Recomanacions

Si algú va al Romea esperant trobar alguna cosa similar al guió o als personatges de Ficció, A la ciutat o fins i tot Una pistola en cada mano, millor que vagi traient-s’ho del cap. En aquest cas, estaríem més a prop de les historietes de Jet Lag, una sèrie creada també per Cesc Gay, tot i que penso que les analogies amb Els veïns de dalt cal fer-les amb altres comèdies de situació, especialment franceses, com ara El sopar dels idiotes, El nom, etc. Podríem dir que els retrats psicològics als que ens té acostumats el cineasta es supediten en aquest text a una situació -còmica, no cal ni dir-ho- que ho domina tot de principi a fi. La […]

La proposta de EL TESTAMENTO DE MARIA, basat en el text escrit per l’irlandès Colm Tóibín i adaptat per Agustí Villaronga, certament no és “mes del mateix”, perquè intenta donar una versió més humana (diuen alguns, pagana) dels fets de la vida i mort de Jesús, el profeta que és admès inclús per l’Islam; però, aquí per sort rau la diferència…. es tracta de la visió de la seva mare, Maria, una dona normal (que no verge), una camperola que a l’hora de la veritat, te por, fins i tot de l’actitud del seu fill al qual no acaba d’entendre i que fins i tot arriba a fugir del calvari, terroritzada, per tal d’intentar salvar la seva pròpia vida. La […]

Un eufemisme per no anomenar dictadura als set anys de terror que va passar l’Argentina en mans de la junta militar. Aquesta és una obra política que vol “reparar” la crema del teatre El Picadero, regentat per una colla de comunistes, assemblearis i homosexuals, segons l’ex-general responsable dels fets, que és entrevistat per una cadena de TV i tot i que el militar ja està mig gagà, no pot (ni vol) amagar la ideologia que el va portar a col·laborar. Ara, privat de llibertat, encara no entén que hi fa tancat en una mierda de cárcel, donde dan una mierda de comida y comparte con una mierda de compañeros, i jo dic, metafòricament perquè tot i que va passar ara […]

Un text en el qual podem comprovar horroritzats, com els participants d’una dictadura militar feixista, justifiquen el seu pensament i es creuen ells mateixos firmament que tot el que fan és pel bé de la seva pàtria i en defensa dels seus ciutadans; comprovarem com arribem a riure com espectadors, quan escoltem alguns arguments que en realitat ens haurien de fer plorar. La meva crónica aqui.

La història ben narrada per l’actriu, ens explica situacions ben diferents, que sembla impossible encabir-les en menys de 90 minuts que dura la representació…. una dona que té un part en una cel·la d’una presó franquista en plena guerra civil, la seva filla brutalment robada per la cel.ladora, per tal de ser entregada a una família benestant del règim, … una massatgista que intenta treure el stress d’una dona en l’època actual que mal viu treballant com a actriu còmica en petits locals d’oci…. una tieta que intenta per tots els mitjans que mare i filla facin les paus i que oblidin els rancors produïts per un esdeveniment que es va produir fa més de 10 anys i que va […]

La crisi econòmica és un tema molt llaminer i, en l’actualitat, està donant per fer diverses produccions a través dels diferents gèneres teatrals, tal i com va succeir en èpoques anteriors. En aquesta ocasió, el cèlebre autor de “El sopar dels idiotes”, Francis Veber, es qui tracta la temàtica i ho fa en el seu terreny mestre, la comèdia d’embolics. De fet, l’autor ha aconseguit trobar un molt bon punt de partida i, realment, aquesta idea li hauria de permetre treure punta en una obra d’aquestes característiques. Malauradament, els diferents embolics arraconen la idea i converteixen la obra en un seguit d’escenes sense suc, dotades d’un contingut i d’una forma de fer una mica casposes i, fins i tot, d’un […]

Què és una “cloaca”? Una claveguera, el lloc on aflueixen les coses i les persones més vils. Cloaca és una gran metàfora; el que en un principi és un crit de guerra d’un grup d’amics en la seva joventut (Cloaca!), es transforma en el conducte per on sortiran les seves immundícies i fent que millor d’ells mateixos se’n vagi per la “cloaca”. La història dels nostres protagonistes, no és sinó una de tantes que ens podem trobar actualment a les noticies (corrupció, apropiació indeguda, mentides i traïcions), sota l’aparença de bona gent. I és que a sota nostre sempre hi ha hagut i sempre hi haurà conductes subterranis anomenats “cloaques”, que malauradament quan estan plenes acaben rebentant i treien tota […]

Estava clar, d’ençà que es va anunciar el projecte i coneixent la més recent trajectòria teatral de Blanca Portillo, que El testamento de María seria un vehicle d’absolut lluïment d’aquesta actriu ja situada entre els talents més grans del moment. El que no sabíem del cert era si el text aportaria un punt de vista diferent sobre la figura de la Verge Maria o es limitaria a exposar els aspectes més dogmàtics de la història sagrada amb la mare de Jesús com a veu narradora. Afortunadament, no tan sols s’han complert les expectatives pel que fa a l’audaç interpretació de Portillo (vehement, tècnicament impecable i honestament colpidora), sinó que el monòleg escrit per Colm Tóibín ha resultat sorprenent, poètic i […]

