Recomanacions

El Teatre Gaudí de Barcelona commemora els quaranta anys de la mort de Mercè Rodoreda amb l’obra Mercè Rodoreda en el Triangle de París, una producció de Versus Teatre, amb direcció de Maria Casellas Ever Blanchet, dramaturg d’aquest muntatge, s’ha inspirat en el llibre de Retrat de Mercè Rodoreda, de Mercè Ibarz, que explora l’obra i vida de l’escriptora i en dos contes que l’autora va escriure durant el seu any d’exili a París, Nit i boira i Paràlisi. Dos contes personals, fins ara mai representats a Catalunya. Dos contes units pel dolor. El dolor moral i el dolor físic. Nit i Boira és una sèrie de contes sobre l’exili, inspirada en els refugiats a França durant l’ocupació. El tema […]

Qui són les persones invisibles de la teva ciutat? Aquelles que se sap que existeixen, però a les quals en cap moment se les mira i es fa veure que no hi són. Tots els pobles en tenen i cap vol posar-hi la mirada. No importen o això vol creure la resta. Francisco Casavella a “El día de Watusi” fa una radiografia molt exacta de la Barcelona dels anys 70 als 90 posant el focus en aquestes persones invisibles, les que conformen la ciutat, però a les quals no se les hi mira als ulls. Iván Morales agafa el primer volum de la història i, en aquesta lectura escenificada del primer acte, ens presenta a Fernando, un adolescent que viu […]

Qui no comet contraccions a la seva vida entre el que diu i fa? Potser aquest podria ser el tema de l’obra de teatre “Lali Symon”, una de les grans meravelles dels programació d’estiu, dirigida per Sergi Belbel, que alhora n’és l’autor. Ara bé, ens en quedaríem curts perquè l’obra representada per tres actrius, Emma Vilarasau, Mont Plans i Júlia Bonjoch, tracta i esprem molts altres temes: el rol de la dona cuidadora-renunciadora dels seus projectes vitals; la relació de les netes amb les seves àvies, amb qui sovint tenen més confiança que amb les pròpies mares; els germans que no s’impliquen en la cura de les mares i ho deleguen a les germanes, i encara n’hi ha un altre: […]

La Plaça del Diamant forma part de l’univers cultural de tot un poble, perquè reuneix una qualitat literària contrastada i admirada, perquè reflecteix el sofriment de la societat en temps de guerra i postguerra, perquè mostra la vivència d’una dona d’aquells temps, humil i treballadora, profundament sensible i perspicaç, i, en definitiva, perquè ha esdevingut una crònica d’un període històric, una obra absolutament imprescindible i d’una magnitud colossal en la literatura europea del segle XX. Partint d’aquesta base, qualsevol versió de l’obra que pretengués ser innovadora podia córrer l’enorme perill d’allunyar-se de l’essència i apropar-se al fracàs. La directora, Carlota Subirós, s’havia endinsat ja en un treball previ (Rodoreda, retrat imaginari) en la personalitat de l’escriptora i, bona coneixedora dels […]

Sergi Belbel dirigeix l’omnipresent Emma Vilarasau, la veterana Mont Plans, premi Margarita Xirgu de teatre, i la jove Júlia Bonjoch en un espectacle que ell mateix ha escrit, i que balla entre la comèdia i la dura quotidianitat, entre allò que és privat i el que es considera públic (i, per tant, de tothom?), entre la persona i el personatge, entre la realitat de tres generacions molt diferents. Lali Symon ens mostra el debat intern que persegueix una monologuista de gran èxit, una estrella admirada, reconeguda i estimada, una icona femenina i feminista, i una referència per milers d’espectadors que segueixen els seus xous en teatres i televisions. La seguretat i la força que caracteritzen el seu perfil públic contrasten […]

La muntanya de Montserrat es veu des de tants punts de Catalunya que ha acabat assumint la responsabilitat de ser un dels nostres grans icones. Si hi ha una responsabilitat que ha d’assumir el teatre, és la d’agafar aquests icones per, com a mínim, sacsejar-los. I resulta que La Santa Companyia, a mans del fabulós text i la direcció de la Maria Riba, ho fa de tal manera que quan s’apaguen els llums i entren els músics, l’espectador és ben lluny de sospitar el que és a punt de passar. La premissa és senzilla, bonica i surrealista a parts iguals. Una comunitat de picapedrers ha esculpit, agulla a agulla, gorro a gorro, cada un dels cims de Montserrat, fent d’aquesta […]

Aquesta és una obra necessària, oportuna… i fins i tot oportunista, donades les circumstàncies en les que ens trobem. Quan un entra al teatre hi va disposat a escoltar moltes coses que sap que no li agradaran, que l’alarmaran, però ho fa conscient de que enmig de la ironia hi trobarà claus per combatre (o per entendre, encara que sigui a contracor) el moviment feixista. Ara bé, quan entrem ens trobem amb un decorat televisiu de late show o similar. Sembla l’espai ideal perquè aparegui Andreu Buenafuente, Marc Giró… o fins i tot la Lali Symon que justament aquests dies ocupa l’escenari del Romea. Però no, no és cap d’aquestes persones. S’anuncia de cop a Mercè Arànega, i aquesta es […]

