Recomanacions

Àngel Llàcer situa aquesta comèdia de Shakespeare a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta, transformant la petita ciutat de Messina en un plató de cinema de Hollywood, convertint així una obra de teatre clàssic en un musical al pur estil de Broadway. Els personatges de Shakespeare s’han convertit en aquesta ocasió en una companyia d’actors i actrius que estan rodant una pel·lícula. La trama segueix sent l’amor i els rols de la parella. Dues històries d’amor. La primera entre Claudio i Hero, i la segona entre Beatrice i Benedicte. D. Juan, que no pot veure ningú feliç, tracta d’impedir que Claudio es casi amb Hero i s’inventa una calúmnia. L’orgull, la burla verbal i el tarannà de Beatrice […]

Qualsevol que hagi sentit mai una cançó de The Mamzelles, sabrà que les seves lletres són intel·ligents i juganeres, amb certa dosi de mala baba i un feminisme modern i refrescant. Doncs exactament així és F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo), el seu primer espectacle de creació. Entre totes tres signen dramatúrgia, música i direcció, i ens fan reflexionar sobre la família en aquest segle XXI. Amb una posada en escena arriscada però totalment adient i uns actors que aconsegueixen mostrar la seva feminitat sense ni tan sols apropar-se a l’astracanada, F.A.M.Y.L.I.A es una d’aquelles comèdies que fan reflexionar sense esborrar mai el somriure dels llavis. Un muntatge d’allò més interessant i totalment recomanable. No us el perdeu! […]

El circuit alternatiu novaiorquès de l’Off-Broadway ha produit diversos èxits que han estat estrenats a casa nostra amb un llarg recorregut, com és el cas del T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré. En aquesta ocasió, una dècada després de la seva estrena, ens arriba per primer cop la versió espanyola de Thrill me, un musical de petit format amb tocs de thriller que al nostre país s’ha donat a conèixer amb el títol d’Excítame. Òbviament, aquest no és el primer cop que es barregen els dos gèneres, ja que tenim altres exemples que ho han fet com Killer, que es va estrenar fa pocs anys a la ciutat comtal, però en aquesta nova proposta la fusió resulta ser més igualada […]

Vaig veure Fugit a FiraTàrrega 2014 i crec que encara tremolo. Fugit és un viatge a l’exili, a un món millor. Un viatge escènic que et fa sentir en pròpia pell l’experiència de tots aquells qui han hagut de marxar de casa seva per culpa de les guerres, dictadures o la misèria. Un viatge emocional brutal, intens, poètic. Sense ni una sola paraula, només amb unes mirades dolorosament profundes -que alberguen esperances, però també moltes pors- els Kamchàtka aconsegueixen fer-te viure el teu propi exili. Has de deixar enrere la teva identitat i aquells qui t’acompanyen. Hi ha qui plora, hi ha qui riu, crida, qui s’abraça quan es retroba, però tothom es deixa portar pels actors pels carrerons, cases, […]

Gràcies, sobretot, a Tricicle, fa temps que el nostre públic ha après que el teatre de gest té una vessant popular molt comercial capaç de convertir la poètica del teatre sense paraules en tot un espectacle d’entreteniment pur. La companyia Neander, experta en el gènere, ens porta, sota la direcció Kristján Ingimarsson, un show que barreja un ambient gris d’oficina amb les fantasies més estrambòtiques de les pel·lícules de Hollywood. Blam! s’inspira en cintes mítiques d’acció, aventures, terror o ciència ficció per endinsar-nos en un univers on els objectes quotidians es transformen en armes, aparells futuristes i robots. La proposta és tot un desplegament d’imaginació i originalitat. Els quatre actors, amb les seves acrobàcies i divertides trompades, demostren una tècnica […]

Avui s’ha parat el temps i m’he deixat portar per les emocions, gaudint d’un moment realment màgic i meravellós. “La Sonrisa del Naufrago” i “Barco de Arena” són dos “solos”que formen part de la “Trilogia del Rodamón”, dos poemes visuals que podeu veure durant aquest mes d’octubre a la Seca Espai Brossa. Penso que tothom hauria d’anar-hi, grans i petits. Jo he sortit amb un somriure d’orella a orella, amb el cor engrandit i amb ganes d’abraçar. Quines abraçades…quina manera de transmetre… L’any 2004, Claire Ducreux crea el primer dels seus tres “solos” de dansa- teatre de carrer titulat “De paseo”, el 2008 “Barco de Arena” i el 2012 “La Sonrisa del Naufrago”. És durant la Fira de Tàrrega 2014 […]

Pel que estem veient els temes favorits d’aquesta temporada estan sent les relacions de parella i “el teatre dins del teatre”. You say tomato reuneix els dos temes i construeix una comèdia romàntica amb petits tocs dramàtics i de reflexió. Joan Yago ha aconseguit, precisament, que ens creiem a aquesta parella de cantants que recorren les festes majors de Catalunya amb insatisfacció i amb la desesperança de que mai sortiran d’allà on són. La situació personal es barreja amb la professional, i per l’escenari desfilen una rastellera de retrets i somnis incomplets que acabaran amb el número musical que la parella ha vingut a representar. “The show must go on”, sense cap mena de dubte. L’espectacle resulta a estones encantador […]

