Recomanacions

Així em va deixar Anna Alarcón amb Psicosi de les 4.48. Si em pregunteu per l’espectacle imperdible d’aquest inici de temporada, us diré que aneu a La Seca a veure aquesta meravella. Sarah Kane, l’autora del text, transmet en aquesta peça tots els sentiments associats a la depressió (ella va patir aquesta malaltia durant els darrers anys de la seva vida, abans de suicidar-se als 28 anys), mentre Anna Alarcón els posa sobre l’escenari en un exercici magistral de contenció i matisos. La por, l’angoixa, la desesperació, les ganes de viure, l’humor, la passió, la buidor, tot, absolutament tot, ho veureu reflectit al seu rostre, en una interpretació que commou sense remei per la seva força i fragilitat. Encertada també […]

Que La Zaranda prodiga talent i ofici és evident des del primer minut d’El grito en el cielo. La posada en escena, l’escenografia, el moviment i la interpretació dels actors, la bellesa i l’impacte de moltes de les seves evocadores imatges. Tot el que veiem ens explica per què fa 37 anys que aquesta companyia corre pels escenaris. Tanmateix, en la meva opinió, un text que comença amb una gran aposta per la cruesa i l’esperpent acaba perdent força en una segona part que es dilata en repeticions i iteracions que condueixen a un final i a un missatge molt més amable i convencional del que apuntava en un primer moment. Encara que també pot ser que jo no fos […]

Després d’Operetta, aquell invent que consistia en reunir un cor musical i dotar-lo d’un argument humorístic a base d’esquetxos, arriba aquest Allegro, que com el seu nom indica és un espectacle fresc, efervescent, alegre… En definitiva, una repetició de la fórmula que busca igualar o superar l’èxit de l’anterior producció, ara dirigida per Paco Mir. Una alenada d’aire fresc en aquest difícil començament de temporada, tot i que potser és un aire que pot passar sense deixar pòsit ni cap gran record. L’humor blanc i inofensiu que s’ha donat a tot el conjunt vol acontentar a massa públics, i al final acaba resultant innocu. Alguns gags, a més, semblen rescatats del vell bagul del Tricicle i res sorprèn, ni per […]

Sembla que els cors estan de moda. Potser arran de l’èxit del programa Oh Happy Day de TV3 o potser per altres qüestions que vénen de més lluny però el cas és que Allegro no és el primer espectacle d’aquestes característiques que es presenta a la nostra cartellera. De fet, aquest mateix grup, Cor de Teatre, ja havia estrenat anteriorment una obra de gran èxit anomenada Operetta. Aquesta vegada, sota la direcció de Paco Mir, la companyia proposa un simpàtic muntatge d’esquetxos musicals, on la lírica es barreja amb la quotidianitat, la paròdia i el teatre gestual. Mir torna a demostrar la seva mestria en el disseny de gags visuals i l’efectivitat del mim i les onomatopeies (acompanyades, aquí, de […]

La comèdia francesa, a diferència de la nord-americana, presenta, habitualment, fórmules vodevilesques amb una idiosincràsia especial que no mecanitza tant el gag i depèn molt més del to, els matisos i els rols socials. En mans d’en Sergi Belbel i protagonitzada per un grup d’actors més que solvent, Caiguts del cel, en principi, tenia tot el potencial per ser un muntatge elegant, subtil i divertit en el sentit més digne del terme. Malauradament, d’aquest text de Sébastien Thiéry (que té fragments inspirats però, en conjunt, no és brillant) s’ha potenciat l’exageració per sobre de qualsevol altra alternativa. Sembla que, en un intent de connectar amb el públic més popular, Belbel dirigeix a una Emma Vilarasau i un Jordi Bosch passats […]

“Allegro” és el nou espectacle del grup Cor de Teatre que podreu veure durant tres setmanes al Teatre Goya i que està dirigit a tots els públics. Es tracta d’un muntatge amb una gran força visual, carregat d’emoció i molt divertit, on uns 14 cantants – actors combinen la música a capella amb teatre gestual, regalant-nos moments realment impagables. En aquesta ocasió la direcció ha estat de la ma de Paco Mir, integrant de la companyia teatral gestual El Tricicle, que ha posat el seu segell particular i característic a l’espectacle. Ha estat una combinació de música a capella, teatre, humor i emocions, on el públic ens hem quedat atrapats des d’un bon començament. És una manera diferent i divertida […]

El tema del capitalisme i el seu costat fosc ha estat tractat en diverses ocasions a través de diversos gèneres en les diferents disciplines artístiques. En aquest sentit, sembla ser una font inesgotable d’idees i, per això, el francés Sébastien Thiéry ens presenta la seva proposta en clau de comèdia esbojarrada, la qual té a més el seu rerefons. De fet, l’autor troba un punt de partida força interessant i el comença a desenvolupar amb bastant encert, però considero que en el seu conjunt no acaba d’estar del tot ben aconseguit. Així doncs, la barreja de gèneres en el tram final resulta bastant forçada i alguns elements de la comèdia no acaben d’encaixar dins del que es pretén explicar, segurament […]

