Recomanacions

I per això és divertit aquest work and progress (segons ells) d’un assaig de peça de cabaret inspirat en l’estil alemany d’entreguerres. Com deia aquell que no falti de res, cançons, música, ball, streptease, participació del públic, crítica als poders, fàctics o no. Sembla que cada component de la companyia va a la seva bola, però no. Helena Tornero ha escrit una història sòlida, encara que no ho sembli i Ester Nadal ha dirigit bé la penya, encara que ha semblat que hi havia un gran desordre. Penso que es tractava d’això i ho han aconseguit. El públic ens ho hem passat rebé. Llegiu-ne més.

Què passaria si portéssim una discussió de sobretaula damunt d’un escenari? Com reaccionaria l’espectador en veure una baralla entre persones que s’estimen i adoren? Quins efectes generaria en el públic la descoberta d’enganys i mitges veritats entre amics i familiars? La resposta (i perquè no dir-ho, una experiència increïble) ens l’ofereix Animals de companyia, el debut en la dramatúrgia de l’actriu i poetessa Estel Solé. Un text colpidor –per moments hilarant i, a estones, ben amarg -; un ritme sempre in crescendo; i un excel·lent repartiment d’allò més compenetrat es combinen en una peça teatral fressca, divertida i entretinguda. Què més es pot demanar? Una obra seductora on els particulars ‘animals de companyia’ de Solé reflexionen sobre els límits de […]

És el que m’ha semblat aquesta obra, com si s’hagués escrit a corre-cuita, sense valorar els elements que conflueixen a la trama principal. Dramatismes portats al extrem i que no aporten res. Vaig quedar parat perquè de Quique Culebras he vist coses molt bones. Llàstima. Llegiu-ne més.

Començar un espectacle amb un escenari buit podria considerar-se un atreviment massa agosarat pel TNC, però el cert és que, de la proposta de Lluís Homar, és, de llarg, el més encertat. L’actor i director demostra, d’aquesta manera, que ha entès a la perfecció l’esperit de l’obra d’Eduardo De Filippo, aprofitant l’avinentesa per dotar de la màxima metateatralitat un text que és tot un homenatge al teatre i als actors. L’art de la comèdia planteja un joc magistral entre la veritat i la versemblança, barrejada amb elements de sàtira costumista, vodevil i crítica política. Aquest còctel on Txékhov, Goldoni, Pirandello i la Comèdia de l’Art es donen la mà compta, en aquest cas, amb un repartiment eficaç i una direcció […]

Si ja estàs fart de la Barcelona postolímpica, la del Mobile Word Congres i vols tornar a la Barcelona canalla, transgressora, aquella on t’enamores de les persones, la de la Rambla i l’estil dels 80’s. No has de deixar d’anar-hi. Copi i Ocaña al purgatori, muntatge creat fa 10 anys, torna de nou amb Oriol Guinart i Víctor Álvaro, amb la incorporació de Jaume Madaula en el paper de l’ombra de Passolini. T’has de deixar captivar per la paraula, els monòlegs que desgranen els tres personatges per comprendre tot el que vam viure. Amb un rerefons reivindicatiu, Marc Rosich ens presenta com han viscut aquests dos artistes, en aquest espai format com un ring carregat de plomes per els quatre […]

La Pluja és d’aquelles obres que et fan reflexionar durant i després de la seva representació. Any 2025. Ens volen fer creure que la crisis ja ha passat, quina ironia… ja ningú te un gos, no hi ha luxes a les cases, a la gent ja no els queda gran cosa. Però parlen de crisis en passat. La noticia d’un canvi climàtic: la pluja s’ha convertit en un fet destructiu en tot el mon. Els medis d’informació diuen que on plou desapareix tot rastre de vida. La única solució és renunciar a tot i anar a viure en un refugi que el govern han creat perque tots els habitants hi vagin a viure. Un lloc similar a un camp de […]

Pels pèls és l’adaptació d’una comèdia de Paul Pörtner (Shear madness),un clàssic que porta anys en cartell, i aquesta és la tercera vegada que es representa a Barcelona. Nosaltres la vàrem veure el 2006 al Teatre Borràs, dirigida en aquella ocasió pel mateix Abel Folk e interpretada per Enric Major, Eduard Farelo, Àlex Casanovas, Pep Planes, Mercè Comes i Beth Rodergas. Com ens venia molt de gust de repetir, ja que en el seu dia la vàrem trobar molt divertida i original, vam convèncer a un grup d’amigues per anar-la a veure. A la sortida totes van reconèixer que s’ho havien passat molt be; això sí cadascuna d’elles havia triat un assassí diferent. És una comèdia que trenca barreres, ja […]

Potser massa per anar a passar comptes, però això és el que fa una de les dues dones, l’esposa, anant a veure l’amant del seu marit. Ara totes dues han estat abandonades; el mascle ha aixecat el vol amb una joveneta, lluny, molt lluny. D’aquesta llarga i penosa conversa aniran sortint coses, perquè compartir home al llarg de 25 anys… anava a dir un disbarat: “uneix molt”, però no. Llegiu-ne més.

