Recomanacions

En que un narrador ens explica que ha trobat la foto de cinc milicianes infermeres, idealistes (unes putes segons els falangistes) que es van embarcar cap a ses illes en l’expedició del capità Bayo que previa una victòria ràpida contra els feixistes. No va ser així i van acabar capturades, torturades, violades i afusellades pels vencedors, indignes i despietats. Un muntatge doblement interessant per el testimoni i per l’enfoc teatral, amb les cinc actrius (milicianes) tres músics (soldats) que a més donen rèpliques, i un narrador que ens ho explica en un mallorquí preciós. Una obra que val la pena. http://bit.ly/1LKTQvj

David Mamet, reconegut com un dels grans autors teatrals nord-americans contemporanis, va escriure un llibre l’any 1994 anomenat Una professió de putes, en referència a l’ofici d’escriptor segons la seva experiència durant els seus anys de carrera. Aquesta mateixa definició, críticament colpidora, sembla poder aplicar-se als productors, guionistes i estrelles del Hollywood dels anys vuitanta, quan Mamet va treballar en diversos filmes molt importants, i va escriure aquest Speed the Plow (traduït ara com Una altra pel·lícula). L’obra és una sàtira ferotge del capitalisme que amaga la indústria cinematogràfica, on tots els seus responsables han de comportar-se, necessàriament, com a despietats carronyers que només pensen en els beneficis i mai en la qualitat artística dels seus productes, si no volen […]

Arribarà un moment en el qual tota història tingui la seva versió musical. Això, en sí, no té res de dolent. De fet, cal aplaudir la valentia dels músics i dramaturgs (sobretot, de l’Off-Broadway) a l’hora d’ampliar les fronteres del gènere i cercar nous camins. Excítame segueix la línia d’altres propostes de temàtica deliberadament fosca com Sweeney Todd, Bat Boy: The Musical o, fins i tot, peces autòctones com La vampira del Raval. Basada en un fet real que va inspirar l’obra de teatre que, posteriorment, va portar a la gran pantalla Alfred Hitchcock com La soga (1948), la proposta està plena de detalls escabrosos, diàlegs malaltissos farcits amb textos de Nietzsche i un suculent rerefons de morbositat. No obstant […]

Una de les característiques més representatives del teatre de Shakespeare és la seva amplitud de facetes. Tan gran és l’abast de la seva obra (des de les tragèdies més solemnes i transcendentals passant per les comèdies més festives o drames històrics de pes) que, fins i tot, existeixen teories que defensen que van ser escrites per diferents persones. Amor i Shakespeare, amb un esperit entre lúdic i didàctic, fa una recopilació de la cara més amable del dramaturg anglès, fusionant en un sol espectacle Els dos cavallers de Verona, Molt soroll per no res i Treballs d’amor perduts. L’aposta era arriscada però l’excusa del teatre dins del teatre i la seva predisposició a l’entreteniment la deixen lliure de feixugues pretensions […]

I ho dic en francès perquè l’obra reivindica la sobirania d’aquesta llengua al Quebec, entre altres coses. En una posada en escena excepcional, apareix Robert Lepage i ens porta als anys de la Revolution Tranquille, fent un flash back que ens situa a aquells anys al bloc d’apartaments on vivia, l’Avinguda Murray número 887, d’aquí el títol. Impossible explicar el que passa en poques paraules, però tota la peça és d’una tal magnitud, tan mil·limetrada i ben executada, que la placidesa en que ha fluït al llarg de les quasi dues hores, al final explota al recitar el poema Speak White, que jo m’atraveixo a traduïr lliurement com a Hable en Cristiano, que tan bé coneixem els que tenim certa […]

Aquesta producció de La Brutal i Temporada Alta és guapa de cullons (amb perdó). Julio Manrique torna a la càrrega. Agafa aquest guió de David Mamet que feia temps que acumulava pols i ens el serveix en un muntatge de luxe. Escenografia, audiovisuals i interpretacions, tot encaixa. L’obra manté un ritme frenètic la major part del temps. Julio Manrique i David Selvas no deceben i es mengen l’escenari des del primer moment amb uns personatges que es volen menjar el món. Mireia Aixalà convenç amb el contingut paper que li pertoca fer entre aquests dos personatges explosius. Una altra pel·lícula comença forta, decau per un moment, però remonta ràpidament i ens deixa el millor queda per al final… i el […]

M’ho he passat de conya amb la interpretació que fa Josep Julien del gàngster sense nom, protagonista únic d’aquest monòleg de Conor McPherson. La cosa va així: Un home repassa davant del públic els esdeveniments que el van portar a passar uns quants anys a la presó després de dedicar-se a intimidar per encàrrec per a l’home que li acaba fotent la dona. La història és dramàtica i sucosa en detalls, el relat manté la intriga i està ben amanit amb una vinagreta d’anècdotes divertides, personatges pintorescs i reflexions iròniques. Tot plegat resulta plaentment agredolç amb uns quants moments realment divertits. Un conte curt de bon llegir. Ah! Menció especial a la traducció. La clau de tot, però, és la […]

