Recomanacions

Si us agraden les històries d’intriga i misteri i els personatges complexos, El joc en joc us encantarà. Una història que comença com a comèdia però que, a poc a poc, emprén un camí més tortuós i amb un to molt més fosc. Una d’aquelles històries que t’atrapa fins al final i t’obliga a tenir els ulls ben oberts. Amb unes bones interpretacions i un final sorprenent, El joc en joc és totalment recomanable per als amants de les intrigues. Més informació a Somnis de teatre

Camargate s’emmarca en la línia del teatre documental però ho fa en una variant més nostrada, més peninsular, és a dir, des de l’esperpent. I és que la famosa conversa entre la líder d’un partit polític i l’examant de l’hereu d’un altre fa riure fins que recordem que la cosa va passar de debò i que la frivolitat, superficialitat i mal nivell de les dues interlocutores no està exagerat ni respon a cap truc narratiu. És el que és i el que es veu en escena és el que va passar. Camargate posa inevitablement de mala llet, però també permet, mitjançant la rialla, exorcitzar el mal cos que queda quan et pares a pensar en qui ens governa. Francament recomanable. […]

El jove Israel Solà, habitualment vinculat a la companyia La Calòrica i als textos del dramaturg Joan Yago, a força de treball i bons resultats, s’està llaurant una de les trajectòries més prometedores d’entre els nous directors de la seva generació. En aquesta ocasió, rescata una peça de David Desola escrita l’any 2002 que tractava les penúries professionals i la falta d’horitzó pels joves dels noranta. Solà, que ja ha tocat el tema de la precarietat laboral recentment en l’espectacle Sobre el fenomen de les feines de merda, torna a retratar amb humor i encert un dels problemes més desmoralitzadors del panorama social actual. El muntatge té molta gràcia, bon ritme i planteja un microcosmos absurd que és, en certa […]

D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter, un dels més influents dramaturgs moderns britànics, s’ha anat convertint, a poc a poc, en un habitual de la nostra cartellera. Recentment, hem pogut veure diferents posades en escena d’obres seves tan interessants com Terra de ningú, L’encarregat o Vells temps. El que hem après, arribats a aquest punt, tant les companyies, com el públic i la premsa especialitzada és que no es tracta pas d’un autor fàcil. La grandesa de Pinter es troba en tot allò que les seves històries no diuen de forma explícita: en les insinuacions, els silencis i el seu joc de veritats, mentides i aparences. La col·lecció és, en aquest sentit, un […]

Dicen que la distancia es el olvido, pero yo no concibo esta razón*… cantava Lucho Gatica, aquel crooner xilè conegut com La Voz de Humo. Ho dic perquè aquesta recomanació la faig des de la distància, doncs jo Vilafranca la vaig veure el març al Kursaal de Manresa. En aquests mesos he vist una pila d’obres, però aquesta no ha caigut en el olvido, perquè em va agradar molt. Jo sóc un fan del teatre coral, i Vilafranca ho és. Penso que està molt ben escrita i dirigida pel mateix Jordi Casanovas, i és un teatre que als catalans ens toca de prop. Raó de més per anar-la a veure. * Així començava el bolero La Barca, de RobertoCantoral. http://bit.ly/1I17Ayq

Perquè, a la meva manera de veure, han fallat coses bàsiques, com la direcció. El Manrique director no veia al Manrique actor i no ha notat la desmesura d’algunes parts. Com deia la meva àvia, no es pot repicar i anar a la processó. També m’ha semblat fluixa la traducció, barbarismes inclosos i la reiteració d’algunes expressions com puta, fill de puta i hòstia puta, una vegada i una altra i una altra… Monotonia lingüística. Consti que no és una obra dolenta, però quan s’ajunta segons quin autor, director i actors, n’esperes molt i aleshores venen les decepcions. http://bit.ly/1WGaFdF

O potser en la intimitat per doble motiu, perquè érem quaranta “invitats” a l’estrena i pels textos amb un llenguatge molt acurat i sensible. Quatre obres escrites per quatre dones: Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy, Marián de la Chica i María José Lizarte, sota la direcció sàvia de Hermann Bonnín. Quatre històries diferents amb una dona i un home (molt bé Padi Padilla i Carles Arquimbau) i un únic element en comú: un banc d’estació i les vies de tren d’un baixador on ja no puja ni baixa ningú de cap tren… perquè no hi paren. Molt bé aquesta simfonia. http://bit.ly/1Qhdh1V

Diuen que Shakespeare ho aguanta tot, i jo ja m’ho començo a creure. Mai hauria imaginat que riuria de valent amb un Otel·lo, però haig de reconèixer que Gabriel Chamé i els seus quatre magnífics actors/clowns ho han aconseguit. Amb un plantejament basat en el teatre físic i gestual, els actors transiten per tota l’obra del dramaturg anglès amb la irreverència i la desimboltura necessàries per aconseguir els seus propòsits. Ho fan, a més, utilitzant elements molt bàsics i senzills (teles, caixes, lones, etc.) que en algun moment ens remeten al teatre infantil o de carrer. O sigui, ens acosten a un teatre juganer que no vol perdre la seva essència. La única pega que se li pot posar és […]