Després de quinze mesos girant per Catalunya de pis en pis, Animals de companyia arriba al Club Capitol per estrenar-se a un teatre convencional. Però cap espectacle hauria aconseguit aquesta proesa si no tingués una qualitat excel·lent. Animals de companyia és més que una comèdia. És un muntatge que emociona. Amb un conjunt de personatges entranyables interpretats per un dels repartiments més compenetrats i entregats que he vist darrerament, Animals de companyia regala una història original farcida de gags memorables i amb moments capaços d’arrencar-nos, fins i tot, alguna llagrimeta. Tot un plaer d’allò més recomanable per veure amb amics o en parella. Més informació

L’alé de la vida és la tercera obra de David Hare que veig. En ella, l’autor torna a tractar els seus temes de sempre: la infidelitat, el sexe i la contraposició entre les idees hippies i la vida burgesa. Unes magnífiques Anna Güell i Mercè Arànega interpreten la dona i l’amant del mateix home, que es coneixen anys després d’haver estat totes dues abandonades. Durant una llarga conversa, coneixerem dos models oposats de dona: la mestressa de casa i la intel·lectual independent. I és aquest plantejament maniqueu i aquesta simplificació el que no em va convèncer de l’obra. Els personatges em van resultar plans i tòpics, i el fet que totes dues dones es definissin exclusivament en funció de la […]

Després de 10 anys de la seva primera posada en escena que va poder veure’s al Teatre Tantarantana i, posteriorment, al Club Capitol, Marc Rosich ressuscita el seu homenatge a dues figures icòniques del moviment underground dels anys 80 com van ser el dramaturg Copi i el pintor Ocaña. El muntatge recupera a Oriol Guinart i Víctor Álvaro, els seus intèrprets originals, incorporant només al jove Jaume Madaula en el paper d’ombra de Pasolini. D’aquesta manera, reprèn aquell original duel dialèctic entre els seus dos protagonistes, atrapats en un asèptic purgatori on faran gala de la seva ironia i enginy verbal però també de la seva tendresa. De fet, l’obra és una excusa narrativa per exposar la forma d’entendre la […]

Aterra al Coliseum una proposta plena de ritme que de ben segur farà passar una bona estona al gran públic. Es tracta d’un espectacle de gran format compost, entre d’altres coses, per diferents números independents entre si que combinen dansa urbana, coreografies espectaculars, humor i percussió. En aquest sentit, la diversitat que ofereix fa que el show avanci de forma àgil sense cansar en cap moment a l’espectador, el qual es queda meravellat constantment per la gran habilitat que ofereixen els diferents artistes en escena. I és que aquests exhibeixen una tècnica impecable i aconsegueixen unes coreografies perfectament orquestrades i carregades d’originalitat. A més, l’espectacle destila modernitat en el bon sentit de la paraula, no només en l’aspecte de tractar […]

Vagi per endavant que valoro positivament l’esforç dels actors-cantants, la partitura més que correcta de Pedro Pardo i la idea d’Empar López de recuperar un personatge de la Barcelona de principis del segle passat. Però un cop vist el resultat final, un es pregunta si realment valia la pena fer una obra sobre aquest personatge, tenint en compte el que s’explica i com s’explica. Des del primer moment sabem el drama de Dolors Bonella i Alcanzar, més coneguda com a Lolita o La Monyos, i un cop sabut això l’argument s’enquista i no sap aixecar el vol. Les cançons tampoc aporten cap salt endavant, i malgrat que els intèrprets ho intentin de totes les maneres possibles el públic acaba avorrint-se […]

Poques obres tenen un recorregut com Animals de companyia, la qual ha passat de representar-se als menjadors de cases particulars a poder-la veure a la sala 2 del Club Capitol, plena fins a la bandera. I es que l’obra té l’habilitat d’arribar a tot tipus de públics, tant als que busquen un divertiment àgil com als que prefereixen profunditat temàtica i de personatges, gràcies a les dues vessants que té l’espectacle, les quals sacsegen a l’espectador quan es produeix el canvi sobtat de la comèdia a la part més dramàtica, com succeeix a la vida real. No obstant, personalment, m’atreu més la segona part de l’obra, arribant al punt que m’agradaria saber més coses d’aquells personatges ben dibuixats per l’autora […]

Però tampoc tan fluixa com alguns l’han qualificat. Un repàs als més aclamats autors nord americans del primer quart de segle XX. Més que de l’American Dream, l’obra parla dels dies post crac del 29, o sigui de les males collites, els desnonaments per part dels bancs, l’enderrocament de granges i les emigracions cap a California: El raïm de la ira (Steinbeck), La Ruta del Tabac (Caldwell) o Carnivale (la sèrie de TV de Daniel Knauf, imprescindible). Tarrasón ha fet un ‘melting pot’ amb autors de l’època i ha situat una selecció de personatges en un drugstore patètic en mig del desert on només hi habiten perdedors. En algunes històries se n’ha sortit més bé que en altres, però de […]