Com un sorbet de llimona, perquè és àgil, divertida, musicalment impecable i com el seu nom indica: ràpida i animada, i amb el valor afegit d’una pila de gags intercalats Tricicle style, no en va la dramatúrgia i direcció són de Paco Mir. Les situacions més trivials van encoixinades amb la millor música de Mozart, Debussy, Vivaldi, Boccherini o Bach, sempre cantada a capella. Us deixarà el cos de bon rotllo, no com quan parlen García Albiol, Pablo Iglesias o Albert Rivera. Només per això val la pena anar al Teatre Goya. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

L’humor és la clau que utilitza La Zaranda per incorporar, en un teatre cru d’edulcorants, tot el dolor i la mort que evitem pensar en el dia a dia. “Tot sortirà bé”, repeteix un personatge, igual que ens repeteixen contínuament missatges a xarxes socials, anuncis a la televisió i innumerables títols de literatura d’autoajuda. Però a vegades les coses no van bé i el fet de parlar-ne, de posar-ho sobre l’escenari, ajuda, en casos com el d’aquesta obra, a pair-ho. A compartir-ho amb la resta d’éssers vivents que ens acompanyen a la platea, amb els que coincidim en aquesta avantsala de la mort que és, en el fons, tota vida. Ajuda, perquè el seu retrat caricaturitzat de personatges d’edat avançada […]

Penso que és la primera vegada que la meva valoració és tan baixa, però vist el que vaig veure no tinc cap més opció. Em sap greu però l’he trobat avorrida, lenta i llarga. És cert que té moments puntualment graciosos, però en el seu conjunt no m’ha convençut gens. La millor interpretació la de l’Anna Barrachina, la resta exagerada i poc creïble. Exagerada en crits, cares de sorpresa i acudits poc afortunats. Encara em faig creus del que he vist fer aquesta nit a l’Emma Vilarasau i en Carles Martínez, dos actorassos, que ens han deixat tantes vegades impactats davant d’interpretacions magnífiques, i papers d’un gran nivell interpretatiu, com en obres de H. Pinter. En Jordi Bosch desigual. Un […]

Els vodevils o les comèdies de boulevard com a tals són un gènere que a França sempre ha tingut molt bona salut, des de les peces clàssiques de Labiche o Feydeau fins a les més contemporànies de Delaporte, Patellière o Francis Veber. Des de fa anys, l’actor i autor Sébastien Thiéry també s’ha incorporat a aquesta notable galeria d’autors de comèdia, amb la particularitat de que ell uneix el vodevil clàssic amb la tradició del teatre de l’absurd. La barreja és peculiar, i no del gust de tothom, però al seu país és sovint nominat i premiat als premis Molière i, a més, gaudeix d’un gran reconeixement popular. A casa nostra, però, la seva carta de presentació serà aquest Caiguts […]

És una d’aquelles obres que desitjaria que m’agradés. Està feta amb cura i paciència. Fa emergir imatges segrestades de l’imaginari col·lectiu. La poètica de la 3a edat converteix qualsevol anhel en aventura i qualsevol acció en proesa. El treball físic (cos i veu) dels actors és magistral. I l’escenografia és un treball de síntesi acotat i efectiu. Quatre gàbies que es resignifiquen minut a minut i l’espai sonor, que omple certes transicions, fa de contrast a la grisor cromàtica de l’obra. Però la veritat és que no em va acabar de convèncer. M’era tan fàcil d’entrar-hi com de sortir-hi. El sentit de l’humor que salpebra tota la peça no m’ajudava gaire a concentrar-me amb l’escena visual proposada (tot i que […]

La mort, la vellesa o, en general, el devastador efecte que el pas del temps té sobre les persones són temes tan transcendentals com delicats de tractar en una obra de teatre. El risc resideix en la possibilitat de passar-se de gravetat (i fer-se insuportable pel públic) o, al contrari, banalitzar massa aquestes qüestions perdent el seu veritable valor dramàtic. La proposta de la companyia andalusa La Zaranda és, en aquest sentit, exemplar. Amb un treball d’investigació i construcció de personatges excepcional, El grito en el cielo sap trobar l’equilibri entre la tragèdia existencial i l’humor absurd basat en la quotidianitat de les persones grans. Qualsevol que hagi estat en contacte amb homes i dones de la tercera edat reconeixerà […]

Sí, és una peça molt difícil, com ho va ser la vida de la seva autora que es penjà als 28 anys. Sarah Kane no va tenir una vida fàcil de depressió en depressió fins que va decidir acabar amb tot. Va escriure l’obra poc abans de suïcidar-se i realment esgarrifa el que diu. No tinc clar que el tractament de l’obra hagi estat el més indicat, però si vull constatar que l’Anna Alarcón ha estat immensa, deixant-s’hi la pell, i per tant penso que ha estat ben dirigida. penso que els forts aplaudiments han estat dirigits a ella. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La Zaranda és un grup andalús de gran prestigi internacional i un llenguatge teatral inconfusible. De totes maneres, en els 37 anys de carrera que el grup porta a l’esquena, aquesta és només la quarta vegada que aterra a Barcelona per oferir-nos un dels seus expressius i sensibles espectacles. I ho fa amb aquest homenatge a la vellesa, en el que la malaltia, la decadència i la mort esdevenen protagonistes. Tot i així, l’obra traspua humor i un estrany optimisme que fan més digerible tot el conjunt. També hi ajuda el lirisme -marca de la casa- que trobem en moltes escenes, principalment en l’emotiu final a ritme del Cor dels Peregrins de Tanhäuser. És cert que El grito en el […]