Recomanacions

Impressionant, espectacular, brutal, imprescindible! VACA 35 és una agrupació teatral independent que busca el diàleg directa amb l’espectador, creant espectacles escènics únics i d’una gran creativitat. És una alternativa teatral, que trenca amb tots els estereotips establerts dins de l’oferta actual del teatre, que ens proposa una forma de pensament i de reflexió profunda. Lo único que necesita una gran actriz, es una gran obra y las ganas de triunfar és un espectacle realment impactant on es barreja l’amor i l’odi, els somnis i les misèries, la tendresa i la ràbia. El públic entrem dins un espai reduït on viuen i conviuen dues dones. El lloc no és gens acollidor, tot al contrari, la misèria en la que viuen aquestes […]

El grup de teatre Vaca 35 ens presenta una proposta plena de risc, transgressió i encert, la qual ens ofereix un altre punt de vista cultural al voltant de la mort. No obstant, són diversos els temes que es tracten dins d’una posada en escena que és capaç de construir diferents atmosferes, les quals submergeixen a l’espectador dins d’un teatre sensorial. Així, a través de la música, el cant, els sorolls i els diferents sons s’aconsegueix crear una atmosfera capaç de transmetre sensacions i de portar a l’espectador per un viatge emocional, el qual és completat per la part visual, olfactiva i, a posteriori, del gust. En aquest sentit, el menjar no només es veu com un element cultural, sinó […]

Per l’obra i la manera d’enfocar-la. Pinter centre la peça en la recerca de la veritat, quasi res, i ens embolica en la hipotètica relació extra conjugal de dos dels personatges, però en realitat l’autor ens la fot i els espectadors acabarem reescribint el final nosaltres o anant a casa sense tancar-lo. Bon plantejament d’una obra complicada amb una posada en escena senzilla però eficaç, sense complicacions, a la italiana, amb dos ambients i “el carrer” al mig. Penso que ha funcionat bé, amb una bona direcció que ha fet que el que deien els actors ens ho hàgim cregut, tot i saber que ens estaven enganyant. http://bit.ly/1S53qeE

Sense cap mena de dubte, aquest és l’espectacle del moment. Quasi des del primer dia, el teatre s’està omplint funció a funció, i no és gens fàcil veure plenes les més de 800 localitats de la Sala Gran del TNC. El cert és que Manu Guix i Àngel Llàcer han sabut crear un espectacle que diverteix, et fa feliç durant un parell d’hores i t’enganxa amb les cançons d’un compositor tan saquejat, però sempre tan efectiu, com és Cole Porter. Tota la part escenogràfica i de vestuari, així com la maquinària del teatre, funcionen a les mil meravelles… I quan sembla que ja no es pot demanar res més, resulta que es posen a recitar Shakespeare en un suposat plató […]

Algunes vegades, les virtuts d’un muntatge teatral no tenen a veure amb la tècnica o el talent sinó amb alguna cosa inaprehensible que no és reproduïble ni controlable. Olivia y Eugenio és una proposta fallida per diversos motius. En realitat, com a punt de partida funciona però el seu desenvolupament és lineal, esgotadorament reiteratiu i massa evident. No obstant això, la relació que estableix la protagonista, Concha Velasco, amb l’actor que interpreta al seu fill produeix una tendresa que traspassa la ficció i resulta veritablement entranyable. Aquest és l’únic punt ressenyable d’una obra amb problemes de to, que no sap si és un drama, una comèdia, una tragèdia o una paròdia. Les seves intencions són molt bones i el seu […]

Tenia por que una obra com aquesta acabés resultant, a dia d’avui, una peça de museu. Al final, però, he arribat a la conclusió que els dramaturgs clàssics del teatre nord-americà, com ara Wilder, Hellman, Williams, Miller o Albee, mai em deceben. Els seus textos, per més anys que els hi caiguin al damunt, són sòlids i estan molt ben escrits. En aquest cas, a més, la posada en escena de Juan José Afonso és rigorosa i elegant. S’ha optat per un minimalisme que li escau molt bé i s’ha potenciat al màxim la part interpretativa, aconseguint treballs molt interessants. Uns treballs que van des del naturalisme de Mario Gas, que demostra estar en plena forma com a actor, fins […]

No sempre la unió de bons actors i un text clàssic és una conjunció de valors amb efectivitat assegurada. Moltes vegades, els directors es passen de transgressors o, al contrari, es mostren tan conservadors que dissenyen peces sense cap mena de vida pròpia. Afortunadament, aquesta versió de El largo viaje del día hacia la noche dirigida per Juan José Afonso troba un bon equilibri entre el respecte pel material i un cert aire de modernitat. El muntatge, realista en el vestuari però més minimalista i simbòlic en el disseny escenogràfic, és elegant, mesurat i, tot i així, emotiu. Sobretot, en el seu segon acte, la proposta aconsegueix crear una atmosfera inquietant que genera una angoixa en l’espectador que perdura fins […]

