Recomanacions

El Tantarantana segueix oferint el VI Cicle de Companyies en Xarxa, en el que es convida a companyies d’altres comunitats per mostrar durant uns pocs dies el seu treball. Ara li toca el torn a Estudi Zero Teatre, un grup de les Balears que ens porta L’augment, una obra del francès Georges Perec que va ser publicada en el 1981 però que havia estat escrita en el 1970. Per tant, una obra de més de quaranta anys que conserva intacta la seva part de crítica però que delata una forma de fer i entendre el teatre que ja està superada. Almenys així ens ho mostren els de Zero Teatre, que més que arriscar-se sembla que es deixen endur per la […]

Els musicals de petit format, cada vegada més habituals a Barcelona, suposen, de tant en tant, sorpreses tan agradables com aquest Dies normals aterrat directament des de l’Off-Broadway. Amb música i lletra original d’Adam Gwon, l’obra narra la història de quatre joves novaiorquesos i els seus problemes quotidians basant-se, sobretot, en les relacions personals. L’espectacle ha estat dirigit per Ferran Guiu, especialista en musicals, que demostra la seva mà destra controlant amb personalitat tots els petits detalls del gènere. La història, realment, no aporta cap element que no hàgim vist abans però és, precisament, la seva senzillesa el seu principal valor. El muntatge transmet simpatia i emoció a dojo, gràcies, també, al seu esplèndid repartiment. Ens trobem davant d’una comèdia […]

Cloaca s’ha convertit en un èxit sorpresa de les sales de petit format. No sabria dir si ha estat pel boca-orella, per la poca oferta estival o per l’hàbil màrqueting del Versus Teatre, que ha inclòs concerts en directe de Malacara & Wilson Band -autors i intèrprets de la banda sonora- i copes gratis. Sigui com sigui, a mi em costa d’entendre l’èxit d’aquesta obra de Maria Loos, que des del 2002 ha conegut múltiples versions en 14 països diferents, una d’elles dirigida pel mateix Kevin Spacey a l’Old Vic Theatre. A casa nostra, en canvi, vam poder veure fa anys la versió espanyola, dirigida per Josep Maria Mestres, i l’argentina, que va dirigir Javier Daulte amb un encertadíssim Darío […]

A mig camí entre la comèdia i el drama generacional (un gènere, d’altra banda, molt agraït), Cloaca és una proposta interessant de la dramaturga holandesa Maria Goos sobre l’enyorança masculina de la seva joventut. La història parteix d’en Pieter, un funcionari públic que col·lecciona pintures descartades pels museus que un dia es troba que han adquirit un inesperat valor i ha de retornar-les. Aquest conflicte el reunirà amb tres dels seus amics per ajudar-lo, cadascú aportant els seus propis problemes: ruptures matrimonials, desequilibris psicològics causats per les drogues, disfuncions sexuals, inseguretats artístiques, etcètera. Malauradament, la cohesió entre totes aquestes trames i subtrames resulta artificial i forçada. No hi ha una unitat autèntica entre tot allò que se’ns explica i, fins […]

L’ús d’un llenguatge plàstic potent, treballat i, en certs moments, impactant és la cola que enganxa la peça i que millor connecta amb nosaltres. És un quadre en moviment, una mena de dansa lisèrgica i silenciosa que ens condueix entre els impulsos més amagats de la nostra consciència/societat (sexe, violència, luxe…) La narrativitat és substituïda pel diàleg corporal entre els tres personatges (sobretot les dues noies que fan un treball excel·lent) i per la mirada que ens proposa l’actor/director/dramaturg a partir de dues càmeres que manipula en directe i que veiem projectades en les dues parets que conformen l’escenografia. (com una mena de Blue Movie de Warhol) A banda de l’abús d’alcohol, drogues, sexualitat, violència (leitmotiv de l’obra) també hi […]

En aquest espectacle, premiat amb dos guardons a la darrera Mostra de Teatre de Barcelona (millor actor i premi del públic), el flamenc esdevé una excusa… i un homenatge. Un pretext per parlar de la mort, de les relacions dels fills amb els seus pares i també de tots aquells personatges anònims que passen sovint per les nostres vides sense rebre gaire atenció. La proposta resulta convincent a moments, sobretot quan el ball esdevé protagonista, però es perd en diàlegs poc rellevants i en divagacions diverses. Tot i així, la força del flamenc aconsegueix arrencar emocions a l’escena inicial i en moltes d’altres, ja sigui barrejant l’humor, el drama o la performance. Els actors Pau Gregori i Raquel Sanz, així […]

Ja no resulta tan estrany trobar espectacles a la nostra cartellera basats en textos inicialment no pensats per ser representats. Darrerament, per exemple, hem vist posades en escena d’assajos com El teatre i la pesta d’Artaud o Els mots i la cosa de Carrière, entre d’altres. Alfonso Sánchez i Alberto López ara fan un pas més enllà i teatralitzen un recull d’articles periodístics d’Arturo Pérez-Reverte, unificant monòlegs i reflexions diverses amb un dèbil fil argumental. L’experiment aguanta prou bé el risc assumit i només se li pot retreure tot allò que els escrits de Reverte ja porten de sèrie. Patente de corso busca clarament la proximitat temàtica amb el públic, extraient tota la comicitat possible a un material ple de […]

