Recomanacions

La Sala FlyHard ha començat la nova temporada amb Caixes, l’última obra del dramaturg Marc Artigau, dirigida Montse Rodríguez. La posada en escena és senzilla. Com a escenografia unes caixes movibles que donen molt de joc durant tota la representació. Quatre personatges que no es coneixen, alguna cosa els uneix… les caixes de la mudança. Tot comença amb una equivocació. En Pau i la Maria es muden de pis. En el contingut de les caixes de la mudança no hi ha les seves coses, hi ha hagut una equivocació. Les caixes són dels seus nous veïns, en Mario i la Paula. Curiosament en Mario és el que vol ser en Pau, pilot i la Paula és ballarina, la gran frustració […]

El musical Fang i Setge, produït per Excés d’Entusiasme SL i La Passió d’Olesa, es va estrenar la temporada passada al Teatre La Passió d’Olesa de Montserrat. Aquest cop no me la volia perdre. L’orquestra en directe i més d’un centenar d’artistes dalt l’escenari, era motiu suficient per decidir-me a anar a veure aquest musical. No ens ho vam pensar dues vegades i dissabte vam anar de camí cap a Olesa per tal de poder gaudir d’aquest macro muntatge. Fang i setge és un text escrit per Marc Rosich, assessorat per l’historiador i escriptor Agustí Alcoberro i la historiadora especialista en la Guerra de Successió Conxita Mollfulleda. És un musical de gran format que vol apropar els espectadors a la […]

Un bon amic em va escriure dient-me que no em perdés aquesta proposta de “no teatre” i no m’ho vaig pensar dues vegades. Una proposta diferent, no un ***** estrelles , però si curiós i original, i del tot recomanable. Una obra feta varies peces co-dependents ( unes millors que d’altres) en espais diferents, han format aquesta gran peça. Fer no teatre, despullar-se física i interiorment i parlar sense dir rés, senyors, té el seu mèrit. Es tracta d’una proposta sense convencionalismes. Cristina Celada i Tatiana Sánchez juguen amb el públic; passem de ser espectadors a ser part de l’espectacle. El moment “mujeres objeto” ….desconcertant. Bé, avui entre el públic hi havia una noia que ha començat a escridassar a […]

Perquè l’obra de Yago ens parla d’una parella escrita en clau de comèdia, però desenganyem-nos, amb deu anys de matrimoni a l’esquena no tot són flors i violes. Han hagut de renunciar a moltes coses, somnis inclosos; ella volia ser Joan Baez i ell… per arrodonir ingressos canta corridos a la porta d’un super anunciant salsa per a nachos. Avui el Santi està especialment bord i al final surt tot, i tot vol dir les desil·lusions.Obra molt ben escrita per Joan Yago, hàbilment dirigida per Joan Maria Segura i interpretada per la parella Anna Moliner i Joan Negrié, tots dos en estat de gràcia. Felicitacions!

Després del pas pel Festival Grec d’enguany, l’obra que ret homenatge al dramaturg anglès torna a la nostra ciutat per fer temporada, tot i que només durant cinc setmanes. I ho fa amb un repartiment coral com el que poques vegades ens trobem a la cartellera, el qual conté en la seva totalitat primeres figures del nostre teatre. Llegint el títol, un pot deduir perfectament el que va veure. Aquest no enganya a ningú i, sens dubte, es tracta d’un gran reclam amb el que podrem revisitar el teatre clàssic. No obstant, trobo que s’ha tret poc suc de la idea proposada, ja que fusionar tres obres diferents de Shakespeare deixa un regust estrany, ja que ni estàs veient teatre […]

La tradició de musicals freaks dins de la cultura anglosaxona és força comuna, amb títols com The Rocky Horror Picture Show, Bad Boy o Evil Dead, entre d’altres. Els germans Olivé en són conscients i és per això que han escrit i dirigit una obra lliure, descarada i gamberra, a l’estil de les ja citades. La diferència és que en aquest cas no es tria una temàtica de gènere fantàstic sinó la biografia d’un dels pintors més coneguts de la història de l’art, tot i que veient l’obra t’adones de que haguessin pogut triar la vida d’un pintor de parets i tot hagués funcionat igual. Realment no interessa el personatge, sinó quatre referents reals que ens el situen a la […]

Stefano Massini, un gran dramaturg. Lluís Pasqual, un immens director. Miriam Iscla una insuperable actriu. Un trio d’asos que fan com a mínim repòker. De fet l’obra és un documental, però esdevé una tragèdia amb una càrrega tan o més forta que Titus Andrònicus, i ja és dir. Guerra bruta, terrorisme d’estat, assassinats en massa, violacions… tot desvetllat per una dona valenta: Anna Politkóvskaia, periodista abnegada que sabia que se la jugava. Desplaçada a Grozny investigava “a peu d’obra” i denunciava els horrors d’aquell disbarat. Van intentar reeducar-la i no se’n van sortir i seguint el manual del Sr. Putin, escrit sense matisos, la van pelar, directament. http://bit.ly/1j70Rx6

