Recomanacions

I mira que la història del pobre Èdip és prou cabrona com per emocionar; et fas aquella pregunta: el destí persegueix al ésser humà? Doncs pregunta, pregunta què alguna cosa ha fallat, i em temo que ha estat l’adaptació i la posada en escena. Més que una obra de teatre m’ha semblat una lectura, i no dramatitzada sinó cridada per culpa, suposo, dels tècnics de so ja que els actors portaven micròfons. El muntatge, tots asseguts en una taula on suposadament ser serviria un festí, m’ha semblat estàtic i això, penso, ha tret la tensió necessària que demana l’obra de Sòfocles. Crec que Sanzol aquesta vegada no l’ha endevinat. http://bit.ly/1YM5CLL

Ozom parteix d’una idea similar al Tribute que fa poc li vam veure al mag Hausson: homenatjar a quatre mags famosos i de tècniques ben diverses. La diferència està en que Hausson partia de mags reals, mentre que el Mag Lari s’inventa quatre estereotips caricaturescos (el capellà sembla sortit d’una obra de La Cubana) que es diferencien més per la caracterització que pels trucs que realitzen. I és que, a moments, Ozom sembla més un espectacle de transformisme que de màgia… tot i que hi ha números molt interessants, com el de l’inici, i d’altres que hem vist en incomptables ocasions. També és cert que li falta un número final brillant i que la música, a un volum realment eixordador, […]

Un text magnífic, escrit gairebé com un monòleg, ja que el cambrer té un paper molt més d’observador que una altra cosa; una actuació extraordinària realitzada pel mateix autor, en Manel Dueso, que interioritza amb molta profunditat el personatge i el fa viure al públic d’una forma molt creïble (…i mira que és difícil fer el paper de borratxo!!!), a un parell de pams de la cara dels espectadors. Crec amb tota la sinceritat, que es tracta d’una de les millors representacions que jo he pogut veure aquesta temporada… i ja en porto unes quantes. Si voleu llegir la critica sencera, aqui teniu l’enllaç del Blog “voltar i voltar”…. https://t.co/5p7MUSLU12

Darrerament, els musical lovers estem d’enhorabona a causa de les diferents propostes que ens estan arribant a la cartellera. Si fa uns anys, els musicals eren molt minoritaris en comparació a la resta de propostes, des de fa un temps sembla que el gènere ha revifat i es torna a creure en ell (esperem que sigui per molt temps i que vagi en augment). Un exemple, el tenim en aquesta nova obra que es presenta al Teatre Goya, la qual és una producció totalment original i autòctona. Es tracta d’un musical de mitjà format, amb quatre actors i dos músics en escena, el qual té una molt bona factura i execució. En aquest sentit, se’ns ofereix allò que es promet, […]

Les dues primeres escenes d’aquest espectacle demostren que Carlos Santos, amb 75 anys d’edat a l’esquena, és i serà un provocador de primera línia. A ningú més se li podria ocórrer aquesta boutade, on es riu d’ell mateix, de la seva obra i fins i tot del públic. Però no hi ha en tot l’espectacle cap argument, cap sentència ni cap missatge alliçonador, sinó una interrogació constant sobre el procés de creació i sobre les formes de treballar que l’han mantingut en actiu durant tants anys. Per això trobem el treball amb objectes quotidians (les aspiradores), amb elements fetitxistes multiplicats (les sabates de taló vermelles) o bé amb composicions dels setanta, reciclades ara en forma de gravacions. Santos ja no […]

Especialitzat cada vegada més, arran de l’èxit de Smiley, en la comèdia romàntica, Guillem Clua s’ha atrevit, en aquesta ocasió, amb un musical sobre l’abans i el després de la ruptura d’una jove parella. Creat juntament amb Jordi Cornudella, la proposta és un simpàtic entreteniment en la línia de T’estimo, ets perfecte… però centrat, en aquest cas, en la història d’una sola parella. Tot i la seva llarga durada (més de dues hores amb entreacte), l’obra és molt dinàmica, fresca i no perd el ritme en cap moment. Els quatre actors resulten força carismàtics i les cançons combinen molt bé la narració amb els moments humorístics. En aquest sentit, el tema sobre les estacions de metro de la línia 3 […]

En un parc urbà hi ha diversos personatges que coincideixen, dos amics que fumen porros i que s’avorreixen sobiranament per no tenir res més a fer que deixar passar el temps. Una noia que passeja el seu gos. Miriam Marcet és la noia del gos, una persona que té por de sortir del seu espai de seguretat. Una parella que s’ha conegut en una discoteca. Ell es Òscar Castellví, una persona normal, un noi amb cotxe que surt de festa. Ella, Maria Hernández, aparenta que només vol follar, però en realitat se sent molt sola i vol companyia, una persona que l’abraci mentre dorm. Una noia que observa el parc des del seu llit. Mar Pawlowsky és una nena immobilitzada […]

