Recomanacions

Ricardo Darín és un actor argentí amb molta tirada a casa nostra gràcies a pel·lícules com El hijo de la novia o Nueve reinas. Sens dubte, el podríem col·locar entre el star system del cinema parlat en espanyol i el seu nom en un cartell és motiu suficient per atreure una multitud de persones que el van a veure a ell sense importar l’obra en qüestió. No obstant, l’obra escollida pel seu retorn als escenaris és una adaptació d’una miniserie/pel·lícula dels setanta del mestre suec Ingmar Bergman, la qual parla sense embuts del matrimoni, destripant la vida de les falses aparences amb les autobligacions imposades, els lligams que aquest comporta i els diferents comportaments que emet cada part. Certament, avui […]

És el que penso que li passa a l’adaptació d’aquest Bergman, al que volgudament se li ha posat un to de comèdia per fer-lo apte per a tota mena de públics. Una posada en escena excessivament explícita, que penso ha tractat al públic d’espectador novell, ha ajudat a aquesta intenció. Per altra banda dos bons actors, convincents, mostrant tenir molt bona química i gestionant sàviament el valor afegit del seu accent porteño molt apreciat a Barcelona, mesurat perquè a ningú se li escapi res, contribuirà al èxit que li pronostico, perquè realment ens ho hem passat bé. Llegir-ne més. http://bit.ly/1ONgt5F

Si sou dels que éreu a la plaça Catalunya durant el 15-M, heu format part d’alguna entitat veïnal, assemblea de treballadors, AMPA o fins i tot si aneu a les reunions de l’escala, aneu-hi. Segur que els protagonistes us seran molt familiars: comissions, subcomissions, treball en xarxa, solidaritat, comitès, esmenes, consens… Sí, dit així pot semblar un rollo, però de ben segur que no podreu parar de riure. Els valencians Pérez&Disla ens retraten a tots amb un espectacle fresc, dinàmic i ple d’humor que qüestiona el concepte de participació i representació democràtica amb una peça d’una hora que recrea a temps real una assemblea on es posaran de manifest rols i situacions tant reals com divertides.

La Col·lecció va ser la primera parada del nostre recorregut per la Fira de Tàrrega; aquesta va ser la meva valoració. Quantes expectatives un Pinter!, l’especialista en el teatre de la inseguretat. La col·lecció és una història que gira al voltant d’una hipotètica o no relació extra conjugal esporàdica. Pinter ens presenta dues parelles i la història d’una possible infidelitat. L’obra està envoltada de misteri, i ens fa pensar en més d’una possibilitat. Els personatges juguen amb la veritat en benefici propi. Fantasies i obsessions, gelosies i odis, realisme i misteri, elements molt típics de les obres de Pinter. El text és fantàstic, amb un llenguatge quotidià dins de la incoherència de situacions grotesques i rellevants. L’escenografia està representada en […]

En aquesta ocasió, la nostra cita anual amb Woody Allen no només ve en clau cinematògrafica, com ve sent habitual des de fa dècades, sinó que també tenim l’oportunitat d’anar a veure l’adaptació teatral d’una de les seves pel·lícules, estrenada als anys noranta, la qual ha estat realitzada per Àlex Rigola. De fet, tenia molta curiositat per veure com es feia la posada en escena de l’obra, ja que en general les pel·lícules del novaiorquès acostumen a tenir una posada en escena molt teatral, però al mateix temps tenen una escriptura que combina diverses escenes i localitzacions amb un anar i venir àgil i constant que dificulta la translació a un únic espai. En aquest sentit, vist el resultat, podem […]

La companyia La Calòrica, capitanejada per un cada cop més prometedor Israel Solà, ja fa temps que està començant a fer-se notar en el circuit independent (i, poc a poc, una mica més enllà). Presentada en el Festival Grec d’enguany, Bluf és una sàtira molt divertida dels joves (la generació dels integrants del grup) que han crescut rodejats d’un gran ventall d’oportunitats on triar el seu futur però, per uns motius o uns altres, finalment, no s’han complert les seves expectatives. Estructurada com a comèdia coral, l’obra enllaça diverses històries on els desitjos i il·lusions dels personatges es contraposen a la més dura realitat amb amargura. El sentit de l’humor del seu autor, Joan Yago, està farcit de cruesa però […]

Woody Allen va estrenar Marits i mullers l’any 1992, convertint-se en la darrera pel·lícula que rodava amb Mia Farrow, la seva, fins llavors, musa i dona a la vida real. La parella es va trencar (escàndol inclòs) poc abans de concloure el rodatge, quan Farrow va descobrir que el seu marit havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. El productor va trigar quatre dies en convèncer l’actriu (que no volia veure mai més en Woody) que tornés a la filmació a finalitzar les poques seqüències que li faltaven per acabar la cinta. Finalment, així ho va fer, demostrant una professionalitat extrema i permetent-nos a nosaltres, espectadors, beneficiar-nos d’una de les comèdies més amargues, sinceres i fosques sobre les […]

