Recomanacions

Tots: Allen, Rigola, els “seus” actors i l’equip, en un retrobament magnífic, uns i altres en estat de gràcia. Cony! que bo és el teatre quan es bo! Ens hem divertit i hem disfrutat dels innombrables matisos que ofereixen les peces de Allen ben portades. El de Manhattan té un bisturí esmoladíssim a l’hora de disseccionar els matrimonis de classe mitjana alta, intel·lectuals, sofisticats, bevedors de vi blanc en copes altes, i Rigola ho ha sabut transportar a la Barcelona actual amb un català planer, però precís. Enhorabona també a Focus per haver-la programat. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Veure André y Dorine com a espectador és un plaer de principi a fi. És teatre de màscares, teatre gestual… però sobretot és teatre de les emocions, gestionades sempre amb la tècnica, l’humor i la tendresa necessàries per acabar atorgant a l’espectacle una qualitat i una factura impecables. És curiós que algunes de les millors aproximacions al món de la vellesa que he vist en els darrers anys, a banda de la pel·lícula Amor de Haneke, provinguin del còmic o del món de l’animació. En aquest sentit, Arrugas o el principi d’Up -clara inspiració per a alguna escena d’André y Dorine– contenien les mateixes dosis de sensibilitat que l’obra que ara ens ocupa. Suposo que no utilitzar actors reals, o […]

La col·laboració entre Paco Mir i el Cor de Teatre ha resultat ser tot un encert, la qual ens ofereix un espectacle divertit, dinàmic i vocalment impecable. Així doncs, estem davant d’una funció ben dirigida que barreja la música instrumental cantada a capella amb l’humor gestual i que es presenta a través d’una successió d’esquetxos, els quals tenen una continuïtat. En aquest sentit, s’aconsegueix una doble finalitat: entretenir l’espectador i fer-lo gaudir d’un concert a capella. Això es déu a que l’espectacle barreja el teatre amb el que seria un concert, aconseguint crear un espectacle amb veu pròpia i molt ben portat a escena. Les interpretacions estan totalment a l’alçada de la proposta, destacant una meravellosa direcció musical en la […]

M’agraden les obres amb dosis metateatrals. Ho confesso. N’he vist unes quantes i n’he llegit moltes més. Gràcies a Un recuerdo de Avignon he descobert que aquest joc entre realitat i ficció no és suficient per aguantar una peça. No obstant això, l’obra és honesta. Ensenya les seves cartes al quart d’hora de funció i, tot i tenir mala mà, decideix no canviar-les. Si la voleu anar a veure, us trobareu amb un divertimento (no especialment divertit) sense pretensions (i això últim ho dic com una cosa bona). Els millors moments, per a mi, és la crítica (força encertada) a tot el món del teatre: productors, directors, tècnics, actors…

Perquè penso que ni en l’adaptació ni en la direcció l’hi han agafat el to, el to que es mereix una comèdia moderna en que intel·ligència, xispa i ritme són necessaris. El programa de mà parla de teatre de l’absurd… doncs no. La peça te moltes coses absurdes, però no és teatre de l’absurd, al menys com l’entenia Ionesco. Un director que ha fet coses excepcionals i quatre bons, boníssims intèrprets han fet que alguns, enganyats, hàgim anat al Condal a veure això. No totes s’endevinen. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

I suposo que d’això es tracta quan seus a una butaca de teatre. Consumeixo més aviat poca música clàssica, i l’Oh Happy Day no està en el meu imaginari de programes televisius ideals, però l’espectacle m’ha captivat per complet. Paco Mir i el Cor de Teatre han aconseguit crear en Allegro un espectacle divertit i amé, rítmic, molt entretingut i apte per a totes les edats. Les veus immillorables dels 14 cantants a capella se sumen a l’humor triciclero per fer-te passar una bona estona al teatre. Molt recomanable!

Bluf va ser un dels espectacles que més vaig gaudir durant el passat Grec i és que La Calòrica s’ha convertit en una de les meves companyies de referència, d’aquelles que, facin el que facin, segur que em tindran a la platea. Amb l’humor absurd que els caracteritza i una posada en escena àgil, original i amb força mala baba, Bluf reflexiona sobre la feina en un sentit molt diferent de com ho feia la companyia a Sobre el fenomen de les feines de merda. En aquesta ocasió ja no ens plantegem si la feina és o no digna, ara la pregunta és una altra: hem esdevingut el que volíem ser quan fòssim grans? Un text generacional, que planteja preguntes […]

Així em va deixar Anna Alarcón amb Psicosi de les 4.48. Si em pregunteu per l’espectacle imperdible d’aquest inici de temporada, us diré que aneu a La Seca a veure aquesta meravella. Sarah Kane, l’autora del text, transmet en aquesta peça tots els sentiments associats a la depressió (ella va patir aquesta malaltia durant els darrers anys de la seva vida, abans de suicidar-se als 28 anys), mentre Anna Alarcón els posa sobre l’escenari en un exercici magistral de contenció i matisos. La por, l’angoixa, la desesperació, les ganes de viure, l’humor, la passió, la buidor, tot, absolutament tot, ho veureu reflectit al seu rostre, en una interpretació que commou sense remei per la seva força i fragilitat. Encertada també […]

