Recomanacions

A vegades les històries queden dormides entre quatre parets i, quan algú les visita, desperten i el desperten. La tortuga de Califòrnia és una reflexió sobre la maldat, però també un thriller familiar dels que enganxa, posat al servei de quatre grans actors (a destacar la més jove, Clara de Ramón, i la més gran, una genial Ana Güell que fa oblidar que està actuant). El factor humà és el punt fort d’un muntatge senzill, bonic, i que aconsegueix crear en el públic aquest efecte voyeur, creant l’ambient tancat i viciat d’una família que guarda, amb un silenci palpable, secrets enterrats. Ens va fer sortir del teatre emocionats, debatent i comentant el tema. És una bona sorpresa d’aquest Grec. Però […]

Era una de les primeres propostes del Festival Grec que vaig comprar; per l’espai màgic del Teatre Grec, per tractar-se d’un Shakespeare, que em fascina i pel magnífic repartiment. La veritat es que no em vaig equivocar. Guillem-Jordi Graells en la dramatúrgia, Josep M.Mestres en la direcció i Joan Sellent en la traducció dels textos, han fet un muntatge original i divertit. Tot ha estat increïble, l’escenografia i posada en escena meravelloses, l’espai ja té aquell encant especial però amb la recreació d’un jardí que us haig de dir… fantàstic, el vestuari és espectacular i original , les interpretacions extraordinàries, la música, la il·luminació , … en definitiva, tot ha estat genial !!! Tres tastets de les obres “Els dos […]

En aquesta ocasió deixem de banda el Festival Grec per anar a veure una proposta que es fa a Porta 4 i que ens ha semblat molt interessant. “Edimburg”, una obra escrita i dirigida per l’actor mallorquí Toni Lluis Reyes. Una ciutat, Edimburg. Un pis petit. Una parella: L’Elsa (Gemma Badia) i en Joan (Francesc Vila). La visita inesperada d’una dona, la Marina (Maria Asensio). Qui són aquests personatges?, quina relació hi ha entre ells? Secrets, mentides, enganys i desconfiances. Situacions passades per resoldre, preguntes i decisions difícils de prendre. Es tracta d’una tragicomèdia amb grans dosis d’intriga i suspens, molt ben estructurada, equilibrada i divertida, amb un rere fons que ens fa pensar i preguntar-nos, sobre qui té dret […]

Sócrates. (Atenes, 470 aC – ID, 399 aC) Filòsof grec. Tot i que no deixar cap obra escrita ni idees que poden atribuir-se amb seguretat, Sòcrates és una figura capital del pensament antic. La seva reflexió es va centrar l’ésser humà, especialment en l’ètica, i les seves idees van ser els dos pilars sobre els quals descansa la història de la filosofia occidental: Plató, que va ser el seu deixeble directe, i Aristòtil, que era al mateix temps de Plató. Sòcrates considerava que era indispensable la saviesa per adquirir la virtut, ell sempre defensava la seva própia ignorància. Li agradava conversar amb la gent i la seva principal preocupació va ser la formació moral del ciutadà. Va ser el primer […]

Perquè, entre altres coses, toca molt bé el tema de les llengües minoritàries, i d’això els catalans en podríem impartir postgraus. De fet la llengua (l’obra passa al Canadà on el francès és minoritari) és el detonant que fa que una dona d’una alta posició, tan laboral com de reconeixement, exploti. “La protagonista no sap encara com és de ple el seu got… No sap que la gota que està a punt de fer-lo vessar l’espera, pacient, a la seva cambra del seu hotel d’Ottawa”. Són paraules del autor. Magnífica obra, magnífica posada en escena, magnífica direcció, interpretació… magnífic tot. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Coneguda per molts per l’adaptació que va fer Adolfo Marsillach durant el franquisme, per la pel·lícula dirigida per Peter Brook (basada en el seu propi muntatge teatral) o per la més recent versió d’Animalario, Marat/Sade és una obra molt mitificada que, certament, sempre ve de gust veure. En aquesta ocasió, la veterana companyia andalusa Atalaya ha estat l’encarregada de portar a escena el text de Peter Weiss que, l’any 1963, va barrejar de forma molt inspirada conceptes del teatre d’Artaud i Bertolt Brecht amb una història de teatre dins del teatre amb el Marquès de Sade i Jean-Paul Marat com a protagonistes. L’espectacle, sota la direcció de Ricardo Iniesta, no aporta grans novetats a l’imaginari que ja tots tenim tan […]

Crec que és el qualificatiu exacte per aquest Shakespeare que en són tres. Penso que Guillem-Jordi Graells i Josep Maria Mestrs han sabut agafar-li la mida exacte per fer-l’ho amb rigor i en conya. Felicitats. Excel·lent tot; posada en escena interpretacions, escenografia, vestuari (i perrucari)… en fi, quan agafes un paio com el d’Stratford i el fas bé, el resultat és impagable. Jo encara flipo de veure el Boixaderes, seriós, cenyint una espasa de fusta a la cintura, o veure a tota la penya ballant i tocant la pandereta, i en canvi l’obra s’ha fet amb tot el respecte i el màxim rigor. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