Representar Shakespeare no és una idea nova. Només cal mirar la cartellera per veure que sempre se’n fa una o una altra. Ara bé, fer-ho a la manera clown ja és més excepcional i encara ho és més si es tracta d’Otel·lo! Una de les tragèdies més conegudes i que menys espai deixa per la comicitat. Però ser original de poc serviria si a l’escenari no veiéssim l’espectacle que ens ofereixen aquests argentins. Des del primer minut ja estan suant la camisa (literalment). Un ritme vertiginós i divertidíssim ens porta d’una escena a una altra (passant per situacions còmiques, bromes, gags…) amb un treball físic (de cos i veu) precís i desacomplexat. Una escenografia modular que va creant diferents espais […]

Com que no hi ha temps a perdre, us diré que Othelo és una obra divertida, genial i original. Un Shakespeare en forma de clown. Un espectacle còmic excepcional. Quatre actors fora de sèrie, que amb ingeni i originalitat converteixen la seriositat d’un clàssic en un esbojarrat espectacle dins de l’absurd, on es pot apreciar, que són uns grans especialistes en teatre físic, clown i acrobàcia. Estem davant d’un Othelo actual i contemporani amb petits tocs de teatre clàssic. És un joc entre allò real i fictici, entre el que es veu i el que no es veu. En aquesta proposta no existeix la quarta paret, el que fa que la relació amb el públic sigui oberta, fent-lo moltes vegades, […]

Per plantejar un Othelo com ho han fet, i és que els argentins són la h… Ja d’entrada et donen una pista i al programa, sota el títol hi escriuen un subtítol: “termina mal”. Cony, et dius, això ja ho sabem que acaba malament, i comences a sospitar, però per molt que sospitis no et pots imaginar la voràgine en que et fan entrar la penya de Gabriel Chamé. Quatre actors que dominen el clown, el burlesc, el vodevil, el teatre físic; que no tenen por de res, ni el llenguatge lúdic, ni l’absurd, que trenquen la quarta paret i fan l’ullet al públic buscant la seva complicitat, i trobant-la… Què més puc dir? Que no us la perdeu; val […]

Aquest cap de setmana he vist Zona Franca, i aquest dimecres fa estada a la Sala Muntaner. Una obra escrita per David Desola als anys noranta. Un escriptor desconegut a casa i que va fer les amèriques per poder triomfar. Una obra que va estar de gira més de 2 anys per l’estat espanyol, triomfant per la resta del mon i en cartell durant 5 anys a Mèxic. Una proposta que sense sortir de la comèdia, és a la vegada patètica sense entrar en el riure fàcil. Gran treball de direcció, unir a dues generacions d’actors per tenir la complicitat que es necessita. A més …

Una crítica sobre la societat a través de la indústria del cinema. L’obra, tot i tenir un inici que li costa arrencar, un cop que ho fa ja no té qui l’aturi. En el treball que David Selvas realitza del seu paper vam poder veure la transició del pensament i ànims que el personatge va lliurant durant tota l’obra. Julio Manrique va oferir el personatge estrident i passat de voltes, que enlluerna a Selva amb la seva proposta de produir una pel·lícula. A més…

Aquests dies tenim l’ocasió de veure l’obra postuma d’Eugene O’Neill a la nostra ciutat, un dels dramaturgs nord-americans més lloats i premiats de la primera meitat del segle passat, el qual es va caracteritzar per impregnar la seva obra d’un realisme dramàtic. En aquesta ocasió, ens arriba a la nostra cartellera la que és considerada la seva obra mestra, en la qual ens relata un drama familiar en el que els seus integrants reviuran els seus propis dimonis adormits, sent testimonis de com aquests s’enfronten a cada membre. Sens dubte, es tracta d’un treball magnífic de creació de personatges i d’evocació de sentiments, però en el muntatge que se’ns presenta alguna cosa no acaba de funcionar del tot. Per una […]

En que un narrador ens explica que ha trobat la foto de cinc milicianes infermeres, idealistes (unes putes segons els falangistes) que es van embarcar cap a ses illes en l’expedició del capità Bayo que previa una victòria ràpida contra els feixistes. No va ser així i van acabar capturades, torturades, violades i afusellades pels vencedors, indignes i despietats. Un muntatge doblement interessant per el testimoni i per l’enfoc teatral, amb les cinc actrius (milicianes) tres músics (soldats) que a més donen rèpliques, i un narrador que ens ho explica en un mallorquí preciós. Una obra que val la pena. http://bit.ly/1LKTQvj