Que La Zaranda prodiga talent i ofici és evident des del primer minut d’El grito en el cielo. La posada en escena, l’escenografia, el moviment i la interpretació dels actors, la bellesa i l’impacte de moltes de les seves evocadores imatges. Tot el que veiem ens explica per què fa 37 anys que aquesta companyia corre pels escenaris. Tanmateix, en la meva opinió, un text que comença amb una gran aposta per la cruesa i l’esperpent acaba perdent força en una segona part que es dilata en repeticions i iteracions que condueixen a un final i a un missatge molt més amable i convencional del que apuntava en un primer moment. Encara que també pot ser que jo no fos […]

Després d’Operetta, aquell invent que consistia en reunir un cor musical i dotar-lo d’un argument humorístic a base d’esquetxos, arriba aquest Allegro, que com el seu nom indica és un espectacle fresc, efervescent, alegre… En definitiva, una repetició de la fórmula que busca igualar o superar l’èxit de l’anterior producció, ara dirigida per Paco Mir. Una alenada d’aire fresc en aquest difícil començament de temporada, tot i que potser és un aire que pot passar sense deixar pòsit ni cap gran record. L’humor blanc i inofensiu que s’ha donat a tot el conjunt vol acontentar a massa públics, i al final acaba resultant innocu. Alguns gags, a més, semblen rescatats del vell bagul del Tricicle i res sorprèn, ni per […]

Sembla que els cors estan de moda. Potser arran de l’èxit del programa Oh Happy Day de TV3 o potser per altres qüestions que vénen de més lluny però el cas és que Allegro no és el primer espectacle d’aquestes característiques que es presenta a la nostra cartellera. De fet, aquest mateix grup, Cor de Teatre, ja havia estrenat anteriorment una obra de gran èxit anomenada Operetta. Aquesta vegada, sota la direcció de Paco Mir, la companyia proposa un simpàtic muntatge d’esquetxos musicals, on la lírica es barreja amb la quotidianitat, la paròdia i el teatre gestual. Mir torna a demostrar la seva mestria en el disseny de gags visuals i l’efectivitat del mim i les onomatopeies (acompanyades, aquí, de […]

La comèdia francesa, a diferència de la nord-americana, presenta, habitualment, fórmules vodevilesques amb una idiosincràsia especial que no mecanitza tant el gag i depèn molt més del to, els matisos i els rols socials. En mans d’en Sergi Belbel i protagonitzada per un grup d’actors més que solvent, Caiguts del cel, en principi, tenia tot el potencial per ser un muntatge elegant, subtil i divertit en el sentit més digne del terme. Malauradament, d’aquest text de Sébastien Thiéry (que té fragments inspirats però, en conjunt, no és brillant) s’ha potenciat l’exageració per sobre de qualsevol altra alternativa. Sembla que, en un intent de connectar amb el públic més popular, Belbel dirigeix a una Emma Vilarasau i un Jordi Bosch passats […]

“Allegro” és el nou espectacle del grup Cor de Teatre que podreu veure durant tres setmanes al Teatre Goya i que està dirigit a tots els públics. Es tracta d’un muntatge amb una gran força visual, carregat d’emoció i molt divertit, on uns 14 cantants – actors combinen la música a capella amb teatre gestual, regalant-nos moments realment impagables. En aquesta ocasió la direcció ha estat de la ma de Paco Mir, integrant de la companyia teatral gestual El Tricicle, que ha posat el seu segell particular i característic a l’espectacle. Ha estat una combinació de música a capella, teatre, humor i emocions, on el públic ens hem quedat atrapats des d’un bon començament. És una manera diferent i divertida […]

El tema del capitalisme i el seu costat fosc ha estat tractat en diverses ocasions a través de diversos gèneres en les diferents disciplines artístiques. En aquest sentit, sembla ser una font inesgotable d’idees i, per això, el francés Sébastien Thiéry ens presenta la seva proposta en clau de comèdia esbojarrada, la qual té a més el seu rerefons. De fet, l’autor troba un punt de partida força interessant i el comença a desenvolupar amb bastant encert, però considero que en el seu conjunt no acaba d’estar del tot ben aconseguit. Així doncs, la barreja de gèneres en el tram final resulta bastant forçada i alguns elements de la comèdia no acaben d’encaixar dins del que es pretén explicar, segurament […]

Com un sorbet de llimona, perquè és àgil, divertida, musicalment impecable i com el seu nom indica: ràpida i animada, i amb el valor afegit d’una pila de gags intercalats Tricicle style, no en va la dramatúrgia i direcció són de Paco Mir. Les situacions més trivials van encoixinades amb la millor música de Mozart, Debussy, Vivaldi, Boccherini o Bach, sempre cantada a capella. Us deixarà el cos de bon rotllo, no com quan parlen García Albiol, Pablo Iglesias o Albert Rivera. Només per això val la pena anar al Teatre Goya. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/