Recomanacions

La paella dels dijous, escrita per Cristina Clemente i dirigida per Muguet Franc, és la segona peça de la trilogia Catalana-Argentina que parla sobre la família; un projecte conjunt de col·laboració entre creadors i creadores de Catalunya i Argentina. La paella dels dijous és una comèdia divertida, fresca i molt propera. Tota la trama passa en un sol dia (dijous) i en un mateix espai (una cuina). És dijous, i com cada dijous la Mercè (Lluïsa Castell) es reuneix per dinar amb els seus fills (Núria Cuyàs i Jordi Andujar). Cada dijous la Mercè prepara paella, però aquesta setmana ha cuinat paella de marisc, cosa que significa que hi ha quelcom important a celebrar, o no. El fet de cuinar […]

La Perla 29 celebra el seu vint aniversari amb una comèdia divertida, fresca i dinàmica, Coralina. La serventa amorosa del dramaturg venecià del s. XVIII Carlo Goldoni. Tot i que sembla estrany, és la primera vegada que es pot veure una obra de Goldoni al teatre de la Biblioteca de Catalunya, ja que el lloc és ideal perquè una obra d’aquestes característiques, llueixi moltíssim. De fet, així ha estat. L’escenografia s’ha muntat a tres bandes. Uns palets tintats, unes cortines, uns quants mobles auxiliars, les parets de pedra i dos dels finestrals de la sala han estat suficients per traslladar-nos dos segles enrere. La posada en escena ha estat bastant fidel al text original, tot i que hi ha hagut […]

A vegades és difícil mantenir la boca tancada i no dir allò que realment es pensa, especialment quan no es vol ferir a algun familiar o amic. És la sinceritat tan necessària sempre? A vegades les mentides piadoses o la omissió d’algunes ajuden a mantenir un bon ambient que és millor no canviar… Mai se sap quin és el camí correcte i sempre hi ha algun moment en què la cosa descarrila. En Nacho i la Miranda (Francesc Ferrer i Ángela Cervantes) son parella i han quedat per sopar amb l’Eloi i la Sònia (Biel Duran i Laura Pau) per veure’s i conèixer el seu fill Jan. Un comentari desafortunat d’en Nacho provocarà un tsunami de veritats, opinions i coses […]

Una revista, un pòster, un anunci o un videoclip, per exemple. Es pot triar qualsevol d’aquests formats i analitzar la hipersexualització i pornificació dels i de les menors. Sense buscar gaire es pot veure com és una pràctica constant per vendre qualsevol cosa, ja sigui un producte o una història. En aquesta obra una psicoterapeuta, Tessa, repassa davant del públic un cas sense precedents i que parteix del fet que la seva pacient té una filla de 8 anys que es vol posar pits. A partir d’aquí proposa fer una revisió a la societat i a la cultura física i sexual que impera. El text és una meravella traduït per Adriana Nadal i original de l’autora i actriu britànica Monica […]

La companyia argentina Banfield Teatro Ensable es va fundar l’any 1996. Capitanejada per l’autor i director Nelson Valente, van arribar a tenir un important centre cultural amb diverses sales per teatre i concerts a Lomas de Zamora, al cor de Buenos Aires, que va haver de tancar a finals de 2020. La pandèmia va acabar amb un espai que havia impulsat un històric d’espectacles d’èxit com El loco y la camisa, El declive o Solo llamé para decirte que te amo (totes elles s’han pogut veure a Barcelona amb la complicitat de La Villarroel i el Teatre Romea, qui al llarg dels anys han anat teixint una bonica relació amb la creació portenya), però no va acabar amb la companyia, […]

Quan Giacomo Puccini (1858-1924) va composar Turandot, va retratar a través d’una trama plena de cruesa, inspirada en un antic conte persa i ambientada a la Xina mil·lenària, una princesa sense ànima, incapaç d’estimar, freda i implacable, que vivia reclosa voluntàriament per protegir-se d’un sentiment que temia. Només perdria la seva virginitat amb un home de sang reial que resolgués els enigmes que li plantejaria. El fracàs suposaria la mort. Donat el cas, i davant la seva reticència a lliurar-se al príncep que havia superat els reptes, aquest li ofereix una sortida: si endevina el seu nom abans de fer-se de dia, ell morirà. L’ària Nessun dorma (“que ningú no dormi”) pren aleshores el paper protagonista, perquè aquella nit ningú […]

“Alumne avantatjat de Peter Brook”. Així comencen totes les descripcions d’Alex Zeldin: un jove (no arriba als 40) dramaturg i director anglès, de moda en els gran escenaris europeus. El seu darrer espectacle (del qual ens ofereix una mena de work in progress al Teatre Lliure, dins del marc del Festival Grec) està produït per la crème de la crème de les institucions teatrals del Regne Unit, França, Àustria, Itàlia… Amb aquests antecedents, les expectatives no podien ser baixes. L’espectacle no decep. Tampoc enlluerna. El més destacable és un tempo, una tensió poc usuals en el teatre que coneixem. Una laxitud que pocs dramaturgs es poden permetre. Molt menys, en una obra que voreja les tres hores de durada. El […]

S’encenen uns neons, s’il•lumina un teló lluent –d’aquells de sala d’espectacles americana-, una veu en off ens fa l’anunci… i sí, finalment apareix Lali Symon, la monologuista que ens farà riure i pensar, que ens deixarà anar un missatge polític o reivindicatiu, i que finalment marxarà amb la idea d’haver canviat alguna cosa en tots nosaltres. Symon és independent, feminista, lliberal, engrescadora, no té fills ni filles i, de tant en tant, es passeja per tinder en busca de relacions. Symon és un exemple per a molta gent, i també un incordi per a d’altres… Però qui hi ha darrera del personatge quan s’acaba la funció? Aquí està la veritable essència d’una obra que vol mostrar-nos l’altra cara del show, […]

