Recomanacions

I a més llarga, més llarga del que diu el programa de mà. Llàstima, perquè és l’obra amb la que m’he acomiadat del Grec 2015, un Grec que penso és dels bons dels últims anys, però això d’avui… no estava ben equilibrat, la dansa contemorània ha resultat repetitiva, la música (o els grinyols?) francament pesada amb un saxo fent només sorolls i una mena de zamfona (instrument de l’edat mitjana) ratllant cordes i cervells. El text desequilibrat comparant el del principi i el del final. No continuo. M’he avorrit sobiranament (paraula que ara està molt de moda) http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

“Els mots i la cosa” és un text del guionista i actor francès Jean-Carrière, adaptat i interpretat per l’actor Ricard Borràs. El tema principal és el de la utilització del llenguatge per referir-se al sexe amb paraules que es diuen per substituir allò que no es pot dir. Tot va començar quan una actriu, amiga d’en Carrière, li va demanar ajuda per tal d’enriquir el seu pobre vocabulari sexual, dons durant el temps que no tenia feina com actriu, es dedicava a doblar pel.lícules porno. D’aquí van sorgir algunes cartes, la idea d’escriure un llibre i després l’obra teatral que nosaltres hem pogut veure al Teatre Lliure, protagonitzada per Ricard Borràs (un vell lingüista) i Elena Garcia (una actriu dobladora […]

Perquè sí, és una mena de bogeria representar com el president Salvador Allende viu els últims dies abans del cop d’estat del casernari Pinochet. Però als de La Re-Sentida no els atura res i fan un muntatge estripat, irreverent, però fabulós. En hora i mitja diuen més coses de les que els sanguinari dictadors els hauria permès en trenta vides. i així aconsegueixen una obra punyent, sarcàstica i molt emprenyadora per la gent anomenada “d’ordre”. Fins el dia 30 encara teniu temps de veure-la. Us la recomano de cor. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Espectacle d’acròbates, boníssim en quant a tècnica, potència i rigor, amb 22 executants en pista, però una mica repetitiu. Una hora de salts quasi impossibles, torres humanes i vols pel cel se m’ha fet una mica llarg. Arriba un moment que el más difícil todavia ja no sorpèn. Sort que hi han introduït escenes de lindy hop, aquest ball que els negres de Nova York van fer famós els anys 20, i això ens ha donat una mica d’aire, però repeteixo, les acrobàcies impecables. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Després de sis anys i un total de 10 espectacles, la companyia Parking Shakespeare ha aconseguit convertir-se en tot un referent del teatre a l’aire lliure i una de les cites imprescindibles de cada estiu. Dirigida per Llàtzer Garcia, director convidat d’enguany, la comèdia Al vostre gust ha estat l’obra escollida en aquesta ocasió, en la línia habitual del grup de buscar la puresa shakespeariana, sense gaire escenografia i sota la llum natural com es fa, per exemple, a mític teatre Globe de Londres. Els actors es mostren especialment divertits en aquesta proposta que s’esforça per sostenir un ritme esbojarrat durant els seus 90 minuts de durada, recitant el text amb gràcia i afegint tots els gestos i jocs teatrals […]

Una iniciativa com la de Parking Shakespeare només pot ser digna d’elogi, ja que aconseguir acostar els clàssics a un públic popular i fer que el bard d’Avon soni als parcs barcelonins durant set estius seguits semblava gairebé un impossible. Només per això el projecte ja hauria de figurar entre les proeses més importants que ha aconseguit el nostre teatre a les darreres dècades… Per si això fos poc, estan aconseguint que directors i autors de renom vagin involucrant-se en les seves aventures, com ara Marilia Samper, Antonio Calvo o Marc Rosich. Aquest any li ha tocat a Llàtzer Garcia, que ha dirigit i adaptat Al vostre gust, una d’aquelles delicioses comèdies per les que mai passa el temps. Deixant […]

Just a mig estiu, amb onada de calor i el Grec a punt d’acabar-se, està bé que el Versus ens delecti amb “una ronda” de Cole Porter. Un petit aperitiu, tenint en compte que a la tardor el TNC presentarà un Shakespeare amb cançons del mateix compositor americà. Aquest cop, però, el text és d’Arthur Schnitzler, un autor psicològicament complex que molts veien com el braç literari del mateix Sigmund Freud. El cert és que en aquesta versió la complexitat queda un pèl dissolta, ja que s’atorga més importància a la música que al propi text… aspecte que és perfectament lícit però que no ens ha de portar a engany. Tot i que Cole Porter sona aquí més obscur del […]

L’emblemàtic col·laborador de Luis Buñuel, Jean-Claude Carrière és, juntament amb el traductor i adaptador del seu text Ricard Borràs, el factor més destacable d’aquest peculiar muntatge on les paraules tenen un gran protagonisme. Amb només dos personatges i en clau epistolar, l’autor proposa un fals diàleg entre un lingüista i una dobladora de films pornogràfics sobre les aparents limitacions del llenguatge per referir-nos a l’acte sexual i els seus diferents camps semàntics. L’obra és interessant per la seva capacitat gairebé il·limitada de jugar amb els diferents mots i expressions del nostre idioma (el català, en aquest cas), sorprenent, divertint i, fins i tot, ruboritzant l’espectador. No obstant això, l’exercici no deixa de ser més atractiu per la seva destresa filològica […]

