Recomanacions

“L’alè de la vida” és una obra de teatre que David Hare va escriure en el 2002 i que ens descriu l’enfrontament entre dues dones que van compartir el mateix home durant 25 anys . Tot succeeix durant un dia i una nit. El lloc, una casa que es troba en una illa on la Madeleine s’ha retirat per passar la seva jubilació. Tan sols s’han vist un cop , però una té la necessitat d’anar a parlar amb l’altre. Reflexions i preguntes sense resoldre, ferides i retrets de dues dones de caràcters ben diferents, però amb moltes coses en comú. L’amant i l’esposa. Una ja ha passat pàgina, a l’altre encara li queden moltes preguntes i dubtes per resoldre. […]

Sí, ets gran perquè vas fer un teatre divertit, proper al poble, amb reminiscències de la Commedia dell’ Arte i a la vegada seriós i crític. Penso que aquesta és l’obra més esbojarrada de l’autor (de les que conec). Te una primera part genial amb una confrontació dialèctica entre el director dels còmics i el prefecte de la província, i una segona desmarxada amb una desfilada de personatges impagables: el capellà trabucaire, el metge, la mestre del poble… No hi ha res sobrer: personatges ben perfilats, situacions divertides… l’Eduardo era un geni i Homar ho ha dirigit a la perfecció i, com és lògic, els actors n’han fet una creació, tots. Felicitats! D’aquesta posada en escena se’n parlarà, i bé.

La jove companyia Sixto Paz aposta de nou per un espectacle que no deixarà indiferent a ningú: “L’efecte”, una obra de la dramaturga britànica Lucy Prebble. Si Pulmons va ser un dels grans èxits de la temporada passada, us asseguro que amb “L’efecte”, aquesta companyia l’ han tornat a encertar. Molt bona escenografia, un text molt ben estructurat i del tot entenedor , dirigit per Carol López e interpretat per Nausicaa Bonnín i Pau Roca, com la parella protagonista principal d’aquesta història i la Montse Germán i en Paul Berrondo que són l’altre “parella” responsables de tot plegat. Molt bones actuacions i moments realment divertits. Una obra que ens parla d’amor, de dubtes, de sentiments, d’engany…,i que té com a […]

Perquè ho diu el DNI? I si no t’identifiques amb un gènere que no és el que el teu cos determina? No tot és blanc o negre, vaja quasi res, i d’això va aquesta peça que penso que és més que un musical. A partir d’una idea de les germanes Peya, Miriam Escurriola i textos de Marc Rosich, els de l’Era dels Impuxibles han bastit un espectacle de categoria: música, dansa i text amb un plantejament molt atractiu i força arriscat. L’Albert no fa massa era la Berta i ara, mentre la policia de l’aeroport intenta aclarir “què és” reflexiona sobre els fets més rellevants de la seva vida. Finalment les seves dues parts (femenina i masculina) arriben a un […]

Farà gairebé uns deu anys vaig tenir l’oportunitat de veure aquesta obra al Teatre Borràs i vaig guardar un molt bon record d’ella. De fet, avui encara tenia present que es tractava d’una obra molt divertida i original i, sens dubte, anys després, m’ho ha tornat a semblar. En aquesta ocasió, l’obra es representa al Teatre Condal i tornen a repetir part de l’equip artístic i el director, però per les característiques del propi espectacle, no es tracta d’una simple repetició del que ja es va veure llavors, ja que cada funció és diferent una de l’altra. Així, l’improvització és fonamental en aquesta, ja que requereix de la participació del públic, sent aquest qui decideix el final de l’obra. Per […]

Feia dies que tenia ganes de veure aquesta obra i la veritat és, que les quasi dues hores que dura la representació s’han passat volant. Només entrar a la sala, ja em va impactar la simbologia nazi que hi ha projectat sobre el teló de l’escenari i que ens anuncia que la temàtica si més no, serà dura. Harwood sempre ha tingut un gran interès en la Segona Guerra Mundial i els músics com els seus personatges principals. La historia transcorre en una comissaria de policia de Berlín mig derruïda per els bombardejos, fosca i amb els vidres trencats, durant el període de desnazificació , investigacions que es van fer a Alemanya després de la Segona Guerra Mundial , i […]

Em sembla que ha estat la manera en que la dramaturga ha plantejat la obra (a no ser que en la adaptació l’hagin manipulat). Quatre alumnes s’apunten en un taller de teatre al centre cívic del poble. La professora proposa un moviment, un alumne el copia, com si fos un mirall i el transforma, i així succesivament fins que tots els components de la classe hagin fet de tothom i d’ells mateixos a la vegada, i amb aquest joc van sortint coses i coses… A mi m’han pesat els continuats talls a que ha estat sotmesa la representació i a pesar de la bona direcció i les magnífiques actuacions, m’he avorrit.

