Recomanacions

Hausson sempre ha estat un mag que es caracteritza per la seva elegància i la seva sofisticació, més que no pas per l’humor, l’espectacle grotesc o el show infantil. Des de la seva primera col·laboració amb Joan Brossa fa gairebé 25 anys, la seva carrera ha estat lligada amb la màgia poètica i estilosa, la performance, etc. Ha col·laborat des de llavors, a part de amb el desaparegut poeta, amb el pianista de jazz Jordi Sabatés, el dramaturg Jordi Coca o el director Hermann Bonnín, amb qui comparteix la direcció de La Seca-Espai Brossa. Bonnín, que el dirigeix ara per tercera ocasió, sap molt bé com destacar les virtuts del mag, i amb aquest homenatge als trucs de sis grans […]

Perquè no és de text, ni dansa ni un musical, és una mica de tot. A partir del mite d’Orfeu, Pablo Ley ha organitzat un viatge al Hades amb set o vuit històries impecables, interpretades, cantades i coreografiades, però sense ser un musical. La Cia. Incordis, nou actors, acompanyats d’una banda, cinc músics, sorgida del Talles de Músics amb Jorge de la Torre al davant i com a compositor, ha creat un espectacle que no hauria de passar desapercebut ni pel seu atreviment ni per la seva qualitat. Bon text, bona direcció, bons intèrprets… Què més es pot demanar? Doncs que el públic no falli i hi vagi, això!

L’he trobat divertida, original, ingeniosa… en fi, m’ha encantat! Feia temps que havia sentit parlar de Rafael Álvarez, El Brujo, i la veritat és que tenia moltes ganes de anar-lo a veure. De seguida que ens vam assabentar que venia a Barcelona a fer El Lazarillo de Tormes, no ens ho vam pensar dues vegades. El El Lazarillo de Tormes és la primera novel·la picaresca de la literatura espanyola, d’autor anònim, publicada al 1554. Es tracta d’una crítica a l’església i a la societat de l’època. Doncs bé, la sorpresa ha estat majúscula; el text és boníssim, es tracta d’una adaptació que ha fet Fernando Fernán Gómez de la novel·la, aconseguint un espectacle de fàcil comprensió, actualitzada i molt divertida. […]

“Blau” o viatge al món de l’inconscient és una obra dins de la nova dramatúrgia catalana, escrita per Ferran Joanmiquel i dirigida per Jordi Prat i Coll i Manel Barceló. Ha estat premiada amb el 7è premi de teatre Joaquim Maria Bartina de Reus al 2009 i al desembre de 2011 es va fer una lectura dramatitzada a París. El text està ple de simbolismes, el podem situar dins del món oníric, ja que no és gaire realista ni convencional. Els textos d’en Joanmiquel solen seguir una mateixa temàtica, la solitud i la dificultat de comunicar-se. Només entrar, a cada un del públic, s’ens dona un osset de peluix, que ens acompanyarà durant tot l’espectacle, pel que he pogut esbrinar, […]

Si perquè fa molts anys vaig veure aquest Lazarillo del Brujo i em va impressionar: text, interpretació, moviment damunt l’escenari… i avui ha passat alguna cosa que ha fet que no funcionés: em temo que Rafael Álvarez no estava en bones condicions. Se’l sentia molt malament i durant 10 minuts s’ha embrancat en un text que l’estiu passat li vaig sentir al Festival de Mèrida en una obra que no era aquesta…Repeteixo, llàstima perquè jo sóc un admirador del Brujo, li he vist coses molt bones i sóc dels que li perdonen les reiteracions com hoy hay nivel i altres dispersions, però repeteixo que avui alguna cosa important ha fallat. Espero que només hagi sigut avui.

La Calòrica és sinònim de feina ben feta i bon teatre. Fa temps que ho demostren i, el que és més difícil, són capaços de mantenir-se en un altíssim nivell. Sempre tintats pel seu món i el seu humor particulars. En aquest espectacle, els actors expliquen males experiències laborals. Ho fan sempre des del llindar de la realitat i la ficció amb un personatge proper al grau 0. Però no us penseu que veureu monòlegs. Els altres actors col·laboren fent tota mena de secundaris que ajudaran a crear un univers que bascula entre l’humor i la crítica social. No sóc una persona que riu fàcilment veient obres de teatre. Somric amb complicitat però no ric. Doncs bé, amb aquesta obra […]

Després de Petits monstres, aquesta és la segona obra que arriba als escenaris després d’haver provat sort en terrats o cases particulars. Aquesta fórmula està donant un aire fresc i més espontani a la nova dramatúrgia catalana, però també cal dir que sovint acusa de certs mals: construcció irregular de les escenes i del ritme, moments allargats en excés, determinades concessions al públic, etc. Sigui com sigui, tant de bo que aquests mals estiguessin en la majoria de comèdies que s’estrenen a casa nostra, ja que en el cas d’Animals de companyia ens trobem amb moments extraordinaris, una comicitat a prova de bombes i una efectivitat que no para d’omplir butaques. És cert que es vol parlar de massa temes […]