Ninet’InfernO no serà un dels espectacles més recordats d’aquest Grec, però no pas perquè ho impedeixi la seva qualitat i la grandiositat del resultat final, sinó per la funció única -estrany plantejament- i la decisió del Festival de traslladar l’obra des del Teatre Grec a la Sala Fabià Puigserver, amb un aforament dues vegades més petit. Es tenia por de la pluja que no va caure? O es tenia por de no omplir el recinte? Sigui com sigui, és una llàstima perquè aquest espectacle ideat per Roland Auzet és d’una bellesa inusual i demostra com es pot integrar el món del circ i l’acrobàcia en un argument purament escènic. El pretext de l’espectacle són els sonets de Shakespeare, degudament triats […]

L’amor i el desamor són dues constants al llarg de tota la vida i, com no, també ho són en el teatre i en moltes de les altres disciplines artístiques. En aquesta ocasió, Kamikaze producciones, ens porta una obra sobre l’amor ferit i l’amor esvaït, els quals es van donant mentre es produeix una batalla dialèctica, interna i externa provocada per la mateixa situació. Així, Pascal Rambert ens presenta un text intens i molt dur des del seu inici, en el que el to es manté al màxim durant les dues hores que dura la funció. Un exercici físic i verbal que no deixa respirar als seus actors des de que surten a escena cridant fins que s’apaguen els llums. […]

De fet el que ens ha explicat l’autor ho podia fer en deu minuts i en un teatre de butxaca, però la desesperació del protagonista era tal que ho havia d’esbotzar tot, i si la cosa que e rebenta és ben grossa, es nota més. Així doncs Roland Auzet ho ha fet en un teatre ben gran, amb una orquestra simfònica per encoixinar el que passava i una plataforma mòbil que es movia pel cel amb els dos protagonistes al damunt. I perquè tanta desesperació? L’home gran s’ha enamorat bojament del jove acròbat-ballarí. No n’hi ha per a menys. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Aquesta parella, sentimental i a la feina es canten les quaranta de manera demolidora. Estan avesat a usar les paraules (són actors) i el domini del llenguatge encara fa que els retrets siguin més punyents. Saben on i com han de fer mal, La posada en escena és molt especial ja que s’ha muntat com a dos monòlegs. Dirigida pel mateix autor, Pascal Rambert, i interpretada per dos actors que s’hi deixen la pell, Bárbara Lennie i Israel Elejalde. Llàstima que el programa de mà aclareix poques coses que seria bo de saber abans d’entrar a la sala. http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Perquè d’entrada sembla un informe teatralitzat, però de seguida s’hi veu la mà d’un adaptador (Ricard Borràs) i un director (Pep Anton Gómez) que l’han convertit en pur teatre, i així hem anat avançant entre acadèmics i divertits escoltant un mostrari de substantius, adjectius, augmentatius i diminutius, dites populars i cançonetes per ampliar el nostre vocabulari i no caure, com els de les pelis porno, expressant-nos només amb dues paraules: polla i figa. Ens hem divertit i hem pogut comprovar que qualsevol cosa, si es fa bé, es pot convertir en teatre, o és que potser tota la vida és teatre? http://www.blocdenkbrota.blogspot.com.es/

Els filòsofs busquen comprendre la llibertat però, i si la llibertat fos una seqüència de trucs de monopatí? Després de veure Mammón, Nao Albet i Marcel Borràs estan en la meva llista d’imprescindibles. Per a aquest Grec han desenvolupat (de nou, de la mà de La Brutal) un original espectacle de creació en el qual música, dansa contemporània, skaters i filosofia es barregen amb harmonia i una generosa dosi de vandalisme en un espectacle diferent, arriscat i totalment fascinant. Amb un interessant esperit transgressor i un indiscutible amor al teatre, Los esqueiters és un dels millors muntatges que he vist aquest Grec. Acaben dissabte! No us els perdeu.

Quan es decideix portar els escenaris la biografia d’un personatge històric, suposem que el que es busca és dotar-lo de certa calidesa humana. Quan vaig anar a veure Sócrates no esperava un text acadèmic i didàctic sinó, potser, una aproximació a l’home per sobre del filòsof. Tanmateix, vaig trobar exactament el primer. Sócrates és un muntatge fred, allunyat i, fins i tot, lent. Una successió de monòlegs desapassionats interpretats, això sí, amb tota la mestría que s’ha d’esperar d’un repartiment tan ple de talent. No vaig aconseguir empatitzar amb res del que passava sobre l’escenari i vaig sortir del teatre sense veure Sócrates de forma diferent a com el veia abans d’entrar. Una autèntica llàstima. Més informació (en català) a […]