Recomanacions

Virginia Woolf és una d’aquelles autores que fascina tant pels seus textos, com per la seva vida. L’autora d’Orlando o Una cambra pròpia ha inspirat, en més d’una ocasió, obres derivades (tots recordem Les hores). A El desvetllament d’una papallona nocturna se’ns presenta el personatge en les seves pròpies paraules, a base de fragments de les seves obres units en un tot irregular que intercala moments de gran bellesa i poètica amb d’altres de, potser, massa didàctics. Anna Sabaté es posa en la pell de l’autora anglesa amb gran entrega i ens regala una interpretació intensa i treballada. Més informació a Somnis de Teatre

Algú podria pensar que és impossible agafar un text de Woody Allen i afegir-hi un toc personal que fins i tot millori la feina del nostre admirat director novaiorquès. Però Àlex Rigola ho aconsegueix amb Marits i mullers, un muntatge on conflueixen totes les virtuts d’aquests dos creadors aparentment tan diferents. Amb una escenografia despullada, una posada en escena milimètrica i perfectament estudiada, i unes interpretacions sòbries, contingudes i carregades de complicitats, Marits i mullers ens parla de l’amor i el matrimoni amb gràcia i sornegueria, amb humor i veritat, i ens empeny a acompanyar els personatges en les seves derives personals. Un repartiment de luxe per a un dels grans espectacles d’aquest inici de temporada. No us el perdeu. […]

Àlex Rigola triomfa a la Villaroel amb l’obra “Marits i mullers”, la primera versió teatral de la pel.lícula “ Husbands and wives” de Woody Allen. Fa uns anys l’Àlex Rigola ja la va estrenar al Teatro de La Abadía de Madrid. Sota la seva direcció hi trobem un repartiment de luxe; l’Andreu Benito (Andreu), la Mònica Glaenzel (Mònica), en Joan Carreras (Joan),la Sandra Monclús (Sandra) i la Mar Ulldemolins (La Molins). Unes interpretacions extraordinàries !!!. Per mi la Sandra Monclús ha estat una gran descoberta. L’escenografia representa una sala d’estar plena de sofàs, on els actors comparteixen seient amb algunes persones del públic; d’altres estem col·locats en una grada que hi ha sobre l’escenari i la resta a banda i […]

És molt més; és una interpretació extraordinària de la Sardà sota la batuta d’un gran Pasqual. Ens han enganyat amb una escenografia monacal —una tarima i un pupitre de lectura—, on l’actriu ha començat a crèixer i crèixer… fins a altures increibles. No, no és una lectura. Tres dones ens expliquen les seves vivències en una zona en la que quasi no és posible la vida: la franja de Gaza: una estudiant a punt d’autoimmolar-se, una professora jueva d’universitat, gens integrista, però terroritzada pels atemptats, i una militar nord americana desplaçada allà en funcions de seguretat. L’autor no pren partit, però col·loca al espectador allà, al mig perquè decideixi pel seu compte. Quina putada ! http://bit.ly/1R73UAy

“Truco als meus germans” és una novel.la que l’escriptor suec Jonas Hassen Khemiri va escriura al 2012, basant-se en els atemptats ocorreguts al centre de Estocolm al desembre de 2010. L’obra que es va estrenar per primera vegada al 2013 al Teatre de la Ciutat Malmö , ens arriba a Barcelona de la mà d’Adrian Devant que ha estat qui l’ha traduït i dirigit en aquesta ocasió. Al centre d’Estocolm acaba d’esclatar un cotxe, la ciutat està en estat de xoc. L’Àmor, està molt espantat.Ha de trucar als seus germans. Les interpretacions han estat magnífiques, tots quatre actors (Adrià Díaz, Marc Naya, Vicky Luengo i Laura Sancho) si deixen la pell en els seus personatges, fent-los del tot creïbles. Però […]

Molt “Calòrica” en el sentit que és marca de la casa, però especialment molt ben interpretada pels components del grup que dirigeix Israel Solà. Obra formada per retalls, un compendi d’històries entrecreuades que ens parla de persones que viuen en un societat obsessionada per la por a perdre ocasions, allò que els anglosaxons en diuen Fear of Missing Out. De vegades Joan Yago, el dramaturg, sembla que deixa les coses una mica inconnexes, i és veritat, però de seguida recupera el ritme. Repeteixo, les interpretacions són de molta, moltíssima categoria. Llegir-ne més.

