Recomanacions

Sempre he tingut la sensació de que Fernando Pessoa va ser un escriptor trist, solitari i completament dedicat a la seva obra, que d’altra banda li va permetre ocultar les seves múltiples personalitats a través dels seus famosos heterònims. En definitiva, un autor complex, amb molts enigmes i amb una vida allunyada de comicitats i situacions romàntiques. És per això que sobta la visió en que es presenta aquest espectacle, encara que es basi en la relació epistolar del poeta amb la mecanògrafa Ofèlia Queiroz. Es miri com es miri, va ser una relació més patètica que romàntica, en la que fins i tot Pessoa va enviar tot el seu exèrcit d’heterònims a conquistar-la… aconseguint una situació esquizofrènica que ho […]

Després d’assistir al fantàstic monòleg que obre Snorkel, l’espectador pot tenir la sensació que es troba davant d’una peça fora de sèrie. Tant el text d’Albert Boronat com l’actitud irònica i propera de l’actor Javier Beltrán troben un equilibri perfecte entre un discurs intel·lectual i la confidència distesa d’un amic disbauxat. És divertit, agut i captivador. Malauradament, aquest excel·lent punt de partida no és més que una promesa d’un nivell que la proposta no tornarà a assolir més que en moments puntuals. A partir de llavors, l’obra encadena un seguit de soliloquis i narracions més o menys afortunades que, per acumulació, poden resultar difícils de pair. Sobre paper, això sí, l’espectacle està farcit d’un bon grapat de reflexions interessants, frases […]

La passada temporada Imma Colomer va estrenar La màgia d’en Calders, un espectacle en el que es recuperaven molts dels textos breus de l’escriptor català. Just un any després, Carme Pla al capdavant i algunes de les seves còmplices a T de Teatre en la part tècnica repeteixen la operació. Ara ja no només es recupera a Calders, que també, sinó que es busca la complicitat de Santiago Rusiñol, de Jesús Moncada, de Josep Carner i dels aforismes de Joan Fuster, que fan d’unió i de nexe a tot el conjunt. La intenció és bona i el resultat correcte, però a què treu cap un collage d’aquest tipus? Quina era la veritable intenció? Sembla ser que es vol recopilar un […]

Es fa pesada perquè setanta minuts només de barbarismes fa que al cap d’una estoneta et diguis “encara més?”. Al principi quan et diuen que t’estiguis al “asientu” i apaguis el “telefunu” fa certa gràcia, però de seguida comences a moure el cul per la cadira. S’ha de reconèixer que les tres actrius fan el que poden , però d’allà on no n’hi no en raja. Penso que Joan Ollé l’ha vessat amb aquesta pirueta. Tot i així hi havia espectadors que han aplaudit i han cridat bravos com a bojos. Li poso dos punts per les actrius. http://bit.ly/1Qo7858

Manuel Dueso va escriure aquest text al 1996, obtenint el Premi de la crítica al millor text de la temporada. Els espectadors estem seguts en el bar del teatre al costat dels personatges, un és el típic client que tanca el bar, que no acaba de prendre l’última copa i xerra i xerra sense parar, i l’altre és el cambrer que escolta i espera pacient l’hora de poder tancar el bar. La situació és estranya, la conversa és en una sola direcció, paraules sense sentit, paraules que es repeteixen una i un altre vegada. Al principi és divertit, però mica en mica ens adonem que hi ha una finalitat en tot aquest discurs. El final és inesperat i sorprenent. Plató […]

Si no fos pels comentaris a la Catalunya dels noranta o a la d’ara mateix, un pensaria que l’obra va ser escrita fa quaranta o cinquanta anys. El seu estil, els recursos utilitzats i la seva trama fulletonesca ens la situen dins d’un subgènere molt concret, el de les disputes familiars. La intenció de Jordi Casanovas és la de retratar la societat catalana a partir d’una família arquetípica, però el fet d’explicitar-ho vàries vegades al llarg de la funció acaba restant efectivitat. És cert que reconeixem molt bé els personatges i que ens creiem les situacions, però és això suficient per extrapolar-ho a la identitat d’un país? En aquest sentit, crec que a mi em funcionava millor el llenguatge poètic […]

L’actriu Clara Segura és la protagonista de “Conillet”, una obra amb molt de sentit de l’humor, que fa una reflexió sobre el paper de la dona d’avui en dia en la societat actual. És el retrat d’una mare esgotada, que ha de fer, dia rere dia, malabarismes, multiplicar-se i dividir-se, per poder combinar la seva vida personal amb la laboral i professional; poder arribar a tot arreu i fer bona cara. Una dona amb piles d’aquelles que duren i duren i duren, i que ha de passar “pel tubo”, molt ben metaforitzat en l’escenografia de Alejandro Andujar. Una dona que està morta de por; por de la soledat, por de no ser estimada, i sobretot, por de no ser entesa. […]

Fa quasi 20 anys que Manuel Dueso la va escriure i es va recuperar al Temporada Alta i ara a l’Off del Romea, fins el 20 de desembre. Estem d’enhorabona perquè és una peça de categoria que cal veure; interessant, ben escrita, ben dirigida i ben interpretada pel mateix Dueso i Plamenov en el paper de barman i sparring del clàssic client pesat que descobrirem que sí, és pesat, però de clàssic no en té res. La situació és més aviat ben atípica. Però… escolti. Platò ha mort? Aneu-hi, a veure si en traieu l’entrellat. http://bit.ly/1N2JTgr

