Recomanacions

La indústria del cinema, i en concret la de Hollywood, ha donat per moltes històries sobre l’ambició i la manipulació, sent exposades a través de diferents formats, entre els quals predomina la seva presència en els audiovisuals. L’obra que ara se’ns presenta al Borràs va ser escrita per David Mamet fa gairebé tres dècades, però el món del cinema no seria un tema puntual en la seva trajectòria, sinó que l’ha revisitat en diverses ocasions posteriors, com per exemple en els guions de La cortina de humo o State and main. Així, tot i que la temàtica continua estant totalment vigent, potser és cert que l’espectador ja ha vist en diverses ocasions ficcions al voltant d’aquesta i el que podria […]

I amb això quasi ho dic tot, perquè Federico era un déu, Tonino Guerra el seu guionista i Xicu Masó ha estat el seu intèrpret, i a fe que ho ha interpretat bé. Guerra, poeta, escriptor i guionista era un home irrepetible que es va retirar al poblet on va néixer quan ja només hi quedaven 9 habitants, el seu germà entre ells. Allí va escriure Il Mele, un poema en prosa on recordava la seva infància fent parlar a aquests 9 supervivents. Però a més Masó fa un joc atrevit i també hi barreja pensaments de la seva infància. El resultat: extraordinari. Murri ell, coneixent els riscos d’autodirigir-se, s’ha fet ajudar per Miquel Górriz, i el resultat ha sigut […]

Miguel Mihura és un d’aquests autors amb personalitat els textos del qual resulten totalment inconfusibles. El seu humor absurd i la seva forma d’escriure continuen resultant brillants gairebé quaranta anys després de la seva mort. Milagro en casa de los López és un exemple d’això, una obra que conté moltes dels trets d’identitat de l’autor (humor absurd, personatges benestants, girs de trama inesperats) i que ha estat perfectament actualitzada per Manuel Gancedo perquè resulti, no només divertidíssima, sinó també vigent. Amb un ritme trepidant, unes bones interpretacions i un magnífic sentit de l’alta comèdia, Milagro en casa de los López és un muntatge més que recomanable per a qualsevol amant de l’humor absurd i imprescindible per als aficionats a Miguel […]

Josep Julien fascina amb la seva interpretació d’un pinxo de poca monta a Irlanda del Nord. La seva història és d’aquelles que mai no s’expliquen, la dels personatges secundaris que es trenquen la cara a canvi de quatre duros pel cap de torn que controla tal o qual negoci tèrbol. Josep Julien es transforma en aquest personatge i li dóna vida amb grans dosis de tendresa i veritat, mirant amb intensitat als ulls del públic. El bon lladre és un d’aquells monòlegs que, gràcies a comptar amb l’actor adequat, es converteixen en petites joies. Més informació a Somnis de teatre

Discordants parteix d’una història que podria ser un drama lacrimògen i paternalista i la converteix en una comèdia original i entretinguda que destrueix prejudicis i trenca tabús. Una parella heterosexual jove i enamorada ha d’aprendre a conviure amb el fet que ella és seropositiva. Tot un repte per a qualsevol. Amb un bon ritme, personatges creïbles i un compromís innegable, Discordants parla d’una realitat que molts potser desconeixem però que no és estranya ni queda gaire lluny. Un muntatge d’allò més recomanable, especialment per anar a veure en família. Us sorprendrà. Més informació a Somnis de teatre

Sóc una persona impacient, així que no vaig poder esperar a l’estrena de Vilafranca a Barcelona. Vaig veure-la al mes de febrer a Vilafranca mateix, quan es va estrenar. Però em va agradar tant que vaig repetir a l’estrena al Teatre Lliure, perquè el text ho mereix. A Vilafranca, Jordi Casanovas culmina la seva trilogia sobre la identitat catalana anant a l’origen de tot, al primer grup social que ens acull, aquell on ens desenvolupem com a persones, la família. I així, mitjançant un esdeveniment anual, el dinar de festa major, en coneixerem una com qualsevol altra, amb les seves misèries i les seves alegries, sense blancs i negres, amb tota una gamma de grisos. Vilafranca commou perquè ens parla […]

Què passaria si tot allò que desitgem es fes realitat? Aquest és el tema central de Caixes, un text inquietant i misteriós amb un argument hereu de la millor ciència ficció fantàstica. Amb un intel·ligent joc de miralls, Caixes ens presenta dues parelles amb trajectòries paral·leles. Potser massa. Amb unes bones interpretacions i una posada en escena original i solvent, Caixes és una d’aquelles històries que entretenen i fan pensar. Un encert. Més informació a Somnis de teatre