Amb un disseny de màscares inquietant que mostra uns rostres plens de melancolia i expressivitat, els tres actors de la companyia Kulunka ens transporten per un fantàstic viatge sense paraules d’una família que afronta la terrible malaltia de la mare: l’Alzheimer. Construïda des de la tendresa i la sensibilitat, l’obra és un poema visual impecable, colpidor de vegades, meravellosament fràgil unes altres, on la quotidianitat és la font de tota la seva màgia. En poques ocasions, tenim l’oportunitat d’assistir a espectacles que combinin el teatre de gest, el mim i les màscares i, sense pronunciar una sola paraula, optin per relatar un tema tan complex, dotat aquí d’una universalitat absoluta. La jugada d’aquest muntatge és tan rodona com honest és […]

Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d’hopital, bolquers de gent gran, i a l’hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d’avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d’amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l’esperpent i la […]

Tots: Allen, Rigola, els “seus” actors i l’equip, en un retrobament magnífic, uns i altres en estat de gràcia. Cony! que bo és el teatre quan es bo! Ens hem divertit i hem disfrutat dels innombrables matisos que ofereixen les peces de Allen ben portades. El de Manhattan té un bisturí esmoladíssim a l’hora de disseccionar els matrimonis de classe mitjana alta, intel·lectuals, sofisticats, bevedors de vi blanc en copes altes, i Rigola ho ha sabut transportar a la Barcelona actual amb un català planer, però precís. Enhorabona també a Focus per haver-la programat. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Veure André y Dorine com a espectador és un plaer de principi a fi. És teatre de màscares, teatre gestual… però sobretot és teatre de les emocions, gestionades sempre amb la tècnica, l’humor i la tendresa necessàries per acabar atorgant a l’espectacle una qualitat i una factura impecables. És curiós que algunes de les millors aproximacions al món de la vellesa que he vist en els darrers anys, a banda de la pel·lícula Amor de Haneke, provinguin del còmic o del món de l’animació. En aquest sentit, Arrugas o el principi d’Up -clara inspiració per a alguna escena d’André y Dorine– contenien les mateixes dosis de sensibilitat que l’obra que ara ens ocupa. Suposo que no utilitzar actors reals, o […]

La col·laboració entre Paco Mir i el Cor de Teatre ha resultat ser tot un encert, la qual ens ofereix un espectacle divertit, dinàmic i vocalment impecable. Així doncs, estem davant d’una funció ben dirigida que barreja la música instrumental cantada a capella amb l’humor gestual i que es presenta a través d’una successió d’esquetxos, els quals tenen una continuïtat. En aquest sentit, s’aconsegueix una doble finalitat: entretenir l’espectador i fer-lo gaudir d’un concert a capella. Això es déu a que l’espectacle barreja el teatre amb el que seria un concert, aconseguint crear un espectacle amb veu pròpia i molt ben portat a escena. Les interpretacions estan totalment a l’alçada de la proposta, destacant una meravellosa direcció musical en la […]

M’agraden les obres amb dosis metateatrals. Ho confesso. N’he vist unes quantes i n’he llegit moltes més. Gràcies a Un recuerdo de Avignon he descobert que aquest joc entre realitat i ficció no és suficient per aguantar una peça. No obstant això, l’obra és honesta. Ensenya les seves cartes al quart d’hora de funció i, tot i tenir mala mà, decideix no canviar-les. Si la voleu anar a veure, us trobareu amb un divertimento (no especialment divertit) sense pretensions (i això últim ho dic com una cosa bona). Els millors moments, per a mi, és la crítica (força encertada) a tot el món del teatre: productors, directors, tècnics, actors…

Perquè penso que ni en l’adaptació ni en la direcció l’hi han agafat el to, el to que es mereix una comèdia moderna en que intel·ligència, xispa i ritme són necessaris. El programa de mà parla de teatre de l’absurd… doncs no. La peça te moltes coses absurdes, però no és teatre de l’absurd, al menys com l’entenia Ionesco. Un director que ha fet coses excepcionals i quatre bons, boníssims intèrprets han fet que alguns, enganyats, hàgim anat al Condal a veure això. No totes s’endevinen. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

I suposo que d’això es tracta quan seus a una butaca de teatre. Consumeixo més aviat poca música clàssica, i l’Oh Happy Day no està en el meu imaginari de programes televisius ideals, però l’espectacle m’ha captivat per complet. Paco Mir i el Cor de Teatre han aconseguit crear en Allegro un espectacle divertit i amé, rítmic, molt entretingut i apte per a totes les edats. Les veus immillorables dels 14 cantants a capella se sumen a l’humor triciclero per fer-te passar una bona estona al teatre. Molt recomanable!

Bluf va ser un dels espectacles que més vaig gaudir durant el passat Grec i és que La Calòrica s’ha convertit en una de les meves companyies de referència, d’aquelles que, facin el que facin, segur que em tindran a la platea. Amb l’humor absurd que els caracteritza i una posada en escena àgil, original i amb força mala baba, Bluf reflexiona sobre la feina en un sentit molt diferent de com ho feia la companyia a Sobre el fenomen de les feines de merda. En aquesta ocasió ja no ens plantegem si la feina és o no digna, ara la pregunta és una altra: hem esdevingut el que volíem ser quan fòssim grans? Un text generacional, que planteja preguntes […]