Recomanacions

Quan algú pregunta quin és el millor musical de la història sempre s’engega una àrdua discussió en la que apareixen gustos, estils i noms molt diversos. Un dels que sempre apareix és Chicago, un musical que sembla representar l’estil Broadway i que remet a noms que ja formen part de la llegenda del gènere: Fred Ebb i John Kander, Bob Fosse, Gwen Verdon, Chita Rivera, Liza Minnelli, Ann Reinking, Bebe Neuwirth, Joel Grey, Ute Lemper, etc. Tots ells han format part, en algun moment o altre, d’aquest musical que no va començar de la millor forma, ja que en el 1975 va quedar un pèl eclipsat per un altre títol emblemàtic, A Chorus Line. Quan es recupera amb la mítica […]

Quina relació hi ha entre actor, personatge i persona? Som els espectadors el mirall en el que es reflecteix l’actor? El món és un escenari i nosaltres els seus actors? O bé el món funciona com un cervell en el que nosaltres som les neurones que hi actuen conjuntament? Aquestes són algunes de les preguntes que intenta respondre’s Pablo Macho Otero –primer com a actor, després com a personatge- en aquesta deliciosa faula filosòfica sobre la identitat i tot el que gira entorn d’ella. Quan tot comença trobem l’actor en una mena de taller escultòric. Allà elabora les màscares que tant de joc donaran a la peça, desenvolupant contínuament un joc de miralls que arriba fins a les últimes conseqüències. […]

Obra difícil, complicada, plena de simbologia, molt metafòrica, críptica, per a un públic obert a noves formes teatrals. Aquesta és la història d’un oblit, la història d’algú, que un dia, va decidir recordar. Un viatge emocional. Una obra que m’ha recordat una mica al conte d’Alicia en el pais de las meravelles, a la versió d’Àlex Rigola de l’obra El público de Lorca que vaig veure al TNC i al personatge de la Winnie que va interpretar l’Emma Vilarasau a Els dies feliços de Samuel Beckett al Lliure de Gràcia. Entre monstres és un espectacle sense escenografia amb una estètica minimalista que potencia la poètica del text de Manel Moreno i les interpretacions de quatre grans actors: Montse Esteve, David […]

L’Impossible és una adaptació teatral de Ramon Simó de la novel·la homònima d’Erri de Luca, un dels autors italians més importants dels últims temps. Un espai escènic pràcticament buit. Dos protagonistes. Dues veus. El que creu en la igualtat i la comunitat, i el que creu en la justícia i l’individu. Un estira-i-arronsa que manté a l’espectador enganxat a la butaca des d’un bon començament. Una història que enganxa, i la força i experiència escènica de dos grans actors, Lluís Soler i Bernat Quintana. Dos escenaris. La sala d’interrogatoris i una cel·la. Dos estils literaris. El diàleg i l’epistolar. L’interrogatori (diàlegs entre el jutge i l’acusat) és l’essència de l’obra. Mentre l’acusat defensa la seva innocència, el jutge intenta fer-li […]

És una idea meravellosa, una obra de teatre basada en el llibre que va escriure Delphine Minoui, Els contrabandistes de llibres, que relata la biblioteca que es va fer de forma improvisada durant el setge a la ciutat de Darayya (Síria), una biblioteca subterrània on s’aplegaven llibres, en què s’indicaven a les pàgines a qui pertanyien els llibres, perquè la població hi anés a demanar-los en préstec o a llegir-los allà mateix. Un llibre és cultura, un llibre representa el bé que pot fer la humanitat per salvar-nos de tot el que no ens agrada, per fer-nos el bé quan les bombes destrossen una ciutat com Darayya. A l’obra, doncs, la idea s’explica des del principi. Una periodista, Delphine Minoui, […]

El Chicago que arriba aquesta setmana a Barcelona és la mateixa producció que es pot veure a Broadway des de fa 25 anys, actualment a l’Ambassador Theatre. El clàssic de Bob Fosse, Fred Ebb i John Kander, amb orquestra en directe (trompetes, trombó, clarinet, saxos, piano, bateria, contrabaix i mandolina) sota la direcció d’Andreu Gallén. Més enllà que el nivell de veus (Ela Ruiz, Teresa Abarca, Jaime Zatarain, Imma Cuevas i A. Bolea) és excel·lent i el de les coreografies i l’execució dels ballarins, també, ens trobem amb un musical que 50 anys després de la seva estrena està més d’actualitat que mai, en la mesura que ens parla de les fake news i d’un capitalisme que ha esborrat els […]

Aquest cap de setmana he tingut l’oportunitat de veure l’obra L’Impossible a la nova Sala Atrium. Els actors de L’impossible a la Sala Atrium ofereixen unes interpretacions excepcionals que donen vida a una història plena d’intensitat i emoció. Amb una gran complicitat entre ells, aconsegueixen transmetre amb autenticitat els conflictes i matisos dels seus personatges. Les seves actuacions, plenes de matisos i una força emocional impactant, mantenen el públic enganxat des del primer moment fins al final. Lluis Soler amb seva dedicació i talent és un punt clau per fer que aquesta obra esdevingui una experiència teatral memorable. A més, Bernat Quintana li segueix el relat amb força suficient. Aquest cop, Guillem Albasanz té un paper més de secundari sense […]