Com es diu en algun moment de l’obra, tothom vol una feina però a ningú li agrada fer-la. De totes maneres, hi ha feines i feines… i en aquest espectacle es parla de les més inútils, absurdes i improductives, amb la intenció d’acabar demostrant que el mercat laboral està format, en un percentatge més alt del que podria semblar, per ocupacions prescindibles. En definitiva, una bona manera d’observar com el sistema malgasta esforços, diners, coneixements i habilitats, segurament amb l’obscura intenció de que el mateix sistema segueixi funcionant i alimentant-se de les seves pròpies absurditats. La companyia La Calòrica sintetitza molt bé el tema a través de quatre esquetxos i alguns petits monòlegs introductoris. Potser es troben a faltar situacions, […]

“El viatge d’Orfeu” és una obra de creació escrita per Pablo Ley i dirigida per Josep Galindo. Es tracta d’un espectacle pluridisciplinari amb una gran varietat de registres, on músics, actors i cantants ens han fet gaudir, durant més d’una hora, d’un viatge ple d’emocions, on es fusiona la mitologia grega amb el mon contemporani . Un recorregut on s’uneixen, per medi d’un cordó ,dos mons paral.lels, el dels vius i els dels morts. En la mitologia grega, tres capes de foscor envolten al Tàrtar, un lloc per als pitjors pecadors tan baix com Hades és lluny dels cels, i que són els somnis, l’oblid i la mort. Entrem, un per un, a la Cova d’Hades i ho fem acompanyats […]

Després de 27 anys de la seva estrena original, sembla que Mar i cel segueix sent el gran musical català i, probablement, ho continuarà sent durant molt de temps, ja que, en termes de grandesa i popularitat, no ha tingut massa competència. Una altra cosa seria parlar dels grans referents de Broadway i el West End (alguns dels quals, també s’han adaptat a casa nostra)… llavors, la comparació ja no resultaria tan favorable. Per exemple, és evident la influència que va tenir Les Miserables en la concepció d’aquest emblemàtic musical de Dagoll Dagom, cosa de la qual, segurament, ningú se’n va adonar aleshores. A finals dels anys vuitanta, no era tan assequible viatjar a Londres o Nova York per veure […]

A La Calòrica tenen molt clar què és una feina de merda. No només parlem d’aquelles feines poc dignes o amb un sou baix, parlem d’avorriment laboral, de paranys de tota mena, d’aquella incòmoda sensació d’estar atrapat a una roda sobre la qual no tenim cap mena de control… I com que el tema és dur i complicat ells han decidit explicar-lo amb humor i ironia, perquè no cal posar-se seriós per fer bona crítica, ni cal que ens posem a plorar per afrontar els problemes. Amb un ritme excel·lent i unes interpretacions fresques i molt treballades, Sobre el fenòmen de les feines de merda posa sobre la taula diferents exemples que ens sonaran esfereïdorament propers. Una obra per riure […]

Eduardo de Filippo era un enamorat de la seva professió i a L’art de la comèdia ho explica amb el seu inconfusible estil sorneguer, carregat d’humor, ironia i mala bava, però també de tendresa i profundes reflexions. Per la seva part, Lluís Homar aporta una direcció intel·ligent i efectiva que acompanya el text i el vesteix de manera magistral. Sobre un escenari completament buit al principi de la representació, veurem passar tots aquells que són imprescindibles per aixecar el teló cada nit: tècnics i personal de suport, seguits dels actors, és clar. Poques vegades trobem una utilització tan bona dels recursos de la sala gran del Nacional i poques vegades trobem un muntatge que parli tant i tan bé de […]

Jo no he vist la pel·lícula en què es basa aquesta obra ni tampoc cap versió anterior. Vaig anar a la Biblioteca de Catalunya a veure una obra de teatre que m’havia d’explicar una història i vaig marxar amb la sensació que em faltava alguna cosa. Malgrat les interpretacions sempre excel·lents de Clara Segura, Pablo Derqui i Marcia Cisteró vaig trobar que tant el text com la posada en escena eren poc teatrals: foses a negre, escenografia aparatosa, complicada distribució de l’espai escènic, text poc evocador (com pensat per ser recolzat per imatges que, senzillament, no hi eren). Vaig marxar amb la sensació que l’obra estava pensada per als fans de la pel·lícula, aquells que ja tenen un vincle emocional […]

Un espectacle basat en el comte de Saint-Exupéry, un text metafòric i molt complex que ha estat respectat al màxim. Sentiments com l’amor i l’amistat potenciats per aquest petit príncep que no vol perdre mai la sinceritat dels nens. El director Àngel Llàcer ha aconseguit realitzar una posada en escena atractiva per tot tipus de públic. Ell mateix ens diu en el programa de mà, entre altres coses: El nostre objectiu a l’hora de posar-nos a treballar-hi ha estat dur-lo a escena com mai abans s’havia vist. Com fer-ho? Per començar, respectant la seva essència, el seu cor. El text de Saint-Exupéry té moltes lectures possibles, no és una obra que posa sucre a la vida, sinó que es pot […]

Per primer cop veiem treballar a la companyia “La Calòrica” i es per nosaltres una agradable descoberta. Amb aquesta “Sobre el fenomen de les feines de merda”, ens van atrapar des del primer segon de la representació, quan surt un dels actors a explicar un acudit que sembla ser és força antic i conegut i a partir d’aquí, ja amb gairebé tots els components de la companyia a escena es disparen una sèrie de reflexions als espectadors, per tal de què s’adonin realment del que veritablement els fa riure. La meva crónica aqui.