Recomanacions

Avui hem inaugurat el Festival Grec d’aquest any amb l’obra “BANGKOK” que s’està fent a la Villaroel. Una proposta que ha anat in creixendo en el transcurs de l’obra, fent un gir inesperat que em va agradar molt. Com escenografia la sala d’espera d’un aeroport. De seguida ens adonem que alguna cosa no acaba de funcionar, és estrany, no funcionen les pantalles, no hi ha passatgers, no hi ha avions, ni empleats; bé si , hi ha dos guardes de seguretat. Arriba un passatger, un home gran que ha comprat per internet, un bitllet d’avió per anar a Bangkok, quina és la seva sorpresa quan el guarda de seguretat li diu que aquell aeroport no ha estat mai actiu. El […]

Des de la primera escena ens adonem que darrera d’aquest muntatge hi ha una direcció brillant, ja que Roger Ribó ens fa visualitzar tota una època i tot un paisatge de postguerra en aquest petit exercici que no arriba ni a una hora de durada. La precisió dels gestos i moviments escènics, la originalitat de l’espai sonor i el ritme que s’atorga a la història ens donen la raó. Si a sobre ho acompanyem amb tres estupendes actrius (Maite Bassa, Montse Bernad i Blanca Solé) ni ens adonarem que a l’escenari només hi ha tres maletes i poca cosa més… Teatre minimalista, però humil i ben fet. Una petita proesa que no ens hauria de resultar tan estranya si no […]

Perquè relata una història real colpidora, i ho fa tan bé que no solament t’ho creus sinó que t’hi involucres i al final t’agafen ganes de cridar assessini, com ho van fe els companys de Carlo Giuliani mentre li tapaven els forats de bala que li van fer els policies. Lali Álvarez ha escrit un text impecable, ha creat una posada en escena fantàstica i imaginativa i ha dirigit a un Oriol Pla magnífic, que s’ha deixat la pell en la interpretació. Resultat una història que emociona i indigna a parts iguals o repartiu-les com vulgueu. Bon teatre de denúncia i lliçó d’història recent. Puto Berlusconi…

El Grec teatra,l a la Seca Espai Brossa amb una peça de Daniela Freixas, actriu passada a dramaturga. Biològicament La Tortuga de Califòrnia és un queloni que algun carallot va introduir i s’ha convertit en un invasor i depredador. Metàfora sobre la immigració? Segurament que sí. La peça és dura i complicada i no se’n desvetlles les incògnites fins al final. Ben dirigida i molt ben interpretada per un elenc de professionals de solvència amb una sorpresa: Clara de Ramon, una novata que ha estat a l’altura, oh i tant que ho ha estat.

Òpera, dansa i flamenc a la Muntaner. Un espectacle que tal i com ha explicat Murias neix dels petits espectacles concert que als anys 20 es feien per les cases, sobretot a Andalusia i a Madrid, on un “senyorito” convidava a un “bailaor”, un músic i un “cantaor” a casa seva i es passaven dos dies o més tancats, sense parar de cantar i ballar. Amb aquesta obra s’ha volgut rememorar l’ambient que es vivia durant aquella època, fent un repàs de la seva música. Es tracta d’una espècie de recital atípic on quatre personatges solistes: un pianista, una soprano, una bailaora i un músic expert en les castanyoles, juntament amb el públic, creant un espectacle íntim i proper. En […]

Hi ha muntatges bons i muntatges que no tant… i després hi ha uns altres que, més que muntatges, són un esdeveniment. El fenomen d’Incendis va començar l’any 2012, quan Oriol Broggi la va portar al Teatre Romea, donant a conèixer un autor que, després, s’ha acabat convertint en un dels referents més importants de la dramatúrgia internacional: Wadji Mouawad. Curiosament, les propostes que, posteriorment, hem pogut veure a la nostra ciutat tant de Mouawad (Litoral, Cels o Seuls) com de Broggi (L’orfe del clan dels Zhao) han repetit, d’una manera o d’una altra, elements ja presents a Incendis i que mai han funcionat de forma tan perfecta. I és que l’espectacle protagonitzat per Clara Segura i Julio Manrique és […]

“2051.Una comèdia distòpica” és una obra de ciència ficció ambientada en un possible futur molt proper , on se’ns presenta una societat del tot absurda que està dominada per les noves tecnologies. En aquest cas l’obra es centra en les xarxes socials, més en concret en una nova xarxa social que està de moda, on els usuaris hi han quedat atrapats i es relacionen virtualment entre ells. A través d’un programa anomenat Drims, es pot triar amb qui, quan i on poder tenir sexe “virtual”, una situació del tot distòpica, conseqüència de la societat en la que actualment ens trobem. Penso que l’Ivan.F. Mula ( escriptor, director i actor d’aquest muntatge), ha volgut criticar d’una forma satírica, l’ús i la […]

A la Barcelona de 2051 hi ha gent que viu dins de gratacels i no en surt mai sota cap concepte. En aquesta Barcelona, les xarxes socials ja no estan als nostres mòbils sinó que han conquerit les nostres hores de son. Amb aquestes premisses, Iván F. Mula (a qui segur que coneixeu perquè és un dels col·laboradors/recomanadors d’aquesta pàgina) signa una divertidíssima comèdia romàntica sobre l’amor en temps de xarxes virtuals. Amb una trama que funciona com un rellotge, una bona utilització dels recursos audiovisuals i un repartiment entregat (format pel propi Iván, el també recomanador de Teatre Barcelona Carles Armengol i Alba Rubio), 2051 és una comèdia futurista que ens fa riure però també ens dóna alguna cosa […]

