Recomanacions

Aquests dies tenim l’oportunitat de veure el quart espectacle que la companyia andalusa La Zaranda ens porta a la ciutat comtal al llarg dels seus 37 anys d’existència. En aquesta dilatada trajectòria, el seu èxit ha aconseguit traspassar fronteres, tot i que, en tot aquest temps, encara no havia tingut ocasió de veure’ls. Finalment, ho he pogut fer i haig de dir que al principi de l’obra em va costar entrar dins del seu univers, però un cop ho vaig fer, vaig poder gaudir d’un espectacle arriscat, suggerent i molt ben treballat. En aquest sentit, l’obra reflexiona al voltant de la degeneració del cos humà i del seu destí final i ho fa utilitzant un humor portat a l’extrem, però […]

“Proyecto Sombra” és d’aquells espectacles que m’agradaria poder veure dues vegades per poder arribar a captar i entendre tot el que l’actor ens vol transmetre i fer sentir. La informació i simbologia que ens arriba és tanta !!!, que amb un sol cop no hi ha prou. Quan va acabar la representació, l’Ignacio Yuste va tenir el detall de quedar-se a parlar amb el públic, cosa que vaig agrair per que vam poder entendre moltes coses més del que ens volia transmetre. Transmetre, aquesta va ser la paraula clau. Ell ens va fer una pregunta,- què heu sentit?. Dons be, jo vaig tenir tantes sensacions!!! Vaig sentir la seva ràbia, por, plaer, desesperació, dubtes, lluita, soledat, acceptació, alegria. Hi ha […]

La companyia La Zaranda ens presenta una obra commovedora, impactant i dura que no ens va deixar indiferents a ningú. Es tracta d’una obra plena d’ironia que ens fa reflexionar sobre la vellesa i la mort, un viatge cap a la llibertat perduda des del somni, una crítica a un món deshumanitzat i hipòcrita que pretén fer-nos creure que els geriàtrics són fantàstics i meravellosos, un lloc ple d’activitats lúdiques, teràpies i tractaments beneficiosos. A qui no li fa il·lusió acabar en un lloc d’aquests? No passa rés, si s’ho passen d’allò més be. Juguen, fan teatre, reciten poemes,… Cinc avis busquen una fugida, una esperança, un somni, tornar a viure, ser lliures. La il·luminació d’Eusebio Calonge, la música i […]

Per autèntica, per tendra, per ben construïda i per ben interpretada. Teatre de màscares, com a l’antiga Grècia, però molt actual, sense paraules però dient moltes coses només amb l’expressió corporal. Una joia que triomfa per tot el món, vint-i-tres països no és cap tonteria. Una escenografia potent però a la vegada kitsh que gràcies a la il·luminació et transporta al segle XXI. Dramatúrgia col·lectiva dels Kalunka Teatro, excel·lent interpretació de la mà del director Iñaki Rikarte i música de Yayo Cáceres, aquest argentí ciutadà del món. Val molt la pena; no sigueu rucs i compreu ja les entrades o us quedareu sense. Em felicito per haver començat tan bé la temporada. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La companyia basca Kalunka Teatro ens ofereix una d’aquelles joies que aconsegueixen crear màgia dalt de l’escenari a través d’un treball minuciós i delicat. En aquest sentit, l’obra parteix de la senzillesa per explicar una història carregada d’humanitat, la qual aconsegueix emocionar plenament a l’espectador. Així, un tema tan delicat com és l’alzehimer i les repercusions personals i familiars que provoca s’aconsegueix narrar amb rigor, tot evocant tendresa i duresa a parts iguals. De fet, es tracta d’una obra en la que no s’utilitza la paraula, però en la que en cap moment es troba a faltar. Precisament, aquest és un dels trets característics de l’espectacle, el qual li atorga personalitat pròpia juntament amb les situacions i els personatges plenament […]

És important que existeixin espectacles experimentals de creació pròpia i, fins i tot, col·lectiva per trobar nous plantejaments teatrals i noves maneres d’exposar les inquietuds de la nostra societat. El perill d’aquest tipus d’exercici, però, és no aconseguir arribar de forma global a l’espectador que, al no tenir un arc narratiu per on caminar, pot perdre més fàcilment l’interès o quedar-se només amb certs fragments. La exiliada, la negra, la puta, el caracol y la mística té, més o menys, els mateixos problemes que el seu títol: és dispersa, massa ambiciosa, vol abastar molts temes i acaba per fer-se llarga. La intenció era bona i, d’entrada, tant l’escenografia com l’espai sonor formen un perfecte embolcall pel viatge emocional que se’ns […]

André y Dorine està considerat Millor Espectacle i Millor Dramatúrgia en el Festival de Birmingham 2011.Es tracta de Teatre sense paraules, i ja s’ha pogut veure a més de deu països. L’obra neix en el 2007, a partir d’una noticia que la companyia Kulunka en un diari, sobre la una parella de 84 anys (el filòsof francès André Gorz i la seva dona Dorine) que havien decidit de posar fi a la seva vida i morir junts. Tres anys després neix la companyia Kulunka, i “André y Dorine” és el seu primer muntatge. Es tracta d’una història molt emotiva, que ens parla de l’amor d’una parella quan arriba a la vellesa i de la seva relació davant d’una malaltia, en […]

