Recomanacions

Encara no entenc el perquè ens feia mandra anar a veure’l i encara menys quan a vegades el teatre musical és l’excusa per poder viatjar a Londres per gaudir-ne d’aquest gènere de teatre que almenys a mi m’apassiona. L’espectacle que es representa és d’una extraordinària qualitat, en el que actuen 28 actors, 8 músics en viu i el porta un equip que en total suma 80 persones; es tracta d’una gran superproducció de gran èxit a Broadway i del West End londinenc. Llegir més.

Existeixen moltes iniciatives culturals i educatives que tracten d’apropar l’obra de William Shakespeare als més joves, cercant maneres de fer que entenguin i s’identifiquin amb els temes que elles tracten. El dramaturg Gerard Guix, de forma maliciosament genial, ha aconseguit donar un gir pervers a aquesta idea, per tal d’assenyalar la responsabilitat de la família i l’educació en certs actes de violència. L’espectacle narra la història d’un adolescent tímid i turmentat que, obsessionat amb el personatge de Ricard III, viu una metamorfosi total on l’ambició i la set de venjança l’acabaran per convertir en un monstre. El text construeix un paral·lelisme molt interessant entre els dos éssers acomplexats, combinant amb escenes d’hiperrealisme, monòlegs teatralitzats i d’altres de gran simbolisme poètic. […]

La Companyia 11 de Novembre presenta Assaig Obert, una tragicomèdia escrita i dirigida per Sergi Manel Alonso. Ahir la vaig poder veure en un passi especial a Luz de Gas, amb un col·loqui al final on vam poder parlar amb el director i els actors. En aquest cas l’escenografia és tota la sala: les escales, la barra del bar, els camerinos, la taula de so, el pis de dalt…i l’escenari, on s’ha de fer la representació Desitjant morir, un drama que portarà molta polèmica entre tots els components de la companyia. Tot es desenvolupa durant l’assaig obert de l’obra de Roger Muní, quan de sobte les coses no funcionen com han de funcionar, fallen les llums, no hi ha atrezzo, […]

Tot i que pel seu títol podria semblar una comèdia lleugera, No feu bromes amb l’amor és, en realitat, una tragèdia que disfressa la seva trista història amb embolics, sàtira i passatges paròdics. L’autor, Alfred de Musset, representant francès del romanticisme, va escriure l’obra amb només vint-i-tres anys, transmetent-li al text tota la passió i el drama dels amors de joventut. En aquest sentit, la proposta es prou interessant i molt representativa d’una manera de veure les relacions humanes molt pròpia de l’Europa del segle XIX. Malauradament, tant l’argument com les diferents trames, els personatges i, fins i tot, les bromes recorden altres peces on, amb els mateixos elements, el resultat ha estat més eficaç. D’altra banda, els actors fan […]

El punt de partida és impactant (Atenció: les primeres rèpliques poden quedar gravades a la seva memòria) i el monòleg final de l’obra és colpidor. En mig hi podem veure tres personatges que es belluguen pel perímetre de la marginalitat emocional intentant dotar de sentit les seves vides. “¡Atrévete si quieres a no hacer nunca lo que debes!” Aquestes paraules d’Albert Pla semblen guiar Jacob, el personatge central de La Pols. En un món on tots hem de ser empàtics, solidaris, que hem de saber controlar els impulsos, manejar els sentiments i aprendre a resoldre els problemes apareix un personatge que no ho fa (que no ho vol fer). I no estem parlant de bons i dolents sinó de sinceritat […]

La historiadora Assumpta Montellà va escriure el 2006 el llibre La maternitat d’Elna. Bressols dels exiliats. Es tracta d’una producció de Projecte Galilei i Fortià Viñas que s’ha portat al teatre sota la direcció de Josep Galindo i la dramatúrgia de Pablo Ley i que l’actriu i cantant Rosa Galindo ha interpretat amb molta tendresa. La Maternidad de Elna ens descobreix un dels capítols més dramàtics, tendres i desconeguts de la nostra postguerra; un viatge en el temps on se’ns explica la història de la gent que va tenir que fugir durant els bombardejos a finals de la Guerra Civil espanyola i van emprendre un viatge cap a l’exili francès. Un relat de les seves vivències, de la seva lluita […]

Sempre és un luxe poder veure actuar a l’actriu Blanca Portillo i no ha estat menys en aquesta ocasió. Avui hem pogut gaudir d’una interpretació realment extraordinària on ens ha transmès d’una manera magistral el dolor immens d’una mare davant la mort del seu fill. Una visió des del punt de vista més íntim del ser humà, el del dolor e incomprensió davant d’una mort injustificada; una mort per la salvació del món? No era la verge Maria qui ens parla, sinó una mare dolguda i rabiosa, on sentiments i emocions es manifesten en el seu estat més pur. Amb El testamento de María hem gaudit d’un text realment fantàstic de Colm Tóibín. Molt bona direcció de l’Agustí Villaronga (que […]

