Recomanacions

Una de les coses que es pot destacar de Josep Maria Pou, a part de ser un gran actor, és que ja fa anys que es dedica a dirigir aquelles obres que li venen en gana… sense la preocupació del que està de moda o del que demana un públic més genèric. El seu és un teatre eminentment de text -escenificat de forma clàssica o, fins i tot, acadèmica- que tracta temes relacionats amb els valors humans, o la manca d’ells. Prendre partit encaixa com un guant en aquesta classificació, ja que ens parla de com la política -i també l’ego o la vanitat- pot arribar a condicionar qualsevol forma de manifestació artística, i per defecte, a les persones que […]

És el que tenen els clàssics, que es deixen interpretar de moltes maneres i una d’elles és reinventar-los, i en això la companyia Dei Furbi, sota la batuta de Gemma Beltran, en son mestres. Han agafat les tres òperes que el geni de Salzburg va fer a partir de llibrets de Da Ponte (Les Noces de Fígaro, Don Giovanni i Così Fan Tutte), s’han apropiat de parts, les han enllaçat com els ha semblat, les han traduït al català, els hi han posat afegitons aclaridors i divertits, i ho han cantat i ho han ballat i ho han interpretat de manera meravellosa. Si hi afegiu una bona escenografia i il·luminació no podeu demanar res més… Bé, que el tió us […]

És per tots ben sabut que no abunden els personatges de gent gran en el món del teatre i, molt menys, que siguin protagonistes de l’obra. En aquest sentit, a En el estanque dorado no ens trobem amb un, sinó amb dos personatges d’aquesta mena i són d’aquelles perletes que permeten lluir-se als actors que els interpreten. Així doncs, tant Lola Herrera com Héctor Alterio estan magnífics en els seus papers i ja només per això ben val una visita al Teatre Romea. D’altra banda, el text no destaca per la seva originalitat, ni tampoc per un tractament profund del tema o per ser especialment realista, però la història representada resulta entranyable, divertida i amena, fent sortir a l’espectador amb […]

Nit de reis és una comèdia fresca i enginyosa amb una trama bastida al voltant de dues parelles que no saben que ho són, i amb molts personatges secundaris. Els Pirates Teatre, amb actors que després hem vist en altres companyies, com ara Laura Aubert (la Kompanyia del Lliure) o Arnau Puig i Ricard Farré (La Padrina), supera amb nota la interpretació del fris de personatges de la comèdia. De tots ells m’agradaria destacar-ne dos: Laura Aubert, impressionant, que fa un bufó divertidíssim i incisiu i que a més a més canta i toca el piano, el violí, el contrabaix i la guitarra, i Arnau Puig, l’altre personatge grotesc, la riota de la casa de la comtessa. Tots ells són […]

En aquestes dates, podem trobar dos tipus d’espectacles d’ambientació nadalenca: els que idealitzen els valors d’aquesta celebració i els que l’utilitzen per retratar els mecanismes més evidents de la hipocresia humana. Molt més a prop de pertànyer a les d’aquest segon grup, El Esperanza és una obra que, malgrat el seu pessimisme, no renuncia a omplir d’amor la història que ens explica. Escrita i dirigida per Quique Culebras, el muntatge ens ve a dir que estimar és quelcom molt més complicat del que sembla; que, a vegades, la manca de comunicació malfereix de mort el vincle afectiu; que la por pot ser més forta que la veritat. L’espectacle té com a punts més destacables un text ben estructurat i realista […]

El gran Josep Maria Pou ens sorprèn aquest cop dirigint l’obra Prendre Partit, extreta originalment del text de Ronald Harwood. Una obra dramàtica, basada en fets reals, que convida a reflexionar i a viure de ben a prop els conflictes impartits per l’Alemanya Nazi a Berlin.Prendre partit, dues hores d’aprenentatge exquisit. És una obra dura, de judici, on s’explica la política de desnazificació després de la derrota d’Adolf Hitler al finalitzar la II Guerra Mundial. Tot passa en un mateix espai i això ajuda a posar-se a la pell dels personatges. Això si, personalment penso que l’obra té alguns diàlegs que es podrien escurçar, és fa massa densa i pesada (a vegades era innevitable desconectar de la història). Per altra […]

En un raconet de Gràcia, al carrer de Sèneca hi ha el Jove Teatre Regina, un d’aquells teatres en que us podeu trobar com a casa i que per Nadal acullen els Pastorets Superstel , enguany però comparteixen història amb la Companyia de Tonì Albà i en Fermí Fernandes. Han pujat a dalt l’escenari -d’altre banda el seu habitat habitual- per explicar-nos la veritable Histèria Sagrada (mai explicada, jeje), com podeu imaginar amb la gràcia i bogeria d’aquets Monty Phyton catalans. Si voleu riure sense fre, si voleu cridar i no plorar, no us ho penseu més i no hi doneu més voltes, reserveu ara mateix l’entrada abans del 4 de gener. Deixeu les compres nadalenques per més endavant i […]

Dues consideracions abans de tot. Encara que la temàtica ha estat plantejada d’una forma molt atractiva, no ha estat el mateix el muntatge que vaig poder veure. La història resulta massa densa, sense un ritme que acompanyi i és el que més es troba a faltar durant aquestes dues hores. La gent semblava desconnectar durant moments. Un encert l’elecció d’Andrés Herrera. L’esgotament de Joel Joan ha estat, segur, un cop dur inicialment. Siguem sincers, tot i els detractors, hi ha força gent que el segueix. Ara un cop vist l’obra em sembla que s’ha encertat de ple aquesta substitució. I la interpretació de Pepo Blasco com a personatge més humà dels que apareix, i aquell moment de la Sandra Monclús […]

