Recomanacions

La col·lecció s’inscriu en la primera etapa de l’obra de Pinter, per la qual cosa sembla que encara s’estaven assajant alguns dels trets més característics del seu estil: els diàlegs inconclusos, els silencis, el joc entre veritat i mentida… En obres posteriors, com La traïció o Vells temps, apareixeria de nou el tema de la infidelitat però sempre com un element que en fa disparar d’altres. A l’obra que ens ocupa, en canvi, no s’acaben de veure els danys colaterals del suposat engany, i suposo que la direcció d’Albert Prat no ha acabat d’extreure tot el suc a una peça tan etèria i esmunyedissa com aquesta. La interpretació és un altre dels esculls, ja que no tothom sap omplir els […]

Les bones intencions poden posar dempeus al públic. Poden fer que marxi del teatre content i satisfet. I, fins i tot, poden fer que la gent vegi una obra que en realitat mai no ha existit. Com és possible? Doncs bé, pper una banda trobem una il·luminació poc precisa que distreu amb reflexos incomprensibles, un espai sonor que s’encaparra a subratllar el que ja veiem i una escenografia que ni evoluciona ni acompanya l’obra. I el text hi ha moments que és millor no escoltar-lo. De debò, ho dic seriosament. Gira sobre si mateix una i una altra vegada, intenta instruir i moralitzar (a no sé quina població de no sé quin segle), a més a més, és previsible i […]

No m’ha agradat, m’he avorrit. Se m’ha fet llarga i pesada. És la primera vegada que no aplaudeixo un espectacle. El text no m’ha agradat gens, l’he trobat repetitiu i poc afortunat en molts moments. Com es pot dir que una anorèxica no és una persona normal. Herbert Morote aprofita aquest personatge per fer una crítica social del mon en el que vivim o ens vol donar una lliçó de moralitat ?. La interpretació de la Concha Velasco l’he trobat fluixa, forçada i poc creïble. Penso que, per en Rodrigo Raimondi ha estat una experiència molt emotiva i gratificant; amb això voldria quedar-me, no m’agradaria pensar que se l’ha pogut utilitzat com a reclam d’aquest espectacle.

L’Anna Moliner i en Joan Negrié són la parella protagonista d’aquesta comèdia que Joan Yago, un jove dramaturg, guardonat amb el premi Quim Masó, que ha escrit expressament per a ells. Estem davant d’una obra divertida i dramàtica al mateix temps, que tracta sobre el món de la parella, l’amor i les esperances perdudes quan deixem de ser joves. És d’aquelles obres que et fan riure i a l’hora reflexionar sobre els somnis del passat, quan la joventut comença a desaparèixer i comencem a replantejar-nos el que ha estat la nostra vida, els obstacles hem hagut de superar i si realment ha valgut la pena. Aquesta és la història d’en Santi i la Rosó ,una parella tan sentimental com professional. […]

Dir que és dolent seria molt agosarat i fins i tot pretenciós, però a mi aquest estil “madrileny” no m’entra i penso que s’han comés molts errors, entre ells el de l’adaptació, doncs ha quedat una obra antiquada malgrat de posar-hi unes projeccions per modernitzar-la. Les actuacions també les he trobat molt fluixes, amb una Vicky Peña especialment exagerada parlant amb una mena de falset molt poc natural. No, no m’ha agradat, però això no vol dir que a algunes persones sí els pugui satisfer. Com deia El Gallo, hay gente pa tó. http://bit.ly/1LqBrUq

Vilafranca, un dinar de festa major és un drama, en torn a la família, amb tocs d’humor. Una obra escrita i dirigida pel vilafranquí, Jordi Casanovas. Es tracta de la tercera i última part de la trilogia que ha escrit sobre la identitat catalana. La primera va ser Una Història Catalana (2009) i la segona Pàtria (2012). En aquesta ocasió l’obra ha estat produïda per l’associació Els Teatres Amics, formada pel l’Atlàntida de Vic, l’Àtrium de Viladecans, el Kursaal de Manresa, el Teatre-Auditori Sant Cugat i el Teatre Auditori de Granollers, aconseguint amb això, poder fer un muntatge de gran format. Nosaltres l’hem anat a veure al Teatre Kursaal de Manresa. Tot comença el 30 d’agost de 1980, diada de […]

Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido va ser el primer espectacle que vaig veure d’aquesta compañía, va ser durant la Fira de Tàrrega i la veritat és que va ser una gran descoberta. VACA 35 TEATRO és un grup de teatre independent, que li agrada dialogar i interactuar amb el públic, que busca el risc, que investiga, que arrisca amb la intenció de defensar una veu pròpia i de revalorar lo que el teatre representa, trencant estereotips establerts i oferir-nos una alternativa teatral que ens portarà a la reflexió. Un tipus de teatre molt arriscat que pot agradar molt o gens. A mi em va agradar moltíssim! Cuando todos pensaban que habíamos desaparecido es desenvolupa entre fogons, un dinar per […]

Àngel Llàcer situa aquesta comèdia de Shakespeare a l’època daurada del cinema americà dels anys cinquanta, transformant la petita ciutat de Messina en un plató de cinema de Hollywood, convertint així una obra de teatre clàssic en un musical al pur estil de Broadway. Els personatges de Shakespeare s’han convertit en aquesta ocasió en una companyia d’actors i actrius que estan rodant una pel·lícula. La trama segueix sent l’amor i els rols de la parella. Dues històries d’amor. La primera entre Claudio i Hero, i la segona entre Beatrice i Benedicte. D. Juan, que no pot veure ningú feliç, tracta d’impedir que Claudio es casi amb Hero i s’inventa una calúmnia. L’orgull, la burla verbal i el tarannà de Beatrice […]