Quina millor forma per començar la temporada teatral que aquest Editto Bulgaro que ens presenta La Calòrica. Per passar una bona estona, a més de veure com fets ocorreguts a Itàlia del 2002 encara pot ser actual. Quan una companyia decideix portar als escenaris uns fets com els que transcorre en aquesta història, pot caure en una obra grollera.S’ha de dir, que en aquest cas (Joan Yago com Israel Solà) defuig del que podria ser fàcil i t’ho presenta amb humor i a la vegada amb un punt de crítica. A més …(seguim)

Però divertida, potser precisament per això. Yago ha aprofitat un fet que va passar el 2002 on Silvio Berlusconi, com de costum, es va passar de rosca, i els components de La Calòrica hi han posat la resta: ganes i efectivitat en la broma mordaç sota la batuta d’Israel Solà. Setanta cinc minuts d’espectacle fresc, deshinibit i en clau de conya tot i el rerefons dramàtic per patètic. Aneu-hi; us ho passareu bé, però tingueu en compte el que dic al principi: és més un show que una obra de teatre, i a l’estiu això pot estar molt bé. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Alfonso Sánchez i Alberto López van aparèixer en el panorama cultural l’any 2012 gràcies a la pel·lícula El mundo es nuestro, un dels primers exemples de crowdfunding que es va donar a l’estat espanyol. La fama, però, els hi ha arribat gràcies a les intervencions a Ocho apellidos vascos o la sèrie Allí abajo. El seu peculiar sentit de l’humor, on es barreja el tòpic andalús amb les reivindicacions socials, es veu totalment representat en l’espectacle que ara es presenta. En realitat es tracta d’un recull d’articles que l’escriptor Arturo Pérez-Reverte va publicar fa anys, i que ara els dos actors han reinterpretat i adaptat al teatre. La idea original és parlar de la corrupció, el desfalc o l’estafa, o […]

I dolenta. Em sap greu dir-ho així, taxativament, però jo l’he trobat insubstancial, amb una línia argumental fluixa i alguna incursió patètica, com la de la striper. A aquestes altures encara cal intentar aixecar l’espectacle així? També pot ser que sigui un tipus de teatre que no m’interessa gens i pèr això ho veig tan malament. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Especialitzat cada vegada més en papers de gran presència, marcada personalitat i llargs parlaments, Josep Maria Pou, en aquesta ocasió dirigit per Mario Gas, interpreta a Sòcrates, figura clau de la filosofia occidental. L’obra es basa en diferents textos de Plató i Xenofont, entre d’altres, que fan referència al judici i mort d’aquest emblemàtic personatge històric, la seva defensa i la importància de la seva condemna. L’espectacle té un to força solemne i clàssic que li escau prou bé tot i que, per moments, es troba a faltar un cert risc, ritme o intensitat narrativa. Pou, com és habitual en ell, fa una composició interpretativa esplèndida i acapara tota l’atenció de la proposta que, d’altra banda, juga molt en favor […]

A partir d’aquesta novel·la, després pel·lícula (en castellà: Danzad, Danzad, Malditos), una companyia molt jove ha posat en escena aquesta demolidora història situada als anys de la gran depressió americana i se n’han sortit prou bé. Van ser primer premi del Cicle de Creació Escènica DespertaLAB 2015. Una colla de parelles participen en una marató de ball en la que només es descansa una mica cada dues hores… durant setmanes; per un premi important econòmicament, tot i que molts hi participen perquè els donen 7 àpats al dia. Així de fotut era aquest somni americà dels anys posteriors del crack del 29. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

D’entre les nombroses històries que ens han anat arribant en els darrers anys (teatrals i cinematogràfiques) inspirades per la crisi econòmica, Bangkok és, probablement, la que millor encerta en l’elecció del seu escenari. Aquest text d’Antonio Morcillo López, que també dirigeix el muntatge, situa l’acció en un aeroport abandonat on ja no hi ha enlairament d’avions. La força d’aquesta metàfora resulta prou atractiva per sostenir l’interès en una conversa plena de metàfores que mantenen els dos personatges que es troben allà. L’espectacle té elements de comèdia, drama social i thriller però, en realitat, cap dels tres gèneres acaba de quallar del tot en aquesta proposta amb idees interessants i un desenvolupament narratiu desigual. Afortunadament, la posada en escena està ben […]

Es tracta d’una obra escrita i dirigida per Sergi Manel Alonso. Una història feta a mida. S’ha creat tenint en compte les diferents personalitats de cada un dels seus alumnes, i de les seves aportacions, exercicis i improvisacions. El resultat final ha estat genial !!! Festa, drogues i alcohol. Uns personatges ben curiosos: una iaia “camello”, un gay, una lesbiana, una histèrica psicòtica, un boy, un jutja,…i una festa de comiat de soltera. Una bona posada en escena, bones interpretacions i un text extraordinari, ha fet que el públic gaudíssim d’una nit de teatre molt i molt divertida. Llàstima que des d’on estava asseguda, no podia veure totes les escenes a la perfecció. Els actors s’ho han passat d’allò més […]