Àngels Bassas, està IMMENSA en aquest monòleg de David Harrower – que com ella mateixa ha explicat en alguna entrevista que li han fet arran de l’estrena de Ciara – li va proposar de fer-lo en el mateix moment que estava escrivint el text, va agafar el repte i aquí la tenim dins les parets blanques del Teatre Akadèmia, que obre les portes a la història que ens explica la mateixa Ciara i que ens atrapa des de el primer moment amb la seva mirada forta, valenta i directa al públic, trencant la barrera física i la imaginària de la quarta paret. La galerista d’art ens explica amb passió les obres que exposa a les parets de la seva galeria […]

Míriam Iscla ens fa una interpretació extraordinària d’Anna Politkóvskaia, una periodista russa coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i a l’administració de Vladímir Putin. Morí assassinada en el seu bloc de pisos l’octubre de 2006. Tenia 48 anys. Cinc anys després de la seva mort, encara no s’ha aclarit el seu assassinat. Hem vist la cara més fosca de la guerra a Txetxènia a través dels nombrosos articles crítics que va escriure i descriure, Anna Politkóvskaia ,on explicava els abusos i tortures, suposadament practicades per les autoritats txetxenes, que es van cometre durant el mandat del primer ministre txetxè d’obediència russa, Ramzan Kadírov. Anna Politkóvskaia ens parla de violacions, de fam, de misèries, d’abusos i tortures, de injustícia, […]

El Teatre Lliure de Gràcia ha iniciat temporada amb dues estrenes que són des del meu parer imprescindibles:” CrecEnUnSolDéu” i “Dona no reeducable, dos monòlegs de Stefano Massini que ha traduït i dirigit Lluís Pasqual. La primera interpretada per l’actriu Rosa Maria Sardà i la segona per l’actriu Míriam Iscla. Dos textos molt potents, carregats de violència, que no et deixen indiferent. Jo he sortit bastant tocada de les dues funcions. En “CrecEnUnSolDéu” Rosa Maria Sardà dóna vida a tres dones, de religions diferents, en mig del conflicte de la franja de Gaza. Tres maneres de viure i veure una mateixa situació depenent de la cultura a la que pertanyen. Una mirada occidental, jueva i islàmica. Un focus damunt de […]

Com és possible que la Sarah Kane, una persona oberta, dinàmica i lúcida en públic, va estar a la vegada dominada per una depressió maníaca? Anna Alarcón es transforma en Sarah Kane, una dramaturga i directora teatral anglesa de 28 anys, que es va suïcidar l’any 1999 (es va penjar al bany amb els cordons de les seves sabates) mentre estava ingressada, de manera voluntària, en un dels millors hospitals Psiquiàtrics del Regne Unit, el Maudsley Hospital de Londres. Allà Sarah escriu aquest monòleg, on aboca tota la seva desesperació i el ​​seu desig de vida i amor, i vol mostrar què és el que passa per la ment d’una persona quan ja no distingeix la realitat de l’imaginari, els […]

Perquè sembla basat en Les Afinitats Electives del gran romàntic alemany per allò de “si tenim una parella estretament unida (A i B) i apareix una altra que es comporta d’igual manera (C i D), aleshores A es llençarà sobre D i C sobre B”. Plantejament interessant però no ha acabat d’arrodonir. Alguna cosa grinyola; de vegades el tempo, de vegades que no tots els caps estan ben lligats. per culpa d’això les actuacions se’n ressenteixen. Tot i així l’obra és interessant. Llegiu-ne més.

Pedro Páramo és la primera novel·la de l’escriptor mexicà Juan Rulfo, originalment publicada l’any 1955. Aquest llibre, admirat per altres autors com García Márquez o Borges, és un dels màxims exponents del gènere del realisme màgic i la seva tècnica serveix d’exemple en nombrosos cursos de literatura. Amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró, Comala adapta el text de Rulfo, dotant-lo de format teatral en una interessant contraposició de monòlegs on la veu dels morts cobra més importància que mai. El títol fa referència a la ciutat on el protagonista viatja per resoldre deutes pendents amb el seu pare i complir la promesa que va fer a la seva mare just abans que ella morís. Conceptualment, el muntatge aposta per […]

En un moment al qual sembla que l’anomenat teatre documental comença a agafar certa rellevància, no sorprèn veure els joves alumnes de l’escola d’actors Laura Jou presentar un espectacle coral basat íntegrament en fets i testimonis reals. Amb dramatúrgia i direcció de Jorge-Yamam Serrano, el muntatge exposa, des de diferents punts de vista, algunes claus sobre la matança que l’any 1999 van dur a terme dos adolescents a un institut nord-americà de Littleton (Colorado), on 15 persones van morir assassinades i 24 van resultar ferides. La història, ja tractada en pel·lícules com Bowling for Columbine (2002) o Elephant (2003), rep aquí una interessant aproximació per part del seu autor. La seva distància expositiva i la fragmentació aporta més llum sobre […]

És el que s’està fent aquests dies al Teatre Akadèmia. Una peça de l’escocès David Harrower (el de Blackbird) en que ens mostra una dona guapa, elegantíssima, que aparenta delicadesa —també per la feina que fa: és galerista— però que descobrirem que no ho és. De mica en mica ella mateixa ens explicarà que ha viscut en un món d’homes, doncs el seu pare és un reconegut mafiós, el seu home un lloctinent… Passarà un fet inesperat i ella treurà el que porta a dins. Excel·lent treball d’una Àngels Bassas entregada. http://bit.ly/1MQdbxW