Tenia moltes ganes de veure com s’havia transformat l’emblemàtic El Molino després de molts anys tancat i veient com s’anava deteriorant mica a mica. Per fi, l’Ajuntament de Barcelona ha comprat aquest historic espai i, després de la convocatòria per concurs públic, ha atorgat la gestió a Festival Cruïlla. El Molino va iniciar el seu llarg recorregut al 1898 amb el nom de La Pajarera Catalana perquè es va construir a sobre d’una tasca que es deia La pajarera. Al 1908 per primera vegada apareix el nom de Petit Moulin Rouge, imitant al de Paris. A l’any 1929, coincidint amb l’Exposició Universal es va remodelar la façana i es van afegir les aspes d’un molí que és la imatge que […]

Quan vam descobrir a Angela Palacios a Mirta en espera ja girava des del 2016. Va estar en espera el temps de la pandèmia (com la Mirta) i va ressuscitar poc després. Ens va sorprendre la capacitat interpretativa, la sensibilitat i tendresa en la manera de tractar la innocència d’aquell personatge entranyable. Aquesta vegada ha creat amb Sergio Mora la companyia La Cresta Ilíaca que presenta Llenos de vida. Ells dos han escrit aquest text amb un toc tendre i respectuós sobre la descoberta de l’homosexualitat adolescent. Ho fan d’una manera poètica que s’oposa a l’ambient tancat, gris, homofòbic d’un poble rural petit. La incomprensió, la intolerància i, fins i tot la crueltat, contrasten amb moments sublims com les escenes […]

Les dones de Guido Contini va néixer l’any 2016 dins la primera edició #MondayMonday, un cicle de concerts dedicats al Teatre Musical que es programa any rere any al Teatre Eòlia. Es va estrenar al Teatre Gaudí durant el 2016/2017, es va programar al Maldà durant la temporada 2017/ 2018, el 2017 en la quarta edició del Festival Reus Teatre Musical, al Teatre de l’Aurora d’Igualada el 2019 i dins el Festival Terrats en cultura del 2024. Dijous torna al Teatre Gaudí, però només estarà en cartell fins diumenge, així que ja podeu afanyar-vos a comprar les entrades. Jo ja tinc les meves. De fet, aquesta serà la tercera vegada que l’aniré a veure. Les dones de Guido Contini és […]

Aquesta és una obra que passa quasi a temps real, que és narrada en primera persona pel protagonista i que descriu una festa a la Sala Apolo durant la nit del Sarao Drag de Futuroa. Tot comença al metro, per passar després al Paral·lel, a la sala abans citada –escenari principal de l’acció- i també a una mena de tablao flamenco reconvertit en bar musical. Escenaris que el públic reconeix, que sap on col·locar dins del seu imaginari i que contextualitzen de seguida la història dels quatres amics: en Guillem, protagonista de la nit; l’Albert, la seva parella; en Gorka, que es presenta a concurs amb les seves millors gales; i el Víctor, que gaudeix de la nit com el […]

La Sala Olympia de París als anys seixanta del segle passat va representar la lluita de totes les forces progressistes i d’esquerres per finalitzar la dictadura, una dictadura que anava fent aigües per tot arreu però no es va poder enderrocar. A l’Olympia anaven els cantautors catalans i espanyols a cantar amb el públic per la llibertat. Paco Ibáñez hi va ser el 2 de desembre del 1969 i en aquesta obra, Carlota Subirós fa un repàs personal d’aquell famós disc i de la seva relació amb el teatre d’una manera elegant i estèticament perfecte. Com si la directora ens parlés en primera persona dels seus records, les sis actrius són el seu alter ego i van passant del Paco […]

A De l’amistat (2024), Las Huecas reflexionaven sobre la relació d’amistat entre elles mateixes a partir d’una autoficció que els permetia riure’s dels seus errors i posar en dubte les certeses que creiem tenir sobre la naturalesa de les relacions amoroses. Algo de amor complementa el muntatge anterior per a seguir donant voltes a la morfologia de l’amistat, aquest cop, a partir d’una conferència performativa, un gènere que opera en els marges, que allibera la conferència acadèmica de la seva seriositat un pèl encarcarada perquè esdevingui un espectacle. Marta Echaves és qui s’encarrega d’impartir la conferència que ens parla de l’amistat en l’era del realisme capitalista, amb una sèrie de preceptes a partir de l’obra i les idees de Mark […]

El primer que crida l’atenció del muntatge d’Oriol Puig Grau és la figura d’un personatge protagonista que, alhora, és narrador de la història, una història que ens explica en temps present que atorga una dimensió d’imminència a les peripècies del Guillem (Daniel Mallorquín) durant la seva nit a l’Apolo de Barcelona. No és habitual la presència d’un narrador en teatre, però encara menys ho és l’absència de flashbacks en la narració. D’aquesta manera, la història avança de manera inexorable, i també devastadora. El text no es permet ni una sola pausa, ni un moment de reflexió per part dels personatges sobre allò que està passant, i se centra en allò que passa i en l’estat d’ànim del protagonista, que és […]

Tenir una idea preestablerta de la vida que es vol tenir o la que se suposa que s’ha de tenir juga en contra gairebé sempre. La por a no aconseguir l’objectiu i la possibilitat d’acceptar qualsevol element que pugui fer arribar a la meta és latent a cada passa. A vegades s’arriba fins al límit i, fins que no es toca la tecla adequada, el castell de cartes continua tremolant fins que no pot més i s’enfonsa. Carlos Mesa adapta la novel·la de Teresa López Cerdán Yo siempre seré yo, a pesar de tí (Teatre Condal) al teatre i ho fa des d’una perspectiva diferent. Al llibre la protagonista narra en primera persona què li està passant, a l’escenari la […]