Recomanacions

De totes les versions d’obres de Shakespeare i compilacions dels seus textos, el format musical és, normalment, el menys habitual. No obstant això, ja hem vist aquesta temporada el Molt soroll per no res d’Àngel Llàcer i Manu Guix on barrejaven cançons de Cole Porter amb la comèdia del cèlebre dramaturg anglès. Una mica en aquesta línea, Shaking Shakespeare presenta una antologia de peces d’òpera i espectacles de Broadway que van néixer inspirades per obres com Romeu i Julieta, Macbeth, Otello, Hamlet o El somni d’una nit d’estiu, entre d’altres. El resultat és un entretingut show de varietats on destaca, principalment, la tècnica vocal dels intèrprets, especialment, la del tenor Josep Fadó que pot arribar a posar els pèls de […]

Només sentir l’energia que desprèn aquest Rei Lear tan especial, un ja se n’adona que està assistint a un muntatge històric. En primer lloc, pel seu espectacular repartiment que reuneix uns quants dels millors talents del panorama teatral actual i, en segon (i potser aquest és el secret d’haver reunit tants caps de cartell), perquè serà, probablement, la darrera gran obra on participi Núria Espert. La mítica actriu, que ja ha fet 80 anys, sembla que tenia com a repte pendent interpretar aquest clàssic personatge shakespearià traït per les seves filles i abocat a la bogeria. Espert no deixa passar l’oportunitat de fer un recital de matisos, inflexions de veu, compromís emocional i transmissió del veritable significat de les paraules, […]

Stephan Zweig va ser un escriptor austríac molt popular durant els anys 20 i 30 del segle passat, però tot i haver tingut una vida plena d’èxits literaris el seu final va ser molt trist. L’any 1942, un cop exiliat a Petròpolis (Brasil) va decidir suïcidar-se juntament amb la seva parella, desesperats pel futur d’Europa i temorosos de que el nazisme s’acabés estenent per tot el món. L’obra que ara ens ocupa es centra en aquest últim tram de la seva vida, concretament a la tarda en que tots dos van prendre la decisió final. Ho fa, però, amb l’afegit d’un tercer personatge, un petit misteri i unes circumstàncies que més que aclarir acaben aportant nous interrogants. És evident que […]

Una versió força surrealista que segueix la tradició “ubuesca” personalitzant l’Ubú. Albert Boadella torna a generar debat per aquest cop per passiva, en convertir-se en diana d’aquest muntatge teatral. En l’espectacle apareixen a més del mateix UBÚadella, paper que s’ha reservat el mateix autor/director Victor Alvaro, personatges com Esperanza Aguirre, el mateix Jordi Pujol, el Capità Renec, l’actual director dels Joglars Ramon Fontserè …… i es fa un recorregut pels 40 anys de Joglars. La veritat és que hem rigut força i ens ho hem passat bé…. malgrat que a nosaltres aquest personatge ens produeix urticària tan sols pensar-hi. Si us bé de gust llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç… https://t.co/N1gqjH84U1 del nostre Blog “Voltar […]

Ningú no ens havia dit que fos un text fàcil, però tampoc anàvem preparats per a la complexitat que ens vam trobar. L’espai escènic de Max Glaenzel és realment espectacular; la sala gran s’ha convertit en el cap de Federico García Lorca i nosaltres hi entrem dins d’ell. Una enorme cortina de serrell platejada rodeja tota la sala i el fons de l’escenari, personatges amb la cara tapada ens mostren imatges i frases del poeta i un grup de música interpreta cançons de jazz. Un text d’una gran bellesa poètica però que no ens arriba fàcilment, aquesta ambigüitat entre el que és real i el que és al·lucinació ens pertorba i ens perdem força sovint; hem de reconèixer però que […]

De Ubu Roi a Ubú President per acabar a Ubúadella. Quasi 120 anys els separen, però la crítica continua sent crítica. Bona idea que potser han pintat amb brotxa en contes de pinzell i jo hauria preferit el segon estri. L’escenografia senzilla, però suficient i el vestuari molt bo. Els Gataro no porten la cara enfarinada. En alguns moments potser s’han excedit de barroers, però el públic s’ha ha passat molt bé. Diuen que el Boadella mossega, especialment perquè s’han ficat amb la seva dona; pitjor per a ell. A més coneix rebé el remei: quan et pica t’has de rascar… amb prudència, o et faràs mal. http://bit.ly/22oJk5j

M’ha agradat molt la posada en escena i l’escenografia, les interpretacions han estat impecables, estèticament tot ha estat perfecta, però m’he perdut d’un bon començament. He intentat d’entendre alguna cosa i al final he acabat desconnectant. Finalment m’he rendit i he perdut tot l’interès. Se m’ha fet eterna, el senyor del meu costat no ha parava de mirar el rellotge. A la sortida comentaris dispars. De segur que les valoracions seran diverses, a mi no m’ha arribat. Hauria d’haver-hi anat el dia del col·loqui, potser hagués entès alguna cosa.