La filosofia i la política són dues de les grans herències de l’Antiga Grècia a partir de les quals va néixer la democràcia, un sistema que ha resultat molt útil per a la convivència social, però que des del principi ha presentat les seves imperfeccions. De fet, a l’actualitat, per una banda sembla que la societat no hagi après dels errors comesos al llarg de la història i, per l’altra, algunes persones s’aprofiten d’aquestes fisures per amparar-se en el propi concepte de democràcia i aconseguir així més poder, defensant-se en el seu marc teòric com si d’un escut es tractés per tal de treure profit. En aquest sentit, Mario Gas i Alberto Iglesias signen un text que ens situa en […]

En el teatre moltes vegades és més important el camí que els resultats, però en ocasions també és molt interessant veure en el resultat tot l’esforç i el valor que hi ha hagut darrere. Veure a aquest grup de veïns i veïnes del Casc Antic a dalt de l’escenari és un gust que per si mateix ja val la pena, però si a sobre t’ofereixen un espectacle en el que s’ajunten els contes, la dansa contemporània i els audiovisuals tot augmenta de valor. Concretament s’escenifiquen parts de Blancaneus i La rateta presumida, barrejades amb imatges d’immigrants intentant creuar la frontera per Melilla. Sé que pot resultar desconcertant, però és cert que hi ha moments en que es dóna una forta […]

Això ja ho sabíem; els interns del manicomi de Charenton representen una obra escrita pel marquès de Sade, i és clar, sonat ell i bojos els altres… La peça de Weiss no ha perdut gens amb els seus cinquanta anys a l’esquena, i els sevillans de la Atalaya penso que l’han brodat. En una escenografia espectacular per senzilla, però innovadora, s’han mogut entre les immenses cortines blanques, han actuat, han cantat… i al final la Charlotte Corday ha assassinat a Marat mentre estava a la banyera, tal com estava previst. Si la voleu veure només teniu temps fins a diumenge.

Tractar el tema dels desnonaments amb les cendres de la Thatcher damunt de la taula té el seu enginy i la seva gràcia. Parlar d’una gran ciutat catalana -suposadament Barcelona- a través d’un transvestit, un taxista i una activista és una mica trillat però pot resultar pintoresc. Utilitzar personatges “simbòlics” com el governador del Banc d’Espanya augmenta l’absurd, tot i que l’absurd i la farsa són els gèneres que pretesament es volen abordar… Dit tot això, penso que El carrer Franklin parteix d’unes premisses interessants… però per a mi acaba quedant-se justament a l’inici de tot. No veig una evolució d’aquestes idees, sinó una simple exposició; no em diverteix massa res del que passa, sinó que em provoca estranyesa… i […]

Una mena de conferència teatralitzada ha estat aquest espectacle de Pep Tosar, excel·lent, equilibrat, innovador, respectuós, perquè… qui no admira a García Lorca? Els quatre feixistes de puta que el van matar, però la bona gent queda embadalida amb els seus poemes i obres de teatre. Doncs com a conferència ha estat de luxe, amb cantaora, guitarrista, percussionista i bailaor, i Tosar com a relator. Per acabar-ho d’arrodonir, unes projeccions videogràfiques de categoria amb entrevistes fetes en un tren, de Madrid a Granada, simbolitzant el tren que mai havia d’haver agafat Federico, el tren que el va portar a la mort l’agost del 36. Una vergonya nacional. Sempre em pregunto: què hauria pogut arribar a fer aquest crack si no […]

Avui no hi ha temps a perdre !!!, feu-me cas i correu a comprar entrades per “A Louer”, us asseguro que gaudireu d’un espectacle fantàstic, meravellós, brutal, extraordinari, magnífic, excel·lent, excepcional, impressionant, sorprenent, innovador, inimitable i únic !!!, on es barreja la realitat amb la ficció. Ple d’humor, absurditat i imaginació. Després del “Bolero de Ravel” de Maurice Bejart, “A Louer” ha estat el millor espectacle que he vist en tota la meva vida. L’escenografia és espectacular, una casa burgesa i d’aire misteriós, com sortida d’una pel.lícula de Hiscotch. El saló està envoltat d’una gran cortina vermella. Hem vist objectes inanimats que tenen ànima, presències espirituals, portes que es tanquen i s’obren soles, personatges arrossegant-se pel terra com rates, ballarins […]

Heu posat en marxa una bona iniciativa ajudant a joves emergents d’aquesta professió tan, tan… problemàtica? Les Estrebades és una peça amb un plantejament intel·ligent i actual. La involució d’una noia viatjant al seu passat i dialogant amb la nena que va ser, possiblement en busca de respostes a la seva infelicitat actual. Dramaturgia atrevida i posada en escena molt ben resolta dins la seva senzillesa. Magnífiques interpretacions del duet d’intèrprets i bona direcció en una peça que considero difícil. “Gairebé cada dia era rica i pràcticament tots una princesa” recorda nostàlgica els dies feliços la protagonista.

“Penso en Yu” sorgeix després de que la seva autora Carole Fréchette ,llegís un matí al diari, la noticia de l’alliberació de Yu Dongyuem, després de 17 anys d’empresonament, per haver llançat pintura sobre una imatge de Mao. El que va començar l’any passat com una lectura dramatitzada al teatre Romea ( organitzada per l’AADPC, la Fundació AISGE i La Fundació Romea), ara és pot veure representada a la Sala Beckett. Madeleine (Fina Rius) és una activista en crisi que s’obsessiona amb una notícia que ha llegit al diari, Yu Dongyue ( xinès : 喻东岳; Hanyu Pinyin : Yù Dongyue) ha sortit en llibertat després de ser empresonat durant gairebé 17 anys a la Xina, per llançar ous plens de […]