Mata el teu alumne ens presenta una pregunta incòmoda: què passa si algú decideix fer realitat la fantasia que un autor ha plasmat a una novel·la? I si aquesta fantasia consisteix en matar algú, qui seria el responsable? L’assassí? O aquell que li ha donat la idea? Amb aquest rerefons, Carles Mallol signa una comèdia negra i atípica en què assistim a les dues realitats de la situació, la del novel·lista i la de l’assassí. Amb un ritme excel·lent i unes interpretacions magnífiques, a Mata el teu alumne només li falta un final més contundent per ser rodona. Tot i així, un muntatge d’allò més recomanable. Més informació a Somnis de teatre

Un bar de tota la vida reconvertit ara en un bar de “xinos“, quatre amics que parlen sense parar de temes aparentment intranscendents, un pòster, un parc nacional xinès, una pel·lícula i una mena de fantasma que porta impermeable blau i que només parla en anglès. Aquestes són les premisses de Bailong, el primer dels espectacles que es presenta dins del cicle DespertaLAB, organitzat per Sala Atrium i Nau Ivanow. L’objectiu és donar suport a la creació teatral més activa i emergent, sobretot a la de creadors que cerquen noves formes escèniques i dramatúrgiques. La veritat és que Bailong té una part experimental que conviu amb formes teatrals més ortodoxes, fins i tot emmarcades en un decorat corpori i molt […]

Poques vegades he sortit del teatre amb la sensació que he estat l’espectador més satisfet de la sala. Això, a l’hora de recomanar l’orba, és tot un problema. M’agrada la implicació dels dos actors, les constants referències a l’univers de Sèrie B que unes quantes generacions tenim al cap, i l’estructura arriscada teatralment (gairebé al més pur estil inception). Però Souvenirs també té les seves ombres. És un collage un pèl massa llarg on forma i contingut haurien d’anar més lligats i que el tema, malgrat ser actual (el turisme a Barcelona) i ser l’autèntic eix conductor, queda una mica anecdòtic. Teniu poques oportunitats de poder veure una obra d’aquest estil (i nivell). La narrativitat fa de cola per unir […]

Originalment escrita l’any 1964, El crim de la Germana Bel (The Killing of Sister George) va ser una obra amb un cert esperit transgressor per la irreverència de la seva temàtica i la valentia d’utilitzar, en una societat encara conservadora, la figura protagonista d’una actriu lesbiana. Cal valorar, doncs, el seu paper en la història del teatre contemporani però, també, assumir que la seva modernitat, amb la mirada actual, ha quedat força antiquada. Avui dia, una proposta com aquesta no es pot considerar gens impactant, sorprenent ni tan sols atrevida. D’acord que les paraulotes i el desvergonyiment dels diàlegs poden tenir encara la seva gràcia però, malauradament, darrere d’això, només trobem un argument tòpic, gastada i previsible. El seu director, […]

Wajdi Mouawad és ja un autor de capçalera per a molts directors de casa nostra, i la veritat és que tot i els seus excessos i la repetició d’algunes fórmules s’ha convertit en un referent a platees de mig món. El primer cop que vaig sentir a parlar d’ell va ser quan va presentar la seva tetralogia La sang de les promeses al Festival d’Avinyó, causant una commoció poc freqüent. Temps després vaig poder gaudir d’una part d’aquella tetralogia, concretament d’Incendis, en la interessant versió cinematogràfica de Denis Villeneuve. I ja per fi en el 2012 va arribar al Romea de la mà de La Perla 29, aconseguint de nou un èxit clamorós i merescut. Una de les principals virtuts […]

Mai no oblidaré la primera vegada que vaig veure Incendis, era l’any 2012 i va ser una d’aquelles obres que et canvien la mirada per sempre. Incendis és molt més que una tragèdia colpidora amb personatges irrepetibles i inoblidables. Incendis és un muntatge màgic on es van reunir els talents d’un autor sensible (Wajdi Mouawad), un director inspirat (Oriol Broggi) i un repartiment en estat de gràcia (Marcia Cisteró, Julio Manrique però sobretot, sobretot, una increïble Clara Segura). Veient la història de la Nawal des de l’anfiteatre del Romea vaig haver de recordar-me a mi mateixa que calia respirar. És potser una de les històries més potents que he vist mai. Incendis és molt més que una obra de teatre. […]

Una dona es troba amb un empresari teatral per parlar sobre una obra que ha escrit. Ell vol celebrar la reunió en un gran restaurant, però ella es nega a entrar en un lloc com aquell. “¿Es necesario que coma con usted? ¿En ese lugar? ¿Es absolutamente necesario? ¿Es necesario para mi obra?”. Així comença el monòleg “Mi relación con la comida”, un text escrit per Angélica Liddell, amb el qual va guanyar el Premio SGAE de Teatre 2014. El fet del ser un restaurant de categoria és el desencadenant de la reflexió sobre del seu origen i les seves conviccions. L’obra és la reflexió que fa l’autora sobra la novel·la que ha escrit, adonant-se que la persona que li […]