Ricardo Darín és un actor argentí amb molta tirada a casa nostra gràcies a pel·lícules com El hijo de la novia o Nueve reinas. Sens dubte, el podríem col·locar entre el star system del cinema parlat en espanyol i el seu nom en un cartell és motiu suficient per atreure una multitud de persones que el van a veure a ell sense importar l’obra en qüestió. No obstant, l’obra escollida pel seu retorn als escenaris és una adaptació d’una miniserie/pel·lícula dels setanta del mestre suec Ingmar Bergman, la qual parla sense embuts del matrimoni, destripant la vida de les falses aparences amb les autobligacions imposades, els lligams que aquest comporta i els diferents comportaments que emet cada part. Certament, avui […]

És el que penso que li passa a l’adaptació d’aquest Bergman, al que volgudament se li ha posat un to de comèdia per fer-lo apte per a tota mena de públics. Una posada en escena excessivament explícita, que penso ha tractat al públic d’espectador novell, ha ajudat a aquesta intenció. Per altra banda dos bons actors, convincents, mostrant tenir molt bona química i gestionant sàviament el valor afegit del seu accent porteño molt apreciat a Barcelona, mesurat perquè a ningú se li escapi res, contribuirà al èxit que li pronostico, perquè realment ens ho hem passat bé. Llegir-ne més. http://bit.ly/1ONgt5F

Si sou dels que éreu a la plaça Catalunya durant el 15-M, heu format part d’alguna entitat veïnal, assemblea de treballadors, AMPA o fins i tot si aneu a les reunions de l’escala, aneu-hi. Segur que els protagonistes us seran molt familiars: comissions, subcomissions, treball en xarxa, solidaritat, comitès, esmenes, consens… Sí, dit així pot semblar un rollo, però de ben segur que no podreu parar de riure. Els valencians Pérez&Disla ens retraten a tots amb un espectacle fresc, dinàmic i ple d’humor que qüestiona el concepte de participació i representació democràtica amb una peça d’una hora que recrea a temps real una assemblea on es posaran de manifest rols i situacions tant reals com divertides.

La Col·lecció va ser la primera parada del nostre recorregut per la Fira de Tàrrega; aquesta va ser la meva valoració. Quantes expectatives un Pinter!, l’especialista en el teatre de la inseguretat. La col·lecció és una història que gira al voltant d’una hipotètica o no relació extra conjugal esporàdica. Pinter ens presenta dues parelles i la història d’una possible infidelitat. L’obra està envoltada de misteri, i ens fa pensar en més d’una possibilitat. Els personatges juguen amb la veritat en benefici propi. Fantasies i obsessions, gelosies i odis, realisme i misteri, elements molt típics de les obres de Pinter. El text és fantàstic, amb un llenguatge quotidià dins de la incoherència de situacions grotesques i rellevants. L’escenografia està representada en […]

En aquesta ocasió, la nostra cita anual amb Woody Allen no només ve en clau cinematògrafica, com ve sent habitual des de fa dècades, sinó que també tenim l’oportunitat d’anar a veure l’adaptació teatral d’una de les seves pel·lícules, estrenada als anys noranta, la qual ha estat realitzada per Àlex Rigola. De fet, tenia molta curiositat per veure com es feia la posada en escena de l’obra, ja que en general les pel·lícules del novaiorquès acostumen a tenir una posada en escena molt teatral, però al mateix temps tenen una escriptura que combina diverses escenes i localitzacions amb un anar i venir àgil i constant que dificulta la translació a un únic espai. En aquest sentit, vist el resultat, podem […]

La companyia La Calòrica, capitanejada per un cada cop més prometedor Israel Solà, ja fa temps que està començant a fer-se notar en el circuit independent (i, poc a poc, una mica més enllà). Presentada en el Festival Grec d’enguany, Bluf és una sàtira molt divertida dels joves (la generació dels integrants del grup) que han crescut rodejats d’un gran ventall d’oportunitats on triar el seu futur però, per uns motius o uns altres, finalment, no s’han complert les seves expectatives. Estructurada com a comèdia coral, l’obra enllaça diverses històries on els desitjos i il·lusions dels personatges es contraposen a la més dura realitat amb amargura. El sentit de l’humor del seu autor, Joan Yago, està farcit de cruesa però […]

Woody Allen va estrenar Marits i mullers l’any 1992, convertint-se en la darrera pel·lícula que rodava amb Mia Farrow, la seva, fins llavors, musa i dona a la vida real. La parella es va trencar (escàndol inclòs) poc abans de concloure el rodatge, quan Farrow va descobrir que el seu marit havia iniciat una relació amb la seva filla adoptiva. El productor va trigar quatre dies en convèncer l’actriu (que no volia veure mai més en Woody) que tornés a la filmació a finalitzar les poques seqüències que li faltaven per acabar la cinta. Finalment, així ho va fer, demostrant una professionalitat extrema i permetent-nos a nosaltres, espectadors, beneficiar-nos d’una de les comèdies més amargues, sinceres i fosques sobre les […]

Àngels Bassas, està IMMENSA en aquest monòleg de David Harrower – que com ella mateixa ha explicat en alguna entrevista que li han fet arran de l’estrena de Ciara – li va proposar de fer-lo en el mateix moment que estava escrivint el text, va agafar el repte i aquí la tenim dins les parets blanques del Teatre Akadèmia, que obre les portes a la història que ens explica la mateixa Ciara i que ens atrapa des de el primer moment amb la seva mirada forta, valenta i directa al públic, trencant la barrera física i la imaginària de la quarta paret. La galerista d’art ens explica amb passió les obres que exposa a les parets de la seva galeria […]