Recomanacions

La cultura nòrdica, amb la seva fredor social i la contenció de les emocions, podria semblar-nos, en principi, que és diametralment oposada a l’apassionament hispanoamericà de caràcter més extern i immediat. Doncs, bé, a Sonata de Otoño, la versió de l’argentí Daniel Veronese de la reconeguda pel·lícula d’Ingmar Bergman, es demostra que certs conflictes familiars, frustracions i tragèdies internes són tan universals com la mateixa condició humana. L’angoixant història de dues pianistes, mare i filla, que es retroben després de set anys, resulta sublim per la seva senzillesa expositiva. Com al film suec de 1978, tota la trama està centrada en l’enfrontament d’aquests dos personatges femenins que representen, respectivament, l’egoisme i la incapacitat d’estimar envers els estralls de no haver-se […]

Com diu un dels personatges d’aquesta comèdia dramàtica, una bona obra és aquella que et fa “decidir sobre alguna cosa, preguntar-te si el que estàs veient és veritat o mentida, posicionar-te si estàs a favor o en contra”. Amb aquesta sana ambigüitat com a rerefons d’un text molt ben escrit, Vidas prestadas sembla voler explicar-nos que la maldat és relativa, que un conflicte es pot veure des de molts angles diferents i que les víctimes poden ser també culpables. Gabriel Cordoba ha fet, en aquesta ocasió, un gran pas endavant com a autor i director des del seu anterior muntatge, la divertida però més lleugera Esperanto-te, sofisticant el seu personal univers, la profunditat psicològica dels protagonistes i l’estructura narrativa de […]

Després de vuit mesos d’èxit a Buenos Aires , Sonata de otoño la podem veure al Lliure tan sols tres dies, així que si la voleu veure, correu !!!, perquè avui és l’últim dia que es representa. Es tracta d’una obra commovedora i molt dura , d’una gran qualitat interpretativa i amb un text increïble. És el conflicte que hi ha entre una mare i la seva filla des de la sinceritat emocional. Una lluita entre l’amor i l’odi. Rancors i retrets del passat que no s’havien parlat fins en aquest moment de retrobada. Daniel Veronese és un director que es bolca molt en les emocions humanes, i que en aquesta ocasió aconsegueix que les dues actrius, Cristina Banega (com […]

Potser a l’argentina, però molt bé. Un dels millors càstings que he vist en la meva vida; cada personatge clavat tant anímica com físicament. Direcció impecable de Daniel Veronese. La conversa nocturna entre mare i filla en la que s’enrunen els murs de contenció que havien aguantat tants anys és de llibre. Bergman és un mestre i quan parla del que va conèixer de jove (existència de Déu, l’ésser humà amb les seves lluites internes, la mort…) a causa de la seva rígida educació luterana, dóna classe magistral. Només us queda fins diumenge per veure-la, naturalment després d’anar a votar. Llegiu-ne més.

Aclaparadora Sonata de Otoño al Teatre Lliure, ha estat una adaptació de Daniel Veronese magnífica i unes interpretacions que ens han arribat a angoixar pel seu realisme. Basada en l’obra d’Ingmar Bergman ens explica la retrobada de Charlotte, una pianista famosa, amb la seva filla que aprofita el moment per mostrar tot el seu dolor i ressentiment. El resultat és d’una duresa brutal que poques vegades he pogut viure a un escenari, però que independentment de la mala estona que passes assegut a la butaca, tot veient i escoltant sentiments de revenja que es transformen en odi extrem, t’adones de sobte que es teatre amb majúscules…… i que l’angoixa que et fa viure la representació teatral es transforma en gaudi […]

Moltes vegades, el costat femení de la guerra (les dones esperant el retorn dels seus marits) resulta més angoixant i trist que, fins i tot, la mateixa cruesa del front militar. Tractat, de fet, moltes vegades anteriorment en teatre, cinema i literatura, en el cas de La espera, la protagonista resta en la seva soledat l’arribada de notícies del seu home, membre de la Resistència Francesa que ha estat deportat a Alemanya. L’actriu Padi Padilla demostra una gran tècnica expressiva, física i interpretativa, aconseguint moments de gran bellesa, tot i que, en general, també arrossega certa fredor que ens distancia del contingut emocional de l’obra. El text de Marcela Terra aposta per la poètica i, per moments, fins i tot […]

Aquesta comèdia argentina, adaptada amb ofici per Jordi Galceran, ha acabat en mans d’un Echanove que afronta la direcció amb correcció i sense massa estridències. La interpretació dels dos únics actors -o més ben dit, el carisma i, un altre cop, l’ofici- acaba fent la resta. Un pot pensar que a vegades amb això ja n’hi ha prou… i, de fet, grans actors i actrius de casa nostra -i també de fora- han aconseguit viure “tirant d’ofici” tota la vida. Però aquí s’hi troba a faltar alguna cosa més. Pel que a mi respecte hi trobo a faltar veritat, tot i que en els moments en que Maria Galiana es troba còmoda sorgeixen escenes molt creïbles, d’aquelles que et fan […]