El títol de l’espectacle prové de la “Ley de vagos y maleantes”. Una llei espanyola de 1933, referent al tractament de rodamóns, nòmades, proxenetes i qualsevol altre element considerat antisocial. Per ser una llei que no sancionava delictes sinó que intentava evitar la comissió futura dels mateixos no incloïa penes, sinó mesures d’allunyament, control i retenció dels individus suposadament perillosos fins que es determinés que s’havia acabat la seva perillositat. Quedant així establerta podia ser utilitzada arbitràriament per a la repressió de les persones sense recursos. Quatre coristes de diferents èpoques: Cora anys 30 ,Coral anys 50, Corina anys 80 i Corette anys 90, van morir el mateix dia, en el mateix lloc i de la mateixa manera. Ara estan […]

Un bon amic ens va insistir que anéssim a veure l’espectacle Bèsties de la companyia Baró d’Evel al Mercat de les Flors. Com sempre que m’ha recomanat alguna proposta en sortim molt satisfets, vaig comprar les entrades sense pensar-ho dues vegades. Hi ha una carpa de circ instal·lada a la Plaça Margarida Xirgu. La cua per entrar és llarga, fa dies que les entrades estan exhaurides. Entrem per grups, caminem entre mig de carpes estampades amb dibuixos que ens recorden als que feien els homes prehistòrics dins les coves. Caminem lentament donant tota la volta al circ abans de poder veure la pista. Caminem en silenci, escoltem sorolls, veiem ombres. Entrem a la pista. Tot i que érem dels últims, […]

Fins fa un anys, qui volia veure els grans musicals de Broadway o del West End, no li quedava més remei que viatjar fins a Nova York o Londres. Afortunadament, ara, ja podem veure algunes d’aquestes grans produccions a la nostra pròpia ciutat i, encara que aquestes tinguin preus força elevats, continuen costant menys que en aquestes ciutats. Són els anomenats musicals franquícia, es a dir, obres de gran èxit procedents d’aquestes ciutats i que es fan en castellà, però que conserven absolutament tots els elements de l’original, ja sigui l’escenografia, la il·luminació, la direcció o el vestuari, per exemple. Així doncs, podem gaudir de grans musicals a casa nostra, com si els estiguéssim veient a Londres o Nova York. […]

L’any 1972 Jule Styne i Bob Merril van estrenar al Majestic Theatre de Nova York el musical Sugar, basat en la famosa pel·lícula de Billy Wilder Somelike it hot. Ara és la primera vegada que es representa en català, però no el primer cop que s’adapta al petit format. Sigui com sigui, a la Sala Gaudí hi trobem quinze actors i cinc músics que actuen en un espai pràcticament buit. El cert és que a vegades sembla que l’obra demani una mica més d’espectacularitat i un reforç musical més ampli, però si ens cenyim a la producció i a l’espai triat crec que el conjunt és més que notable. Un altre dels handicaps de Sugar és que segueix fil per […]

Nosaltres, des de les nostres butaques observem la transformació d’en Ricard, un magnífic, extraordinari Quim Àvila, un adolescent ple de ràbia, desànim, apatia, avorriment i que troba la seva sortida assumint el paper d’un altre. La seva mirada ens arriba directa com si volgués que nosaltres l’ajudéssim a sortir del pou de desesperació on està ficat i que el porta a un destí que tampoc és el que vol. Una obra molt rodona que ens ha agradat i ens fa rumiar, i un jove gran actor al que seguirem a partir d’ara. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/6L8H9OiSAy del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Estem davant d’una obra de teatre escrita i dirigida per Raquel Loscos que reflexiona sobre el paper de les dones a les diferents èpoques. Les actuacions musicals i un punt de comicitat ajuden a digerir un text punyent i àcid sobre les realitats viscudes. Aparentment esbojarrada, està dirigida amb precisió i les quatre actrius estan magnífiques en els seus papers, amb un vestuari i pentinat perfectament adequat a l’època de la qual són representants. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/NCfgcvoo2J del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Es tracta d’un treball de creació absolutament fascinant, sota la direcció del matrimoni format per Blaï Mateu i Camille Decourtye, en el que participen uns magnífics professionals dels que jo destacaria especialment a la ballarina Laly Aiguadé, que ens va deixar a tots enamorats amb els seus moviments i la seva agilitat. Un espectacle que s’endinsa en el món fantàstic dels somnis, que ens fa somiar encara que som conscients que estem desperts…. i quan acaba tot, no volem “despertar-nos” perquè haurem de sortir de la carpa. Si desitgeu llegir la nostra crònica sencera ho podeu fer en aquest enllaç https://t.co/vh2dbRWZtA del nostre Blog “Voltar i Voltar”

Perquè no m’ha interessat, he perdut l’atenció i no he plegat res. Penso que ningú ha fet res malament, ni director ni actors, però a mi no m’ha atrapat. La valoro en 3 (zona mitja) perquè no sóc capaç de valorar-la. http://bit.ly/1QB8r0K