Parlar de grans temes -l’exili, el racisme, la llibertat, etc.- no vol dir fer-ho des de la transcendència, l’estranyesa i l’ampul·lositat. Això sovint espanta el públic actual, i el cert és que als deus minuts de començar aquesta obra de Teatro de lo Inestable molta gent està realment perplexa. Més tard es defineixen una mica més els personatges i les històries, però no és gairebé fins al final de tot que sorgeix algun text interessant (els que interpreta l’actriu María José Guisado) i unes idees que permeten connectar amb l’espectacle. La culpa de tot això potser resideix en que l’obra s’ha creat a partir de cinc autors, un director i un coreògraf, a part d’una cantant que va una mica […]

El Tantarantana segueix oferint el VI Cicle de Companyies en Xarxa, en el que es convida a companyies d’altres comunitats per mostrar durant uns pocs dies el seu treball. Ara li toca el torn a Estudi Zero Teatre, un grup de les Balears que ens porta L’augment, una obra del francès Georges Perec que va ser publicada en el 1981 però que havia estat escrita en el 1970. Per tant, una obra de més de quaranta anys que conserva intacta la seva part de crítica però que delata una forma de fer i entendre el teatre que ja està superada. Almenys així ens ho mostren els de Zero Teatre, que més que arriscar-se sembla que es deixen endur per la […]

Els musicals de petit format, cada vegada més habituals a Barcelona, suposen, de tant en tant, sorpreses tan agradables com aquest Dies normals aterrat directament des de l’Off-Broadway. Amb música i lletra original d’Adam Gwon, l’obra narra la història de quatre joves novaiorquesos i els seus problemes quotidians basant-se, sobretot, en les relacions personals. L’espectacle ha estat dirigit per Ferran Guiu, especialista en musicals, que demostra la seva mà destra controlant amb personalitat tots els petits detalls del gènere. La història, realment, no aporta cap element que no hàgim vist abans però és, precisament, la seva senzillesa el seu principal valor. El muntatge transmet simpatia i emoció a dojo, gràcies, també, al seu esplèndid repartiment. Ens trobem davant d’una comèdia […]

Cloaca s’ha convertit en un èxit sorpresa de les sales de petit format. No sabria dir si ha estat pel boca-orella, per la poca oferta estival o per l’hàbil màrqueting del Versus Teatre, que ha inclòs concerts en directe de Malacara & Wilson Band -autors i intèrprets de la banda sonora- i copes gratis. Sigui com sigui, a mi em costa d’entendre l’èxit d’aquesta obra de Maria Loos, que des del 2002 ha conegut múltiples versions en 14 països diferents, una d’elles dirigida pel mateix Kevin Spacey a l’Old Vic Theatre. A casa nostra, en canvi, vam poder veure fa anys la versió espanyola, dirigida per Josep Maria Mestres, i l’argentina, que va dirigir Javier Daulte amb un encertadíssim Darío […]

A mig camí entre la comèdia i el drama generacional (un gènere, d’altra banda, molt agraït), Cloaca és una proposta interessant de la dramaturga holandesa Maria Goos sobre l’enyorança masculina de la seva joventut. La història parteix d’en Pieter, un funcionari públic que col·lecciona pintures descartades pels museus que un dia es troba que han adquirit un inesperat valor i ha de retornar-les. Aquest conflicte el reunirà amb tres dels seus amics per ajudar-lo, cadascú aportant els seus propis problemes: ruptures matrimonials, desequilibris psicològics causats per les drogues, disfuncions sexuals, inseguretats artístiques, etcètera. Malauradament, la cohesió entre totes aquestes trames i subtrames resulta artificial i forçada. No hi ha una unitat autèntica entre tot allò que se’ns explica i, fins […]

L’ús d’un llenguatge plàstic potent, treballat i, en certs moments, impactant és la cola que enganxa la peça i que millor connecta amb nosaltres. És un quadre en moviment, una mena de dansa lisèrgica i silenciosa que ens condueix entre els impulsos més amagats de la nostra consciència/societat (sexe, violència, luxe…) La narrativitat és substituïda pel diàleg corporal entre els tres personatges (sobretot les dues noies que fan un treball excel·lent) i per la mirada que ens proposa l’actor/director/dramaturg a partir de dues càmeres que manipula en directe i que veiem projectades en les dues parets que conformen l’escenografia. (com una mena de Blue Movie de Warhol) A banda de l’abús d’alcohol, drogues, sexualitat, violència (leitmotiv de l’obra) també hi […]

En aquest espectacle, premiat amb dos guardons a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona (millor actor i premi del públic), el flamenc esdevé una excusa… i un homenatge. Un pretext per parlar de la mort, de les relacions dels fills amb els seus pares i també de tots aquells personatges anònims que passen sovint per les nostres vides sense rebre gaire atenció. La proposta resulta convincent a moments, sobretot quan el ball esdevé protagonista, però es perd en diàlegs poc rellevants i en divagacions diverses. Tot i així, la força del flamenc aconsegueix arrencar emocions a l’escena inicial i en moltes d’altres, ja sigui barrejant l’humor, el drama o la performance. Els actors Pau Gregori i Raquel Sanz, així […]

Ja no resulta tan estrany trobar espectacles a la nostra cartellera basats en textos inicialment no pensats per ser representats. Darrerament, per exemple, hem vist posades en escena d’assajos com El teatre i la pesta d’Artaud o Els mots i la cosa de Carrière, entre d’altres. Alfonso Sánchez i Alberto López ara fan un pas més enllà i teatralitzen un recull d’articles periodístics d’Arturo Pérez-Reverte, unificant monòlegs i reflexions diverses amb un dèbil fil argumental. L’experiment aguanta prou bé el risc assumit i només se li pot retreure tot allò que els escrits de Reverte ja porten de sèrie. Patente de corso busca clarament la proximitat temàtica amb el públic, extraient tota la comicitat possible a un material ple de […]