Recomanacions

Míriam Iscla ens fa una interpretació extraordinària d’Anna Politkóvskaia, una periodista russa coneguda per la seva oposició al conflicte txetxè i a l’administració de Vladímir Putin. Morí assassinada en el seu bloc de pisos l’octubre de 2006. Tenia 48 anys. Cinc anys després de la seva mort, encara no s’ha aclarit el seu assassinat. Hem vist la cara més fosca de la guerra a Txetxènia a través dels nombrosos articles crítics que va escriure i descriure, Anna Politkóvskaia ,on explicava els abusos i tortures, suposadament practicades per les autoritats txetxenes, que es van cometre durant el mandat del primer ministre txetxè d’obediència russa, Ramzan Kadírov. Anna Politkóvskaia ens parla de violacions, de fam, de misèries, d’abusos i tortures, de injustícia, […]

El Teatre Lliure de Gràcia ha iniciat temporada amb dues estrenes que són des del meu parer imprescindibles:” CrecEnUnSolDéu” i “Dona no reeducable, dos monòlegs de Stefano Massini que ha traduït i dirigit Lluís Pasqual. La primera interpretada per l’actriu Rosa Maria Sardà i la segona per l’actriu Míriam Iscla. Dos textos molt potents, carregats de violència, que no et deixen indiferent. Jo he sortit bastant tocada de les dues funcions. En “CrecEnUnSolDéu” Rosa Maria Sardà dóna vida a tres dones, de religions diferents, en mig del conflicte de la franja de Gaza. Tres maneres de viure i veure una mateixa situació depenent de la cultura a la que pertanyen. Una mirada occidental, jueva i islàmica. Un focus damunt de […]

Com és possible que la Sarah Kane, una persona oberta, dinàmica i lúcida en públic, va estar a la vegada dominada per una depressió maníaca? Anna Alarcón es transforma en Sarah Kane, una dramaturga i directora teatral anglesa de 28 anys, que es va suïcidar l’any 1999 (es va penjar al bany amb els cordons de les seves sabates) mentre estava ingressada, de manera voluntària, en un dels millors hospitals Psiquiàtrics del Regne Unit, el Maudsley Hospital de Londres. Allà Sarah escriu aquest monòleg, on aboca tota la seva desesperació i el ​​seu desig de vida i amor, i vol mostrar què és el que passa per la ment d’una persona quan ja no distingeix la realitat de l’imaginari, els […]

Perquè sembla basat en Les Afinitats Electives del gran romàntic alemany per allò de “si tenim una parella estretament unida (A i B) i apareix una altra que es comporta d’igual manera (C i D), aleshores A es llençarà sobre D i C sobre B”. Plantejament interessant però no ha acabat d’arrodonir. Alguna cosa grinyola; de vegades el tempo, de vegades que no tots els caps estan ben lligats. per culpa d’això les actuacions se’n ressenteixen. Tot i així l’obra és interessant. Llegiu-ne més.

Pedro Páramo és la primera novel·la de l’escriptor mexicà Juan Rulfo, originalment publicada l’any 1955. Aquest llibre, admirat per altres autors com García Márquez o Borges, és un dels màxims exponents del gènere del realisme màgic i la seva tècnica serveix d’exemple en nombrosos cursos de literatura. Amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró, Comala adapta el text de Rulfo, dotant-lo de format teatral en una interessant contraposició de monòlegs on la veu dels morts cobra més importància que mai. El títol fa referència a la ciutat on el protagonista viatja per resoldre deutes pendents amb el seu pare i complir la promesa que va fer a la seva mare just abans que ella morís. Conceptualment, el muntatge aposta per […]

En un moment al qual sembla que l’anomenat teatre documental comença a agafar certa rellevància, no sorprèn veure els joves alumnes de l’escola d’actors Laura Jou presentar un espectacle coral basat íntegrament en fets i testimonis reals. Amb dramatúrgia i direcció de Jorge-Yamam Serrano, el muntatge exposa, des de diferents punts de vista, algunes claus sobre la matança que l’any 1999 van dur a terme dos adolescents a un institut nord-americà de Littleton (Colorado), on 15 persones van morir assassinades i 24 van resultar ferides. La història, ja tractada en pel·lícules com Bowling for Columbine (2002) o Elephant (2003), rep aquí una interessant aproximació per part del seu autor. La seva distància expositiva i la fragmentació aporta més llum sobre […]

És el que s’està fent aquests dies al Teatre Akadèmia. Una peça de l’escocès David Harrower (el de Blackbird) en que ens mostra una dona guapa, elegantíssima, que aparenta delicadesa —també per la feina que fa: és galerista— però que descobrirem que no ho és. De mica en mica ella mateixa ens explicarà que ha viscut en un món d’homes, doncs el seu pare és un reconegut mafiós, el seu home un lloctinent… Passarà un fet inesperat i ella treurà el que porta a dins. Excel·lent treball d’una Àngels Bassas entregada. http://bit.ly/1MQdbxW

Virginia Woolf és una d’aquelles autores que fascina tant pels seus textos, com per la seva vida. L’autora d’Orlando o Una cambra pròpia ha inspirat, en més d’una ocasió, obres derivades (tots recordem Les hores). A El desvetllament d’una papallona nocturna se’ns presenta el personatge en les seves pròpies paraules, a base de fragments de les seves obres units en un tot irregular que intercala moments de gran bellesa i poètica amb d’altres de, potser, massa didàctics. Anna Sabaté es posa en la pell de l’autora anglesa amb gran entrega i ens regala una interpretació intensa i treballada. Més informació a Somnis de Teatre