Adaptar el guió d’una pel·lícula coneguda és prou complicat. Però si el guió és d’un autor amb una personalitat tan marcada com la de Woody Allen, la cosa es pot convertir en un desastre… sobretot si l’adaptador i director és un home de teatre del que s’esperen resultats per sobre de la mitjana. Ara bé, sempre hi ha excepcions. En aquest cas, Rigola ha aconseguit portar l’univers d’Allen al seu terreny i crear una obra que no el traeix ni a ell mateix ni tampoc al geni novaiorquès. Ens trobem, per tant, amb una hàbil utilització de l’escenari i de l’espai sonor, així com un tempo que dóna a la peça identitat pròpia. També el veiem treballar amb actors i […]

“Una mica de llibertat, si us plau” és un monòleg escrit i interpretat per l’actor Francesc Cuéllar. En Francesc Cuellar ens ha interpretat, d’una manera espectacular, la historia d’un home que és mort, mitjançant un recull de contes de Pere Calders que ha lligat d’una manera molt ingeniosa. Entrem a la sala i sota un plàstic blanc podem observar que hi ha un home. La posada en escena és minimalista i amb un aire de fredor. El terra és ple de sorra fina. Del sostre hi pengen diversos objectes…una camisa, un barret, una cullera i petits saquets. La il.luminació és una part important d’aquest espectacle, uns punts de llum de diferents colors ens situaran en diferents moments. La música que […]

Només són dones és un homenatge i reconeixement a totes aquelles dones, mares, filles, esposes que van ser empresonades, torturades, apallissades, violades i humiliades física i mentalment durant la post guerra de la Guerra Civil Espanyola, fent-les creure que eren éssers inferiors i que no valien per res, arravatant-les la seva llibertat i drets obtinguts durant la República. Els afusellaments eren a diari, se les emportaven de matinada cap el camp i un grup “d’homes” armats les mataven i remataven amb l’anomenat “tiro de gracia” disparant-les sense cap mena de remordiment en foses comuns. Moltes d’elles havien estat delatades pels propis familiars. Avui en dia encara segueixen sense poder-se recuperar els cossos per poder donar-les el descans que es mereixen. […]

Es tracta d’un espectacle adaptat i dirigit per Miquel Murga que ens presenta una comèdia esbojarrada amb un rerefons que fins al final de la representació no quedarà aclarit. El punt de partida és una de les cel·les d’una presó on es troba un reclús amb la seva parella per tenir un vis a vis. Aquestes habitacions tenen un nom temàtic, la dels nostres protagonistes és la de Hawaii. Tot d’un començament ja és un embolic… situacions inesperades, confuses i divertides… Un llit, un galant, una televisió que no funciona i un moble bar buit són els elements que formen l’escenografia. Els tres actors ho fan prou bé, pot ser els hi falta una mica més de rodatge, tot i […]

A Refugiada poètica, Claire Ducreux omple l’escenari de bellesa, poesia i un toc d’humor ingenu i proper. El seu espectacle combina de manera magistral la dansa amb el mim, el clown amb el gest, per donar vida a un personatge entranyable i ple de bondat que ens deixarà participar dels seus somnis i desitjos més íntims. La música suau i els hipnòtics moviments de Claire Ducreux, nets, lents i hermosíssims, fan la resta i aconsegueixen fascinar el públic des del primer moment. Jo em vaig sentir com una nena petita davant d’una botiga de llaminadures. Embadalida i amb ganes que l’espectacle no acabés mai. Totalment recomanable. Més informació a Somnis de teatre

El grup T de Teatre, que va començar als anys 90 amb divertits espectacles d’esquetxos i monòlegs sobre l’univers femení, no ha dubtat en posar-se en mans de diferents autors i directors al llarg de tot aquest temps en un lloable afany de reinventar-se. Així, després de Javier Daulte, Alfredo Sanzol i Pau Miró, arriba el torn de Ciro Zorzoli que proposa un exercici paròdic de les diferents pràctiques escèniques dinàmic i força entranyable… però també incomplet. Es tracta, potser, d’una de les propostes més experimentals d’aquest grup d’actrius que, en aquest cas, vénen acompanyades dels més que solvents actors Ivan Benet, Albert Ribalta, Jordi Rico i Marc Rodríguez. L’espectacle exposa un ventall de manies, trucs, eines artístiques i costums […]

Conegut, principalment, com a actor de cinema i fundador de la companyia madrilenya Animalario, Alberto San Juan s’ha centrat, darrerament, en la seva faceta més combatent i políticament compromesa. Màxim responsable de la cooperativa Teatro del Barrio, ha dirigit Ruz-Bárcenas, amb una innovadora dramatúrgia de Jordi Casanovas, i ara presenta aquest Autorretrato de un joven capitalista español, de nou a Barcelona, que ja fa un temps que està representant a diferents ciutats. El monòleg és un entretingut repàs del panorama polític i social de l’Estat espanyol des de la guerra civil fins a la crisi econòmica actual. Barreja, amb intel·ligència humor i contingut informatiu, centrant el seu discurs, molt documentat, sobretot en un qüestionament de la Transició. San Juan domina […]

Però no us faci vergonya, només els insensibles no s’emocionen. Aquest monòleg explicat a tres veus femenines: paraula: Iscla, dansa: Picó, música i veu: Makowski, arriba molt endins, perquè parla de coses que han passat i encara no s’han curat per culpa d’uns quants que diuen que és millor no remenar les ferides. Carmen Domingo, l’autora, dona veu a cinc dones tancades en una de tantes presons obertes després de la guerra i la Iscla ho explica magistralment recolzada per “les veus” de la ballarina i la música. Tortures, vexacions, afusellaments… Aneu-hi, però feu-ho preparats emocionalment. Portaceli l’ha dirigit extraordinàriament bé. Bravo ! http://bit.ly/1QgwLl5