Recomanacions

La premiada companyia La Calòrica (Premi Quim Masó 2014, Premi Adrià Gual 2012, Premi del jurat i del públic Escènia 2010) comença, a poc a poc, i de forma molt merescuda, a fer-se un nom en el circuit de teatre independent. Amb dramatúrgia de Joan Yago i Israel Solà en la direcció, com és habitual, en aquesta ocasió han posat al punt de mira la precarietat laboral i els llocs de treball prescindibles, inútils o estúpids que la generació més jove està patint a causa de la crisi. L’espectacle és molt divertit, té bon ritme i un bon grapat d’idees enginyoses. Solà extreu dels seus actors la màxima comicitat i dota d’un dinamisme molt fresc totes les transicions amb números […]

Resulta massa habitual, malauradament, que la cartellera ens ofereixi espectacles infantils on es menysprea, en certa manera, la intel·ligència dels més petits, rebaixant al màxim la complexitat de les seves històries o dels seus protagonistes. En aquest sentit, és molt gratificant comprovar que existeixin excepcions tan elaborades i visualment minucioses com El petit príncep: el musical. L’espectacle, dirigit amb encert i bon gust pel polifacètic Àngel Llàcer, potencia les virtuts del material original, demostrant que el secret d’una bona obra per nens té més a veure amb el poder de la imaginació, l’esperit d’aventures, la màgia i l’emotivitat que amb esforçar-se perquè l’entengui tothom. Les cançons que el músic Manu Guix ha composat per l’ocasió són, de llarg, el millor […]

I la conya fina sempre ve de gust. Amb un text de Joan Yago a partir d’un article del antropòleg David Graeber (castigat als EEUU), els de La Calòrica, dirigits per Israel Solà han trenat una peça divertida i punyent, desmarxada i a la vegada endreçada. ¿Perquè un bibliotecari substitut, que al no tenir la clau d’entrada a l’ordinador, no pot ni deixar ni recollir llibres, fa la “seva feina” amb la polla fora de la bragueta? És normal que una classe de natació la doni una substituta que no sap nedar? No us hi amoïneu, la major part de feines a que es pot accedir són unes feines de merda, o sigui que tan és si les feu amb […]

La història d’Aurora Rodríguez Carballeira i la seva filla Hildegart és una de les més curioses i macabres de la crònica negra d’Espanya. I no pas per la quantitat de morts o de sang i fetge, sinó per la manipulació amb que la mare va voler convertir a la seva filla en un ésser perfecte. Estem davant d’una història en la que es barregen la raó i la bogeria fins a fondre’s en una sola i única salvatjada… Una història que ja va viure una adaptació en forma de novel·la (Aurora de sangre) i una altra en forma de pel·lícula (Mi hija Hildegart), i que ara arriba al teatre de la mà d’una especialista en el període de la Segona […]

Divendres Sant, al TNC Sala Gran a les 20h. Lluís Homar i companyia, juguen a cuiti amagar amb aquest text de Eduardo De Filippo, a hores d’ara encara li dono voltes i reflexiono sobre el que he vist i penso que trigaré o potser no oblidaré aquesta proposta tan encertada, podria ben bé ser un debat televisiu o radiofònic la conversa entre el director de la companyia caiguda en desgràcia i el nou Perfecte arribat a la ciutat, diàleg que no perd actualitat, els artistes que donen el seu Art sense ser reconeguts ni creguts, el poder que escolta, però no compren i el públic que viu i s’emociona, però només el temps que dura l’espectacle…I el traspunt en escena. […]

El viatge d’Orfeu és una pausa plena de música. Un parèntesi que ens permet pensar en nosaltres, en les decisions que prenem, en com estem vivint. Quines són les nostres pors? Quins són els nostres límits? Els nostres desitjos, la felicitat… Un moment, mitologia grega, coneix-te a tu mateix… no serà una obra molt densa? Rotundament no. Un dels encerts d’aquesta proposta són les vuit històries que canalitzen el discurs. Vuit històries actuals i molt diferents entre si que et desperten l’interès a nivell narratiu i t’atrapen a nivell emocional. L’altra gran punt fort de la posada en escena és la música en directe (un deu pels músics que saben llegir el que està passant en cada moment) la qual […]

Clara Segura, ens torna a confirmar que és la gran dama actual del Teatre Català, però sobretot m’ha sorprès l’actuació molt mesurada de Pablo Derqui, que en alguns moments m’ha fet posar la pell de gallina. La direcció d’Oriol Broggi és de 10 cum laude, en tots els sentits (a excepció del so) … i aquesta vegada em trec el barret per la seva tasca. Comença la representació amb una llarga escena de la pel-licula projectada a l’escenari de la Biblioteca; la posada en escena de la versió es magnifica, a partir del moment en què les cortines del cinema es tanquen i apareixen els dos espais diferenciats on viuen els protagonistes… Si voleu llegir la crónica sencera.