No es pot dir que aquest sigui un mal espectacle, perquè no ho és. Tampoc s’han d’infravalorar les interpretacions, perquè n’hi ha de potents i ens proporcionen algunes escenes memorables. Però alguna cosa fa que no estiguem davant d’un espectacle rodó. Suposo que és l’excés de classicisme -que va des de l’escenografia i el vestuari fins a la mateixa concepció del muntatge- i l’absència de risc els que llastren una de les grans apostes de la temporada teatral. Crec que Belbel fa un temps que està de proves amb els grans clàssics, ja sigui amb Beckett, Pinter o ara Racine. Fa temps que no estrena textos propis i veiem, una temporada darrera l’altre, com s’acosta a autors que no havia […]

Un relat força consistent, que ens explica el dia a dia d’un grup d’homes i dones que viuen l’època del “somni americà”, però que malauradament estan forçosament exclosos d’aquest somni… el d’aconseguir el que vulguis amb el teu propi esforç. Les actuacions dels onze actors, avui en dia és tot un luxe, encara que haig de dir que existeix un desnivell molt acusat entre les magnífiques interpretacions dels components de “Les Antonietes” i la dels actors menys experts de la “Kompanyia Lliure”, tot i que, totes ells, podem considerar que estan a un nivell força alt. La crónica completa aqui.

Per a una obra espectacular, Lluís Pasqual ens proposa un muntatge impactant, fabulós i màgic al Teatre Lliure de Montjuïc. Ha optat per una escenografia minimalista bastida sobre taulons de fusta que es mouen d’una banda a l’altra a diferents altures. L’escenari, una llenca de parquet allargada amb una grada a cada banda, és nu, però no hi trobem a faltar res. Hi ha un element clau que ho omple tot: la llum. En aquest Lear, la il·luminació esdevé primordial per crear ambients i espais diferenciats. L’altre element clau d’aquest muntatge és la música, un so en directe que ens acosta al Shakespeare original: el del Globe Theatre. La il·luminació i la música són els dos actius més importants d’aquesta […]

Solament tres actors masculins a l’escenari, que interpreten els papers de pare, mare i filla respectivament, d’una família que sembla immensament feliç i que tenen els seus rols molt definits, en l’època de l’adolescència de la filla. Tota la proposta és excel·lent i diferent de tot el que nosaltres hem vist fins ara…. i creieu-me que hem vist unes quantes; la posada en escena, el text i les interpretacions són realment extraordinàries… i el millor és que entre riure i riure et vas adonant que ens estan explicant una realitat molt dura i feridora. Teatre divertit, si, però que fa reflexionar segurament molt més que altres propostes que a priori semblen molt més serioses. La resta de la meva crònica […]

David Hare és un autor britànic força habitual a casa nostra –Celobert, Via Dolorosa, L’habitació blava– i molt respectat al seu país. Prova d’això és que la peça de la que avui parlem va ser estrenada, ni més ni menys, que per dues de les dames més importants del West End: Judy Dench i Maggie Smith. Està clar que és una peça per a actrius de provada trajectòria (a Madrid la van representar Núria Espert i Amparo Rivelles) i una sensibilitat força especial, ja que a les obres de Hare es parla molt i es diu molt poc… del que interessa. Tot queda soterrat sota les mirades, les complicitats i els petits gestos. Una mica a l’estil de Pinter, però […]

Vaig triar aquesta obra per diverses raons: per l’autor ( un clàssic en la literatura sueca), per ser un text poc conegut i difícil de portar a escena, però principalment per veure en Pep Tosar, actor que admiro moltíssim; malauradament això no ha estat possible i en el seu lloc hem vist un Marc Martínez esplèndid i que ens ha sabut transmetre en tot moment la figura tan complexa i contradictòria que era en August Strindberg. Es tracta d’un text autobiogràfic que Strindberg va escriure nou anys abans de morir, és una etapa de la seva vida molt complicada, una lluita amb si mateix i amb el seu entorn (les dones i la societat). Strindberg deia que com a escriptor […]

Perquè penso que hi ha hagut una correcte direcció de Teresa Vilardell, bona interpretació de Marc Martínez, l’escenografia, la il·luminació, tot bé, però… a mi personalment no m’ha arribat. I això que vol dir? Doncs que no m’hi he sentit involucrat i al final m’he avorrit. Potser no és tan fàcil traslladar un relat en peça de teatre, i més d’Strindberg, que quan va escriure aquesta mena de memòries ja estava molt cremat. Potser és un problema meu, però a partir dels primer 10 minuts (penso que ha començat bé) ja no m’ha fet vibrar. Per això la valoro a la meitat del barem, perquè no puc ser massa objectiu.

El text d’aquesta lluita psicològica és potser el més extraordinari de tot plegat, ja que tracta tan sols de temes quotidians que tots nosaltres hem pogut viure d’una manera més o menys intensa, de l’amor i el desamor, de la rutina en el matrimoni, de trobar en una tercera persona el que manca en la relació de parella i de voler tornar a il·lusionar-se de nou per un nou amor o almenys per un altre manera d’encarar la vida. La meva crònica en aquest enllaç.