Recomanacions

Perquè la idea és bona, però penso que no està ben arrodonida. Ciro Zorzoli ens presenta una obra de teatre dins el teatre en que una companyia fa periòdicament sessions de pràctica actoral: moviment de mans, expressions facials, en fi, tota mena de situacions controlada pels propis companys. Això als primers quinze minuts funciona, però a partir d’aquí, consumit el primer plat vas veient que no hi ha segon i que de postres ens han servit la representació d’una mena de culebrot sudamericà, per això dic que em sembla que hi hauran de passar el ribot. Noranta minuts de més del mateix han sigut massa. Penso que arreglada podria ser divertida. També penso que T de Teatre s’hauria de desprendre […]

Perquè l’obra és una denúncia a la intolerància, al totalitarisme, als que són amos de “la veritat”, als que tracen ratlles per separar els que són bons dels que son dolents, als que… Al escenari una dona de mitjana edat i un xicot d’uns vint anys, discapacitat mental. Quina relació tenen? Perquè viuen junts? Perquè el noi va vestit amb la camisa parda de les SA dels anys 30? Una pila de preguntes que s’aniran desvetllant de mica en mica; molt de mica en mica. Grans actuacions, boníssima direcció i el públic amb un nus a la gola i un sol pensament: fills de puta, dills de puta… Hem sortit contents, però fets caldo.

Jordi Cortés torna a investigar el moviment en totes les seves facetes, des de la diversitat funcional, sensorial, psíquica, sexual e Inter generacional, trencant convencionalismes posant en escena a persones amb alguna minusvalia física. Els ballarins alliberen els seus cossos mitjançant el llenguatge de la dansa, demostrant-nos que encara que tinguin alguna minusvalia poden expressar-se, ballar , sentir i transmetre’ns sensacions . Ha estat un espectacle ple d’erotisme i sensualitat, on els ballarins han despullat els seus cossos i la seva ànima. Una lliçó de lluita, superació i acceptació, adonant-nos que en realitat tots en el fons, tenim les nostres mancances i dificultats, i que els ideals de bellesa, plaer i perfecció, són irrellevants per ser feliços. Espectacle molt recomanable […]

Els Dara Teatre han demostrat ser una companyia molt intel·ligent. Han aixecat el cap, han mirat al seu voltant i ens ho tornen en forma d’una comèdia molt original. I quan dic original no em refereixo a innovadora o trencadora sinó a tornar a l’origen: disseccionar la societat, trobar-ne els defectes i posar-nos-els davant del nas. El tema de l’obra ja us el podeu imaginar: les relacions humanes i les xarxes de comunicació. (algú, de manera força encertada, ha dit que és com un episodi de Black Mirror en clau de comèdia) I ja que han aixecat el cap, jo els hi demano que no el baixin. Primer de tot, perquè poden estar orgullosos de tenir entre mans una obra […]

“La nit d’Helver” és una obra del polonès Ingmar Villqist, dirigida pel bosnià Dino Mustafic que es va estrenar a Sarajevo al febrer de 2004 i que arriba a Barcelona de la mà de Kamerni Teatar 55. Aquesta companyia té en el seu haver una història dura i al mateix temps apassionant, ja que va mantenir la seva missió de “resistència cultural a l’agressió i la barbàrie” mentre Sarajevo era una ciutat assetjada per la guerra. Entre 1992 i 1995, sota les bombes i de vegades només amb la llum de les espelmes, van dur a terme fins vint estrenes d’un repertori sense subscripcions polítiques, nacionals o religioses. Es tracta d’un drama antimilitarista que es podria situar en qualsevol època […]

Per als aficionats al teatre sempre és un plaer poder gaudir d’obres d’altres països i, any rere any, el Festival Grec ens ho possibilita amb sobretitulació al nostre idioma. D’aquesta manera, podem gaudir i aprendre gràcies a altres visions, cultures i formes de fer teatre que complementen a la nostra i que, paradoxalment, ens ajuda a entendre-la millor. En aquesta ocasió, tenim l’oportunitat de veure una obra de Kamerni Teatar 55, una companyia procedent de Sarajevo que durant la guerra dels Balcans no va aturar les representacions, actuant enmig de les bombres i la barbàrie. Sens dubte, això és estimar al teatre i, sobretot, creure en ell i ser conscient del seu paper dins la societat, malgrat que avui en […]

Ja fa anys que veiem espectacles de dansa integrada, on no és estrany veure ballarins professionals compartint espai amb cadires de rodes, però Fuck-in-progress va un pas més enllà. Jordi Cortés i l’Associació Kiakahart, que fa anys que lluita per obrir a tots els ciutadans el llenguatge de la dansa i de les arts en moviment, han volgut demostrar que es pot ballar encara que no es tinguin cames o que hi hagi una discapacitat visual. Aquí ja no apareixen les cadires, ni els bastons blancs, ni les pròtesis… Tot desapareix a la primera escena, i damunt de l’escenari només queden ballarins. Uns ballarins, per cert, que ens acaben demostrant que el cos no és un impediment, sinó un recurs […]