Si tenim en compte la influència del teatre argentí, les excel·lents propostes (en general) de la Sala Flyhard o cicles de companyies independents com l’actual Cicló del Teatre Tantarantana, podem assegurar que estem davant d’un bon moment creatiu per a la comèdia de petit format. Representada en més de 70 cases particulars abans d’aterrar, finalment, al Club Capitol, Animals de companyia és, en gran part, paradigma d’aquest fenomen on diversió, contingut, actualitat, ritme frenètic i interpretacions realistes es donen la mà amb resultats molt satisfactoris. En aquest sentit, l’obra és tan efectiva com arquetípica. Tot i no inventar res de nou, Estel Solé proposa un joc de mentides entre un grup d’amics d’entre 30 i 40 anys, cadascú amb els […]

El debut com a dramaturg i director de Cesc Gay, un cineasta, d’altra banda, amb una filmografia d’un tarannà força teatral, obre una tendència poc habitual però que pot donar lloc a propostes molt interessants i valuoses. Dit això, cal remarcar que el director de En la ciudad no ha traslladat estrictament el seu estil cinematogràfic a escena sinó que ha optat per una línia més còmica i comercial. Els veïns de dalt és una obra molt divertida amb un estil que barreja influències de textos de Woody Allen o Yasmina Reza amb les obsessions del mateix Gay. La història explica les peripècies quotidianes de dues parelles durant un sopar d’hospitalitat on encara no han tingut la possibilitat de conèixer-se […]

Quan una comèdia ve precedida per un èxit del seu mateix autor, com és el cas de Francis Veber i la seva popular obra El sopar dels idiotes, és inevitable que es generi una certa expectació. Malauradament, aquesta circumstància atrau més fàcilment al públic però també posa el llistó a una alçada més difícil d’assolir. Potser per aquest motiu, Maldita fortuna resulta un espectacle tan decebedor. Tot i tocar temes d’actualitat com la importància de les aparences en l’èxit professional o el joc brut de les elits econòmiques, la seva maquinària còmica no funciona, ja que els seus embolics són molt previsibles i inversemblants, s’allarguen de forma desmesurada i giren sobre si mateixos, sense acabar d’anar a cap lloc veritablement […]

Un altre imprescindible de La Vilella! Ahir vam poder gaudir d’un espectacle que malauradament avui és l’últim dia que el podeu anar a veure: Made in Ilva. Intento avisar-vos el més ràpid possible per que no us el perdeu, realment és del millor que hem vist aquests dies. És un treball extraordinari en tots els sentits: il·luminació, projecció, efectes visuals, veu, moviment, interpretació, missatge, text… BRUTAL! Felicitats als dos components de la companyia, Anna Dora Dorno i Nicola Pianzola, per una feina tan ben feta. “L’ermità contemporani s’inspira en el diari d’un treballador de Ilva de Taranto i el testimoni d’alguns dels treballadors entrevistats per l’empresa que treballen a la mateixa fàbrica, per complir amb els poemes de Louis Ruscio […]

Haig de confessar que soc un fan absolut de la màgia teatralitzada i, això es el que m’esperava arrel de la sinopsi de l’espectacle. L’espectacle em va sorprendre molt positivament. És un espectacle poc convencional, que avança des de la màgia teatralitzada cap al teatre amb efectes màgics. Això el converteix en un espectacle diferent malgrat he d’admetre que, de la mateixa manera que a mi em va sorprendre positivament, potser pot desenganyar a qui busqui un espectacle de màgia convencional. La història que ens presenta el mag pota és la de la degradació de la personalitat per culpa de l’èxit, quelcom que desafortunadament vivim massa sovint en diversos àmbits del nostre entorn. La constant contraposició de dos personatges, en […]

“No me arrepiento de nada de lo que he hecho, porque yo no he hecho mal a nadie”- Miguel de Molina. Miguel de Molina al desnudo és un musical autobiogràfic interpretat per Angel Ruiz, autor i actor d’aquest espectacle, acompanyat per César Belda al piano i dirigit per Juan Carlos Rubio. Tots coneixem al Miguel de Molina artista, però, qui era en realitat? Què en sabem de la seva persona i del que li va tocar viure? Miguel Frías de Molina va néixer a Màlaga, se’l va conèixer artísticament com Miguel de Molina, un cantant espanyol de cobla. Miguel va ser un home honest, estricte i professional, que estimava l’art. Una persona lluitadora i amb moltes ganes de tirar endavant. […]

Cesc Gay ens presenta els seus veïns de dalt. Una comèdia que recorda obres de gran èxit com “Un déu salvatge” o “El nom” tant per estructura com per desenvolupament. Ara bé, comparada amb aquestes dues esdevé la germana petita. Però atenció, és una germana petita desacomplexada, molt eixerida i que fa el possible per fer-nos riure (i us puc assegurar que ho aconsegueix) El text és un joc de rèpliques i contrarèpliques enverinades. Un bon combat d’esgrima oral que enganxa (a vegades més que la trama). Els actors demostren allò que saben fer i ho fan molt bé. No hi ha risc en l’actuació (ni l’obra, ni el públic no els ho exigeix) però hi ha molt d’ofici. L’escenografia […]

En la seva dilatada trajectòria, La Perla 29 ha aconseguit forjar-se un nom que és sinònim de qualitat, oferint-nos propostes que no ens acostumen a defraudar mai, tot i la seva diversa procedència. En aquesta ocasió, tornen a aprofundir en l’univers italià que tan bon resultat els va donar amb 28 i mig o Natale in casa Cupiello, i ho fan apostant per una història molt intimista carregada de matisos, la qual aconsegueix omplir cada racó de l’escenari amb tan sols tres actors. El repte no era fàcil, ja que, per una part, l’espectador té en ment els dos actors que van protagonitzar la pel·lícula, uns immensos Sofia Loren i Marcello Mastronianni, i per l’altre, l’anterior producció feta a casa […]