Digue’m la veritat comença com un relat convencional però, gairebé sense adonar-nos, esdevé un magnífic joc de miralls que trenca la quarta paret i juga amb el públic que esdevé, no només espectador, sinó còmplice necessari. Aquest espectacle, estrenat al Grec d’enguany al Museu d’Arqueologia, em va sorprendre i em va posar el cervell a mil per hora amb el seu relat múltiple i carregat de dades sempre amb una única idea central: què és veritat? Una pregunta sense resposta òbvia. Digue’m la veritat exigeix un salt de fe per part de l’espectador però, si entreu al joc, us asseguro que el viatge val la pena. Més informació a Somnis de teatre

Si us agraden les històries d’intriga i misteri i els personatges complexos, El joc en joc us encantarà. Una història que comença com a comèdia però que, a poc a poc, emprén un camí més tortuós i amb un to molt més fosc. Una d’aquelles històries que t’atrapa fins al final i t’obliga a tenir els ulls ben oberts. Amb unes bones interpretacions i un final sorprenent, El joc en joc és totalment recomanable per als amants de les intrigues. Més informació a Somnis de teatre

Camargate s’emmarca en la línia del teatre documental però ho fa en una variant més nostrada, més peninsular, és a dir, des de l’esperpent. I és que la famosa conversa entre la líder d’un partit polític i l’examant de l’hereu d’un altre fa riure fins que recordem que la cosa va passar de debò i que la frivolitat, superficialitat i mal nivell de les dues interlocutores no està exagerat ni respon a cap truc narratiu. És el que és i el que es veu en escena és el que va passar. Camargate posa inevitablement de mala llet, però també permet, mitjançant la rialla, exorcitzar el mal cos que queda quan et pares a pensar en qui ens governa. Francament recomanable. […]

El jove Israel Solà, habitualment vinculat a la companyia La Calòrica i als textos del dramaturg Joan Yago, a força de treball i bons resultats, s’està llaurant una de les trajectòries més prometedores d’entre els nous directors de la seva generació. En aquesta ocasió, rescata una peça de David Desola escrita l’any 2002 que tractava les penúries professionals i la falta d’horitzó pels joves dels noranta. Solà, que ja ha tocat el tema de la precarietat laboral recentment en l’espectacle Sobre el fenomen de les feines de merda, torna a retratar amb humor i encert un dels problemes més desmoralitzadors del panorama social actual. El muntatge té molta gràcia, bon ritme i planteja un microcosmos absurd que és, en certa […]

D’ençà que va guanyar el Premi Nobel de Literatura l’any 2005, Harold Pinter, un dels més influents dramaturgs moderns britànics, s’ha anat convertint, a poc a poc, en un habitual de la nostra cartellera. Recentment, hem pogut veure diferents posades en escena d’obres seves tan interessants com Terra de ningú, L’encarregat o Vells temps. El que hem après, arribats a aquest punt, tant les companyies, com el públic i la premsa especialitzada és que no es tracta pas d’un autor fàcil. La grandesa de Pinter es troba en tot allò que les seves històries no diuen de forma explícita: en les insinuacions, els silencis i el seu joc de veritats, mentides i aparences. La col·lecció és, en aquest sentit, un […]

Dicen que la distancia es el olvido, pero yo no concibo esta razón*… cantava Lucho Gatica, aquel crooner xilè conegut com La Voz de Humo. Ho dic perquè aquesta recomanació la faig des de la distància, doncs jo Vilafranca la vaig veure el març al Kursaal de Manresa. En aquests mesos he vist una pila d’obres, però aquesta no ha caigut en el olvido, perquè em va agradar molt. Jo sóc un fan del teatre coral, i Vilafranca ho és. Penso que està molt ben escrita i dirigida pel mateix Jordi Casanovas, i és un teatre que als catalans ens toca de prop. Raó de més per anar-la a veure. * Així començava el bolero La Barca, de RobertoCantoral. http://bit.ly/1I17Ayq

Perquè, a la meva manera de veure, han fallat coses bàsiques, com la direcció. El Manrique director no veia al Manrique actor i no ha notat la desmesura d’algunes parts. Com deia la meva àvia, no es pot repicar i anar a la processó. També m’ha semblat fluixa la traducció, barbarismes inclosos i la reiteració d’algunes expressions com puta, fill de puta i hòstia puta, una vegada i una altra i una altra… Monotonia lingüística. Consti que no és una obra dolenta, però quan s’ajunta segons quin autor, director i actors, n’esperes molt i aleshores venen les decepcions. http://bit.ly/1WGaFdF

O potser en la intimitat per doble motiu, perquè érem quaranta “invitats” a l’estrena i pels textos amb un llenguatge molt acurat i sensible. Quatre obres escrites per quatre dones: Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy, Marián de la Chica i María José Lizarte, sota la direcció sàvia de Hermann Bonnín. Quatre històries diferents amb una dona i un home (molt bé Padi Padilla i Carles Arquimbau) i un únic element en comú: un banc d’estació i les vies de tren d’un baixador on ja no puja ni baixa ningú de cap tren… perquè no hi paren. Molt bé aquesta simfonia. http://bit.ly/1Qhdh1V