Així és l’obra de Claire Ducreux: tendra, poètica, sensible… Dansa, mim, clown, circ… una peça en que hi neva molt, però és d’una calidesa que reconforta. Sense paraules, l’artista ens explica un munt de coses, especialment sensacions i ens les transmet tan bé que ens emociona i fa que se’ns entelin els ulls. Encoixinada per una música molt adequada i una molt bona il·luminació, ens transporta a un món que si no existeix voldríem que existís. No dic res més perquè les meves paraules només aconseguirien espatllar el que ella ha dit sense pronunciar-ne ni una. En silenci, em trec el barret. http://bit.ly/1GwZvpC

La col·lecció s’inscriu en la primera etapa de l’obra de Pinter, per la qual cosa sembla que encara s’estaven assajant alguns dels trets més característics del seu estil: els diàlegs inconclusos, els silencis, el joc entre veritat i mentida… En obres posteriors, com La traïció o Vells temps, apareixeria de nou el tema de la infidelitat però sempre com un element que en fa disparar d’altres. A l’obra que ens ocupa, en canvi, no s’acaben de veure els danys colaterals del suposat engany, i suposo que la direcció d’Albert Prat no ha acabat d’extreure tot el suc a una peça tan etèria i esmunyedissa com aquesta. La interpretació és un altre dels esculls, ja que no tothom sap omplir els […]

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit. Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i […]

No m’ha agradat, m’he avorrit. Se m’ha fet llarga i pesada. És la primera vegada que no aplaudeixo un espectacle. El text no m’ha agradat gens, l’he trobat repetitiu i poc afortunat en molts moments. Com es pot dir que una anorèxica no és una persona normal. Herbert Morote aprofita aquest personatge per fer una crítica social del mon en el que vivim o ens vol donar una lliçó de moralitat ?. La interpretació de la Concha Velasco l’he trobat fluixa, forçada i poc creïble. Penso que, per en Rodrigo Raimondi ha estat una experiència molt emotiva i gratificant; amb això voldria quedar-me, no m’agradaria pensar que se l’ha pogut utilitzat com a reclam d’aquest espectacle.

L’Anna Moliner i en Joan Negrié són la parella protagonista d’aquesta comèdia que Joan Yago, un jove dramaturg, guardonat amb el premi Quim Masó, que ha escrit expressament per a ells. Estem davant d’una obra divertida i dramàtica al mateix temps, que tracta sobre el món de la parella, l’amor i les esperances perdudes quan deixem de ser joves. És d’aquelles obres que et fan riure i a l’hora reflexionar sobre els somnis del passat, quan la joventut comença a desaparèixer i comencem a replantejar-nos el que ha estat la nostra vida, els obstacles hem hagut de superar i si realment ha valgut la pena. Aquesta és la història d’en Santi i la Rosó ,una parella tan sentimental com professional. […]

Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil “madrileny” no m’entra i penso que s’han comés molts errors, entre ells el de l’adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m’ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer. Com deia El Gallo, hay gente pa tó. http://bit.ly/1LqBrUq

Vilafranca, un dinar de festa major és un drama, en torn a la família, amb tocs d’humor. Una obra escrita i dirigida pel vilafranquí, Jordi Casanovas. Es tracta de la tercera i última part de la trilogia que ha escrit sobre la identitat catalana. La primera va ser Una Història Catalana (2009) i la segona Pàtria (2012). En aquesta ocasió l’obra ha estat produïda per l’associació Els Teatres Amics, formada pel l’Atlàntida de Vic, l’Àtrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre-Auditori Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, aconseguint amb això, poder fer un muntatge de gran format. Nosaltres l’hem anat a veure al Teatre Kursaal de Manresa. Tot comença el 30 d’agost de 1980, diada de […]

Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido va ser el primer espectacle que vaig veure d’aquesta compañía, va ser durant la Fira de Tàrrega i la veritat és que va ser una gran descoberta. VACA 35 TEATRO és un grup de teatre independent, que li agrada dialogar i interactuar amb el públic, que busca el risc, que investiga, que arrisca amb la intenció de defensar una veu pròpia i de revalorar lo que el teatre representa, trencant estereotips establerts i oferir-nos una alternativa teatral que ens portarà a la reflexió. Un tipus de teatre molt arriscat que pot agradar molt o gens. A mi em va agradar moltíssim! Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido es desenvolupa entre fogons, un dinar per […]