici per tal d’explicar la història d’un avi que s’enfonsa en els seus records per tal de donar sentit a una època caòtica i desconcertant davant la mirada incrèdula del seu nét. A través de projeccions, una escenografia […]

Us haig de confessar que jo sóc de les que fa llistes. Llista de la compra, llista d’objectius, llista de reformes… Sí, sí, com la protagonista de La llista. Llistes on apunto tot allò que haig de fer i tot el que m’agradaria fer, però que contades vegades puc dir que he aconseguit fer-ho tot. La Llista és la primera obra d’una trilogia de Jennifer Tremblay, un monòleg on es barreja el drama amb la ironia i l’humor des d’una mirada moltes vegades divertida. Es tracta d’un text molt proper i fàcil de seguir, interpretat per una brillant Laia Marull, que se’ns mostra vibrant, amb una capacitat de domini interpretatiu extraordinari, que li permet dosificar-ne els efectes durant tota la […]

Aquesta és una peça molt especial, en el sentit que en principi no saps per on agafar-la perquè res és “normal” i et preguntes “però que fot aquesta gent”?, però a mida que l’obra avança i comences a entrar-hi t’adones… t’adones de moltes coses, entre elles que hi famílies en que tots són uns pringats i que veure’s obligat a emigrar és una merda. La direcció de pere Puig és molt bona, i no ha de ser fàcil entendre la peça per tirar-la endavant. Jo la vaig verue fa més o menys un any i espero que la facin igual, sense canvis perquè ja estava molt i molt bé. Crítica completa » http://bit.ly/1BynaNe

Perquè Lavaudant ha anat molt fort amb l’obra de Miller que “de natural” ja va roent de nassos. M’ha agradat molt la conversió de l’advocat Alfieri en un corifeu grec, sempre present a l’escenari. Penso que la direcció ha estat molt encertada i els actors han estat molt bé, cadascú al seu lloc. Al final un canvi que no ha afectat per a res en la marxa de la peça. Crítica completa » http://bit.ly/23NMh0f

Ostres, el que m’ha costat anar a veure aquesta obra! Me la vaig perdre quan es va programar primer al Teatre Akadèmia i després al Teatre de l’Aurora, però ara torna de nou i, a la tercera, hi hem pogut anar. Quina bona estona hem passat! La farsa de Walworth és una obra on es representa una altra obra. Una comèdia plena de gags que s’acaba convertint en un petit drama. La veritat és que inicialment (i amb molta distància) m’ha recordat Good bye Lennin per la farsa que una família realitza diàriament, però aquest cop amb una reiteració diària (diguem que parlem del dia de la marmota d’Atrapado en el tiempo), per finalitzar amb una saga familiar amb sorpresa […]

Grans interpretacions de tots els actors, però una versió massa resumida que deixa en tan sols l’esquelet aquesta obra cabdal de Tennesse Williams, buidant de contingut els esplèndids diàlegs dels personatges de la versió original. Així com no ens agrada massa el “fast food” quan pensem en anar a dinar, encara ens agrada menys que se serveixi aquesta mena de “fast teatre” per fer-la més digerible al públic, al qual se’l considera poc capaç d’estar massa temps assegut en una sala de Teatre. La versió completa de la nostra valoració, la trobareu en el següent enllaç del blog “Voltar i Voltar”: http://wp.me/p19AHZ-gb1

L’Atrium està d’aniversari i ho celebra amb una nova posada en escena del primer espectacle que va presentar: Huis Clos, que traduït al català significa “A porta tancada”. Era un 26 de gener de 2011, en aquella ocasió la va dirigir en Raimon Molins, un dels fundadors de la sala, juntament amb Patrícia Mendoza, Mireia Trias i Carlos Duran. Una tria molt arriscada, ja que es tracta d’una obra de Jean Paul Sartre, filòsof, dramaturg, novel·lista i periodista francès, principal representant del moviment filosòfic de l’existencialisme. Jo vaig descobrir la sala Atrium en el seu primer espectacle de la temporada 2013/2014, Invocació, una proposta molt personal de Q-Ars Teatre sobre Ricard III de Shakespeare de la que vaig sortir fascinada. […]

Infàmia és teatre dins del teatre, però també és una obra que parla de la il·lusió, de com és de fàcil perdre-la o retrobar-la en un no res. I sense il·lusió, ni veritat, ni sinceritat amb un mateix… no es pot fer teatre. Aquesta és la conclusió de Pere Riera, que tot i no ser nova ni original està embolcallada per un text molt ben escrit, que s’ajusta com un guant als quatre actors protagonistes. L’autor tria molt bé les paraules, dialoga com pocs autors ho fan en aquest país i estructura tan bé els seus textos que no saps mai si hi falta o hi sobra res. T’arrossega amb ell fins al final i no et fa perdre l’atenció […]

Tornem un altre cop al Parking d’hivern amb Parking Shakespeare. Si primer va ser la seva versió de Pell de Mercuri i posteriorment Woyzeck ara tornen amb Les males persones. Una versió molt lliure Friedrich Shiller realitzada per Carles Mallol. Un altre cop han adaptat un text que no és fàcil. Com sempre tant en les seves funcions d’hivern com d’estiu treballen sense suport tècnic, o millor dit jugant amb el que tenen disponible a l’aire lliure o l’espai escollit. I realitzar-ho sense tècnic de so o de llum, té el seu encant i el seu perill. Com sempre enamorat dels Parking Shakespeare per realitzar les seves propostes en espais no convencionals, m’agrada la seva oferta teatral i la seva […]