Quan un repassa els dramaturgs irlandesos des de principis del segle XX fins a l’actualitat pot experimentar una barreja d’admiració i enveja, que a fi de comptes explica la gran categoria de les obres que ens han arribat sempre des d’aquell país. De Bernard Shaw a McPherson, passant per Wilde, O’Casey, Beckett, Friel o McDonagh. Una llista que posa els pèls de punta, i que demostra que alguna cosa hi deu haver a la genètica perquè en un país relativament petit s’hagin format autors tan decisius per a l’escriptura escènica. En el cas de McPherson se li ha d’agrair el seu lirisme però també l’enorme comprensió que sent cap a les seves terribles criatures, sense jutjar-les ni trair-les mai. A […]

Només tinc una paraula per definir l’estat en què surts d’Hostiando a M: subidón (sincerament, no sé trobar-la en català). A escena hi ha una energia desbordant i tu te l’endús. Et posaries a cantar RIP o Eskorbuto al mig del carrer. Hi ha humor, mala llet, violència, trets, plats trencats, microones… Molta, molta ironia, crítica, autocrítica. I hòsties. Hòsties per tothom. Segurament estaria bé intentar explicar-vos tots els motius pels quals aquesta primera creació d’Agnés Mateus (en col·laboració amb Quim Tarrida) és punyent, intel·ligent i una alenada d’aire fresc, però crec, més que mai, que heu d’anar-hi sense saber-ne gran cosa, sense que ningú us digui què hi ha llegit. Ho heu de fer vosaltres. Ho gaudireu, ho viureu […]

Fa a un parell d’anys vaig veure per primer cop a la Sala Àtrium l’obra Himmelweg (Camino del cielo), un text de Juan Mayorga, considerat com un dels dramaturgs més destacats en l’actualitat. Aquell dia vaig tenir la gran sort de poder-lo felicitar (justament el tenia assegut al meu costat), acabava de rebre el Premi Nacional de Literatura Dramática. Aquesta temporada he tornat a repetir. L’obra està inspirada en el documental propagandístic nazi “Theresienstadt” que es va rodar l’estiu de 1944, un curtmetratge filmat en el camp de concentració de Theresienstadt, amb el que es volia convença a l’audiència que els presoners no patien cap mena de abús. Van embellir les instal·lacions abans de l’arribada de la Creu Roja, per […]

Possiblement alguna d’aquestes dues coses. A mi particularment m’ha avorrit, no m’ha fet arribar cap sentiment que em fes vibrar, emprenyar, compadir o emocionar, i mira que la Clara Segura s’ha entregat, com em sembla que ho fa sempre. En contra de la meva opinió, bona part del públic ha aplaudit i s’ha exaltat amb crist de joia. Doncs així està el pati: divisió d’opinions (em sembla que aquesta frase és típica dels toros) http://bit.ly/1MMHqjM

Vivim en un dels periodes històrics en què més s’ha extés i desenvolupat la comunicació, podent per exemple en qüestió de només un segon parlar o veure a algú que està a l’altra punta del món, però malgrat això, vivim més tancats que mai en nosaltres mateixos. No és estrany, doncs, veure a algú mirar al mòbil enmig d’un sopar en un restaurant, durant la representació d’una obra de teatre o durant la projecció d’una pel·lícula al cinema, estant submergits en un món que malgrat amagar persones al darrera és del tot virtual i que els aïlla dels actes socials en què es troben participant. El més greu de tot és que la societat està començant a considerar com un […]

A Catalunya ens importa molt la llengua. Les circumstàncies històriques ens han fet malalts de llengua. No conec cap altre poble amb aquest tret tan desenvolupat. La llengua forma part de nosaltres, i jugar amb ella és un dels nostres entreteniments (que li diguin a en Màrius Serra!). A Paraules d’amor Joan Ollé proposa un viatge pel català bastard, el que es parla a diari i manté viva la llengua des del barbarisme i l’error sintàctic, el calc i la mala pronúncia, però és un viatge divertit, no acusador, un viatge de celebració carregat d’ironia i acompanyats de tres actrius que fan una feina increïblement complicada de manera impecable. Cap malalt de llengua no s’ha de perdre Paraules d’amor. Un […]

Fa una nit clara i tranquil·la, hi ha la lluna que fa llum. Els espectadors anem arribant i omplint tota la sala de colors i de perfums. Heus aquí la Laura Aubert,Toni Gomila, Jordi Figueres, Montse Vellvehí, Ramon Vila i l’Ernest Villegas. Oh! Benvinguts! Passeu, passeu, de les tristors en farem fum, que casa en Broggi és casa vostra si és que hi ha… cases d’algú. Hola! Mouawad, i Calderón, en Shakespeare i en Molier. Koltès, el Cyrano i en Manelíc, Toni Gomila, Antígona, Rosalina, Els còmics i comediants, en Hamlet amb en Yorick, Ibsen, Txekhov i Sòfocles. Benvinguts passeu, passeu. Ara ja no hi falta ningú, o potser sí, ja me n’adono que tan sols… hi faltes tu… Brillant, […]