L’any 2018 la dramaturga, activista política i feminista Michela Murgia va publicar Instruccions per fer-se feixista, un text irònic i crític que reflexiona sobre el perillós ascens i propagació de les ideologies i moviments de la ultradreta arreu del món. Cinc anys després arriba als nostres escenaris amb l’adaptació de Sergi Pompermayer. Què està passant? Vivim massa confiats davant el feixisme? Davant l’augment de l’extrema dreta, sobretot pel que fa a la seva representativitat parlamentària, Instruccions per fer-se feixista és una proposta del tot necessària. L’actriu Mercè Aránega, protagonista d’aquest monòleg còmic, es fica en la pell de l’autora i ens parla com si ella mateixa fos una autèntica feixista. Ens explica, de manera intel·ligent i molt convincent, les virtuts […]

Le Vide és el resultat de la col·laboració entre les germanes Les Maybalés, Ester Nadal, Enrique Noviello i Stef Depover. El programa definia aquest muntatge com “l’exploració del concepte del buit fent servir el moviment i el so d’un instrument singular”. Ahir en vaig equivocar en triar aquesta peça. No vaig entendre res del que ens volien transmetre aquestes dues ballarines i companyia. Esperava veure un espectacle de dansa, de house dance, un estil de ball que m’agrada molt. Crec que ningú del públic va entendre res. Va acabar l’espectacle i la gent va reaccionar tard en aplaudir. Uns aplaudiments fluixos com mai havia vist. Bé, tret d’un espectador, que eufòric va vituperar als artistes. Vaig estar temptada de girar-me […]

La pell fina, la nova comèdia de Carmen Margà i Yago Alonso, s’afegeix al ja consagrat gènere que jo anomeno “retrobaments a l’hora de sopar”: un grup d’amics o familiars es retroba en alguna casa on un incident o comentari aixecarà tota la pols del passat. Aquí, el comentari desafortunat serà sobre un nen, un bebè lleig que destaparà la lletjor de la paternitat. Si durant anys, tenir un fill semblava que hagués de ser de color rosa, ara, poc a poc, s’alcen veus que també en destaquen els grisos. La pell fina n’és un testimoni. I ho fa des de l’humor, els equívocs i l’assimetria d’informació entre públic i protagonistes. D’entre ells, m’agradaria destacar el paper de Biel Durán […]

Tómbola comença amb una núvia a la fuga, com en aquella pel·lícula americana de la Júlia Roberts i el Richard Gere. Ens col·loca en una comèdia, més o menys agradable, en la que la protagonista ens parla de les seves relacions, de les seves llistes de peròs i contres a l’hora de buscar la persona ideal, i en la que es fa una anàlisi d’aquelles parelles famoses que van trencar-se a poques passes de l’altar. Fins aquí, doncs, una comèdia inofensiva que de tant en tant es veu esquitxada amb alguna cançoneta de Marisol, la nena prodigi espanyola que anys més tard escolliria l’anonimat per desaparèixer a Màlaga, la seva ciutat natal. I sí, la protagonista vol escapar també a […]

La vida que es somia, que s’espera i que es desitja es contraposa moltes vegades a la realitat, a l’entomar les coses com van succeint. Una vida feliç i plena pot convertir-se en un malson dolorós i asfixiant per molt que es faci o es lluiti. Sempre queda l’esperança que un dia tot pot anar a millor. Que Mercè Rodoreda és una experta en narrar de manera molt personal i humana la vida d’aquells que van patir la Guerra Civil i la postguerra no és cap secret. D’aquesta obra se n’han fet moltes versions, en teatre i també en televisió, i es miri com es miri sempre es reconeix el pinzell de l’escriptora per dibuixar cadascun dels trets dels seus […]

Era a la cançó Misery is The River of The World (La Misèria és el riu del món) de l’àlbum Blood Money, que també era la música incidental del muntatge de Bob Wilson de Woyzeck, de Tom Waits on es feia la següent afirmació: “If there’s one thing you can say about mankind / There’s nothing kind about man / You can drive out nature with a pitch fork / But it always comes roaring back again” (Si hi ha alguna cosa que pots dir de la humanitat / és que no hi ha res humà. / Podeu fer fora a la natura amb una forca / Però aquesta sempre tornarà rugint), que no sol defineix gran part de l’existència […]

Comença Mateu Bauçà pendent de la gent que va entrant a la sala, i de cop i volta una noia amb un vestit de núvia que entra a l’escenari indicant que ha marxat de la seva boda en l’últim moment.Ens comenta com ha anat, que ha volgut buscar al príncep blau i que aquest príncep blau no existeix. Moments divertits, com quan ens comenta com ha anat la seva experiència amb les app de cites.No sé si coneixeu a Marisol, els que sou joves segurament us sona alguna cançó i poc més. Era un dels nens estrelles del franquisme que van viure l’èxit fent pel·lícules, cançons i per tot arreu. Tot de color de rosa. Però com sempre, aquesta nena […]

Nessun Dorma és el resultat de la residència que Eu Manzanares va dur a terme al llarg d’aquesta temporada a la Beckett. Es tracta d’una obra que es mou entre el drama i la comèdia. Els esdeveniments no són del tot reals, però parteixen d’un fet real que l’autora descobreix de la seva família. El fet és que la seva àvia, durant els anys cinquanta, en plena època franquista, va haver de donar la seva sang a canvi de cistelles de menjar. L’àvia de l’Eu va donar sang a una reconeguda farmacèutica per tal de poder menjar. Aquesta farmacèutica avui en dia patrocina el Gran Teatre del Liceu. Nessun Dorma desenvolupa tres trames que s’entrellacen. Diferents moments en el temps. […]