Vaig descobrir els Brodas Bros fa uns tres anys al Casino Aliança Poblenou amb l’espectacle Snippet; llavors ja en vaig quedar atrapada, tant per la força escènica que desprenien amb les seves danses dalt de l’escenari, com per les seves coreografies de moviments secs i del tot precisos. Haig de reconèixer que sóc una gran seguidora de les danses urbanes i que em fascina veure amb quina energia i facilitat es mouen i ballen aquests nois i noies. Llibertat en estat pur. Un espectacle rodó en tots els sentits: coreografies d’una tècnica increïble i de diversos estils (hip hop, breaking, locking, popping, house,…), llum i efectes especials molt efectius, videoprojeccions (tres músics virtuals: un MC, un baixista i un Dj), […]

A vegades oblidem, deixant-nos portar, segurament, per modes televisives, que existeix un format de monòleg teatral amb infinites possibilitats. Blanca desvelada explica una història que bé podria ser una obra de gran pressupost o una pel·lícula amb la particularitat que tots els personatges estan interpretats per una sola actriu. D’aquesta manera, Alejandra Jiménez-Gascón, autora també del text, presenta un muntatge (aparentment) molt personal que és tota una muntanya russa d’emocions, demostrant la seva infinita capacitat interpretativa a tots els nivells: cos, veu, accents i sentiment. Ajudada només per una petita banqueta, resulta al·lucinant el viatge narratiu, separat en dues línies temporals, on dues dones d’èpoques diferents comparteixen una misteriosa unió que, al llarg de l’espectacle, hauran de desentranyar. La directora […]

Tens entre 30 i 40 anys i encara tens la sensació que no entens res de res? Això de fer-se gran ha resultat ser un parany malvat? Petits monstres és sens dubte el teu muntatge i l’Anna, la protagonista impecablement interpretada per Vanessa Segura, la teva nova heroïna. Petits monstres és una comèdia ràpida, intel·ligent i molt divertida que després de representar-se en diferents terrats de Barcelona, aterra a La Villarroel amb una versió allargada (se li nota en el flash forward final, ficat amb calçador, la veritat). Més informació

En un any en el que la programació de la cartellera barcelonina s’ha decantat per De Filippo (Le voci di dentro, L’art de la comèdia), el Teatre Lliure ha volgut homenatjar al gran autor napolità amb companyies vingudes expressament des del sud d’Itàlia, amb tot el sabor i tota la veritat que això comporta. Si fa uns mesos va ser Toni Servillo el convidat, ara li toca el torn a la petita companyia que dirigeix Francesco Saponaro. I no ens han portat només una obra, sinó que pel mateix preu ens han representat dues peces breus molt poc habituals, així com un petit monòleg de Pirandello. El resultat, una mostra impagable d’humor negre i una demostració pràctica de la cadència […]

Aquesta és una obra curiosa d’Eduardo de Filippo, escrita per la ràdio, no pel teatre, però que més tard va pujar als escenaris. Una obra breu en que la germana d’un enginyer napolità que viatja molt, es queda a cura de la cunyada que està malalta, molt malalta… En la versió original hi surten sis actors, però ara la tenen retallada a tres. Jo la vaig veure a Milà, i com és una peça curta, allà hi van fer un pròleg amb un monòleg, el Dolore i de propina Pericolosamente, també un curt del mateix Filippo. Val la pena anar-hi.

Va començar com a experiment de 20 minuts, va passar a 40 per fer-la als Terrats i ara en dura 80 a La Villarroel, a més s’hi han afegit dos ajudants a la dramatúrgia i de castellà ha passat a bilingüe (cast-cat). No sé, no sé; em temo que tants canvis no li han fet cap favor. L’obra és divertida, la situació enginyosa i els actors la defensen bé. Les discussions de les dues germanes amb el cunyat de sparring divertides, però en general m’ha semblat allargassada. També entenc que no es poden obrir les portes d’un tetre com La Villarroel per només 40 minuts. Llegiu-ne més.

Un dia de matança a un poble de ses illes. Un acorador que es multiplica en desenes de personatges, tots presents en aquesta festa gairebé atàvica, primitiva. Una jornada que serveix a Toni Gomila -autor i actor de la peça- per reflexionar sobre el caràcter dels mallorquins i les seves contradiccions. Un text deliciós que ens acompanyarà fins al moll de l’os dels balears, amb les seves pors, les seves nostàlgies d’un passat que s’adultera a marxes forçades i les seves amargues reflexions sobre el present, i principalment sobre el futur. Una autèntica festa de la interpretació, amb un Gomila immens, però autèntic i sincer com els personatges que representa. En definitiva, una horeta escassa de bon teatre, fet des […]

Aquesta és la segona vegada que anem a veure Acorar. Es tracta d’un text fantàstic, escrit i interpretat per en Toni Gomila. Un monòleg que Gomilla va escriure després de veure una obra que es feia a Buenos Aires (d’una reflexió sobre els argentins) i que llavors va pensar que ell podria escriure el mateix sobre els mallorquins. Acorar és la paraula que resumeix tot el sentit de l’obra. Acorar és clavar alguna cosa dins del coll, en aquest cas el ganivet de les matances. També és ferir, en el sentit d’emocionar, d’arribar al cor. La d’acorar és una feina reservada pel més expert, perquè no és gens senzilla de fer, una tradició que passa de generació a generació, des […]