Qualsevol que hagi sentit mai una cançó de The Mamzelles, sabrà que les seves lletres són intel·ligents i juganeres, amb certa dosi de mala baba i un feminisme modern i refrescant. Doncs exactament així és F.A.M.Y.L.I.A (Follamos Amando Mucho Y Luego Intentamos Arreglarlo), el seu primer espectacle de creació. Entre totes tres signen dramatúrgia, música i direcció, i ens fan reflexionar sobre la família en aquest segle XXI. Amb una posada en escena arriscada però totalment adient i uns actors que aconsegueixen mostrar la seva feminitat sense ni tan sols apropar-se a l’astracanada, F.A.M.Y.L.I.A es una d’aquelles comèdies que fan reflexionar sense esborrar mai el somriure dels llavis. Un muntatge d’allò més interessant i totalment recomanable. No us el perdeu! […]

El circuit alternatiu novaiorquès de l’Off-Broadway ha produit diversos èxits que han estat estrenats a casa nostra amb un llarg recorregut, com és el cas del T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré. En aquesta ocasió, una dècada després de la seva estrena, ens arriba per primer cop la versió espanyola de Thrill me, un musical de petit format amb tocs de thriller que al nostre país s’ha donat a conèixer amb el títol d’Excítame. Òbviament, aquest no és el primer cop que es barregen els dos gèneres, ja que tenim altres exemples que ho han fet com Killer, que es va estrenar fa pocs anys a la ciutat comtal, però en aquesta nova proposta la fusió resulta ser més igualada […]

Vaig veure Fugit a FiraTàrrega 2014 i crec que encara tremolo. Fugit és un viatge a l’exili, a un món millor. Un viatge escènic que et fa sentir en pròpia pell l’experiència de tots aquells qui han hagut de marxar de casa seva per culpa de les guerres, dictadures o la misèria. Un viatge emocional brutal, intens, poètic. Sense ni una sola paraula, només amb unes mirades dolorosament profundes -que alberguen esperances, però també moltes pors- els Kamchàtka aconsegueixen fer-te viure el teu propi exili. Has de deixar enrere la teva identitat i aquells qui t’acompanyen. Hi ha qui plora, hi ha qui riu, crida, qui s’abraça quan es retroba, però tothom es deixa portar pels actors pels carrerons, cases, […]

Gràcies, sobretot, a Tricicle, fa temps que el nostre públic ha après que el teatre de gest té una vessant popular molt comercial capaç de convertir la poètica del teatre sense paraules en tot un espectacle d’entreteniment pur. La companyia Neander, experta en el gènere, ens porta, sota la direcció Kristján Ingimarsson, un show que barreja un ambient gris d’oficina amb les fantasies més estrambòtiques de les pel·lícules de Hollywood. Blam! s’inspira en cintes mítiques d’acció, aventures, terror o ciència ficció per endinsar-nos en un univers on els objectes quotidians es transformen en armes, aparells futuristes i robots. La proposta és tot un desplegament d’imaginació i originalitat. Els quatre actors, amb les seves acrobàcies i divertides trompades, demostren una tècnica […]

Avui s’ha parat el temps i m’he deixat portar per les emocions, gaudint d’un moment realment màgic i meravellós. “La Sonrisa del Naufrago” i “Barco de Arena” són dos “solos”que formen part de la “Trilogia del Rodamón”, dos poemes visuals que podeu veure durant aquest mes d’octubre a la Seca Espai Brossa. Penso que tothom hauria d’anar-hi, grans i petits. Jo he sortit amb un somriure d’orella a orella, amb el cor engrandit i amb ganes d’abraçar. Quines abraçades…quina manera de transmetre… L’any 2004, Claire Ducreux crea el primer dels seus tres “solos” de dansa- teatre de carrer titulat “De paseo”, el 2008 “Barco de Arena” i el 2012 “La Sonrisa del Naufrago”. És durant la Fira de Tàrrega 2014 […]

Pel que estem veient els temes favorits d’aquesta temporada estan sent les relacions de parella i “el teatre dins del teatre”. You say tomato reuneix els dos temes i construeix una comèdia romàntica amb petits tocs dramàtics i de reflexió. Joan Yago ha aconseguit, precisament, que ens creiem a aquesta parella de cantants que recorren les festes majors de Catalunya amb insatisfacció i amb la desesperança de que mai sortiran d’allà on són. La situació personal es barreja amb la professional, i per l’escenari desfilen una rastellera de retrets i somnis incomplets que acabaran amb el número musical que la parella ha vingut a representar. “The show must go on”, sense cap mena de dubte. L’espectacle resulta a estones encantador […]

Adaptar el guió d’una pel·lícula coneguda és prou complicat. Però si el guió és d’un autor amb una personalitat tan marcada com la de Woody Allen, la cosa es pot convertir en un desastre… sobretot si l’adaptador i director és un home de teatre del que s’esperen resultats per sobre de la mitjana. Ara bé, sempre hi ha excepcions. En aquest cas, Rigola ha aconseguit portar l’univers d’Allen al seu terreny i crear una obra que no el traeix ni a ell mateix ni tampoc al geni novaiorquès. Ens trobem, per tant, amb una hàbil utilització de l’escenari i de l’espai sonor, així com un tempo que dóna a la peça identitat pròpia. També el veiem treballar amb actors i […]