Per tot, perquè no només és dansa, és un espectacle complet amb ballarins, actors, tenor, gossos, música, sorolls, efectes, olors, llums… Segur que em deixo coses, però quedi clar que vaig flipar en colors i en quatre dimensions, o més. Escenografia senzilla, però espectacular, un disseny de so potent en el que hi ha cabut de tot: sorolls, Verdi, Wagner… i una il·luminació espectacular en que en un moment ha semblat que s’hagués calat foc al Teatre Grec. Continuo? Ballarins amb una tècnica sensacional executant els moviment que Morau els ha anat dictant; ball contemporani, sens dubte. I la història? Se me’n refot. Segur que m’ha arribat per canals diferents del de vostè i vostè altra, però li puc jurar […]

Parlar de la tirania a la que ens tenen sotmesos els infants, ja abans de néixer, és un tema que ha aparegut en algunes obres però que mai havia tingut tanta importància com en aquest muntatge. Si pensem en coses tan absurdes com les ecografies tridimensionals o els gurus de les tècniques prepart haurem d’admetre que la cosa ja no comença bé… Els Joglars, amb el seu estil inconfusible tot i que una mica més descafeïnat i menys punyent que anys enrere, van desgranant tot el que fan malament els pares i la societat en general a l’hora d’educar a un nen. La primera part de l’obra -segurament la més reeixida- ens explica l’embaràs, la preparació del naixement i finalment […]

Arriba el mes de Juliol i un cop més el Teatre Grec obre les seves portes a les arts escèniques per gaudir de les nits d’estiu a l’aire lliure. En aquesta edició, el festival d’estiu ha apostat fort novament per la dansa i ha confiat en La Veronal per escenificar a través d’aquesta disciplina les entranyes del mal. Es tracta d’una proposta que respira elegància per totes bandes, la qual es percep d’entrada a través d’una escenografia molt cuidada, un vestuari ben trobat i una il·luminació poderosa. En aquest sentit, hi ha un gran treball visual al darrera, en el que destaca una gran habilitat per crear espais carregats de bellesa i capaços d’evocar sensacions a través dels colors, els […]

“Un cel de plom” de Carme Martí, és la vida i records de Neus Català, la darrera supervivent catalana del camp d’extermini de dones de Ravensbrück. Una adaptació teatral de Josep Maria Miró, molt ben dirigida per Rafel Duran i una excel·lent interpretació de Mercè Arànega són motius suficients per no deixar-se perdre aquesta obra. Una història dura, d’una gran intensitat emocional i una sensibilitat extraordinària, de la que el públic vam sortir molt emocionats. És el testimoni de lluita contra l’oblit de les atrocitats humanes més horribles de la nostra història; records d’una dona que va haver de lluitar i aguantar l’horror dels camps de concentració i que va poder sobreviure gràcies a la força moral i a la […]

En un to carinyós, s’acostuma a dir que els nens són els reis de la casa, la qual cosa amb el temps ha passat de ser una metàfora innocent i dolça a una realitat literal. Sens dubte, es tracta d’una idea molt interessant per reflexionar, sent exposada amb encert per Els Joglars, els quals ofereixen una serie de temes i situacions amb les que l’espectador pot extreure les seves pròpies conclussions. En aquest sentit, l’obra no vol alliçonar a ningú, sinó que vol ser un retrat de la societat envers l’educació del nens, presentada a través del segell característic de la companyia. Així, ens trobem amb un humor portat a l’extrem, però alhora molt intel·ligent i ple de personalitat, tot […]

Ahir el Teatre Grec es va omplir per veure l’espectacle de dansa “Vorònia” amb el que la companyia barcelonina La Veronal van inaugurà el Festival Grec d’aquest any. L’espectacle ha estat sensacional !!! , una explosió de moviment executat d’una manera impecable i d’una perfecció realment increïble. Imatges impactants que no ens van deixar en absolut indiferents. L’acció dalt d’escena va ser un no parar d’impressionants coreografies tan a nivell individual, com duos, trios,… Vuit ballarins, un cantant d’òpera (Antoni Comes) i una desena d’actors dalt de l’escenari !!!. Música polifònica, música clàssica (Wagner, Verdi), i efectes sonors espectaculars. Un espectacle ple de simbologia i referències religioses (catòlica, jueva i islàmica). Moviment, imatges, projeccions de text en llatí i castellà, […]

Un punt de partida original, una parella d’actors molt solvent, una bona colla de girs argumentals, una dosi de crítica política… i malgrat tot l’obra no acaba d’engrescar. No sé endevinar del tot els motius, però imagino que tenen alguna cosa a veure amb el to i l’enfocament de la trama. No és que vulgui una altra obra d’enginy com les de Galzeran o Casanovas, però sí m’esperava una peça on s’analitzés més a fons, i potser d’una forma més al·legòrica, el tema de la crisi i la manipulació dels poderosos. Tal com està ara, Bangkok resulta confosa, desconcertant i un xic frustrant… malgrat que les interpretacions i algun dels girs mantinguin l’interès general. Una llàstima, tenint en compte que […]

Tot i ser un text important i possiblement trencador quan Jean Cocteau el va escriure l’any 30, aquesta versió de Toneelgroep capitanejat per Ivo Van Hove i amb Halina Reijin en la interpretació, m’ha resultat una mica pesada. Potser s’hauria d’haver actualitzat una mica o fer desaparèixer aquell telèfon mòbil que ens situava al segle XXI, o oferir-ho en un teatre més íntim, o canviar el to lleuger que en algunes parts li ha donat l’actriu (per ordres del director, naturalment). Penso que han sigut un seguit de coses, però a mi no m’ha acabat de funcionar. La Sala Maria Aurèlia Capmany plena. Més info http://bit.ly/1H10Ul6