No crec pas que es tracti d’una comèdia com he llegit en algun lloc…. per mi es tracta d’un autèntic drama, encara que a vegades Carla Torres ens porti per una estona a la comicitat, segurament per fer menys feixuc el drama d’una família on l’amor i les enveges es barregen fins al punt de ver impossible la convivència. Jo m’ho vaig passar molt bé durant la representació i al mateix temps crec que es tracta d’un text que ens fa reflexionar sobre la institució de la família i tots els seus rols, pares, fills, avis, cunyats, sogres… i com es comporten quan veuen la possibilitat d’heretar quelcom d’un familiar que està a punt d’abandonar la seva vida. La Podrida, […]

IAIA, Memòria històrica – Sala Fènix (la nostra valoració 8/10) Moltes vegades el TEATRE que veritablement arriba a l’ànima es pot veure a les petites sales de la ciutat i aquesta meravella teatral, “IAIA, Memòria històrica” ha estat un d’aquests casos que m’ha fet vibrar des del minut zero. Una història basada en fets reals, que està feta amb tota l’estimació vers a la seva IAIA, però també amb tota la seva passió pel TEATRE amb majúscules … i això no són pas paraules buides, perquè es tracta d’un treball complet de creació, de direcció i d’interpretació realitzat per una única persona… l’Alba Valldaura. Un magnífic treball artesanal fet des de la passió pel Teatre. Si teniu la sort de […]

L’obra shakespeariana és tan immensa, com ja hem dit altres vegades, que serveix com a font inesgotable de tot tipus de propostes de diferents formats, tons i punts de vista on, gairebé sempre, s’arriba a algun indret nou o revelador. #sobrejulieta és un monòleg proper i natural que parteix de Romeu i Julieta per explorar diverses facetes de l’amor i el desig femení. Carlota Gaviño protagonitza, en solitari, un veritable tour de force on, sobretot, destaca la seva simpatia i carisma interpretatiu. Notablement ben dirigida per Iñigo Rodríguez-Caro, l’actriu sap connectar amb el públic i fer-lo còmplice de la narració, aconseguint en aquesta interacció els moments més interessants de l’espectacle. La dramatúrgia opta per una fragmentació deliberada de la història, […]

Guillem Clua ens presenta una nova història d’amor. Aquesta ocasió, en forma de comèdia musical de petit format que vol arribar a tots els públics, i que ens porta a reflexionar sobre l’amor i el desamor. “73 raons per deixar-te” compta amb quatre grans actors (Abel Folk, Mercè Martínez, Mone Teruel i Marc Pujol ) que sota la direcció d’Elisenda Roca, ens han fet passar una bona nit de teatre. Tot i que és una mica desigual, hi ha moments realment divertits. La Mercè i en Toni, són les dues cares de la moneda, ”la pija i el perro flauta”, dos mons oposats, que com una força magnètica, s’atrauen, tot i que no tenen rés a veure. Amb ells iniciarem […]

Senzillament perquè l’obra és flipant i està posada en escena, interpretada i dirigida de manera genial. Marc Chornet ha fet un treball impecable traduint, comprenent i dirigint una obra gens fàcil, d’aquelles que demana una especial sensibilitat per no patinar i engegar-la a dida. Què és ser una dona contemporània? Bona pregunta, redéu! http://bit.ly/1Xtnx7i

Poques vegades m’ha passat que tingui que marxar a corre-cuita del teatre, però els horaris de RENFE manen per tornar a casa. I aquest cop m’hagués agradat felicitar tant als actors com als responsables d’aquesta obra . Aquest cop Guillem Clua ha deixat endarrere la història d’amor a través d’un fil vermell (la premiada Smiley) per endinsar-nos en una historia d’amor-desamor a través de la línia verda del metro. Poc és pot dir de la veu dels protagonistes, ja els havíem escoltat i tenen una tècnica genial. Una escenografia efectiva, on podem trobar-nos en un pis, en el carrer o directament en la estació/vagó del metro. L’únic és el però que m’ha quedat …. (segueix …)

És un musical de petit format, quatre actors i dos músics ben dirigits per Elisenda Roca que ens parla d’amor i desamor. Una parella que s’han trobat per casualitat, van a viure junts de manera precipitada i els seus progenitors, vidus. La trama està ben exposada, sense respectar la cronologia, amb els pares actuant com una mena de cor grec, donant certes explicacions en segon pla. Bon text de Guillem Clua i música ben treballada de Jordi Cornudella. Un desenllaç potser una mica forçat, però bé en general. http://bit.ly/1MRqMk8

No es pot negar que els suecs Björn Ulvaeus i Benny Andersson -l’ànima d’Abba– tenen un olfacte comercial equiparable al del Sr. Ikea. Quan decideixen, l’any 1999, reciclar tots els seus vells èxits en el musical Mamma mia! estaven donant vida a un monstre de proporcions inimaginables: representacions a 40 països, 60 milions d’espectadors, 16 anys en el West End, una pel·lícula que va recaptar més de 600 milions de dòlars, etc. Per fer-ho es van envoltar dels millors, una colla de britànics especialitzats en convertir qualsevol argument i qualsevol anècdota en un musical triomfador. L’àgil direcció de Phillida Lloyd, un decorat funcional però efectiu, un vestuari vistós, una il·luminació brillant i unes coreografies de primera garanteixen que la franquícia […]