Des d’un primer moment ens trobem a Joan Carles Suau estirat al terra, amb la mirada perduda. Pot ser que siguin 10 o 15 minuts fins que tothom és al seu lloc. Però ja et sents una mica incomodat. Veus els seus ulls d’aprop i sents les seves llàgrimes. El joc d’unes imatges minimalistes, amb les projeccions, ha estat el menys encertat de la posada en escena. Volem socialitzar a través de les xarxes, en aquest cas un xat, i sobreviure d’aquesta jungla (fins i tot digital) per arribar a la nostra fi. Seguim amb l’opinió

Adaptar i interpretar a cappella òperes molt populars és una tasca tan agosarada com encomiable. La Companyia Dei Furbi, dirigida per Gemma Beltran, porta temps en aquest camí i els seus resultats ha estat fins ara ben exitosos. Concretament, La flauta màgica va omplir en diverses temporades la Sala Joan Brossa i fins i tot va aconseguir guanyar el Premi Max 2014 al Millor Espectacle Musical. Ara, l’aposta ha estat encara més ambiciosa i agosarada que de costum: reunir ni més ni menys que tres òperes de Mozart en un sol espectacle d’una horeta de durada. Les peces són les que Mozart va compondre sobre llibrets de Lorenzo Da Ponte, que molts han intentat agrupar com a trilogia tot i […]

… a l’octubre del 2013 al Temporada Alta, però avui l’he volgut veure des d’altres angles i dono fe que ha valgut la pena. Avui m’he fixat en aspectes del vestuari, la posada en escena, la il·luminació i m’he oblidat de la pantalla de sobretitulació. He observat amb lupa la minyoneta, el porter del palazzo, la veïna que tira les cartes, però en realitat es tira al personal perquè fa de prostituta i principalment l’expressió corporal i les cares del Toni i Peppe Servillo, germans a la vida real i germans en aquesta ficció.. Redéu quins grans actors i que bé m’ho he passat! Llegiu-ne més.

La trajectòria com a director d’en Josep Maria Pou ens ha portat, durant els darrers anys, alguns dels textos més rellevants del teatre contemporani com La cabra d’Edward Albee o Els nois d’història d’Alan Bennett. Últimament, però, havia desviat aquesta tendència cap a muntatges més clàssics com El zoo de vidre de Tennessee Williams o l’emblemàtica Truca un inspector de J.B. Priestley. Prendre partit sembla un punt d’inflexió entre aquestes dues vessants. Estrenada a Londres el 1995, es tracta d’una obra formalment molt clàssica malgrat proposar un debat ple d’arestes i molt actual. Pou demostra, primer de tot, que continua tenint un gust teatral exquisit i, d’altra banda, que el seu talent interpretatiu és enorme. Malauradament, com a director es […]

… que tiri la primera pedra. Això ja es va dir fa més de dos mil anys, però en realitat està vigent, encara que ara en contes de pedres es tirin coses pitjors. Wilhelm Furtwängler, gran director d’orquestra alemany, potser el millor de tots els temps, va ser acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi i d’això va l’obra que Ronal Harwood va escriure l’any 1960. El director no va fugir d’Alemanya i es va quedar per col·laborar? Ho va fer per preservar la cultura del seu país? Amb una excel.lent posada en escena i bona direcció de Josep M. Pou, el dilema està servit. Aneu-la a veure i preneu partit (si teniu valor per fer-ho). Llegiu-ne més.

A la Sala Atrium hi fan un d’aquells espectacles que cal veure. Projecte Ingenu aconsegueix que una de les tragèdies més representades de Shakespeare agafi noves dimensions en un format íntim i proper. Actors a tocar i una inusual intensitat en l’ambient fan que el públic gairebé ni respiri durant les dues hores i vint de l’espectacle. Teatre de gran format en una sala diminuta i amb els actors com a base de la proposta. A destacar Raimon Molins, que ofereix un Hamlet d’alçada; Clara de Ramon, fantàstica en el paper d’Ofèlia, i Toni Guillemat, que aconsegueix sorprendre en l’escena de l’enterramorts. Menció especial mereix també la posada en escena de Marc Chornet, que creix minut a minut (les imatges […]

Desdèmona és l’Otel·lo shakespearià vist des de l’altra banda del mirall: la de les dones, personatges col·locats en segon terme a l’obra de Shakespeare, tractats com a éssers sense capacitat de decisió, supeditats a la voluntat dels homes. Paula Vogel retrata Desdèmona (l’aristòcrata), Emília (la criada) i Bianca (la prostituta) com a dones recloses en el marc mental d’una societat profundament patriarcal i masclista, però que tenen inquietuds i anhels de llibertat. En aquest muntatge hi ha cinc actrius que s’alternen. El dia que hi vaig anar jo van actuar Sara Espígul (Desdèmona), Gemma Martínez (Emília) i Maria Ribera (Bianca), integrants de la companyia La Mandona, de la qual també formen part Carmela Poch (Bianca) i Alba Florejachs (Emília). La […]