Vessel es va estrenar el setembre de 2016 en el nou Rhom Theatre Kyoto. Es tracta d’un muntatge que fusiona escultura i coreografies, dues disciplines artístiques que es troben i es tornen invisibles davant els nostres ulls. Fusió entre el coreògraf i ballarí belga i francès Damien Jalet i l’artista plàstic japonès Kohei Nawa. Set intèrprets sense rostre fusionen escultura i coreografia per construir un cos col·lectiu per crear figures que ens recorden a éssers d’altres planetes a través de l’exploració de l’anatomia humana. L’aigua és aquí tant protagonista com els cossos en moviment dels set ballarins. Cossos que es mouen, muten, s’arrosseguen. En cap moment els veiem el rostre, ni tan sols apareixen reflectits a l’aigua. Visualment ha estat […]

El començament de Nessun Dorma és realment prometedor. Una dona d’una època passada –potser els cinquanta o els seixanta- arriba a una clínica de gent amb possibles i comença a donar sang… a canvi d’un cistell ple. Aviat saltarem d’època i coneixerem a la seva filla i a la seva néta. De seguida veurem que se’ns parla de dones lluitadores, d’injustícia social o de lluita de classes. Uns temes que Eu Manzanares, l’autora, ja havia abordat d’alguna manera o altra a Lo nuestro, una comèdia que ja va destacar ara fa un parell de temporades. Però a Nessun Dorma hi ha alguna cosa que, de cop i volta, ho capgira tot. No sé si s’ha volgut sofisticar una trama que […]

No és la primera vegada que el món dels còmics i els superherois trepitja els nostres escenaris –de fet hi ha una altra obra del Grec d’enguany on també hi tenen força protagonisme- però està clar que el gènere s’expressa millor en altres mitjans. Tot i així, el freakisme i els personatges o situacions que l’envolten donen molt de joc escènic i molts recursos narratius, quasi tots ells enfocats cap a la comèdia. I d’això es tracta precisament La Chispa, d’una comèdia juvenil i desprejudiciada que intenta entretenir i divertir, encara que es vegi obligada a buscar temes de caire més social com ara la inseguretat ciutadana, la inoperància dels polítics o la voluntat d’un canvi radical del sistema. Temes […]

Carmen Marfà i Yago Alonso formen una dupla creativa que demostra que escriure a quatre mans és possible. Recomanable, fins i tot. La precisió, el ritme i el contingut d’absolutament cada frase de La pell fina semblen haver sorgit d’un procés experimental de laboratori, d’escola de teatre. I ben bé és així. Els dos mostren el seu treball d’equip mitjançant cursos d’escriptura i direcció de comèdia teatral a La Llama School, i junts han escrit i muntat alguns dels èxits més destacats de la dramatúrgia contemporània catalana, com Ovelles (2018) o Instruccions per enterrar un pare (2020). L’Eloi i la Sònia, una parella jove i il·lusionada, reben la visita del Nacho, el seu amic de l’ànima, i la seva darrera […]

Conservar la memòria és molt important i recordar a aquells i aquelles que van patir en el passat i que van passar per coses inimaginables, també. Un deute pendent que hi ha la societat és desgranar amb honestedat les accions i conseqüències de la Guerra Civil i la següent postguerra. Històries que si no es recuperen i expliquen, sembla que no s’hagin viscut. Aquesta és la narració d’una autora teatral que vol plasmar en la seva nova obra la història de seva família, filla d’una dona de la neteja precària i neta d’una dona que els anys cinquanta donava sang per aconseguir una cistella de menjar. La filla es veu amb l’obligació de relatar tot el què va passar la […]

Després dels èxits Ovelles i Instruccions per enterrar un pare, el tàndem Yago Alonso i Carmen Marfà ho tornen a petar amb La pell fina, una comèdia divertidíssima, que es va estrenar la temporada passada a la Sala Flyhard i que, els que vam tenir la sort de trobar entrades, la vam gaudir moltíssim. Sí, he repetit! Així que em vaig adonar que es tornava a programar, vaig decidir de tornar-la a veure, tot i que el canvi d’espai escènic em feia una mica de por. Era passar de l’espai íntim i proper com el de la FlyHard a la d’un gran teatre com és el Borràs. De vegades un espectacle vist en un lloc o altre pot canviar la […]

Ahir nit vaig gaudir de les meravelloses acrobàcies dels increïbles Gravity & Other Myths, una de les companyies de circ australià contemporani més reconegudes en l’àmbit internacional, i les fantàstiques veus del Cor de Noies de l’Orfeó Català Aurora (Young Adelaide Voices), amb l’espectacle The Pulse, un muntatge que fusiona música, cos i circ, i amb el que queda inaugurada la meva temporada teatral del Festival Grec d’enguany. Ha estat tot un encert. Un espectacle absolutament hipnòtic! The Pulse és un espectacle on el risc i l’esforç, davant dels nostres ulls, esdevé la cosa més fàcil. Un espectacle elegant. Pura poesia escènica. Cants celestials. Números impossibles. Salts mortals. Equilibris. Contorsionisme. Acrobàcies inversemblants. Risc. Precisió. Vertigen. Ha estat una nit plena […]