Oriol Broggi ha volgut fet una versió pel teatre d’Una giornata particolare, una pel.lícula que es va estrenar l’any 1977, protagonitzada per Sophia Loren (Antonietta) i Marcello Mastroianni (Gabriele) i que està considerada com una de les pel·lícules més maques del cinema italià. Nosaltres és la segona vegada que la podem veure dalt d’un escenari. La primera va ser al 2012 al teatre Gaudí amb la companyia La Pavana. Una versió, en aquella ocasió, ambientada en la visita del dirigent nazi Heinrich Himmler al Madrid franquista de 1940 de la que en tinc molt bon record. L’obra tracta d’un home i una dona que es troben casualment un matí de maig de 1938; tothom a anat a una desfilada que […]

El teatre dins del teatre és un subgènere força freqüent a la dramatúrgia contemporània i, per tant, ja no gaire original. El que no resulta tan habitual és la dramatització de jocs teatrals que proposa Joc de miralls, on se’ns presenten les vides i els conflictes d’un peculiar grup de persones al llarg d’un curs d’interpretació de sis setmanes d’un centre cívic qualsevol. Escrita per Annie Baker, guanyadora del Premio Pulitzer per The Flick; l’obra es pren el seu temps per explicar-nos, de forma molt fragmentada, la psicologia d’aquest grup d’individus, l’evolució de les seves relacions, els seus traumes, els seus complexos, les seves frustracions i les seves pors. Especialment inspirada en els petits detalls, la proposta té un ritme […]

Probablement, quan passi el temps i s’analitzi quines van ser les característiques del teatre català de principis del segle XXI, es parlarà de dos impactes que han afectat molt a les temàtiques de la nostra dramatúrgia: les noves tecnologies i la crisi econòmica. New Order, tot i ser una representant clara d’aquest grup, té la peculiaritat de fugir d’escenaris futuristes, plantejant una història paradoxalment realista: tres persones de classe mitjana que segresten una banquera com un acte de justícia social. Sergi Pompermayer, autor que ha anat alternant els seus treballs al teatre i la televisió, signa (i també dirigeix) un text àgil, divertit, actual i molt ben mesurat. Malauradament, no pot evitar caure en alguns tòpics i certes patinades demagògiques […]

Tot i que, originalment, Las amistades peligrosas va néixer en forma de novel·la epistolar el 1782, la història d’aquests dos llibertins francesos va fer-se molt popular per l’adaptació cinematogràfica que va dirigir Stephen Frears a finals dels anys vuitanta. En aquesta versió teatral de Javier L. Patiño i Darío Facal, el joc de seducció i venjança dels nobles protagonistes i les seves perverses apostes continuen tenint la força i la morbositat del material original. La novetat, en aquest cas, és la incorporació d’instruments musicals que converteixen, per moments, l’espectacle en un veritable concert de rock’n’roll. Les guitarres elèctriques o la bateria, bàsicament, atorguen ritme, vigor escènic i explosions físiques dels actors però, en part, també banalitza lleugerament el contingut de […]

L’obsessió per ser original sovint juga males passades. Quan pretens trencar amb la tradició (ser gamberro, per entendre’ns) cal arriscar i no deixar res a mitges. Las Amistades Peligrosas són un coitus interruptus constant. El director crea tot un seguit de codis i convencions teatrals que plàsticament podríem dir que funcionen però que no els hi permet prou recorregut per a poder integrar-se orgànicament dins l’espectacle. Al cap de cinc minuts d’obra ja està tot el peix venut. El desenvolupament d’aquesta serà un recargolar-se sobre si mateixa cercant la millor manera de ser representada. Una obra en conflicte constant amb una posada en escena que no sempre va favor del “drama epistolar” ni del registre còmic d’alguns actors. A més […]

N’esperava més de Joc de miralls, un muntatge molt elogiat aquesta temporada. Vaig trobar que partia d’un text fluix, repetitiu, efectista i ple de trucs. Un text tan fragmentat que només pot recòrrer als monòlegs per caracteritzar els personatges. Tan fragmentat que no acaba ni una escena sinó que les deixa totes obertes quan arriben al clímax. La única cosa que no em va decepcionar, van ser les interpretacions: interessants, amb matisos i molt ben confegides. Una llàstima. Més informació

Assaig obert és una d’aquelles obres que busca jugar una mica amb l’espectador i amb la seva curiositat. A Assaig obert ens convertim en espectadors accidentals de les misèries d’una companyia de teatre plena de secrets que no ho són tant. Amb gran habilitat i ritme, Sergi Manel Alonso signa un muntatge entretingut, divertit, molt personal i ple d’ironia i mala baba. Tot això acompanyat d’un repartiment que traspua energia i entusiasme. Una obra especialment recomanable per als amants del teatre que vulguin saber què passa darrere el teló. Us divertireu. Més informació