Algú podria pensar que és impossible agafar un text de Woody Allen i afegir-hi un toc personal que fins i tot millori la feina del nostre admirat director novaiorquès. Però Àlex Rigola ho aconsegueix amb Marits i mullers, un muntatge on conflueixen totes les virtuts d’aquests dos creadors aparentment tan diferents. Amb una escenografia despullada, una posada en escena milimètrica i perfectament estudiada, i unes interpretacions sòbries, contingudes i carregades de complicitats, Marits i mullers ens parla de l’amor i el matrimoni amb gràcia i sornegueria, amb humor i veritat, i ens empeny a acompanyar els personatges en les seves derives personals. Un repartiment de luxe per a un dels grans espectacles d’aquest inici de temporada. No us el perdeu. […]

Àlex Rigola triomfa a la Villaroel amb l’obra “Marits i mullers”, la primera versió teatral de la pel.lícula “ Husbands and wives” de Woody Allen. Fa uns anys l’Àlex Rigola ja la va estrenar al Teatro de La Abadía de Madrid. Sota la seva direcció hi trobem un repartiment de luxe; l’Andreu Benito (Andreu), la Mònica Glaenzel (Mònica), en Joan Carreras (Joan),la Sandra Monclús (Sandra) i la Mar Ulldemolins (La Molins). Unes interpretacions extraordinàries !!!. Per mi la Sandra Monclús ha estat una gran descoberta. L’escenografia representa una sala d’estar plena de sofàs, on els actors comparteixen seient amb algunes persones del públic; d’altres estem col·locats en una grada que hi ha sobre l’escenari i la resta a banda i […]

És molt més; és una interpretació extraordinària de la Sardà sota la batuta d’un gran Pasqual. Ens han enganyat amb una escenografia monacal —una tarima i un pupitre de lectura—, on l’actriu ha començat a crèixer i crèixer… fins a altures increibles. No, no és una lectura. Tres dones ens expliquen les seves vivències en una zona en la que quasi no és posible la vida: la franja de Gaza: una estudiant a punt d’autoimmolar-se, una professora jueva d’universitat, gens integrista, però terroritzada pels atemptats, i una militar nord americana desplaçada allà en funcions de seguretat. L’autor no pren partit, però col·loca al espectador allà, al mig perquè decideixi pel seu compte. Quina putada ! http://bit.ly/1R73UAy

“Truco als meus germans” és una novel.la que l’escriptor suec Jonas Hassen Khemiri va escriura al 2012, basant-se en els atemptats ocorreguts al centre de Estocolm al desembre de 2010. L’obra que es va estrenar per primera vegada al 2013 al Teatre de la Ciutat Malmö , ens arriba a Barcelona de la mà d’Adrian Devant que ha estat qui l’ha traduït i dirigit en aquesta ocasió. Al centre d’Estocolm acaba d’esclatar un cotxe, la ciutat està en estat de xoc. L’Àmor, està molt espantat.Ha de trucar als seus germans. Les interpretacions han estat magnífiques, tots quatre actors (Adrià Díaz, Marc Naya, Vicky Luengo i Laura Sancho) si deixen la pell en els seus personatges, fent-los del tot creïbles. Però […]

Molt “Calòrica” en el sentit que és marca de la casa, però especialment molt ben interpretada pels components del grup que dirigeix Israel Solà. Obra formada per retalls, un compendi d’històries entrecreuades que ens parla de persones que viuen en un societat obsessionada per la por a perdre ocasions, allò que els anglosaxons en diuen Fear of Missing Out. De vegades Joan Yago, el dramaturg, sembla que deixa les coses una mica inconnexes, i és veritat, però de seguida recupera el ritme. Repeteixo, les interpretacions són de molta, moltíssima categoria. Llegir-ne més.

Amb un disseny de màscares inquietant que mostra uns rostres plens de melancolia i expressivitat, els tres actors de la companyia Kulunka ens transporten per un fantàstic viatge sense paraules d’una família que afronta la terrible malaltia de la mare: l’Alzheimer. Construïda des de la tendresa i la sensibilitat, l’obra és un poema visual impecable, colpidor de vegades, meravellosament fràgil unes altres, on la quotidianitat és la font de tota la seva màgia. En poques ocasions, tenim l’oportunitat d’assistir a espectacles que combinin el teatre de gest, el mim i les màscares i, sense pronunciar una sola paraula, optin per relatar un tema tan complex, dotat aquí d’una universalitat absoluta. La jugada d’aquest muntatge és tan rodona com honest és […]

Aquest espectacle el vaig veure el març passat al Teatre Joventut de l’Hospitalet i vaig quedar impressionat, tot i que amb els espectacles de la Zaranda sempre em passa, en sóc addicte. Tècnicament és impecable. La banda sonora de Wagner, el vestuari zarando, zarando, bates d’hopital, bolquers de gent gran, i a l’hora de les teràpies ornaments el més descabellats possible. La il·luminació de premi, amb una gestió de les ombres que en moments determinats donava un patetisme esfereïdor. Punt apart han sigut els moviments dels actors, coreografies mil·limetrades, gestos repetitius d’avis amb alzheimer, parkinson que expressaven pors, falta de cura i fins i tot d’amor. Tot i així tota la peça mantén un difícil equilibri entre l’esperpent i la […]