Potser no ens feia cap falta tornar a visitar Flor de Nit. El pas del temps és molt ‘son of bitch‘ i el que fa més de vint anys ens va semblar bo —tot s’ha de dir, també per falta de perspectiva i on comparar— ara, amb un bagatge i una experiència en musicals molt superior ho veiem amb ulls més crítics. La meva opinió és que la història està rovellada, la música aguanta força bé, les interpretacions justetes, justetes i només dono nota alta als músics, en especial al pianista i arranjador Xavier Torras, un crack, una força de la naturalesa. Llegiu-ne més.

Es tracta d’un retrat d’una família que en realitat ja fa temps que va deixar de ser-ho, pel distanciament, les rancúnies, els mals entesos i el tracte que els pares, voluntàriament o no, han pogut transmetre als fills de manera desigual, segons les preferències que els pares sovint tenim vers un dels fills i que marquen psicològicament a la resta …. el bo i el no tan bo, el que aconsegueix triomfar a la vida seguint les indicacions del pare i el que vol seguir els seus passos en llibertat segons la seva pròpia iniciativa, que no té per què coincidir amb les del pare; un munt d’odioses comparacions que fan trontollar les relacions dels germans, sense que segurament cap […]

La primera immensa, la que es correspon a la primera dama (Rosa Renom) i la segona una mica fluixa, la que es correspon al president (Francesc Orella). Bernhard tira amb bala, com és el seu costum, en contra dels que s’han enquistat al poder, el seu pànic a l’anarquisme, la seva baixesa moral, l’autoritarisme i la deriva feixista. L’obra porta quasi quaranta anys a l’esquena i podria haver estat escrita la setmana passada. En cartell fins el 28 de desembre. Llegiu-ne més.

Titllar aquest Shakespeare de pla pot semblar arriscat quan, a primera vista, aquesta de-construcció se’ns presenta exuberant, extrema, acolorida i musicada -de manera bastant tòpica- des del seu principi fins al seu final. La lectura que es fa de l’obra -una de les tragèdies més complexes de l’autor en forma i fons- és plana i dolorosament superficial només en alguns dels seus punts. Semblaria que, a ulls del director David Selvas, traslladar l’Atenes clàssica en que està situada l’acció original a l’Atenes actual significa desprendre de complexitat i profunditat a alguns dels personatges descrits pel bard i fer-los parlar i relacionar-se com adolescents a un micro-món que comença i acaba a una festa de música techno. Shakespeare, com qualsevol altre […]

Aquesta adaptació teatral de la novel·la homònima de Sándor Márai, feta per Christopher Hampton, és fidel a l’obra original, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda. Cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona […]

Que Sándor Márai té una prosa exquisida i que Christopher Hampton (Les amistats perilloses) és un adaptador de prestigi són dues veritats irrefutables. Ara bé, ¿és suficient ajuntar dos talents com aquests per aconseguir una obra de teatre potent i que funcioni? A mi m’ha semblat que no, i a jutjar per la utilització de recursos metateatrals una mica ingenus podríem dir que fins i tot el director no ha tingut la confiança suficient per cenyir-se exclusivament al text i a la proposta inicial. Una proposta aparentment simple -el retrobament i enfrontament entre dos vells amics després de molts anys- que amaga tota una reflexió sobre l’amistat, la traïció i tot allò que sovint intuïm o sabem… i que no […]

Tot i que encara hi ha molta gent apassionada pel teatre, segurament, gran part del fanatisme i la rivalitat s’ho emporta, com espectacle, avui en dia, el futbol. Liceistes i cruzados és un retrat de la Barcelona del segle XIX, quan encara no existia el Barça ni el Madrid i els veïns de la ciutat es dividien entre els partidaris del Teatre de la Santa Creu (l’actual Teatre Principal) o el (llavors nou) Teatre del Liceu. Serafí Pitarra, pare del teatre català i, malauradament, no tan reconegut com mereixeria, va escriure una sàtira intel·ligent i molt representativa d’aquell ambient social i cultural, amb cert cinisme i clares influències del teatre de Goldoni. La posada en escena de Jordi Prat i […]

Costa d’explicar perquè una obra que no m’interessava massa em va mantenir agafat pels c…… Penso que va ser per la potència de la interpretació. Georgina de Yebra, sota la direcció de Raissa Brighi va estar brillant i molt convincent en aquest monòleg de Fabrice Melquiot, el soliloqui estrany d’una noia que vol escriure i actuar en una societat en que les dones estan vetades pel teatre. Es guanya la vida com pot, ensenyant els pits per tres penics, però acabarà malament… Llegiu-ne més.