David Mamet va escriure Speed the plow l’any 1988, just quan venia d’escriure els guions de pel·lícules tan importants com El carter sempre truca dues vegades, Veredicte final o Els intocables d’Elliot Ness. És important tenir en compte aquesta dada, ja que ens situa a l’autor teatral enmig del vertigen que provoca Hollywood… i és precisament de la indústria del cinema del que parla aquesta peça. Una obra que fa una crítica ferotge al capitalisme però que també edifica un petit poema a tots els somniadors i a tots aquells que en una dècada tan competitiva com la dels vuitanta aspiraven a construir un món millor. Desgraciadament, van morir en l’intent… A més d’aquest retrat tan esfereïdor, Una altra pel·lícula […]

No és habitual trobar musicals sobre temes tan sòrdids, però no es tracta pas d’un cas aïllat (Assassins, Sweenney Todd, American Psicho, Killer, etc) ni tampoc d’un fet que ens sigui del tot desconegut. El cas de Leopold i Loeb ja va ser adaptat molt lliurement per Alfred Hitchcock a La soga, i ara fa uns dotze anys que el compositor Stephen Dolginoff va estrenar a l’Off Broadway la seva versió musical. El muntatge ha tingut múltiples adaptacions a tot el món, i aquesta que ara ens ocupa ve de la mà d’una companyia madrilenya que ja ha triomfat en el Nuevo Teatro Alcalá. La versió que n’ha sortit funciona, però es perd una mica en un escenari gran. Sembla […]

Ahir a La Vilella es van estrenar dues propostes de dansa contemporània, totalment diferents: “Lament” i “Who dunn’t ?!??” Feia temps que tenia ganes de veure un espectacle de dansa butoh, i amb “Lament” era la ocasió perfecta per poder-ne veure una. La veritat és que el que vaig veure em va sorprendre moltíssim. Ramasike ens presenta una coreografia on combina la dansa contemporània, el butoh i la dansa africana. El resultat és realment extraordinari. La seva manera de ballar em va hipnotitzar des del primer instant. Va ser increïble, quina manera de transmetre. Genial !!! Espectacular !!! La posada en escena és minimalista, tan sols hi ha un home mig nu, encadenat de mans i peus amb unes cadenes […]

Dijous vaig tenir la sort de poder assistir a l’estrena d’”Una altra pel·lícula” de la Brutal. Com en totes les estrenes va ser una trobada de tota la gent del sector. Una sàtira amb molt mala llet del món del cinema. Segur que al finalitzar l’obra et planteges quina opció hauries realitzat. A escena un trio Selvas–Manrique–Aixalà. Vam estar davant un duel interpretatiu entre David Selvas i Julio Manrique. Tot i que a parer meu el guanyador de la nit va ser David Selvas. Una altra pel·lícula

I m’he avorrit quan representa que m’hauria d’haver divertit; alguns dels espectadors ho han fet. Dec tenir algun problema que fa que no entengui aquest tipus de teatre. Honradament no puc dir res més. http://bit.ly/1WisOU9

Concha Velasco torna al Goya per tercer cop des de la seva reobertura (anteriorment havia presentat La vida por delante i Yo lo que quiero es bailar) i aquesta vegada ho fa amb un text que narra els pensaments contradictoris que té ha tingut i té la mare d’un noi amb síndrome de Down. Es tracta d’una obra honesta i plena de bones intencions, però que malgrat mencionar alguna reflexió que es pugui sortir del considerat com a socialment correcte amb la voluntat de mostrar-se trasparent i realista, no acava d’anar més enllà de la seva pròpia superfície. Per tant, es cert que es mulla en algun aspecte en relació als sentiments de la mare, però ho fa mencionant-ho i […]

Paraula que el DIEC encara no ha admès, però que vol dir que et descollones de riure. Aquest Balneari Maldà és una filigrana, com si els autors haguessin fet puntes de coixí amb fils de conya en contes de cotó. Peça enginyosa, divertida, trepidant, picardiosa i molt divertida. Teatre de divertimento que continuadament arrenca somriures i riures, molt ben dirigit per Adrià Aubert i ben interpretat per un elenc al que s’hi nota un feeling molt particular; segur que són amics i aquest bon rotllo es nota damunt l’escena. Felicitacions a Els Pirates. Controleu la cartellera perquè cada trimestre hi haurà renovació d’espectacle que només es fa els dilluns. http://bit.ly/1RyoTM7

Amb les recomanacions que s’han vist, no podiem faltar a la cita. I en cap cas ens ha defraudat, tot el contrari. El text de Joan Yago ens explica la història d’uns músics que van de bolos per un poble en Festa Major i tot el que els passa durant els minuts previs d’un bolo. Però s’ha de dir que aquesta història que podria donar molt de suc no acaba aquí. Com una ceba anem treient capes i més capes. D’una història de dos músics passem a la història d’una d’una parella, d’una comèdia anem a un melodrama, i axí en cada una de les capes que anem saltant d’un extrem a l’altre sense adonarnos. A més ….